tinc por #5

Por d'imaginar-me el rodatge d'un anunci de Cillit Bang®

això fot moltíssima por

tinc por #4

__________________________________________________________________________

__________________________________________________________________________

__________________________________________________________________________

__________________________________________________________________________

__

teamblletperendú

teniem la madalena, faltava el te

entrada gratuïta

A les 25h en punt sona el timbre i s’aixeca la reunió del Consell d’Amics Invisibles. Abans de sortir de la sala, el secretari es menja l’acta perquè no hi consti que se l’ha menjada. Considerant els temes allí tractats com a assumptes altament confidencials, acorden una data secreta per a la pròxima sessió que, naturalment, desconeixen. Dit això, baixen a fer el cafè al bar de vuit carrers a l’esquerra –de fet són set, però el tercer sempre se’l salten– on solen esmorzar els dimarts i els dimecres de la sèptima setmana del mes. Cafè no en beuen, per principis; els agrada més el xampany francès o el Bitter Kas amb anxoves de l’Escala.

Al bar acostumen a parlar dels diumenges senars o del minut previ al telenotícies (el recompte de segons sempre genera controvèrsia); en canvi, mai parlen de la salut del tercer Ministre d’Afers de Tangència Interior perquè acostuma a donar peu a discussions indigestes i pedanteries diverses.

Pel que fa a la seva imatge pública, val a dir que alguns mitjans desaproven el darrer informe del Consell, relatiu a l’edificació de conviccions intermitents en el terreny dels dubtes crònics. Els membres del Sindicat d’Objectors de Consciència piquen cassoles cada nit davant de la seu. Per apaivagar els ànims, el portaveu del Consell ha declarat: “L’hivern és fred. L’hiverna, també”. Malgrat el risc d’aquestes declaracions, sembla que han satisfet a tots els dissidents, que des de fa dos dies i vuit nits han substituït les cassoles per blocs de porexpan.

Somni d'una nit de gos, per Sigmund Kafka

Just allà on l’Absolut comença a ser la son que no arriba; allà on Malevich pensa en Kandinsky i les icones russes, que ballen sardanes entorn el Monument a la III internacional; allà on Titània s’enamora de Nietzche, que era un ruc. Ai no! De Faust que era un gos... o un escarabat. Just allà on la voluntat es pensa a si mateixa en tant que hores de desesperació no dormida per culpa del pecat original, que sempre té la culpa de tot. Doncs sí, allà és on va i somies llimacs i sangoneres, i penses: calia, senyor Freud, o ens ho podíem estalviar? Aleshores, quan menys t'ho esperes, tot pelant la mandarina: un cuc. Cuquet blanquet fastigoset que s’ha menjat el grill, concretament, el que correspon a la fracció de cervell indicada amb el rètol “Aquí, Humanitats”.

l'antídot rus a Hegel

un cèntim

en el rang més baix de la plebs del moneder, un cèntim desitja ansiós aquell x’01 que l’alliberarà de la misèria. espera i espera i la vida va passant, com un bluf absurd de preus arrodonits i arrogants que miren de reüll i passen de llarg. el pobre cèntim socialment inadaptat, exclòs, outsider, mai s’integrarà perquè va néixer per molestar, per fer nosa, com la iaia pesseta, al cel sia. possiblement acabi en un pot de propines amb tants d’altres exiliats del suelto: medalla de bronze al més desgraciat.