Abans em divertien les nits llargues, sobretot quan acababem pujant dalt de tot de la ciutat, deixant-nos la pell de les cames muntanya amunt i tu perdies la xancleta muntanya avall i rodolàvem per no trobar-la mai més i seguiem rodolant avall dins d’un niu de conills, un niu de serps, un niu de talps, un niu de formigues, perduts entre branques i matolls, atrapats al centre de la terra, en un abisme infinit d’histories passades que no ens importaven, que ja no recordàvem, que comentàvem de passada, per inèrcia, perquè les paraules ens relliscaven de la boca i ens feien un nus a la llengua i de les llengües un nus que semblava que no podriem desfer ni volent, terra avall, el centre del centre, com dos cucs cecs i perduts de tot, deixàvem passar les hores eternes i humides fins que ens faltava l’aire i no podiem respirar i tornàvem a la superfície seguits d’un excèrcit de conills, serps, talps i formigues que ens adoraven, despentinats, amb la roba rebregada i les parpelles que ens pesaven perquè ens feia mal el sol i la vida i ploràvem quan els animals ens abandonaven i ens deixaven sols, els dos, tant Tu i Jo que a mi se’m removia l'estómac i a tu et venia el mareig i miraves el teu peu descalç, sense xancleta i aleshores semblava important, greu i trist pensar que l’endemà un nen la trobaria tot jugant entre les males herbes i la portaria a sa mare com un tresor que ella despreciaria, tira això nen, sense saber que sí, que era un tresor de valor incalculable, el vestigi últim d’aquells ulls verds amb lleganyes que ara s’assequen en pantalles i oficines i factures, esclaus dels ulls d’un altre que ni estimen ni es deixen estimar.
