fractura

foto: split house, Gordon Matta-Clark

de dalt de tot d’un cim d’inconseqüències, caure en picat. tornar d’un viatge a llocs que mai van existir. a peu. travessar deserts inventats, paratges de fum. conversar sense esma amb aquells que habiten el revers dels miralls, buscant respostes a preguntes que no tenen sentit. callar a temps i salvar-se, fugir d’un bombardeig d’axiomes, premises i condicions. slalom pel llom de les millors ficcions. imbècil. – què faré jo ara? – tens una esquerda al pit que ja t’arriba a la cuixa, ho veus? deixaré anar les visceres i em cosiré de nou, pensa, i ningú sap que el desert és a dins, que abans allà era un regne de possibles i ara res. ara merda i misèria i por de dir a la cara hi tinc dos ulls. sí, ja ho sé, fa mal admetre que el camí és compartit. que som molts, potser masses, els que fugim de fugir, els que ens quedem quiets, astorats, inherts. i la casa se’ns trenca i ja no ens queda res.

creuades versió 2.0

Tot just fa uns mesos parlava aquí mateix de la obra del fotògraf i videoartista homosexual David Wojnarowicz. Doncs bé, aquest matí llegeixo El País i m'hi trobo això. A grans trets: Penny Starr, membre d'una organització conservadora nord-americana, aconsegueix gracies a una eficaç acció demagògica en xarxa, fer retirar el video A fire in my belly de Wojnarowicz de l'exposició Hide/Seek: Difference and Desire in American Portraiture, a la National Portrait Gallery de Washington DC. Per què? per anti-cristiana, obscena i heretge. Tal qual. Segle XXI senyors, segle XXI!

ser pigment

Anish Kapoor

Fer-se veure per contrast, tres paraules contra el blanc impertinent de quatre parets que són els límits d’una tarda i marquen les regles del joc. Destacar, com la piga estratègica que ha d’indicar un camí sense retorn, d’arrepentiment i negacions. Els minuts, un pintallavis boig i la ploma estilogràfica damunt dels llençols blancs, perdent-se a sí mateixa sense que ningú s’interessi en prendre acta de l’assumpte, fins que ja és massa tard i ELS FETS, escampats de qualsevol manera en un toll de silencis i incomoditats busquen un punt de fuga imprecís, una taca informe de confusió on refugiar-se, fondre's, desaparèixer: ser pigment o morir en l’intent.

John Baldessari: "Pura Bellesa" i apunt pedant.

“VIEWPOINT: What to put in, what to leave out. The eye has a tendency to prefer little shapes to big masses. It also prefers to build an image bit by bit. To the beginner a subject such as this presents a baffling problem...” J.B 68

Em pregunto com serien les obres que Baldessari va convertir en cendres l’any 1966: a què va haver de renunciar per sempre? «I will not make any more boring art» copiava una i altra vegada en un full de paper. I tenia raó. Res d’art avorrit, res de creacions feixugues i hermètiques: l’obra de l’artista californià és «pura bellesa», missatge-bala directe a la retina. Baldessari posa de manifest la magnitud de les petites coses; les seves composicions relacionen allò fragmentari, el detall, flaixos aparentment dispars entre els quals s’estableix un contacte per lliure associació d’idees. L’artista explota la mundanitat, la bellesa de les coses per si mateixes: una taca de color tenyint un paisatge o una escena, un traçat de línies que ballen de forma més o menys explícita entre les imatges, un joc de paraules-imatge, un aforisme sobre fons gris o groc, una combinació lliure d’escenes diverses, etc.  En definitiva, una obra adequada a les retines del nostre temps, acostumades al consum irrefrenable d’imatges, als mapes conceptuals caòtics, histèrics i estridents. I, més enllà de la pedanteria (ho sento), una obra per a ser gaudida al moment, cara a cara, i no tant per a ser explicada a posteriori com ara estic fent.

Malauradament, avui és l’últim dia d’expo al MACBA. Hem arribat justet.

Dafne 70's: desaparèixer i vegetar

Birgit Jürgenssen, Ohne Titel, 1979 (Àustria)

Fina Miralles, Dona-Arbre. Translacions, 1973 (Catalunya)

"Ray Johnson is a dumdum"

Això de l’art postal de Ray Johnson és una d’aquestes coses que et desperta el cuquet nostàlgic, quan, passejant per la sala blanc minimal absolut del MACBA, t’adones que allò ja ha perdut part del seu significat. La gràcia de l’obra de Johnson està en el gest, en la idea d’una creació participativa, basada en l’agregació d’imatges per una lliure associació d’idees que l’espectador d’avui (com jo) podrà intuir però no podrà ni sentir ni entendre en el seu context explícit de joc.
En qualsevol cas, aquesta parcial intuïció d’intencions i continguts és el que fa propers i atractius els collages de l’artista nord-americà. Una s’adona aviat que, per a Johnson, la relació entre imatges i jocs de paraules constitueixen un autèntic llenguatge propi, personal, potser l’única forma vàlida d’expressar certes idees, impressions o pensaments. Ara vinc jo a descobrir la sopa d’all, però és ben cert que, a vegades, l’afany de narrar, entendre i encaixar les coses en el lloc que toca acaba matant el sentit d’allò que és bonic pel simple fet d’unir dues, tres o mil persones a través d’una mena de click a la intuïció. Una sensibilitat poètica que ni pot ni ha de ser explicada en paraules, que fa que dues visions connectin, sense necessitat de normes ni explicacions. És per això que crec que davant l’obra de Johnson un no pot reaccionar amb paraules: cal una agregació mental d’imatges, una associació, un cortar-pegar que, per desgracia, mai es podrà materialitzar. D’aquí la nostàlgia. En fi.

t'imagines una llengua peluda?

no del tot, però casi.
la foto, d'Ann Hamilton

empaitant les papallones

no senyor estàtic, no, ja em pot mirar fixament amb els seus ulls Modigliani, que avui no em sumo a la seva no-causa. s’ha acabat. a mi també em corprèn la tristesa a vegades, però aquesta primavera no m’atrapen les orenetes; tu diràs! si porto un ritme speed que és de bojos! però sap que? que aquest cop tinc FETS senyor estàtic, que és veritat allò del make it happen i que sí, que aquest estiu volo Europa amunt a empaitar les papallones. ah! i si l’amor té pressa, doncs que marxi i a cagar! que com deien uns de per allà dalt, she’s got a ticket to ride but...

solwoodstockmíssilklimt

quan un dillumenge d’abril fa tant sol que no pots quedar-te a casa, surts al carrer i resulta que la plaça és woodstock versió light i penses ja és primavera. a més, has pres una decisió i, per si això fos poc, més tard ha sonat el telèfon i t’has sorprès (d’alegria) i ara retrobes el que pensaves que havia quedat enrere qui sap on ni a quina estació de la vida, però no, i això et fa feliç SÍ feliç. fins que al vespre recordes que encara queda allò-allò-allò i que millor no pensar-hi però no ho pots evitar perquè la primavera és primavera per tothom i, saps? a vegades també plou i la pluja ho confon tot i aleshores no ens entenem no ho entenc no m’entens. i jo diria __ perquè tinc un dubte i jo diria FÀCIL perquè és molt di-fí-cil. i al final, bona nit i que sí, que a vegades falla el wi-fi del cosmos, però que hi farem.

el gos en àmbar

A la sala dedicada a las pinturas negras de Goya, al Prado, m’aturo més estona davant d’un quadre: un gos suspès en el límit incert de dos espais poc definits aixeca el cap i dirigeix la seva mirada, cega, al no-res. Res. Res més que un no caure perpetu, amb segles d’història. Preguntaria al senyor Goya: però, cau? I acte seguit pensaria que quina pregunta més idiota i que molt millor seria caure que restar per sempre en aquest standby àmbar (curiosament àmbar), de suplica eterna a un auxiliar que no existeix. El miro amb pell de gallina i entenc que ell no ho entén i que jo mai podré explicar-ho. Goya tampoc podia i aquesta és l’única raó de ser de la imatge. Crec.