dijous, 24 de març del 2011

Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat


Avui aprofito una efemèride trista (es compleixen dos anys de la mort de Ricard Salvat) per parlar d'un llibre que és alhora molt recomanable i molt il·lustratiu de part dels problemes que envolten la cultura catalana. 

Animals destructors de lleis és, des de molts punts de vista, una raresa. Per començar, és l'única novel·la d'un home que després es dedicaria en cos i ànima al teatre, una obra única i precoç: Salvat la va escriure amb només vint-i-quatre anys i li va servir per guanyar el premi Joanot Martorell de 1959. Dit d'una altra manera, Animals destructors de lleis permet intuir una trajectòria narrativa molt interessant que per un motiu o un altre l'autor va decidir no dur a terme. L'edició commemorativa del 50 aniversari que en va fer Meteora conté un pròleg on el mateix Salvat comenta breument les vicissituds que van envoltar la concessió del premi, la posterior edició del llibre, i la rebuda que li van dispensar algunes patums, ferides perquè un premi com aquell hagués recaigut en algú tan jove. Però em sembla que aprofundir massa en això no fa cap favor al llibre, i si per alguna cosa serveix és per constatar una vegada més les duríssimes condicions en què malvivia la cultura catalana en els anys de plom del franquisme, quan guanyar o no guanyar un premi equivalia a existir o no existir com a escriptor.

Perquè, convé dir-ho de seguida, Animals destructors de lleis és una novel·la estranya i atmosfèrica que es reivindica per si mateixa. El primer que sorprèn el lector és l'ambientació de la novel·la, totalment inusitada en la narrativa catalana: a grans trets, el llibre relata la vida de Sandre, un jove català que ha emigrat a Alemanya per treballar en una fàbrica i que mira de cultivar les seves inquietuds polítiques i culturals amb el poc temps lliure que li deixa la feina. Mentrestant, viu en una habitació llogada a casa d'una parella que el trasbalsa per la seva manera de viure, especialment la dona, Inge, amb qui té una relació carregada de tibantors sexuals. 

En gran part, Animals destructors de lleis és la crònica d'un desconcert. D'un desconcert múltiple, diria. Sandre no se sap avenir que els carrers alemanys siguin tan freds, tan iguals, que en aquell país sempre hi faci tant de fred; no entén que un poble que ha viscut una guerra tan dura de cop i volta es trobi tan lliurat al consumisme, que hi hagi parelles que es casin i visquin anys i anys junts sense tenir fills; es barreja una mica amb la bohèmia sense acabar-s'hi de lliurar i sempre amb una recança molt forta. És honest i autèntic en les seves inquietuds i jutja amb severitat i un punt d'encarcarament el que percep com a inautenticitats dels altres. Treballa a la fàbrica amb l'esperança idealista de conèixer el proletariat, immigrants d'altres orígens (els perses) però de seguida s'hi troba incòmode i descobreix la distància sideral que separa els obrers reals dels que apareixen als manifestos esquerranosos. En poques paraules, Sandre surt de la Catalunya grisa, pobra i moralment asfixiant del moment, es troba de cop i volta amb la vida europea de l'època i no pot evitar que (sent com és un ingenu, per més teoria que tingui al cap) tot plegat el deixi parat.

Per expressar el desconcert i el malestar que envaeixen el seu protagonista, Salvat fa servir un estil estrany, a la vegada clar i elusiu, racionalíssim però amb un punt vague i sensual. Un estil que funciona i acaba donant personalitat a la novel·la, tot i que, com era gairebé inevitable en aquells anys, especialment en la generació jove, educada completament a l'escola franquista, s'hi perceben un munt de vacil·lacions. Al pròleg hi diu que Espriu va corregir el llibre, o sigui que potser no totes les tries són del mateix Salvat, però a mi em sembla notar-hi una voluntat de fons de fer servir un català relativament natural que de tant en tant es veu engavanyat amb algun "car" dels que exigia l'època i alguna frase amb un ordre de paraules estrany, que (i ara faig literatura-ficció), potser Salvat hauria acabat eliminant si hagués continuat escrivint novel·les.  

Doncs bé, tenim una novel·la bona i interessant escrita per un jovenet de 24 anys... I tot d'un plegat arriba el silenci. Com és que feia tantíssims anys que no en parlava ningú? Jo mateix coneixia prou bé el "personatge Salvat", havia parlat amb ell alguna vegada i fins uns mesos abans que sortís aquesta reedició no tenia ni idea de l'existència de la novel·la. La transmissió cultural ha fallat de manera estrepitosa. Tan sobrats anem, de novel·les de mèrit? Ara m'esplaiaria molt més del que cap lector d'aquest blog estaria disposat a aguantar, però sovint he pensat que els lectors interessants en la prosa catalana pequem d'indolència, cometem l'error de llegir i defensar només les obres mestres inqüestionables, Mirall trencat i Incerta glòria, per dir-ne dues, o el Quadern gris, i que ens oblidem d'un grapat d'obres que potser estan un o dos graons per sota en quant a excel·lència literària, però que no deixen de ser notabilíssimes i que expliquen moltes altres coses que les nostres solitàries obres mestres no tenen temps ni ganes d'explicar. 

Uns dies després de la mort de Ricard Salvat es van reemetre diverses entrevistes radiofòniques que li havien fet (en recordo una a Catalunya ràdio i una altra a la Com), i en una d'elles Salvat explicava que Sebastià Juan Arbó, ebrenc com ell, li havia dit molts anys enrere que aquest país està condemnat a començar sempre de zero, que cada generació es veu obligada a tornar a començar la casa des dels fonaments, sense aprofitar res del que ha deixat la generació anterior.

Per desmentir-lo, potser podríeu llegir la novel·la.

dimecres, 23 de març del 2011

El deute infinit

Jove traductora aclaparada per la feinada que se li ha girat
 
Si alguna cosa m'ha quedat dels meus anys d'estudiar ciències és la creença, molt menys estesa del que es podria imaginar, que els números signifiquen alguna cosa. I és per això que quan s'acosta aquesta època de l'any espero amb curiositat els extractes de vendes (que reben el nom irònic de liquidacions) que les editorials envien als autors i traductors dels seus llibres i que ens permenten fer-nos una idea, encara que sigui només aproximada, de la quantitat de gent a qui arriba la nostra feina.

Aquests extractes de vendes sempre porten sorpreses: llibres que no han fet soroll però que s'han venut relativament bé, llibres amb vendes negatives (les temudes devolucions), llibres que han patit unes mermes (sic) de 600 exemplars (m'imagino que vol dir que els han destruït, perquè dubto que els magatzems s'inundin tan sovint i em sembla complicat "perdre" mig metre cúbic de llibres), etc. En general, la mena de traduccions que he fet fins ara es mouen en xifres modestes i perfectament descriptibles. 

La ironia de les suposades liquidacions (en el cas dels traductors) és fruit d'una senzilla operació matemàtica: l'editorial t'informa dels diners que et corresponen en concepte de drets de traducció, en resta la bestreta que vas cobrar en el seu moment i obté un resultat (tret que hagis traduït un Harry Potter o alguna cosa per l'estil) invariablement negatiu. És a dir, sembla que l'editorial t'estigui dient que els deus mil, dos mil o tres mil euros... per cada llibre traduït! Per sort, tots plegats esperem que el teòric deute s'eixugui amb vendes futures, perquè qualsevol intent d'eixugar-los a còpia de treballar més només serivira per anar acumulant noves liquidacions negatives i enfonsar-te cada vegada més en l'espiral...

(Potser val la pena que m'expliqui una mica: en general, els traductors cobrem una determinada tarifa per pàgina en concepte de "bestreta dels drets de traducció"  --normalment un 1% del preu de venda sense Iva, tot i que el 0,5% tampoc és inhabitual--, i quan els drets generats per les vendes dels llibres compensen la bestreta comences a cobrar les liquidacions pertinents. A la pràctica, però, aquesta bestreta acaba sent un preu final, perquè els llibres gairebé mai no s'arriben a vendre prou per compensar-la, com a mínim en català.)

Però qui no es consola és perquè no vol, i aquest any em miro les xifres amb uns altres ulls. I ho faig gràcies a la Maria Bohigas, editora de club Editor, que en un article aparegut (i després desaparegut) al blog Criatures obstinades, deia, entre moltes altres coses igualment interessants:
El cas és que, a qualsevol país, aconseguir que un 0,01% de la població compri un llibre ja és un èxit. A França, aquesta fracció representa 6.000 lectors; a Catalunya en representaria 750, una xifra insuficient per amortitzar el cost d’un llibre traduït, suposant que tots aquests 750 compressin el llibre en traducció catalana i no castellana. No podem inflar el nostre públic potencial sumant-hi la població insular i valenciana perquè la realitat demostra que els llibres editats al Principat circulen escassament a València i les Illes —com tampoc circulen prou entre nosaltres els llibres editats a les Illes i a València.

Oh meravella! Gràcies al criteri del 0'01%, ara m'arriben extractes de vendes que m'haurien semblat precaris i penso, amb el cor eixamplat: "Mira, en qualsevol país, això ja és un èxit!" i quan les traduccions arriben al 0,02 o al 0,03% de la població la cosa pren un caire colossal, gairebé de fenomen mediàtic...

dijous, 17 de març del 2011

Traducció inversa (i 2)


 
 

En general, força millor del que m'esperava, tenint en compte el pes demogràfic i el grau de difusió de totes dues llengües. S'endevina un camí català-castellà-alemany-hongarès. Em repeteixo, però s'hi troba a faltar Rodoreda, que hauria de tenir com a mínim un parell o tres de títols a totes les bones llibreries europees. 

dissabte, 12 de març del 2011

Traducció inversa


Passejar-se per una ciutat de llengua ignota pot tenir molts encants, però com a mínim una frustració la tens assegurada. Res de tornar amb les maletes plenes de llibres, res de perdre hores i hores remenant lleixes. I és aleshores quan l'autèntic fanàtic (que, evidentment, no deixarà d'entrar a cada llibreria més o menys atractiva que es trobi) s'entreté buscant autors de casa que estiguin traduïts i siguin visibles a les llibreries de, per exemple, Budapest.

I no n'hi ha gaires (ni Rodoredes ni Sales), però n'hi ha. 

dijous, 3 de març del 2011

Vici inherent, de Thomas Pynchon


Quan reps un correu en què t'ofereixen traduir Pynchon t'envaeixen dues sensacions contradictòries. D'una banda, una gran exaltació davant del repte (al capdavall, si et dediques a això és amb l'esperança que de tard en tard et caigui un llibre com aquest) i de l'altra la inevitable basarda davant la reputació de Pynchon, que passa per ser l'autor més críptic de la literatura nordamericana contemporània. Però el repte i la passió s'imposen i dius que sí, és clar. I no te'n penedeixes. 

Al cap d'uns minuts d'haver rebut la proposta, internet ja t'ha informat que els lectors americans  consideren que Vici inherent és un Pynchon relativament fàcil, amb una història força lineal i fàcil de seguir. El repte no minva gens i la basarda s'apaivaga una mica. I t'hi poses.

I quan t'hi poses et trobes amb un llibre deliciós, divertit i molt tocat del bolet, i a la vegada profundament emocionant. Pynchon segueix els passos d'en Doc, un detectiu privat fumeta que investiga una possible conxorxa contra el nòvio de la seva exnòvia, un riquíssim magnat de la construcció, i que en el decurs de les seves rocambolesques aventures troba tota una plètora de personatges delirants, passats de voltes, fruit d'un  lloc i d'un moment irrepetibles, els pobles de platja de la vora de Los Angeles cap a 1970. Però mentre se succeeixen les facècies i la trama s'embulla més i més, la novel·la es va amarant d'un sentiment, d'una nostàlgia intensa per un estil de vida que es perd irremeiablement, la vida relaxada i tolerant de la platja, hedonista i alegre, oposada a la vida de la plana, al món formal, com en diuen els protagonistes. Una estil de vida condemnat a desaparèixer de resultes dels assassinats de Charles Manson, que ompliran de paranoia la gent de bé i esmicolaran qualsevol rastre de comprensió que poguessin tenir per als hippies surfistes de la platja.

I sí, la novel·la és plena de referències molt concretes a la cultura popular del moment (no totes òbvies a primer cop d'ull) que poden caure un xic lluny del lector català d'ara, i també hi ha un munt de bromes en clau i de minijocs de paraules (no tots traslladables, per desgràcia), però si d'alguna cosa m'ha servit traduir aquest llibre és per constatar una vegada més que els grans llibres no ho són només per uns quants jocs d'enginy, sinó per alguna cosa que té a veure amb la seva entranya mateixa i amb la veu amb què l'expressen, i si em feu cas i passeu uns quants dies amb en Doc gaudireu (espero) de grans dosis d'humor, d'una visió sinistra de com funcionen les coses (el vici inherent del títol*) i d'una prosa rica i sovint emotiva que espero no haver traït gaire. 


***

*El vici inherent, que hauria pogut ser defecte inherent o vici propi, és aquell defecte que forma part de l'essència d'una cosa i que és l'origen del seu deteriorament o hi contribueix. Un exemple, tret del llibre: el vici inherent dels ous és que es trenquen.

Vici inherent és la segona novel·la de Pynchon que es tradueix al català. La primera va ser la monumental A contrallum, també editada a Amsterdam llibres i traduïda per Iñaki Tofiño i David Cañadas.

Títol: Vici inherent
Autor: Thomas Pynchon
Editorial: Amsterdam Llibres
Traducció: Ferran Ràfols Gesa




divendres, 18 de febrer del 2011

A la ràdio

Ahir a la nit, l'equip del programa Llegir en cas d'incendi, de Ràdio Cornellà (que també s'emet en altres radios locals) va tenir la lloable iniciativa de dedicar una part del seu programa a reivindicar la figura sovint invisible del traductor literari i va tenir l'amabilitat de convidar-me a parlar una mica de l'ofici.

Evidentment, ara que m'he sentit diria algunes coses d'una altra manera, però si algú té interès a sentir la meva xerrera (a 45 rpm, el ritme normal és de 78 rpm), només cal que cliqui suaument sobre aquest link. La meva intervenció comença cap al minut 19 i acaba cap al 35.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Elegia per un americà, de Siri Hustvedt


Quan una persona mor, sovint deixa un munt de paperassa, fotografies, cartes i factures que algú haurà de tenir el coratge i la paciència d'endreçar. És gairebé inevitable que entre aquests papers hi apareguin fragments d'històries perdudes i que qui les descobreixi senti la frustració de no poder fer les preguntes pertinents i es vulgui aferrar a aquests indicis per mirar de recuperar un temps i una persona que han desaparegut per sempre. És en aquest tràngol que Siri Hustvedt situa els germans Erik i Inga Davidsen, els personatges centrals de la seva novel·la Elegia per un americà, que es passaran uns mesos intentant escatir alguns punts foscos de la vida del seu pare a partir d'un diari aparegut arran de la seva mort. 


Però Elegia per un americà, que és moltes coses, no és una novel·la d'intriga. El  misteri ocult a la vida del pare perd importància de seguida i es resol una mica en veu baixa, sense el bombo i els platerets que sovint esperem sentir al final d'un relat. (És curiós que, pel que he vist per internet, aquest fet ha disgustat força alguns lectors: quan va venir a Barcelona, l'autora va deixar ben clar que és un efecte volgut, perquè sovint és així com es resolen els grans misteris a la vida real). Però l'espai que deixa l'intriga l'ocupen la descripció psicològica dels personatges (n'hi ha com a mínim sis que, tres anys després de lliurada la traducció, encara recordo vivament) i l'aprofundiment en els temes que donen forma a les seves vides. I és que dit així pot sonar simplista, però Elegia per un americà és un llibre que "parla" d'un munt de coses: de l'art i la seva relació amb la vida de qui el crea i dels qui l'envolten, dels trastorns neuronals i de com afecten la noció de personalitat, del significat de la intimitat i de fins a quin punt és lícit vulnerar-la en el cas de personatges coneguts (i no precisament famosos mediàtics, sinó pel que fa a la correspondència d'un escriptor respectat), i ja més de trascantó, altres temes relacionats per exemple amb la identitat sexual o amb la manera com reaccionen els soldats a les guerres. Tot plegat funciona perquè s'entreteixeix amb una naturalitat sorprenent: pensant-ho bé, estic temptat de dir que el llibre descriu sobretot una sensibilitat, la manera concreta que tenen els personatges (diferents, però amb un tarannà comú, especialment els vius) d'enfrontar-se als temes centrals de les seves vides.

I això em portaria a parlar de la sana tradició anglosaxona de densificar les novel·les amb temes i teories interessants i de la relació que tot això té amb una concepció professional i no genialoide d'escriptor, però m'hi embrancaria massa i em veuria obligat a fer un munt d'excepcions i a obrir encara més parèntesis que de costum i avui només volia trencar un silenci que ja durava massa i agrair la paciència dels hipotètics lectors que encara passen per aquí...


***

Pel que fa a la petita història editorial, no m'estaré de comentar que Elegia per un americà va arribar a aparèixer a unes quantes llistes de més venuts i que fa uns quants mesos que n'ha aparegut una edició de butxaca, símptoma de què la novel·la ha trobat com a mínim un bon grapat de lectors. La publicació del llibre que ens ocupa va coincidir amb el llançament que Angle editorial va fer de la novel·la anterior de l'autora, Allò que vaig estimar (en traducció de Jordi Martín Lloret) una novel·la molt notable i a la vegada molt semblant a Elegia per un americà: Siri Husvedt té allò que se'n diu unes obsessions ben marcades. Això no obstant, quan fa pocs mesos Anagrama va publicar La mujer temblorosa, un petit assaig sobre la història neurològica de l'autora, va semblar que ja hi tornàvem a ser: la bona acollida d'un títol en català no garantia la continuïtat, els hustvedtians catalans es quedaven sense subministre. Sortosament, però, fa poc que he sabut que la sequera es limita a la no ficció, i d'aquí a uns mesos tindrem una nova Hustvedt en català!

 
Títol: Elegia per un americà
Autora: Siri Hustvedt
Editorial: Empúries / Labutxaca
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Data de publicació: Gener de 2009 / Juny de 2010 (butxaca)