Els cossos oblidats

Ciutat en diumenge:

Escric un poema que no pot ser escrit,
una hipòtesi que no podrà ser mai demostrada.
Em busque inútilment en la debilitat dels carrers,
passege per les interrogacions inexplicables
del fred humit a les cinc de la matinada.
Cante una cançó per a qui no li agrada la música,
i tinc una cicatriu de solitud als llavis.
Sense il·lusió però, isc de casa
i baixe sense llibertat per l’escala
volguera despullar-me però no tinc roba
i m’amaneix de nit amb una llum desacostumada
i tot l’hivern que cap només darrere una paraula
s’escriu amb un nom subterrani en una ciutat cansada.

Salvador Iborra

El poema està extret d'un article convenient i necessari d'Enric Sanç sobre la mort i la memòria dels poetes.L'article sencer el podeu llegir a:
http://opinions.laveupv.com/4720

Fjällbacka

El Ceic Alfons el Vell ha editat un llibret que duu per títol "Una de lladres i serenos", on trobem diferents tipus de contes relacionats amb la narrativa negra. És molt interessant perquè n'hi ha de molts tipus i alguns m'han interessat força. Sempre he trobat que la novel·la negra és el gènere ideal per als temps de crisi. Temps de crisi moral on ja estàvem enfangats fa uns anys ja i temps de crisi econòmica on vivim ara. Així, jo, des de fa uns anys he començat a llegir-ne, de novel·la negra i fins i tot puc confesssar que m'atrau l'escriptura d'aquesta. Tot tenint en compte que sóc completament incapaç de seguir un model al peu de la lletra.
Bé, en tot cas us deixe amb el conte que vaig escriure per col·laborar en aquest volum i aprofite per a recomanar-vos dues novel·les negres d'autor valencià que han aparegut darrerament: "La mirada del cocodril" i "Dos metres quadrats de sang jove" de la col·lecció de novel·la negra Crims.cat.


Fjällbacka
Dissabte ha dut la seua filla al tennis a les onze d’un darrer dissabte de juny calorós. Té curset. Una hora. S’hi ha endut Crim en directe de Camilla no-sé-què. Una novel·la d’aquelles nòrdiques a les quals la seua germana és tan aficionada. Se la va comprar el dia abans en un supermercat de La Marina, un Eroski. Al costat de Vargas Llosa, dels iogurts, la llet, la cervesa, el fuet i d’altres coses populars.
S’ha assegut a la cafeteria del club de tenis, de cara a les pistes per poder seguir les evolucions de la seua xiqueta. Tan bon punt s’ha assegut, ha passat vora d’ell una xica de vint-i-escaig anys que s’ha adreçat directament als habitants de la taula del costat, d’una franja d’edat similar, per exclamar-se amb aquell accent tan valencià que té la gent d’Oliva quan parla en castellà: He tenido que cancelar la comida con mi madre para poder ir esta tarde a Gandia para comprarme unos zapatos con un buen taconaso para la cena de esta noche. La conversa ha continuat per la mateixa línia, fins el punt que han aconseguit avorrir-lo prou com per redirigir-lo al llibre eroskià.
És definitiu. Camilla Läckberg no li fa el pes. Potser perquè mai no acaba per reflectir un món. Li agrada més l’Asa Larsson, però a la seua germana sembla que tant li és. Ha estat capaç d’anar-se’n de viatge cap al nord només per veure de primera mà els paisatges i llocs de la Camilla.
Pensa, mentre llig mentre pega mirades al tennis incipient i bru de la seua filla. Quan arriba a la pàgina 59, no pot evitar riure. Tota la culpa és dels seus alumnes. Amb tretze anys i totes les hormones per endavant, les classes es tornen, de vegades, peculiars. El cas és que, aquell mateix curs, en una lectura van ensopegar amb la paraula atapeïda. Una paraula bonica, densa, moderadament angoixosa.
Per demostrar que ho havia entés perfectament, Alexandre, llest i viu com una rabosa, va exclamar que les mamelles d’Agnés, la xica més desenvolupada d’aquell grup d’alumnes que oscil·laven entre els dotze i els tretze anys, estaven molt atapeïdes. Es va riure a gust perquè atapeït no és un adjectiu que ell mai haguera referenciat naturalment a mamelles. Però a la pàgina 59 s’ha trobat una frase tan preciosa com seia a la caixa de darrere de la Jonna, amb els pits de silicona ben atapeïts sota el davantal vermell.
S’ha rist. A gust i sol. Ha tancat el llibre, ha vist córrer la filla cap a ell, suada i roja. Després han tornat cap a casa, ha posat i la rentadora, comprat una mica al supermercat, dinat, dormit una estoneta, sopat en una cafeteria vora la platja.
Se n’ha anat a dormir prompte. Però, potser per l’hàbit, s’ha despertat d’hora. Així que, ja despert i desficiós, ha encés l’ordinador. Per mirar el correu, buscar informació sobre on viatjaran a l’estiu, totes aquestes coses. Però no. Perquè en obrir el correu, s’ha trobat una qüestió ben personal:
de:
Marta Pellicer
per a:

data:
30 juny de 2015 0:31
assumpte:
Re: Auxili
Ja saps com és la teua germana. L’altre dia va telefonar-me per anunciar-me que marxava a veure l’Aurora Boreal tot aprofitant per passar per Fjällbacka amb un viatge d’aquells d’avió amb cotxe de lloguer i bungalous que havia trobat a un preu irresistible. Tant, que també me n’havia comprat un, de bitllet. Ja la coneixes, a ella.
De manera que fa vuit dies ens vam enlairar des de Barcelona, primer cap a l’aurora boreal directament per, una vegada aconseguit el fet, dirigir-nos cap a Fjällbacka. Carretera, paisatge, estiu i fred.
Però acabàvem de travessar el cartell de Fjällbacka 2 Km quan el cotxe va impactar contra un sac que hi havia al mig de la carretera. Vam parar per esbrinar si hi havia cap desperfecte quan, en atansar-me a l’obstacle, em va semblar veure una mà humana. Una mà. Una mà amb tot el cos, vestit amb el que pareixia una gavardina fosca. Un abric d’estiu, crec que ho anomenen ells.
Era tard. El sol s'estirava de puntetes per la vesprada gairebé eterna mentre al cotxe ella i jo esperàvem un miracle impossible. Que no va ocórrer. El cos seguia allí. De manera que, finalment, va engegar per conduir fins la comissaria del poblet, preciós, això sí. Allí, la teua germana va parlar en un cert anglés que jo no acabava d’interpretar. A ella la van deixar tancada en una cel·la, es van quedar el cotxe i a mi em van acompanyar al càmping, al bungalou on havíem de passar dues nits i que ara no sé quantes en seran. No tinc res. Tot està al cotxe i no m’han deixat tocar res. Ni mòbil, ni roba, ni res. Per sort, hi ha un ordinador de cortesia des d’on t’escric, perquè sé que estàs de vacances i no recorde el teu mòbil.
Per favor, per favor, posa’t en contacte urgentment amb el consolat o amb qui siga i mira de quina manera em pots enviar diners a nom meu al càmping, que té el detall d’anomenar-se com el poble. L’adreça exacta és: Fjällbacka Camping, Sälvik, 457 40 Fjällbacka, Tfn: 0525-314 90.
No em telefones al mòbil, que no el tinc. En tot cas, pots trucar-me al càmping o escriure’m al correu electrònic. Ràpid, per favor. No sé què fer.
Marta.
I punt final. De manera que, l’endemà, es va trobar a dalt d’un avió camí de Suècia, després d’avisar el consolat, en direcció al càmping de Fjällbacka, on no va trobar ningú, com tampoc a la cel·la on tècnicament havia estat detinguda la seua germana.
Així que, enmig del desconcert, només tenia una certesa: a primeries de juliol, feia un fred que pelava, en aquell poble de postal congelada.

Josep Lluís Roig

Dones i literatura

Dilluns 17, a les 19.30 h. Biblioteca Central de Gandia, sala d'actes.

Dones i literatura. Xarrada i tertúlia sobre escriptores de tots els temps, amb Marta Pessarrodona, poetessa i crítica literària, i Teresa Pascual, poetessa i traductora. Modera: Àngels Gregori.
Col·labora: Saforíssims, SL

Biblioteca Central de Gandia
Convent de sant Roc
Pl. Rei Jaume I, 10 / 46701 Gandia

¿I jo què n'espere, d'una conversa entre dones que han conegut escriptores i escriptors brillants, que alhora formen part d'aquest corrent de lletres i que han demostrat a bastament que no existeix literatura d'homes o de dones, sinó literatura? Doncs això, una conversa sobre algunes de les línies mestres de la literatura. I gaudir-ne.

Teatre a Gandia avui dijous i demà divendres, també, amb l'HOMENATGE A LA PARAULA

Per primera vegada en 18 anys, s'han posat entrades a la venda, al preu més que simbòlic de 3 euros. Per a la gent de Gandia, o voltants, hi ha venda anticipada, de sis a nou de la vesprada, al Serrano, i durant tot el dia a la cafeteria del mateix teatre. Regalen un llibre amb narrativa "negra" i amb el text de l'obra de teatre que es representarà. Molt recomanable.

D'altra banda, avui dijous a les 22 h. es representa al Teatre Serrano també, l'obra "QUatre-cents", una divertida visió dels personatges literaris més importants del nostre segle XV que munten una falla. Molt recomanable, també4. Ací teniu l'enllaç del Teatre Serrano.

O: Llibre d’hores

Tenim, que jo sàpiga, dues presentacions del nou llibre de Joan Navarro:

Dimecres 5 de novembre, a les 20 h, a Ca revolta de València, el llibre ‘O: Llibre d’hores’ de Pere Salinas i Joan Navarro. Amb la presència dels autors, acompanyats de Jaume Pérez Montaner.

Presentació el 7 de novembre a les 20.15 h Biblioteca l’Envic (Passeig de Gregori Maians, 36. Oliva).
” O: Llibre d’hores” de Pere Salinas i Joan Navarro. La presentació serà feta per Octavi Monsonís i els autors.

He de començar per aclarir que encara no m'he llegit el llibre, però m'atrevisc a recomanar-lo pels antecedents, especialment aquell magnífic ATLAS (CORRESPONDENCIA 2005-2007), TANDEM EDICIONS, 2008 dels dos mateixos autors.
En ell, s'estableix un diàleg fascinant entre l'obra gràfica de Pere Salinas i els poemes de Joan Navarro.
M'agrada especialment perquè, acarats als dibuixos, els poemes de Joan Navarro esdevenen diàfans, gairebé tan transparents que els pots superposar l'altra banda.
I, així, el diàleg enriqueix les dues parts: el poemes transmeten les sensacions d'una pintura abstracta i la pintura ens conta les paraules que amagava.
I, encara que no m'he llegit el llibre, us puc avançar un dels diàlegs que ed. 96 ha penjat al web:

35
Traçar les ombres transparents damunt l’arena.
Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no
l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les
escates del peix que remunta el riu de la llum,
la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

La mirada del cocodril

Aquest dijous 30 d'octubre a les 19 h. a la llibreria de 3i4 (Carrer Sant Ferran, 12, dins del Centre Octubre) es presenta el llibre "La mirada del cocodril" de Juli Alandes, publicat a Crims.cat
Independentment de la presentació i que li acaben de donar, a l'autor, el Premi Andròmina dels Premis Octubre, m'abellia parlar del llibre.
És, aquest "La mirada del cocodril", la tercera entrega del protagonista. El primer episodi a "El crepuscle dels afortunats" (La Magrana) ens presentava un Mosso d'Esquadra valencià/català de personalitat pròpia. Un detectiu atípic en la novel·la negra que tropessava, més que trobava, amb els problemes de les urbanitzacions massives i corruptes i d'altres coses nostres de cada dia semblants en qualsevol poble de la costa valenciana fa uns pocs anys.
Posteriorment, a "La mort mossàrab" (ed. Bromera)va enrere en el temps. Aleshores ens trobem un jove i encara verd policia en una història delirant, on un "blavero" es dedica a assassinar tota persona que ell creu que pot demostrar que català i valencià són la mateixa llengua. De traca i mocador. Molt divertida i bèstia. No s'ha de buscar profunditats, ni personatges redons,... és un divertiment. Molt ben fet, però un divertiment. Jo, personalment, em vaig riure molt.
Però en aquest "La mirada del cocodril" (Crims.cat)trobem un protagonista desmotivat que decideix allunyar-se de la policia "oficial", un personatge molt madur que ens regala, també, una reflexió tan serena com és possible sobre el present polític i social valencià. Amb una història paral·lela (que, evidentment, convergirà a la fi de la història)sobre un assassí sud-africà.
Així, amb dues històries aparentment senzilles que, d'alguna manera, s'enmirallen l'una en l'altra tot aprofundint la reflexió sobre el món on vivim.
És així, una novel·la negra, de crims i investigació però que, en la tradició de la gran novel·la negra europea -en la línia, per exemple, d'Arnaldur Indridason (acaben de traure "El passatge de les Ombres" a La Magrana)- és un llibre que ens parla del nostre present i de com el passat conforma aquest present. Val a dir que, malgrat que ell no ho reivindica, es nota en aquesta novel·la una visió d'historiador, d'aquell que sap que el passat, inevitablement, ens afectarà.
Un parèntesi al respecte: en una revista de moda del mes de setembre, entrevistaven una model brasilera dels anys 70, de cognom Valdes, que raonava que a Brasil els efectes de la dictadura encara es noten ara i que potser es notaran molt de temps. I això que a Brasil la dictadura fou molt més breu. ¿Com, aleshores, ens ha de sorprendre el nostre nivell de corrupció, de degradació, després de patir tants anys de dictadura?
Bé, només em queda recomanar que el llegiu. Hi trobareu un joc d'espills entre la realitat i la ficció.

El laberint de les girafes

El laberint de les girafes

Feia una calor geològica, com nascuda del magma, inaturable. Refugiats a l’aire condicionat de la casa, havien defugit tot el dia el carrer. Els parts meteorològics prometien un canvi a gregal per l’endemà, que faria baixar els termòmetres dels quaranta graus que sobrepassaven ara. No és que els trenta-cinc foren una cosa excessivament desitjable en abstracte, però en aquells moments els esperaven com un descans.
En el desfici, s’havia acabat ja El laberint de les girafes, una novel•la d’aquelles que es podrien incloure perfectament dins de la tradició de la narrativa catalana actual. Allò que se’n diu el corrent principal del cànon. Obres que ell s’estimava i odiava alhora, però que no el deixaven indiferent i que, el que trobava més interessant, tenien certes peculiaritats que la convertien en una narrativa única. Des de contistes com Monzó o Pàmies fins a Llavina, per exemple, des de narradors com el Palol del Jardí dels set crepuscles a la narrativa circular de Baixauli o Company, des de Teixidor o Jaume Cabré a Jordi Cabré i Alzamora, Bofill & Cia... tot aquell tipus d’obres que l’entusiasmaven i alhora, en moments determinats, li produïen una terrible voluntat assassina envers llurs autors.
El narrador fa constar que ha permès aquesta digressió només per explicar el fet que, després de molts dies de reprendre i abandonar El laberint de les girafes, el nostre protagonista finalment l’ha acabada amb aquesta mateixa sensació ambivalent de meravella amb tocs de voluntat eutanàsica. Però l’ha acabada. Just abans de sopar.
De manera que s’anima a encendre el foc per a torrar i encara, mentre creixen les brases, se’n va a comprar la carn, les cebes tendres, una orada, uns espàrrecs, com també una botella de cava d’Anna de Codorniu, que tenien d’oferta. De vi no n’agafa, però ha posat a refrescar abans d’eixir, un merlot de Nova Zelanda que va comprar l’altre dia per pura curiositat vitivinícola.
Sobreviu a les brases, a l’infern que devora el greix, que endolceix les cebes, que condecora en suor la samarreta. Sobreviu.
En acabant, quan ja tothom dorm i la suor s’ha començat a assecar més per la immobilitat que no perquè la nit siga tendra, decideix que vol banyar-se al mar. A la mar. Que la necessita amb urgència, que ja tarda a arribar. Potser un altre dia aniria en un passeig, des de casa, però ara ho vol ja.
Tan bon punt ix de la cotxera que ja nota com algú el segueix. En aquell moment gairebé li és igual. Podria preferir-ho, fins i tot. Aparca vora la sorra, es treu la samarreta, les sandàlies. Comença a córrer per la voreta. Nota com que algú el segueix. Són mínim dues persones. Ell alenteix el pas. Els altres l’atrapen, l’avancen. Continuen.
Es nota suat. S’endinsa en la mar, que l’acull càlida com un cos d’oli dolç. Es deixa acompanyar per les ones. No nada.
Quan torna enfora, la brisa, tèbia, el refresca en assecar-lo. Camina lent fins al cotxe. No vol tornar a suar. No vol patir mai més, encara que sap que això és del tot impossible. Absolutament.
Arriba al cotxe. Arrenca. Uns altres fars, darrere, l’acompanyen.

Josep Lluís Roig
 

"El sentit d'un final" i "Dies de frontera"

“El sentit d’un final” de Julian Barnes m’ha reconciliat amb un tret que em molesta prou de la narrativa catalana actual: em provoquen urticària els narradors intervencionistes, que es mostren orgullosos al llarg de les pàgines. Em poden agradar les històries contades, fins i tot la manera com són contades, encara que el fet que el narrador es passege per les pàgines com un personatge més però amb la facultat d’intervenir dins la història em recorda el pitjor Pérez Galdós.
Potser la culpa és haver cursat filologia i sóc jo que tinc la mirada deformada. Potser.
Bé, el cas és que a “El sentit d’un final”, monsieur Barnes provoca que el narrador revise contínuament la història que ens conta a partir de les noves dades que obté, de les dades que havia oblidat i ara és obligat a recordar. Així, aquest intervencionisme es converteix en l’eix de la història.
He de reconèixer que també m’ha fet gràcia –sí, m’ha provocat el somriure- la manera com tracta el sexe: amb la voluntat que no siga una cosa seriosa i decisiva, amb voluntat d’un sexe festiu però alhora, en llegir-lo, el lector és conscient que no és així.
Afortunadament, he començat a llegir “Dies de frontera” de Vicenç Pagés Jordà DESPRÉS de Julian Barnes. Perquè aquestes dues característiques que té “El sentit d’un final” han evitat que enviara una carta bomba a l’autor Vicenç: perquè havia llegit “Els jugadors de whist”, una de les millors novel•les catalanes des de la postguerra, i ara no podia amb el narrador de “Dies de frontera”. Que no és tan bona com l’anterior però que, una vegada et deixes portar pel sentit de l’humor del narrador intervencionista, manté el tipus d’escriptura i et captiva... fins que el narrador torna a trencar l’encanteri.
De tota manera, “Dies de frontera” segueix essent recomanable.

-Julian Barnes, “El sentit d’un final”, Angle editorial, 2012.
- Vicenç Pagès Jordà, “Els jugadors de whist”, La Butxaca, 2011.
- Vicenç Pagès Jordà, “Dies de frontera”, ed. Proa, 2014.

Col·laboració per obrir de nou el Teatre del Raval

Demanen col·laboració per obrir de nou el Teatre del Raval de Gandia.

Imprescindible: Editors i poetes, de gira per València i la Safor

Esteve Plantada i Joan duran estaran aquests dies per ací. Com a editors d'edicions Terrícola i com a poetes que són.
Esteve ha diversificat els camins d'accés a la creació i té una veu ben pròpia. Joan Duran s'ha convertit en un dels poetes dens, reflexiu, de referència. Són ben diferents i ben propers, alhora, mostrant-nos els diferents camins vius de la poesia. De la mateixa manera que que l'editorial també ens mostra, només amb tres títols, aquesta diversitat.
Només recomanar insistentment que no us perdeu com a mínim un dels tres actes que són:

-dijous 22 a Ca Revolta, a València, a les 20 h. Teniu la informació sobre l'acte a: https://poesiaperlarevolta.wordpress.com/2014/05/16/terricola-arriba-a-valencia-amb-esteve-plantada-i-joan-duran/

-divendres 23 a la Bilioteca l'Envic d'Oliva (passeig Gregori Maians, 36) presentaran l'editorial i llegiran poemes conjuntament amb Àngels Gregori i Josep Lluís Roig.

- Dissabte 22 al Casal Jaume I de Gandia (C/ Dona Teresa, 2) Joan Navarro presentarà l'últim llibre de poemes de Joan Duran.

I, per acabar, com m'agrada, que parlen els poetes pels seus versos:

Variacions sobre la llum

Aquesta tarda en lloc de no ser,

en lloc d’un temps sense paraula

quan trenca la llum damunt meu;

aquesta tarda en lloc del no-res,

tan èbria d’enrunar-se i escriure’s

al revers dels teus dibuixos

o al llom d’una aigua obscura

i desordenada. Aquesta tarda

que s’agita en els mordents

de la pell, que t’assaja unes ales

per al buit, que crema en noms

impacients i em desterra de tu,

que m’anul·la en tu, que respira

en el zenit d’una sembra de llum

indiferent i que ara ens encara

a aquest no ser de les ales,

a l’etern no ser d’una pell,

al cel de la meva paraula

que descriu, sola, inexacta,

aquesta tarda en què oblidem

que som si alhora ens extingim.

- Joan Duran, "Extrema llum, Pagès editors, 2014.




Tres poemes (amb llops de fons)

Arrossegues un món en cada paraula,
forges ciutats en munts de residus,
ets aquell ca que ja mai no lladra
ni per por ni per gana, soliu i brutal,
estigma del buit: la vida que et sagna.
---------

No hi ha res que et salvi.
Et salva, però, l’instant.
L’instant et fuig, com pres.
Ets pres en aquesta derrota.
No pots esperar eternament,
la fita és fugir amb la idea.
---------

Contingència

Aviat del buit en serem continent
i de l’ahir conducte asprívol,
com el nus d’un llaç que es nega.

No d’ahir, bruts de sobte.

Sovint en trams de fosc
com el crit que ens petrifica,
fruits del no-res de l’ala oest
i d’un cuc gepic que es vivifica
en cada gest de la mentida.

Buits dels buits,
folls en va,
tard com sempre,
mai prou certs.

Ni tu, ni jo,
nosaltres:

existim
i dissimulem.

Per a guarir-nos dels ullals.

- Esteve Plantada

Homenatge trist a Joan Vinyoli

Com t’esperava, m’he demanat, a la màquina,
un cappuccino d’adjectius desafinats.
El vas, menut, que oscil·lava entre el cartró
i el plàstic, vessava. Era calent. Bullia.
Me l’he acabat mentre obria un clàssic Vinyoli
en edició de butxaca. Ell, el de
la set que no s’acaba mai, que havia escrit
memorables versos ànsia, ell, que ja
de vell podia confondre els límits difusos
que hi ha entre l’orgasme i pixar-se. Ara veig
la seua ment closa, presonera d’un cos
que ja no aguanta. Has arribat, amor; jo
no sabia què fer-ne, de les mans: perquè
tenia els dits bruts de la mà dreta i l’esquerra
sostenia el llibre. Tu m’has besat com plou
quan plou amb alegria. Això ha millorat
les coses. Veig com fuig el tren que t’ha deixat.
Pense que és llavors quan no importen certs desastres.
Arribar a vell de sobte no sembla tan
horrible.

- Josep Lluís Roig, "Els dubtes i els glaçons", ed. Perifèric, 2014.

Cada volcà és abans muntanya

En aquest fer que el propi cos sigui l'altre,
el teu,
el desvari em pren
i sóc, sense potser saber-ho,
dièresi de mi.
Dos punts sobre una i.

- "Cada volcà és abans muntanya", El dígrat del desitx - Meritxell Cucurella-Jorba, edicions Terrícola, 2013.

Reconec que abans m'era indiferent, però ara veig amb felicitat com augmenten els libres de temàtica "vital" (en tant que interferències de la vida). Temes com la mort, els naixements,... prenen el lloc que els corresponen. Fóra llarg, ara, enumerar els autors, però se m'ocorren ara, darrerament, llibres d'Iban L. Llop, Txema Martínez Inglés, Amadeu Vidal i Bonafont,... Així que Meritxell ens regala una visió gens edulcorada i des d'una perspectiva diferent de l'embaràs. Benvinguda al club!

(Jo reconec que un llibre no, però algun poema sí que he escrit sobre circumstàncies vitals, com aquest dedicat als fills:

Oasi breu

Perquè li cap el món als ulls i té
un niu de sols enllà de la mirada
és que imagina, tot redó i blau,
un món millor: si no existeix l'oasi
l'inventa nou: només pel seu somrís
jo em donaria tot.

- Josep LLuís Roig, "Oasi breu", Tàndem edicions, 2001.)

40 anys dels primers Premis Octubre

‘Grills esmolen ganivets a trenc de por’ i ‘L’esmorteïda estela de la platja’ foren els llibres guanyador i finalista dels premis Octubre de 1973, els primers, que editats el 1974, marcaren un dels moments clau de la revolta poètica dels setanta al País Valencià i als Països Catalans. Aleshores, el futur de la poesia catalana, es deia, entre altres noms, Joan Navarro i Salvador Jàfer. Quaranta anys després tornem al futur per escoltar de nou aquells poemes, amb una gran festa allà on perduren les revoltes.
Dijous 15 de maig, a partir de les vuit, Joan Navarro i Salvador Jàfer, presentats per Manel Marí, llegiran poemes de ‘Grills esmolen ganivets a trenc de por’ i ‘L’esmorteïda estela de la platja’. Poesia per la revolta publicarà per a l’ocasió una plaquette commemorativa que podreu aconseguir durant aquesta festa imprescindible.
Teniu la informació a:
http://poesiaperlarevolta.wordpress.com/2014/05/09/joan-navarro-i-salvador-jafer-retorn-al-futur/

Aquest dijous a Torrent, sembla que regalen llibres!

Aquest dijous, Santiago Forné i Josep Lluís Roig presentaran les seues novel·les, "Màscares trencades" i "München" adreçades a un públic juvenil i no tan jove a Torrent.Segons sembla, les obres es regalaran als assistents.

Lloc: Casa de la Cultura
C/ Sagra, 17 Torrent
Data: 08/05/2014
Hora: 20.00 hores

"Màscares trencades" és una reflexió sobre com es defineixen i es formen les persones, sobre aquell moment, entre l'adolescència i la joventut, en què de vegades hom voldria ser una altra persona.
"München" és un llibre de misteri, on costa saber a quin costat està la realitat i a quin la imaginació. I, on les persones que entren en contacte amb un misteri, desapareixen. O no.

Els escriptors homenatgen Manel Garcia Grau i Joan Baptista Campos (aquest dissabte 3 de maig)

Una vintena d'autors i autores homenatjaran aquest dissabte a la Fira del Llibre de València els poetes Manel Garcia Grau (1962 - 2006) i Joan Baptista Campos (1961-2013). Els participants en l'homenatge llegiran un fragment de cada un dels escriptors homenatjats i també un de propi. L'acte serà a l'escenari principal de la Fira del Llibre de València, al Jardí de Vivers, aquest dissabte a les 18h.

Manel Garcia Grau (1962 - 2006). Poeta i novel·lista, a més de doctor en Filologia Catalana per la Universitat Jaume I de Castelló. El seu primer llibre de poemes va ser Quadern d'estances (1988) al qual han seguit vora una dotzena de títols dels quals s'han de destacar Llibre de les figuracions (1993), Al fons de vies desertes (2002), La mordassa (2003) o Constants vitals (2006). Amb la seva obra poètica ha guanyat premis com el Vicent Andrés Estellés (1990), l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997), l'Ausiàs March (2000) o de manera pòstuma el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (2007).

A més d'una sòlida trajectòria com a assagista, amb temes literaris i lingüístics com a principals interessos, Garcia Grau també va provar el camí de la novel·la amb El Papa maleït (2003), una intriga novel·lística sobre el Papa Luna.

Va col·laborar en diaris i revistes, com ara Serra d'Or, Levante, Avui, Mediterráneo o Heraldo de Castellón, entre altres, amb articles d'opinió i crítica literària. I un poema:
L'únic que ens resta

Si algun dia, ferit de vida, beus dels agres menjars del desconcert
i trobes algú que et mira amb els teus ulls
aleshores fes-li cas: el seu esguard et dirà, incorruptible i digne,
el vertader significat del que has volgut i has pogut viure.

I aleshores sabràs que aquesta recerca és l’únic que ens resta.
Manel Garcia i Grau


Joan Baptista Campos (El Grau de Castelló, 1961 - Castelló, 2013), metge i escriptor.

De 1996 a 2007 dirigeix la revista de cultura i festa Plaça Major que edita la Federació de Colles de Castelló. Comença a escriure poesia durant l'època d'estudiant universitari, a València, a la revista Cicatriu, on també col·labora. Com a poeta es dóna a conèixer amb l'obra Encenalls de la memòria (1996), Premi Miquel Peris i Segarra, seguit d'Illes (1999), La sang (2001), Istambul (2001), Quadern de l'Índia (2001), Pavelló d'Orient (2003), Ciutat remor (2003), Aquesta estranya quietud (2005) i Jardí Clos (2008). Alguns dels seus poemes han estat inclosos en el llibre de didàctica de la poesia Racó de Poesia (2003). També ha fet incursions en la narrativa Contes d'estiu (2004) i El món en dotze postals (2009). I un poema:

He tornat pel vell camí de les murtes.
Les llambordes d'antics alès em transporten.
Em mou una brisa breu d'escumes i arrels, un suau llebeig.
Passege la rosa dels vents pels vells carrers d'ahir:
carrer de Montcada, carrer Blanc, de Sant Francesc,
l'Albereda, cúpula de la Seu.
Oig com un grinyolar de carros, un temps.
La tarda m'ho diu tot.
Sent als dits el suau vellut d'un pensament.
I els teus ulls de mel i donzell, els teus.

- Joan Baptista Campos, "Ciutat remor", ed. Bromera, 2003.

Lliurament del XXXIVè Premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó

Dissabte pasat, Beniarjó va lliurar el seu premi de poesia. I, com a mantenidor de l'acte, Pau Sif ens va fer -buscava un verb com encisar o encantar però amb un punt més salvatge- un magnífic discurs que ha tingut el detall de penjar al seu blog. Per si de cas algú no l'ha llegit encara, us el copie tot seguit, amb la introducció que ha escrit per al blog inclosa:


Ahir va ser el lliurament del XXXIV premi Senyoriu d'Ausiàs March. En aquesta edició hi vaig fer un paper doble, primer com a jurat, i després com a mantenidor de l'acte de lliurament. El premi l'ha guanyat Pau Vadell amb el llibre Traït i l'acte ha servit per presentar també el llibre guanyador de l'edició anterior, "Estígia" de Toni Xumet, que ja es pot trobar a les llibreries editat per 3i4.
Aquest és el discurs que vaig fer com a mantenidor de l'acte en què vaig fer una ràpida repassada de la història i el valor del premi, amb alguna anècdota personal inclosa.




FA 555 ANYS QUE ET DUGUEREN AL CLOT

Bona vesprada. Veïns i veïnes, senyor alcalde i autoritats locals, membres del jurat. Abans de començar el meu discurs llegiré uns versos de Vicent Andrés Estellés que, en certa manera, inspiren el que després diré. És un poema que Estellés va escriure fa cinquanta-cinc anys, quan va fer cinc-cents de la mort del nostre poeta.
Fa cinc-cents anys et dugueren al clot,
pobre Ausiàs, qui ho havia de dir.
Ara evoquem el gran dol d’aquell jorn.



De cap a peus et vestiren de fusta,
trist Ausiàs, i et colgaren i en pau.
No som ningú. Quina gran veritat!
Evoque un fons de palau i domassos.
Sorgeixes lent, problemàtic i adust,
i pels racons veig xicones que fugen
(oh com els cou l’adorable entrecuix).

Enguany fa cinc-cents cinquanta-cinc anys de la mort d’Ausiàs, i com que és un número bonic, he volgut dedicar-li el meu discurs.



Cinc-cents cinquanta-cinc anys fa Ausiàs,
que et dugueren al clot, i ací seguim
els teus hereus al senyoriu del vers,
fills de ventres esclaus de la teua ombra,
estesa com les ales del falcó
quan creua el cel amb ulls d’eternitat.
Hem vingut tots, com cada any al teu poble,
al senyoriu on escrivia l’home
que vares ser, uns versos que havien
de travessar la llarga nit dels segles
i fer-se carn entre les nostres veus.
Hem vingut tots: hi ha els teus veïns futurs,
que ja fa temps que t’estimen com cal,
també han vingut d’altres pobles propers,
i fins i tot de la noble ciutat
que fou del duc que fou el teu amic.
Hem vingut tots: les autoritats locals,
i els membres del jurat, i per allí
s’haurà assegut el poeta que rep
el premi d’aquest any, el trenta-quatre.
Falta només, el guanyador de l’any
passat, Toni Xumet, que no ha pogut
estar ací i s’excusa per l’absència,
però tenim, a falta de la carn,
els versos del seu llibre que du el nom
del llac Estígia on deixem els records
quan ens morim segons deien els grecs.
Ja fa també trenta-quatre anys que aquell
primer jurat del premi Senyoriu
d’Ausiàs March va decidir fallar
amb molt d’encert en favor d’un poeta
del lloc veí d’Oliva pel Mirall
de miratges que fou principi cert
d’un camí ric tant pel jove Enric Sòria
com pel concurs que acabava de nàixer.
Vingué després l’any de Pere Bessó,
amb el seu quart volum de poesia,
i el tercer any guanyà Pérez Saldanya,
qui va deixar eixa Ruta de l’heura
que es compta en vers, per la noble ciència
de la lingüística, i vingueren més:
Víctor Sunyol i Susanna Rafart,
Manel Marí i Elies Barberà,
i Jordi Valls i així fins trenta-cinc
premis en trenta-tres convocatòries.
La vida és breu i l’art es mostra llarga,
més val, per tant, que no fem tots els noms,
dels guanyadors. Deixa’m, però, que faça
esment d’algú que ens va deixar fa poc,
el castellonenc Joan Baptista Campos,
que va guanyar l’any dos-mil amb La Sang,
un contundent llibre que reflectia
el dur treball que fa un metge d’urgències.
Em sembla just que el recordem avui,
un any després, per dur-lo al teu costat,
al cel dels poetes, que és la memòria
dels seus lectors. Tornem però als presents,
i als noms d’alguns que s’han lligat després
com a jurats al nom del Senyoriu:
Josep Lluís Roig i Teresa Pascual,
i Ricard García i un servidor
que estrena vot enguany i fa el que pot
en aquest joc de daus que vaig guanyar
ben jovenet amb Tríptic d’un carrer,
el meu segon guardó de poesia.
El primer fou amb poc més de deu anys,
per dir un vers en uns grans magatzems.
Recorde bé, quan fa vuit anys pugí
a rebre el premi a l’altar de l’església
tot tremolós, sense acabar de creure-m’ho
i de tan nerviós, vaig començar,
sense saber què dir, a recordar
això del vers en uns grans magatzems
i que vaig guanyar una bicicleta.
I mentre ho deia mirava les cares
d’algunes dones del poble que feien
que sí amb el cap i amb la mirada amable
acompanyaven el meu innocent
discurs de poeta per estrenar.
Millor deixem de parlar ja de mi,
que no he perdut del tot la timidesa
i estic notant com se’m calfen les galtes,
i ressaltem el valor que han tingut
aquests guardons per mantenir ben viu
el teu llegat i el teu arrelament
a Beniarjó, el lloc on escrigueres
segurament, tantes cobles creuades
amb què cercaves respostes que un Déu
terriblement familiar negava
a aquest fill seu que eres tu quan dubtaves.
Si jo t’ho dic ara en versos estramps,
que el teu llegat és ric i profitós,
és perquè els temps han descuidat la rima
tot i que sempre hi ha excepcions,
i també són molts els poetes que
deixant a part l’estil dels mestres clàssics
han descartat el recompte de síl·labes,
o que en tot cas, el troben accessori,
però han trobat vies de gran riquesa
expressiva i moral amb què escandallen
els esperits i diuen el temps i el món
amb paraules que ens uneixen a tu,
perquè amb Déu o Amor o sense, els dubtes
vénen a ser dalt o baix els mateixos.
Alguns dels bons que practiquen l’ofici,
com ja t’he dit, han començat ací
a fer camins dubtosos per la mar,
que és la ruta que tu ens vares marcar
fa més de cinc-cents cinquanta cinc anys.
En els guardons que porten el teu nom
i el d’aquest poble del qual fores senyor
vius tu i viuen aquells que conegueres,
perquè han crescut a l’ombra dels teus versos
altres poetes, que cada any t’honoren
al teu poble, que està fet de paraules,
perquè no som en aquest país nostre
de conservar les pedres com caldria,
i queda poc d’aquell teu Senyoriu:
ni canyamel, ni el palau del casal,
ni tampoc hi ha, la casa on vares viure
al carrer dels Cabillers de València,
no queda res, o pràcticament res,
de tot allò que dóna testimoni
que ací visqué el senyor Ausiàs March,
perquè sabem que la pedra és perible,
que l’aigua, el vent i la burrera humana
la fan tombar, però el que no pot caure
el que no pot ser mai enderrocat
és el llegat del poeta Ausiàs,
els versos durs que volen tan lleugers
com els falcons i arriben sempre al port
on et llegim els teus contemporanis,
perquè és etern el senyor dels poetes.
Moltes gràcies per la vostra paciència.
Beniarjó, 26 d’abril de 2014. Pau Sif

Imprescindible: “After the Classics”, antologia de Vicent Andrés Estellés

Aquest 24 d'abril, presentació del llibre “After the Classics”, una antologia de l’obra de Vicent Andrés Estellés traduïda a l’anglés per Dominic Keown i Tom Owen.

Trobareu mes información sobre esta publicació a l’enllaç de l’IVITRA (Institut Virtual de Traducció de la Universitat d’Alacant): https://benjamins.com/#catalog/books/ivitra.5/main

L’acte tindrà lloc el 24 d’abril, a les 20 h, a la sala d’actes de la Biblioteca Central (Pl. Rei Jaume I, 10, Gandia)

I PREMI POEFESTA CIUTAT D'OLIVA: SUSANNA RAFART

Susanna Rafart ha guanyat la I edició del premi Poefesta Ciutat d'Oliva amb un llibre extraordinàriament contruït, que té una alegria avara (l'adjectiu no és meu, sinó del poemari).
Personalment, m'ha sorprés aquesta lluita entre el seu món fosc, dens i travat i l'alegria de l'amor. Fet i fet, ella s'hi refereix a dintre mateix de l'obra, per acabar amb una derrota suau: no sé escriure d'una altra manera, ve a dir.
Properament, serà publicat per l'editorial Perifèric.
Teniu ací un enllaç amb la notícia.

A més, voldria afegir que el jurat va mostrar la seua sorpresa per la gran qualitat de les obres presentades. No jo individualment, sinó el jurat. A més del nombre: 42 originals.

Recital "For Sale" a Gandia: Salvem l'Auir

Com comenta Maria Josep Escrivà al Feixbuc i al blog, és trist que malgrat tot el que ha passat amb la bombolla immobiliària, la gent no escarmenta i una antologia com aquesta ("For Sale o 50 veus de la terra", ed. 96) no passa de moda. Ara volen urbanitzar l'únic tros de platja sense edificis que queda a la platja de Gandia. Una zona humida, de marjal, rica en varietat de plantes i animals que s'ha d'arrasar justament ara, quan encara queda tant d'edifici per vendre -que ni ara ni abans, però justament ara és com quedar, a més de com a males persones, com a burros: tant que recorden els dolents aquests idiotes de les pel·lícules per a xiquets.
Bé, tothom hi és convidat.
Jo llegiré un poema que acaba d'aparéixer publicat ara mateix (no fa ni una setmana que tinc el llibre) que és molt addient:


I al seté dia, va crear la hipoteca.
Són bromes –dius– per explicar com van
algunes coses. Somrius i em busques. Llavis
i coll avall, em despasses camisa
i pantalons. Pares. Amb ironia,
tu rius que l’home va perdre els calçotets
quan va tastar les hipoteques fem
que li abastaven les serps dels bancs diversos,
corruptes grans i menuts, menudalles,
politicastres, gent de voluntat bona.
Encara reies quan amb la llengua amable
m’has retornat enmig del paradís.

- Josep Lluís Roig, "Els dubtes i els glaçons", editorial Perifèric, Catarroja, 2014.

EL POEFESTA DE LA SAFOR (OLIVA) FA DEU ANYS

PROGRAMA POEFESTA 2014 OLIVA

Dijous 3 d'abril de 2014

Tast de la Poefesta

Reciten Enric Cassasses, Dolors Miquel i Rafael Vallbona

Lloc: Centre de Formació d'Adults Joanot Martorell. 20 h (Passeig Jaume 1,6)
(Entrada lliure)



Divendres 4 d'abril de 2014

X Festival

Amb la participació dels poetes Kirmen Uribe, Jaume Subirana, Luis García Montero, Mireia Calafell, Ramon Guillem, Carlos Marzal, Estel Solé, Antònia Vicens, Francisco Brines i. Julie Christie & Marta Pessarrodona llegeixen W. H. Auden
A MÉS, ES LLIURARÀ EL I PREMI POEFESTA D'OLIVA

Teatre Olímpia. 20 h (Carrer Major, 16)
(Entrada lliure)

After Hours

La Malabar.(Carrer Isaac Albéniz, 34) A partir de les 24 h



Dissabte 5 d'abril de 2014

Poetoli

Restaurant Ca Fran.(Carrer Calixt III, 4) 21 h

Sopar literari amb maridatge Totoli (Venda de tickets en Restaurant Ca Fran)



Diumenge 6 d'abril de 2014

Raval Spoken Word

Plaça Sant Roc. 18 h (Entrada lliure)

Quan érem divendres, d'Àngels Gregori

Presentació del llibre
Quan érem divendres
d'Àngels Gregori
Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2013

Divendres, 28 de març a les 20 h al Teatre Olímpia d'Oliva

Amb l'autora, Francisco Brines, Marta Pessarrodona i Francesco Ardolino
Actuació musical de Marina Rossell, amb cançons de Georges Moustaki



Where the streets have no name

De vegades el dolor s’instal·la en una casa
com s’instal·la la calefacció o el corrent elèctric.
No sabem el pes que sostindran les bigues,
ni fins quan aguantaran els fonaments
abans d’obrir una fissura.
Però acumulem les hores sobre els murs
i enderroquem passats
que abans s’alçaven en terrenys
com un bonic motiu per sobreviure.
Coneixem, però, les capes que hem hagut
d’emblanquinar damunt d’altres capes.
Com un alfabet en braille
que pel relleu dels seus significats
n’endevinem les cicatrius.
De vegades les històries es repeteixen
canviant el nom i el lloc de domicili.
I de vegades els dolors s’instal·len
com un pacte a dues bandes,
com el pany d’una porta trencada
que algun dia haurem de reparar,
com una herència prèviament acordada.
- Àngels Gregori, "Quan érem divendres"

Poques vegades en la vida hem assistit tan en directe a la maduració d'una (o d'un) poeta. Cada llibre seu ha aportat un pas més en l'evolució humana. En aquest llibre assistim en una darrera part impressionant a la malaltia,la mort o la possibilitat de la mort d'un ésser estimat. La constatació que som finits. De manera que aquesta consciència sura com un tel per sobre de l'existència. Sense negar la vitalitat, la vida, l'atenua. Queda, així, un llibre vitalista com tots els anteriors, però matisat per la realitat. I d'aquesta lluita entre la realitat i les esperances (que no només el desig) és on naix molta poesia. I Àngels, una vegada més, ha fet un pas endavant.

Reflexió sobre els premis literaris

Enguany, per l'abril es lliuren dos premis literaris en els quals estic de jurat: El Senyoriu d'Ausiàs March i el Poefesta Ciutat d'Oliva. Al primer s'han presentat gairebé quaranta llibres i al segon poc més de quaranta. Amb l'afegit que, a més, en la seua immensa majoria, no coincideixen. En total, més de setanta llibres.
Del segon, n'he fet una preselecció de nou llibres. Nou que, per a mi, són publicables. Només en guanyarà un que serà, necessàriament, just i injust guanyador. A la decisió final intervindran, necessàriament, gustos personals, interessos, complexitats,... És difícil.
I no és un bon símptoma que els premis siguen gairebé l'única solució per a publicar. Sort a totes i tots. Qui guanye, que sàpiga que hauria pogut no guanyar. Cal ser-ne conscient. Fet i fet jo, quan em concedeixen algun premi, procure tenir-ho present.

Al meu gos li agrada més Xavier Aliaga que Teresa Solana

Per motius que no fan al cas, quasi tots els gossos que he tingut han passat una època de lectors. Tani va rosegar "Compàs d'espera" d'Enric Sòria, Monk, "La presó de l'aigua", que com a mínim era del seu amo, i Tard s'ha rosegat "Neons de Sodoma" i "L'hora zen". Faig constar que, aproximadament, tots es poden llegir, però Tard va rosegar amb més insistència "Els neons..."
Jo no dic res més.

Quan Monk va rosegar elS meuS exemplars, vaig escriure un conte basat en fets reals, podríem dir:

Guia maldestra per a salvar paraules
Vivia en un xalet als afores del poble, ell. Hi viva de feia anys, des de just abans de l’especulació urbanística i la llarga transformació de la platja en una successió d’edificis.
Vivia, doncs, en un xalet als afores del poble, a sobre d’un antic hort de tarongers dels pares i enfront d’un parc que, lentament, van condicionar. Li agradava el lloc: una terra feraç, amb l’aigua poc profunda, que havia facilitat la supervivència de les plantes antigues del parc d’enfront de casa i que alimentava les pròpies del jardí descurat amb apassionament.
Un mango plantat després del viatge a l’Àfrica en produïa a cabassos any sí, any no i provocava la sol•licitud de mangos verds per ser menjats amb sal. Un advocat, també, que creixia desmesuradament, com el salze del darrere, que ja era més alt que la casa, malgrat que dos hiverns endarrere li havien tallat vuit metres d’alçada... Però tot això potser no és important per a aquesta història.
Ell hi viu. Li agraden els llibres, escriure. Li agrada llegir i teclejar a la terrassa del davant, cara al parc, als arbres gairebé ja centenaris. Li agraden tant els libres que ha hagut de desplaçar part de la biblioteca familiar a una habitació que han fet a la cotxera, una cotxera, d’altra banda, molt lluminosa perquè el nivell freàtic és tan alt que la van construir ran de terra.
Fa uns anys, va publicar un llibre de poemes. I uns altres anys després, l’editorial li va enviar una amable carta on li anunciava que procedirien a convertir en paper reciclat tots els seus pobres fillets o llibres que no havia venut, excepte un cert romanent. La carta, amb traïdoria, li oferia de comprar-ne tants com volguera a preu d’autor. Ell hi va caure parcialment, i els llibres van acabar a la cambra de la cotxera, lluminosa però allunyada.
Així, doncs, ell, el poeta, mentre llegia un dia a la terrassa, li va semblar veure un cadell de gos. I un altre dia va arribar a la certesa. Era un d’un color bonic, marró clar lluminós. De pèl curt. Entre cadell i jovenet. Els fills i les filles del poeta insistiren amb insistència que calia salvar-lo. Un gos que escoltava les paraules dolces però no es deixava agafar. El poeta, doncs, hagué d’untar-se les mans amb paté per deixar-se-les llepar pel ca de pèl bonic i encara dents de llet. Aquesta senzilla operació permeté l’aproximació i el contacte en forma de placatge. Després calgué rentar-lo, desparasitar-lo per dins i fora, i posar lluny del seu abast plàstics i qualsevol altre objecte que àvidament poguera caure sota el furor letal de les seues dentetes de llet.
I va passar l’estiu, el gos va créixer, començar a canviar la dentició i el poeta va tornar als afers propis, com participar de suport tècnic en un congrés de joves autors que tenia lloc a Gandia.
Un dia que eixia amb retràs i amb pressa de casa perquè feia tard al congrés, no se’n recordà de tancar la porta de la cotxera, de manera que l’animalet va demostrar tenir també molt d’amor pel seu nou amo i per la poesia perquè justament va optar per rosegar tants llibres com va poder dels que una editorial havia publicat i comprat per llàstima el nostre poeta, que en entrar al jardí de casa, el va veure envaït pels propis versos. Va recollir el desastre, el va desar al maleter del cotxe, el va tancar a la cotxera, va tancar la cotxera, va tancar els ulls en passar per davant del gos sol•lícit de pèl curt marró clar destroyer i així va aconseguir arribar a casa sense matar-lo.
Uns dies després, en un recital de mallorquins exitosos a València, en un local al casc antic, a prop de l’institut francés, el poeta s’hi va trobar una jove estudiosa croata i una molt jove i prometedora poeta que coneixia pel congrés coetani del gos rosegador. A la conversa, acabà per aparèixer el tema de l’escriptura, del llibre publicat, del gos rosegador. De manera que el poeta encara va recórrer al maleter per vore si hi havia algun llibre llegible al mig d’aquell desastre, com així va ser: un preciós exemplar que tenia al cantó inferior dret l’absència perfecta marcada per les dents. Un buit semicircular que, tanmateix, no havia arrencat cap mot.
Mai no haguera pensat que un gos podria fer arribar un poemari a Croàcia.

Celebracions diverses

Vaig nàixer el dia de la dona i de nom Josep, de manera que per març se m'acumula la feina.
Amb les celebracions, ens hem acabat la cervesa belga que vam portar aquest estiu.

(alguna cosa d'estranyament extraordinària han de tenir els belgues per a tenir tanta varietat de cervesa que, a més, estava etiquetada estrictament bilingüe, algunes fins i tot en el nom!)
També, entre d'altres coses, hem aprofitat per menjar-nos uns cannoli, que encara que no són frescs com els d'en Montalbano, també estaven bons.

Un homenatge a Camilleri i les seues ganes de viure.

Però, entre els regals, un d'inesperat: la diputació d'Alacant va publicar el 2012 diversos llibrets que havien guanyat el Premi de Teatre Breu Evarist Garcia i ahir, amb una miqueta d'endarreriment, han aplegat els meus exemplars...
La veritat és que el que més em va impactar fou l'estrena. I que funcionara. Era un text un poc peculiar, basat en la repetició, que parlava sobre l'Alzheimer...

Poemes sobre teatre

acabarem abans

la taquillera i l'acomodador
discuteixen sobre l'amor
al fons de l'escenari.

l'encarregat de manteniment
anuncia per megafonia
que ja no queda llum ni aire.

l'autor i el director comenten
aspectes conceptual de l'obra
a l'entrada del bany.

parlen llengües que no entenc
i em plau de concentrar-me
en l'arquitectura de la sala.

- Eduard Escoffet, El terra i el cel, labreu edicions, 2013.


Acotacions

L'escenari al fons, ampli, gran,
il·luminat.
Immens vertigen en una cascada de cadires
cap al centre.
I tu assegut, sol, a l'última filera de butaques,
vora la porta d'entrada o de fugida
que romandrà tancada.
Mentrestant, ningú no actua.

- Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries, Pagès editors, 2004

Maria Josep Escrivà

Fa poc, Maria Josep Escrivà recordava haver arribat a aquest món. Independentment de l'amistat que ens uneix de fa moooolts anys, per a mi forma part del nucli dur del meu món literari. És un plaer discutir amb ella de literatura i em meravella la paciència amb la qual crea el seu món literari. Més sensitiva que cerebral, ha bastit poemes magnífics.
Bé, el cas és que, amb això de l'aniversari, m'ha vingut al cap que el meu fill va recitar el poema que us pose tot seguit. El va recitar no bé, sinó magníficament. Si d'això es poguera viure materialment, ell s'hi podria dedicar. Així que, una vegada més,


El riu

Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.

Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.


Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.

Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:

Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
ni és ma casa.

Maria Josep Escrivà


I per a deixar constància de com passen els anys, va tot seguit una foto de la xarxa on estem al café Lisboa.
.
Passa el temps però queden les paraules.

Dijous dia 6 de març, "Nous models de literatura juvenil" a Gandia

Dijous dia 6 de març, amb el títol global de "Nous models de literatura juvenil" conversaran Xavier Aliaga i Josep Lluís Roig, moderats per Isabel Canet.

Els dos autors aprofitaran l'ocasió per presentar-nos els seus dos últims títols:

-El meu nom no és Irina (Andana), de Xavier Aliaga.
-München (Tabarca), de Josep Lluís Roig.

Si us ve de gust, ens trobem a Ambra Llibres, Gandia, a les 19.30 hores.

Pau Vadell

M'estime molt la literatura de Pau Vadell. Pense que és una de les ments joves (1984) més lúcides de la nostra literatura. I encara que la lucidesa de vegades aboca al suïcidi,amb actes com la creació d'una nova editorial (AdiA), això no nega la primera premissa: llegir-lo és obligar-se a pensar.
Per posar-li un però, que també moltes vegades em pose a mi mateix, de vegades aquesta reflexió de cap a on ha d'anar la poesia s'imposa a la poesia, en els versos. No és ben bé un defecte, però en alguns poemes es nota en excés.
I, com que de cap manera vull acabar amb un aspecte negatiu (que potser no ho és, però com que em disgusta en mi mateix, tendesc a mirar-lo negativament), acabaré amb un poema seu de fa uns quants anys, que ha passat per les meues mans gràcies a Josep Vicent Cabrera, que demà el recuperarà:

Una lentitud pòstuma,
les convulsions transpassen la pell
i s'afiquen a la humitat dels ossos.

La mirada dels amants
es perpetua recitant fèmurs sencers
de patiment, de coves,

de pluges.
El goig regalima encara
plaent de servar
tots els moviments d'antuvi.

- Pau Vadell i Vallbona, Temple, Edicions del Salobre, 2009.

Conte inèdit aproximadament amorós o amatori

Desencontres

El cel tenia forma de finestra quadrada però encara no estava il•luminat per la llum interior. Encara lluïa el seu blau diàfan, lleugerament ventós, d’un ponent dens, d’una calor palpable, constatable. Per això la finestra romania tancada mentre ella provava d’encabir unes quantes síl•labes a la lletra d’una cançó que li quedava coixa.
Ella escrivia poemes, però ara s’estimava molt agafar-se la guitarra per provar lletres i ritmes amb notes. Potser es tractava només de nostàlgia. Una nostàlgia que, densa com el ponent, no li cabia als versos, però amb una mica de distància i ironia, podia provar-ho. Creia amb sinceritat que allò que millor definia la literatura, l’art que l’envoltava, era justament aquell toc irònic i naïf que permetia contar les coses amb la simulació que tot allò no importava, malgrat que sí.
Però tot això no l’ajudava a encabir les síl•labes als versos, de manera que va fer allò que solia, en aquests casos: es va autoencabir a dintre d’unes malles ajustades Decathlon i d’una samarreta d’aquelles que expulsava la suor, es va posar la gorra, protector solar i es dirigí cap a la porta, disposada a enfrontar-se amb la calor, disposada a córrer totes les curses d’un decatló.
La calor la va colpejar com si a un home un colp de genoll entre les cames, però tenia tantes ganes de treure’s de sobre aquella cançó que se li resistia que, per començar a concentrar-se, va pensar primer faré els cent metres del decatló.
Això va ser fàcil, malgrat la suor. I es va animar. Els quatre-cents metres llisos tampoc li van suposar cap problema encara que ja notava com el sol li pesava a sobre les espatlles. Però duia gorra i s’havia fet una cua que la protegia del sol i es va aturar davant una font per remullar-se una mica la cara.
Per als cent deu metres tanques li calia una mica d’imaginació, però ella ja en tenia, d’això, de manera que va encarar els bancs del passeig. Córrer en aquella hora tenia l’avantatge que ningú no la prendria per boja, perquè no hi havia ningú. Tothom s’havia refugiat d’aquell ponent tan constatable.
Per a botar els bancs li calia concentració plena i, en acabant, ja notava que l’espurna aquella de la idea genial que li solucionaria les síl•labes començava a rondar-li el cervell, de forma que no li quedà altre remei que encarar els mil cinc-cents metres llisos.
En començar, ja es va adonar que no s’havia agafat aigua, però no volia perdre la línia aquella que començaven a dibuixar-li les neurones. No havia de perdre la concentració. Sabia que cada pas li costava però notava, sentia, que aquell vers de merda començava a quadrar-li, que es podria convertir en una cosa clara i cristal•lina com l’aigua que no duia a sobre.
El cas és que ja no recorda res més, però quan el seu company la va trobar estirada a terra del rebedor de sa casa, amb la lletra de la cançó escrita en un full que duia a la mà, ella no va saber explicar ni com hi havia arribat, ni quan ho havia escrit. Ni si tan sols ho havia escrit.
El cas, però, és que el company l’ajudà a aixecar-se, a beure una beguda isotònica de marca coneguda i a llevar-se tota aquella roba que se li arrapava a la pell, suada; i a entrar a la dutxa.
I ella li ho va agrair. Amb fruïció.

Article sobre l'editorial Germania

Des de fa un temps, Maria Josep Escrivà i jo mateix fem una col·laboració a Caràcters, que és una revista de llibres molt interessant, que aporta una visió de les publicacions que es fan. No només en poesia, que també, sinó en tots els àmbits d'allò que podríem anomenar cultura.
Cert que el disseny (potser intencionadament) sembla antic, amb aquells fulls plens fins al límit de lletretes, però sens dubte és un plaer llegir-la.
Algunes d'aquestes col·laboracions les he "penjades" jo en aquest mateix blog/c, però aquesta està (molt més ben presentada que si ho haguera fet jo) al blog/c de Maria Josep (que, per cert, ja ha tingut moltes visites).

aires frescs en poesia

Ahir mateix una persona que ha començat a escriure poesia, a partir de la dificultat d'introduir nous formats en la poesia, m'escrivia: "Ja sé, (ho he après fa poc), que és difícil introduir formats nous. I no comprenc ben bé per què. Sent que l'actual format no arriba al públic, sent que la poesia és llegida només pels propis poetes... per què no intentar nous models? jo pensava que els poetes eren molt més oberts, els poetes!! jo pensava que els poetes estaven disposats a canviar el món, i ja veus, són de format tancat."
Ella prova de mesclar prosa i poesia en un llibre de poemes. I és cert que els llibres de poesia han estat refractaris cap a aquest camp, en general. Tanmateix, també dins de la poesia, he trobat veus que canvien algunes coses, que són un alè de nou. No des de la prosa, però sí des d'altres punts de vista. Així, sense pensar-ho massa, en els darrers anys han aparegut sorpreses diverses. Com per exemple, i només a tall d'exemple, noms com Anna Garcia Garay, que tot partint d'un blog, deixa que el llenguatge directe envaisca la poesia:

ELL MAI NO HO FARIA

Llegeixo ingredients impresos als envasos,
menjo versos blancs i poemes,
i escric receptes de cuina en prosa poètica.
Escolto música per a esses sordes,
callo per no dir res
i gaudeixo de bona punteria.
Encara no he trobat el vermell de les cotxinilles
i no sé cantar-li a la dutxa,
però sí nedar el blau de les piscines.
Adopta'm.
Adopta'm els costums, les aficions,
les dèries i manies;
els gintònics, els dies laborables,
els que es vesteixen de festa
i totes les fotografies.
Saps del cert que jo sí que ho faria.

- Anna Garcia Garay, "Assassins de margarides"

Com també Lucia Pietrelli, des del seu italià matern, deforma la sintaxi i el lèxic fins a formar un món propi, on la nostra part menys racional s'escampa per sobre dels paisatges amb un resultat com a mínim poc convencional.

M’escorreré enmig de l’aigua:
la contaminació dels líquids:
després li direm òvuls,
espermatozous,
i aleshores memòria.

-Lucia Pietrelli, "MORT D'UN AVIADOR TARTAMUT"

(L'única persona a qui he vist deformar la llengua com si fóra estranger sense ser-ho és Sandra Domínguez. Tanmateix, quan vaig llegir el seu llibre publicat, havien desaparegut les sintaxis estranyes. Quan li ho vaig comentar, ella em va explicar que el corrector...)
I aquest parèntesi m'aprofita per a reflexionar la importància de les -petites?- editorials que es rebel·len contra allò establert: editorials com AdiA, Llibres del Segle (Col.lecció Culip), Edicions Terrícola, estan capitanejades per persones, poetes, que senten aquesta necessitat de canvi. Com diria un clàssic: "I, tanmateix, es mou".

Josep Iborra a Gandia, aquest dijous

Una persona que mereix tota la meua tenció. Perquè té interès pel món de les lletres, que reflexiona i treballa per aquest món i que és capaç d'escriure coses com aquesta:
M'agrada estar al tant de totes les novetats bibliogràfiques. De totes. No per cap afany erudit o acadèmic, és clar, sinó perquè em sabria molt mal perdre’m un llibre que m’interessa perquè no m’he assabentat de la seua publicació. No llegir un llibre per mandra, o per falta de temps, o perquè tenim coses millors a fer, passe, però no llegir-lo perquè no sabem que existeix… N’hi ha per estirar-se dels cabells! Les oportunitats perdudes per pura i simple ignorància em resulten especialment aflictives.

podeu llegir-ne més a: http://laserpblanca.blogspot.com/

Poesia jove al Casal de Gandia

Tenim el plaer de comunicar-vos que dijous 30, a les 20'30 hores, participarem en la programació de La FIGA en vers, amb un recital 'tripartit' (totes les paraules són patrimoni de la humanitat, no?) que anirà a càrrec dels més joves poetes saforíssims. Joves, no; joveníssims!

Abel Balbastre (Ròtova, 1994)

Enric Pellicer (Bellreguard, 1994)

Miquel Moiga (Gandia, 1992)

Si els voleu conèixer en acció, us esperem al Bar del Casal, on, en acabar, podrem (qui vulga), sopar alguna coca de dacsa per un preu més que assequible.

(Exactament i gual com l'he rebut! He d'afegir que ens alegra vore que, de moment, els assassins de llengües i cultures encara no poden dormir tranquils)

Bases I Premi Poefesta Oliva

L'Ajuntament d'Oliva, mitjançant la Regidoria de Cultura i en el marc del Festival de Poesia d'Oliva, convoca, amb el patrocini d'Edicions Perifèric, el I Premi de Poesia Poefesta Ciutat d'Oliva.

Les bases d'aquesta convocatòria són les següents:

BASE PRIMERA.
Els treballs que s'han de presentar hauran de ser originals, inèdits, i d'una extensió corresponent a la d'un llibre convencional de poesia. S'atorgarà un únic premi al millor recull de poemes de tema lliure i escrit en valencià.
Només s'hi podrà presentar una obra per autor/a.
A la portada dels treballs hi ha de constar el títol de l'obra, i a l'interior, el nom i els cognoms de l'autor/a i les seues dades de contacte.
Els/les autors/es que ho desitgen poden presentar les seues obres amb pseudònim. En aquest cas, la identitat de l'autor/a haurà d'anar en una plica tancada, on hi constarà el nom complet, el DNI, l'adreça i el telèfon de contacte.
S'han d'enviar cinc exemplars dels treballs al Departament de Cultura de l'Ajuntament d'Oliva (Plaça de l'Ajuntament, 1, 46780 Oliva -València-) o bé lliurar-los directament al mateix lloc, de dilluns a divendres, de 9 a 14 hores.
El període d'admissió d'originals finalitzarà el dia 6 de març de 2014.

BASE SEGONA.
El jurat estarà format per Francesco Ardolino, Marta Pessarrodona, Ramon Guillem, Àngels Gregori i Josep Lluís Roig, i la seua decisió serà inapel·lable. El jurat resoldrà les qüestions no previstes en aquestes bases. El jurat podrà deixar-lo sense adjudicar si considera que cap obra ofereix la qualitat suficient.

BASE TERCERA.
La dotació econòmica del premi serà de 1.000 euros i l'obra serà publicada dins la col·lecció de poesia de l'Editorial Perifèric.

BASE QUARTA.
L'acte de lliurament del premi tindrà lloc durant el marc de la celebració del Festival de Poesia d'Oliva, al voltant de la primera setmana d'abril de 2014.

BASE CINQUENA.
No es retornaran els treballs presentats. L'Ajuntament d'Oliva es compromet a custodiar-los i, posteriorment, destruir-los.
El fet de participar en el certamen representa la plena acceptació d'aquestes bases per part dels concursants.
Més informació: http://oliva.es/tauler/bases-i-premi-de-poesia-poesfesta-ciutat-doliva/

El perfil lluminós del desencís

El primer llibre que vaig llegir de Jaume Pérez Montaner fou "L'heura del desig". He de reconèixer que no em va acabar de fer el pes. I aleshores ho vaig atribuir a la influència anglosaxona, que per aquells temps tampoc era la meua influència cultural favorita.
D'això han passat ja molts anys. Molts. I molts anys després em va agradar molt "L'oblit". Un poemari magnífic, al meu entendre.
Ara que m'acabe de llegir "Geografies de l'oblit", un llibre a mig camí entre l'antologia i la reescriptura, m'adone que allò que trobe fascinant en la seua obra són els poemes de desencís (que no en són pocs i, molt majoritàriament, són magnífics).
Afortunadament i dissortada, la vida ja ofereix moltes possibilitats de desencís. I si és la vida al nostre país, ja són incomptables. Per tant, ja que tenim la dissort de patir uns governs que censuren la nostra llengua (via televisió, via ràdio i ja provaran d'altres camins, no patiu) com a mínim tenim la sort de gaudir de persones com Jaume Pérez Montaner que ho conten magníficament.
En aquests dies en concret, dedique als nostres polítics (de Madrid i valencians) aquest poema:

HORABAIXA

Eren ombres i són corbs d'esguard fix
la vida és un parany d'aigües pudentes
el futur no existeix
i el present es dessagna entre les roques

Veureu àguiles de vol irresistible
i el perfil lluminós dels enforcats
i tu obriràs la mà per dir adéu
abans que falses albes
entronitzen la por dels crims furtius
abans que s'inaugure
la soledat espúria
dels lacais i les rates
sobre la terra que vols i et rebutja

- Jaume Pérez Montaner, "Geografies de l'oblit", ed. Germania, 2013.

Sobre imposar el silenci: primer TV3, després Canal 9 i Ràdio 9 i ara Catalunya Ràdio

Jo pensava que a la tan lloada constitutció hi havia un article que insistia en què les altres llengües de l'Estat Espanyol tindrien -gaudirien- d'una especial protecció. Això, innocent de mi, significava que el Govern Espanyol vetllaria perquè jo, com a ciutadà espanyol que sóc, poguera triar entre diverses cadenes de ràdio i televisió en la meua llengua -que es parla al lloc on visc des de l'any 1300, aproximadament- i també la premsa, l'educació, les empreses, les denúncies, m'arribarien en la meua llengua...
Jo pensava que el Govern Espanyol no creia que els valencians eren ciutadans de segona. Però es veu que sí que ho pensen. Aleshores -llavors, en eixe cas, doncs-, si el mateix Govern Espanyol es bota la constitutició serà perquè la constitutció es pot botar,no?
Ho dic perquè ara mateix donen la raó als catalans. I que ens vagen furgant, als valencians, que la gallina dels ous d'or pot fartar-se i dir que no, que un matrimoni per a que funcione s'ha de mantenir amb reciprocitat.
Bé, acabe amb un poema que vaig escriure amb una altra intenció però que es pot llegir perfectament en el context actual, que aquesta és la gràcia de la poesia:

En són més, com els salvatges,
i empenyen rere mapes i excuses,
rere les lleis, ordenances i misèries,
rere la pols eterna i els huracans perennes.
Les seves veus raspen les pàgines
dels llibres del teu país.

- Josep LLuís Roig, "Els dubtes i els glaçons", ed. Perifèric (en premsa).

(Els dos últims versos són de Claude Beausoleil, en versió d’Antoni Clapés)

ANNA GUAL

No passa res, no passa res.

Els camins no porten enlloc,

però no és greu.

Tampoc en sabem res del desert

i bé que hi anem i el fotografiem

i fem com qui el reconeix

i l’entén.

Avui comença alguna cosa.

I sempre que comença alguna

cosa és perquè abans n’ha mort

una altra per deixar-li espai.

- "L'ésser solar", Lleonard Muntaner editor.

MANEL ALONSO

Manel Alonso és un personatge atípic en el nostre circuit literari. Ell sempre s'ha definit com a poeta i jo personalment trobe que va encertar amb el seu to poètic a partir de "Com una òliba" (ed. Aguaclara, 2002). Aquell llibre em va sorprendre molt positivament. I així ha continuat. Podríem dir que ha madurat molt bé. El temps -o la vida- li ha donat un solatge

que arrodoneix els seus versos.
Però la primera obra seua que em va agradar molt fou una novel·la: "En el mar de les Antilles", on narra la guerra de Cuba d'una manera magnífica. Potser va passar desapercebuda, però de cap manera és una obra menor. Si algú pensa que Manel és un autor menor, que se la llija.
Perquè és cert que ha esta embolicat en alguns dels desastres més importants del món editorial valencià i que, indirectament, això ha provocat que publicara alguna cosa realment menor, però això no nega de cap manera els encerts.
Tot açò ho explique perquè fa uns mesos Onada editorial li publicà, amb el títol de "Cròniques des de l'infern", un recull d'articles periodístics d'opinió que ens mostren el Manel més combatiu. Crec que és un llibre molt addient per a llegir aquests temps vergonyosos que ens ha tocat viure als valencians.
Si algú vol parlar directament amb l'autor, és d'aquells que es mou. Les properes presentacions que té són:
16 de gener de 2014, a les 19,30 hores, a la biblioteca de Cocentaina, presentació de CRÒNIQUES DES DE L'INFERN.


17 de gener de 2014, a les 19 hores, a la Biblioteca de Gata de Gorgos (carrer La Bassa, s/n), presentació de CRÒNIQUES DES DE L'INFERN. Intervindrà Carles Mulet.


22 de gener de 2014, a les 19 hores, a la llibreria Babel de Castelló presentació del llibre CRÒNIQUES DES DE L'INFERN. Intervindrà Enric Nomdedéu

Primeres fotos de la nova criatura

El dia 24 de desembre va nàixer aquesta nova criatura, que no pretén res més que ésser una novel·la juvenil feta amb amor i compte. Es tracta d'una història dins d'una història dins d'una història amb tres narradors diferents amb misteri, intriga i moltes més preguntes que respostes...