A la revista del "Cercle" parlen d'autors actuals que ens parlen del passat. Fins i tot hi inclouen algun de valencià que, la veritat, en "Les cendres del cavaller" ho va fer molt bé. Encara no he llegit l'últim llibre de Silvestre Vilapalana, però supose que també estarà bé.
Però el que de debò m'interessa és destacar que en els darrers anys la narrativa valenciana ha arribat a l'actualitat amb diferents tipus de novel·la. A aquest present incòmode d'adossats, urbanitzacions i d'un creixement urbanístic ple de diners sota mà i desestructuració del territori. A mig fer, perquè la crisi no perdona.
D'entre les novel·les, per les similituds però també per les seues grans diferències, en voldria destacar unes poques:
- Silenci de plom, de Salvador Company (ed. 62)
- Neons de Sodoma, de Xavier Aliaga (ed. 3i4)
- El crepuscle dels afortunats, de Juli Alandes (ed. La Magrana)
- Conta'm la veritat sobre l'amor, Santiago Forné (ed. Tria)
Cadascuna de les quatre novel·les és extraordinàriament diferent de les altres, a nivell estilístic, narratiu, fins i tot en el tipus de novel·la. I, tanmateix, comparteixen paisatge i, de vegades, fins i tot excessos.
Comparteixen alguna característica molt peculiar com el fet que totes voregen la novel·la negra sense ser-ho. Morts o raptes, n'apareixen a les quatre. La destrucció del paisatge, els adossats, les urbanitzacions,... El viatge dels nostres autors pel paisatge valencià mai no és exempt de dolor, del sentiment de mancança.
I la realitat social que transparenten és sempre una societat malalta. O mancada. Polítics corruptes o...
A més, totes elles, en algun sentit, són excessives.
"Silenci de plom" és terriblement metaliterària, tancada en ella mateixa. Però la casa del seu protagonista sembla un clon de la casa del protagonista de "Conta'm la veritat sobre l'amor". Adossats des d'on es veuen créixer més adossats o d'altres formes encara menys benignes. Alhora que "Conta'm" esdevé excessiva en la seua obertura: el narrador, filòsof, verbalitza una i una altra vegada els fets, insaciable.
Com un poble de la perifèria de València és també el protagonista de "Neons de Sodoma", però en aquest cas l'excessivitat ve pel fet que recorda, pel to caricaturesc, una verbalització de l'ambient fallero i ranci del cap i casal valencià.
I és amb questa ironia, però refinada, que "El crepuscle dels afortunats" es disfressa de novel·la negra per a parlar dels interessos econòmics d'uns personatges tòpicament capitostos valencianots. I dic refinada, la ironia, perquè l'autor és capaç de bastir una novel·la policiaca sense entretindre's a trobar el culpable. Perquè el culpable concret és indiferent.
A mi, personalment, m'agrada que la realitat, l'actualitat, arribe a les novel·les. I que la seua representació no siga monolítica sinó variada. He gaudit tot llegint les quatre novel·les -amb algun moment de ganes d'assassinar els autors- i amb l'esperança que la collita continue.
Qui vulga sentir com batega la vida valenciana i no haja llegit aquestes novel·les, ja pot començar!
dijous, 28 d’octubre del 2010
dilluns, 25 d’octubre del 2010
literatura infantil i juvenil
Aquest nostre país on som i on vivim sembla que, lingÜísticament, només s'assembla a un país normal en ensenyament. I encara. Però sí.
I, com a país normal, això ha parmés l'aparició d'escriptors professionalitzats. O aproximadament professionalitzats. Que viuen d'escriure i perifèries. M'agrada. Vull dir que ens fa "normals" en alguna cosa.
En aquest àmbit de la literatura juvenil, veig que Gemma Pascual s'ho ha pres molt seriosament, que és com s'han de prendre les coses. Així, amb una bona escriptura i una (auto)promoció enstusiasta, demostra que es pot existir des de València. Me n'alegre.
http://italiaeoisagunt.blogspot.com/2010/09/la-ballerina-di-bagdad.html
I, com a país normal, això ha parmés l'aparició d'escriptors professionalitzats. O aproximadament professionalitzats. Que viuen d'escriure i perifèries. M'agrada. Vull dir que ens fa "normals" en alguna cosa.
En aquest àmbit de la literatura juvenil, veig que Gemma Pascual s'ho ha pres molt seriosament, que és com s'han de prendre les coses. Així, amb una bona escriptura i una (auto)promoció enstusiasta, demostra que es pot existir des de València. Me n'alegre.
http://italiaeoisagunt.blogspot.com/2010/09/la-ballerina-di-bagdad.html
divendres, 22 d’octubre del 2010
ASSASSINADA PER PUBLICAR UN LLIBRE DE POEMES
Al CENTRE D’ART L’ESTACIÓ de Dénia (C/ Calderón, 2) del 22 d’octubre al 28 de novembre (de 10 a 13 i de 16 a 20 h. tots els dies) es realitza l'exposició que Pepa Espasa ha preparat inspirada en la figura de Nadia Anjuman, poetessa afgana assassinada el 2005 a
conseqüència dels colps rebuts al cap pel marit pel “delicte” d’haver publicat un llibre de poemes, i que s'inaugura avui divendres a Dénia, a les 20 h.
Edicions 96 ha col•laborat en aquesta exposició amb l'edició d'un quadern que conté huit poemes de Nadia Anjuman, traduïts des de l'anglés per Josep Vicent Cabrera.
AUTORA: Pepa Espasa; TÍTOL: LAPIDACIÓ; TÈCNICA: Tela reciclada i tenyida i pedres embenades.
conseqüència dels colps rebuts al cap pel marit pel “delicte” d’haver publicat un llibre de poemes, i que s'inaugura avui divendres a Dénia, a les 20 h.
Edicions 96 ha col•laborat en aquesta exposició amb l'edició d'un quadern que conté huit poemes de Nadia Anjuman, traduïts des de l'anglés per Josep Vicent Cabrera.
AUTORA: Pepa Espasa; TÍTOL: LAPIDACIÓ; TÈCNICA: Tela reciclada i tenyida i pedres embenades.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
A vore si ara sí
Reenganxem. Amb calma però sense pausa. A vore si ara sí.
Per recomençar un poema vell però nou (recuperat)i inèdit:
ABANS O DESPRÉS
Un taxi és una gota perduda al riu del trànsit,
una presó indecisa que ens salva del rellotge.
Les nostres vides són un viatge en taxi cap al mar,
cap al port, cap a un minúscul bot per navegar
o bé ofegar-se.
Per recomençar un poema vell però nou (recuperat)i inèdit:
ABANS O DESPRÉS
Un taxi és una gota perduda al riu del trànsit,
una presó indecisa que ens salva del rellotge.
Les nostres vides són un viatge en taxi cap al mar,
cap al port, cap a un minúscul bot per navegar
o bé ofegar-se.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Jordi Pàmias
Jordi Pàmias és un poeta que m'estime molt. El vaig tenir de professor un curs perrò, a més, era d'aquelles persones que creia en la poesia. A mi personalemnt, el llibre que més m'ha agradat és "Lluna d'estiu". Tinc dos exemplars de l'edició original i de tant en tant en deixe un.
De tota manera, no és l'únic. Ni de bon tros. Dels que hi ha citats a sota, l'únic llibre que jo no recomanaria és "La fuga del mil·leni". Tota la resta són més que recomanables.
Però per no posar-ho en boca meua només, he piratejat de la xarxa un article de David Madueño que en parla:
Descobrir Jordi Pàmias
David Madueño
Amb la mateixa cura, dedicació i fermesa amb què el poeta Jordi Pàmias (Guissona, 1938) ha anat bastint la seva obra al llarg de les dècades, l’editorial Pagès Editors ha arribat al quart volum de l’Obra Completa que aplega llibres publicats i antologies inèdites. I malgrat esdevenir un treball de compendi, el poeta de Guissona no ha deturat la seva tasca creativa, que ens ha ofert els darrers anys un quartet de títols inoblidables: Fuga de mil·lenni (2000), Narcís i l’altre (2001), Terra cansada (2004) i La veu de l’àngel (2009). Així doncs, em pregunto per què als seus setanta-dos anys Pàmias encara és un poeta de culte, conegut per una part petita dels lectors de poesia i reconegut per la comunitat literària catalana, però invisible per a una opinió pública a la qual no li són aliens altres coetanis com Joan Margarit, Màrius Sampere o el desaparegut Martí i Pol.
Voldria que aquestes quatre modestes ratlles servissin per desvetllar la curiositat per la seva obra d’aquelles persones que, pel motiu que sigui, no els sona el seu nom ni coneixen la seva reputació de gran poeta, inspirador i llegible com qualsevol altre dels grans. Diguem, en primer lloc, que es dóna a conèixer el 1969 amb La meva casa (Premi Salvat-Papasseit), i durant la dècada següent treballa la seva veu literària, cristal·litzada a partir de Flauta del sol (premi Carles Riba del 1978), que li permet la plasmació d’un món interior personal, nascut de l’oposició enfrontada entre una formació humanística que cerca la bellesa del món, i un món fosc i fugisser que no respon a les expectatives. A partir de la memòria i la vivència, Pàmias testimonia el pas de la vida en l’àmbit rural, lligat a la naturalesa, les estacions, els costums socials, les relacions familiars. El seu món té unes mesures modestes, però vist des de l’actualitat, amb la deshumanització i la globalització que suposen les grans urbs contemporànies.
Pàmias filtra la tradició poètica catalana i en pren el que més l’interessa per bastir la seva pròpia veu. De Carner i els noucentistes pren el gust per l’obra ben construïda, per la musicalitat i un llenguatge net i essencial; de Maragall, la relació tel·lúrica amb la naturalesa i un pregon vitalisme al qual s’arriba des de la foscor o el dolor, com comenta Miquel M. Gibert al pròleg de Terra cansada:“és freqüent que Jordi Pàmias plantegi els poemaris com un viatge que, a través d’experiències doloroses, porta la veu poètica a una realitat final esperançada”. De Riba, pren el coneixement i l’ús de la tradició grecoromana com a part importantíssima de la nostra cultura, empeltada de cristianisme i paganisme, així com motius simbòlics per al tractament de diversos temes (present en el mateix títol del poemari Narcís i l’altre). Però ni esdevé tan elitista, ni tan elevat, ni tan fredament intel·lectual com cadascun dels esmentats. Com deia abans, la seva és una poesia de mides humanes, que s’enlaira en la recerca de la bellesa immediata, però sense obligar el lector a agafar-se del fil de l’estel per retenir-lo amb la força de la comprensió o per deixar-se arrossegar cap al cel. El seu vol és net, de traços perfectes, però a nivells raonables, idea refermada per l’interès en les formes mètriques populars, contrastades de tant en tant amb altres molt més complexes per als versos de temàtica més reflexiva, però no per això més críptics o incomprensibles.
Finalment, també cal destacar la sensualitat i la mirada sense complexos del poeta, moltes vegades sorprès pel pas del temps i per veure’s allotjat en un cos envellit, que grinyola amb el seu esperit profundament humà, capaç de sentir i viure fora del pes del temps. D’aquí que, com ja hem vist, la seva poesia transiti en tots els seus volums d’una visió pessimista o melangiosa cap a un esperit vibrant, cap a una “joie de vivre” brillant però desapassionada, matisada per la maduresa que dóna aquest mateix pas del temps.
Podeu trobar un grapat de poemes de Jordi Pàmies a la pàgina web del també poeta Lluís Calvo (http://www.sant-cugat.net/daltabaix/pam.htm). A continuació, dos textos extrets del poemari Terra cansada:
Camí
El camí que seguíem, vorejat
de somnis –com un riu amb una verda
filera d’albers,
com una antiga ruta clapada de llambordes–,
ens ofereix, en un revolt,
el respatller d’un banc tot ple de mareselva.
Avui ens acompanya,
no la veu agredolça d’uns dies llunyans,
que han deixat una traça fugissera,
sinó la fresca joventut
d’uns fils, la càndida estatura
que guarda, encara intacta, la bellesa
d’un fris de marbre al temple, debolit, d’Afrodita:
el fruit madur del nostre amor de sempre.
Desig
Rere llampecs incerts, la nuvolada
estén un vel de pluja, que m’abriga en la nit
suau. La meva vida, nua com la gebrada,
rebé el sol del desig com una fuetada
i l’amargor dels dies amb un obscur delit.
De tota manera, no és l'únic. Ni de bon tros. Dels que hi ha citats a sota, l'únic llibre que jo no recomanaria és "La fuga del mil·leni". Tota la resta són més que recomanables.
Però per no posar-ho en boca meua només, he piratejat de la xarxa un article de David Madueño que en parla:
Descobrir Jordi Pàmias
David Madueño
Amb la mateixa cura, dedicació i fermesa amb què el poeta Jordi Pàmias (Guissona, 1938) ha anat bastint la seva obra al llarg de les dècades, l’editorial Pagès Editors ha arribat al quart volum de l’Obra Completa que aplega llibres publicats i antologies inèdites. I malgrat esdevenir un treball de compendi, el poeta de Guissona no ha deturat la seva tasca creativa, que ens ha ofert els darrers anys un quartet de títols inoblidables: Fuga de mil·lenni (2000), Narcís i l’altre (2001), Terra cansada (2004) i La veu de l’àngel (2009). Així doncs, em pregunto per què als seus setanta-dos anys Pàmias encara és un poeta de culte, conegut per una part petita dels lectors de poesia i reconegut per la comunitat literària catalana, però invisible per a una opinió pública a la qual no li són aliens altres coetanis com Joan Margarit, Màrius Sampere o el desaparegut Martí i Pol.
Voldria que aquestes quatre modestes ratlles servissin per desvetllar la curiositat per la seva obra d’aquelles persones que, pel motiu que sigui, no els sona el seu nom ni coneixen la seva reputació de gran poeta, inspirador i llegible com qualsevol altre dels grans. Diguem, en primer lloc, que es dóna a conèixer el 1969 amb La meva casa (Premi Salvat-Papasseit), i durant la dècada següent treballa la seva veu literària, cristal·litzada a partir de Flauta del sol (premi Carles Riba del 1978), que li permet la plasmació d’un món interior personal, nascut de l’oposició enfrontada entre una formació humanística que cerca la bellesa del món, i un món fosc i fugisser que no respon a les expectatives. A partir de la memòria i la vivència, Pàmias testimonia el pas de la vida en l’àmbit rural, lligat a la naturalesa, les estacions, els costums socials, les relacions familiars. El seu món té unes mesures modestes, però vist des de l’actualitat, amb la deshumanització i la globalització que suposen les grans urbs contemporànies.
Pàmias filtra la tradició poètica catalana i en pren el que més l’interessa per bastir la seva pròpia veu. De Carner i els noucentistes pren el gust per l’obra ben construïda, per la musicalitat i un llenguatge net i essencial; de Maragall, la relació tel·lúrica amb la naturalesa i un pregon vitalisme al qual s’arriba des de la foscor o el dolor, com comenta Miquel M. Gibert al pròleg de Terra cansada:“és freqüent que Jordi Pàmias plantegi els poemaris com un viatge que, a través d’experiències doloroses, porta la veu poètica a una realitat final esperançada”. De Riba, pren el coneixement i l’ús de la tradició grecoromana com a part importantíssima de la nostra cultura, empeltada de cristianisme i paganisme, així com motius simbòlics per al tractament de diversos temes (present en el mateix títol del poemari Narcís i l’altre). Però ni esdevé tan elitista, ni tan elevat, ni tan fredament intel·lectual com cadascun dels esmentats. Com deia abans, la seva és una poesia de mides humanes, que s’enlaira en la recerca de la bellesa immediata, però sense obligar el lector a agafar-se del fil de l’estel per retenir-lo amb la força de la comprensió o per deixar-se arrossegar cap al cel. El seu vol és net, de traços perfectes, però a nivells raonables, idea refermada per l’interès en les formes mètriques populars, contrastades de tant en tant amb altres molt més complexes per als versos de temàtica més reflexiva, però no per això més críptics o incomprensibles.
Finalment, també cal destacar la sensualitat i la mirada sense complexos del poeta, moltes vegades sorprès pel pas del temps i per veure’s allotjat en un cos envellit, que grinyola amb el seu esperit profundament humà, capaç de sentir i viure fora del pes del temps. D’aquí que, com ja hem vist, la seva poesia transiti en tots els seus volums d’una visió pessimista o melangiosa cap a un esperit vibrant, cap a una “joie de vivre” brillant però desapassionada, matisada per la maduresa que dóna aquest mateix pas del temps.
Podeu trobar un grapat de poemes de Jordi Pàmies a la pàgina web del també poeta Lluís Calvo (http://www.sant-cugat.net/daltabaix/pam.htm). A continuació, dos textos extrets del poemari Terra cansada:
Camí
El camí que seguíem, vorejat
de somnis –com un riu amb una verda
filera d’albers,
com una antiga ruta clapada de llambordes–,
ens ofereix, en un revolt,
el respatller d’un banc tot ple de mareselva.
Avui ens acompanya,
no la veu agredolça d’uns dies llunyans,
que han deixat una traça fugissera,
sinó la fresca joventut
d’uns fils, la càndida estatura
que guarda, encara intacta, la bellesa
d’un fris de marbre al temple, debolit, d’Afrodita:
el fruit madur del nostre amor de sempre.
Desig
Rere llampecs incerts, la nuvolada
estén un vel de pluja, que m’abriga en la nit
suau. La meva vida, nua com la gebrada,
rebé el sol del desig com una fuetada
i l’amargor dels dies amb un obscur delit.
De nou
Una negra, irregular i lletja (ho sé perquè l'he vista)pedraa la vesícula biliar va decidir que volia nàixer. I, de regal, ho va fer el dia de la vaga. Així que la van extraure i jo encara n'estic convalescent. A vore si aprofite aquests dies de repòs obligat per posar-me al dia...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)