jeroglífic #9 existeix la... ?

la solució aquí

diguem-ne manifest

Ni cosmovisions, ni manifestos, ni revolucions, ni postguerres, ni avantguardes, ni woodstocks, ni movidas, ni beat generations, ni generations X, ni generations Z, ni K, ni Q, ni J... Ens desacrediten per totes bandes i després som nosaltres els que anem de! Vosaltres que no heu viscut, vosaltres que no heu vist, vosaltres que no sabeu, vosaltres colla de desagraïts que mai res de res. Doncs sí NOSALTRES, definibles única i exclusivament per la via negativa, nosaltres que som tot el que no som perquè ho van ser els altres; nosaltres, els antiromàntics del consum fàcil; generació Google, Facebook, Spotify; generació fast food; generació araiaquí; multilingües, multicultis, multitot, però individualistes, egoistes, culpables i llibertins. Som els fills dels que han tocat sostre i ara cauen en picat. Adéu al somni... i ara què? què hem de fer? Si ens sobren responsabilitats però ens falta la confiança.

l'hora del pati

Ludwig: papa papa, al cole hi ha un nen que em diu marica...

felí citat

Beuen cervesa de nou a dues i ella li explica que tenia un gat. Que tenia un gat, que tenia un ex que tenia un gat. Que no, que l’ex no tenia un gat, ella tenia un gat. Fritz. Fritz el gat. I el gat tenia un ex a París o París tenia l’ex i el gat també. Parlava molt de París i de la cançó aquella del gat. Que no, que no era París, era Granada, però París sonava millor. París, París, París. El gat Fritz a Granada amb l’ex i la cervesa calenta. Ecs. Ecs l’ex. La cançó. La cançó calenta. No perdó, la cançó lenta. De Granada. No, la cançó a Granada. Aquell estiu, l’estiu de l’ecs. No, de l’ex. L’estiu i prou, i el gat i el sardanista i l’amiga de l’amiga i el concert i les piscines i aquella nit de no ho recordem però era en Fritz, hòstia puta, Fritz ecs, que l’ex no és deia Fritz, l’ex es deia com aquell amic seu que, vaja, que era l’amic del gat de Granada. I de París, dins del pis. I ella somriu com si l’ecs de l’ex i en Fritz i l’amic i l’amiga aquella en qui ara era allò de tu sí no tu o tu sí tu Fritz tu ex tu. Escolta tu, no podem parlar d’una altra cosa?

"I don't like it but I guess things happen that way"

Frases lapidàries per dir punto pelota, una línea de guix al terra: aquí sí, aquí ja no. Ratllar dies, setmanes i mesos al calendari de l’agenda. Pensar en com acabar la primera dècada d’un mil·lenni. Com cada any, suposo: baixar al fons i tornar a pujar, Dionís party , 31 de desembre. El dia 1 s’acaba la música i tornem a la realitat, som els mateixos desgraciats de fa 24 hores, arribats de pet a la nova dècada, a marcar territori. Aquesta és la nostra! Els anys vint del XXI són la nostra responsabilitat. Bon dia! ressaca? Sóc el 2010, només venia a dir-te que tens l’esmorzar apunt amb un post-it a la tassa de cafè: “vas tancar els vuitanta? doncs ara et toca a tu, pringat!”. Gràcies molt de gust, m’ho apunto al dia 2: a partir d’avui seré responsable, coherent, ètic, sostenible, just, solidari, reflexiu, etc. A veure, mira el rellotge, són les sis de la tarda i t’acabes de llevar. Poc a poc, una dutxa i el mirall del bany faran de tu un déu: tens deu anys de marge abans d’haver d’acceptar les canes, les entrades, la panxa, les cartutxeres, la cel·lulitis, el fracàs professional, les separacions, els lloguers... ara encara tens vint anys, així que et toca a tu donar l’empenta, senyor Apolo. Baixa a fer unes birres, van bé per la ressaca, i així de pas podries començar a treballar sobre el tema com hauríem de canviar el món. Al cap i a la fi, el 2010 comença un divendres...però el dilluns segur, segur, que ens hi posem!

t'imagines una llengua peluda?

no del tot, però casi.
la foto, d'Ann Hamilton