Arqueologia interior: Si no plou gaire

XXIX

Si no plou gaire

ens farem vells

espessos

reticents

tindrem

la cara eixuta

i

serem

inconseqüents.

Dels furs

farem bandera

furgant

a la banyera

que ofega els innocents.

Potser

llavors encara

conservarem onades,

passions de moviment,

 i 

drets

a la barana,

les cames envescades,

farem el salt més bell.

Si no plou gaire

ens farem vells.

Si no plou gaire.

(Nota: Aquest és un poema que vaig escriure el març de l'any 2000 i que dóna títol al recull de la quarantena de poemes que vaig fer en aquells mesos. En aquella època estava una mica desorientat i vaig escriure uns quants textos sense saber ben bé què feia ni què volia. A poc a poc vaig anar entenent que mirava d'escriure poemes. Quan em va semblar que tenia una mena de llibre acabat el vaig fer córrer una mica, no gaire, i vaig rebre moltes paraules amables i encoratjadores i cap proposta d'edició. He de dir que no m'hi vaig barallar gens: el vaig enviar o deixar llegir a molt poca gent i mai no vaig insistir. D'aleshores ençà, Si no plou gaire dorm en un calaix. De fet, el llibre com a tal no existeix, però al llarg dels anys ha anat tenint uns quants lectors atents i generosos. Fins i tot n'he llegit algun fragment en públic dues o tres vegades. Fa tant de temps que l'arrossego que ja no tinc gaire clar quins poemes m'agraden i quins no. Avui m'ha vingut de gust penjar-ne un aquí, però no patiu, això és i continuarà sent un blog sobre traducció.)

Els Turons del Tigre, de Sarita Mandanna

Amb una mica de retard, us presento l'última traducció del curs.

Els Turons del Tigre és el que sovint s'anomena una novel·la riu: generosa en nombre de pàgines i en l'arc temporal que abasta (1878-1936), en la descripció de paisatges i maneres de viure, cadenciosa, construïda com una hàbil successió de trams atorrentats en què tot es precipita i rabejos en què les aigües s'encalmen i es fan més fondes. I el riu en qüestió no és altra cosa que la vida de la Devi, el personatge central de la novel·la, des de la seva infància feliç de nena entremaliada entre boscos i arrossars fins a una vellesa que no explicaré, passant per l'amistat amb en Devanna, el tímid fill d'una mare suïcida, la fascinació sobtada que li inspira en Machu, caçador de l'únic tigre abatut a Coorg en les últimes dècades, un amor impossible i un altre d'obligatori, temps de penúries i temps d'abundància, la descendència que tindrà.

Com a bona novel·la riu, Els Turons del Tigre conté elements fulletonescos sàviament dosificats, grans amors que perduren més enllà de la mort, malentesos terribles, vots mantinguts i vots trencats, i els amaneix amb una notable sensibilitat paisatgística, una escriptura neta i clara que es delecta en els elements sensuals, en el reflex de la llum sobre unes pestanyes, en la lluïssor d'una pell, en la remor del rierol on uns nens pesquen crancs. Però més enllà de tot això, la novel·la també es proposa descriure tota una cultura (la de Coorg, «l'Escòcia de l'India», una petita regió del sud-oest de l'Índia amb uns trets culturals i religiosos propis i un paisatge humit i boscós força diferent del de les terres veïnes) i posa un èmfasi especial en la descripció dels rituals de pas, tant els vitals, casaments i cremacions, com els anuals, la festa de la collita i la del naixement del riu, i fins i tot alguna de més inusual, com ara el casament del tigre. L'autora fa un retrat molt convincent de la societat dels coorg, des dels seus orígens mítics fins a la relació que mantenen amb els europeus, tant els missioners com les elits de plantadors britànics, i a mesura que avança el llibre va ampliant l'espectre fins que acaba narrant el final de la vella colònia: el pas de l'era de les plantacions a l'esclat nacionalista que posarà fi a la dominació anglesa.

Els Turons del Tigre és la primera novel·la de Sarita Mandanna, escriptora índia d'expressió anglesa, i la traducció més llarga que un servidor ha publicat fins ara.