Sempre Foix! (Nadalenca amb sordina)

S'acosta Nadal, la feina s'acumula i no hi ha ni un moment per escriure al blog. Però, encara que no tingui gota d'esperit nadalenc, no deixaré passar l'oportunitat de transcriure aquí un dels poemes que, no sé per què, sempre m'han emocionat més. És un dels pocs poemes que, a banda d'agradar-me, m'han fet companyia al llarg dels anys: ja en fa dotze que el vaig memoritzar i me l'he repetit en silenci en les circumstàncies més variades. És de J. V. Foix, de Sol, i de dol, i fa servir imatgeria nadalenca. Sempre m'ha omplert de nostàlgia i, a la vegada, de ganes de viure d'una manera més imaginativa. Diu així:

                 A J. Salvat-Papasseit, I.M

Ah!, si amb levites de verda llustrina
Ens amaguéssim darrere aquells sacs
Per quan vindran les noies, i, manyacs,
Cantéssim nadalenques amb sordina!

I, si plogués, darrere una cortina,
Coféssim la corona com els Mags,
I en fer petar per la cambra els xerracs,
Tothom digués que som de rel divina!

O anéssim tots plegats cap a les pistes
I amb la raqueta empaitéssim ocells,
Mentre els estels fan niu al cim dels tells

I els núvols, a ponent, són ametistes
Que dibuixen la gepa dels camells
On cavalquem amb barbes futuristes! 

No cal cap més comentari. Bon Nadal, si us agrada, i, si sou dels meus, que passi de pressa.

Afegeixo: Evidentment, el meus bons desitjos nadalencs no inclouen els jutges espanyols, que cavalquen amb barbes retrògrades.  

Reaccions a Principiants

Ara que ja fa mig any que va sortir publicat, aprofito per deixar-vos unes quantes crítiques i comentaris publicats arran de l'aparició de Principiants. Cal dir d'entrada que el conflicte Carver - Lish és tan magnètic que ha polaritzat enormement el debat, i entre això i la manca d'espai, a vegades ha costat una mica que s'arribi a parlar del llibre. Suposo que era inevitable. L'únic que m'ha sabut greu és que, en alguns casos, semblés que al crític de torn li fes mandra haver de tornar descobrir Carver. Totes les opinions són vàlides i tant De què parlem quan parlem de l'amor com Principiants tenen els seus defensors. Tot comptat i debatut, jo -no podia ser d'altra manera- em quedo amb el Carver original, potser per aquella definició de Nabòkov segons la qual l'art és la unió de la bellesa i la compassió. La bellesa ja la teníem, excelsa, i ara tenim una mica més de compassió. Però us deixo amb les opinions dels altres:

Robert Saladrigas li dedica uns comentaris força positius a La Vanguardia i a Catalunya ràdio, on a més a més sentireu llegir el principi del conte On és tothom? També a Catalunya ràdio, Màrius Serra en va parlar amb el seu entusiasme habitual a Lecturàlia (3'40''-6'40'').

A L'hora del lector la Marina Espasa li va dedicar uns minuts, del 39'40'' al 45'30'' (i uns dies abans el Blog del senyor Boix se'n va ocupar en dos rounds).

Pel que fa als diaris, Javier Aparicio Maydeu també va dir-hi la seva al País: "Ni tan sucio, ni tan lacónico"; un contista d'anomenada com Pere Guixà també va parlar-ne a l'Avui, i Moisès de Pablo en va fer una bona ressenya al Diari de Girona.

I per acabar, els blogs, on sovint es parla amb menys cotilles i sense tanta necessitat d'informar els lectors de les circumstàncies del llibre. El baluard de Josep Gras ens parla de la infelicitat dels personatges carverians i les Boges per la cultura dediquen una lloança al Carver concís. Jo mateix hi he dedicat un parell de textos en aquest blog (I i II) i en tinc pendent un tercer sobre els meravellosos finals de Carver.

I un cop llegits tots, em queda només una pregunta: serem capaços algun dia, ara que ja se n'ha parlat tant, de fer un text sobre Principiants (una crítica, un article, una entrada de blog, un comentari, el que sigui) sense esmentar el nom de Gordon Lish? El llibre s'ho mereix.

Brooklyn, segona edició

Sempre és una alegria rebre una nova traducció editada, però encara ho és més en el cas infreqüent que el missatger et porti els exemplars corresponents a una reedició. Perquè, quan un llibre es reedita, alguna cosa ha sortit bé. Evidentment, l'èxit és relatiu: no és el mateix si la primera edició és de 2000 exemplars que si se'n van fer 10000 (el primer número és molt més habitual que el segon, reservat a best-sellers), però, com a mínim en el meu cas, la satisfacció és idèntica. L'editor ha fet uns càlculs, ha posat un preu i ha decidit un número d'exemplars i el públic ha respost en prou mesura perquè tot plegat tingui sentit. Això no afegeix ni treu una engruna al plaer experimentat en traduir el llibre, és clar, però elimina aquella sensació tan angoixosa de treballar per a ningú i rebre el buit com a resposta.

Per celebrar-ho us deixo uns quants enllaços:

En anar fent boca, un article molt interessant que va publicar Tóibín al Guardian sobre la crisi irlandesa. Potser tinc el llibre massa ficat al cap, però la descripció de les grans millores que l'entrada a la Unió Europea ha dut a Irlanda em recorda la transformació que els veïns d'Enniscorthy detecten en l'Eilis quan torna de Brooklyn.

I, finalment, un parell de blogs que han parlat de Brooklyn (Ex·Libris i Llibres de l'Espolsada), l'entrada que jo mateix li vaig dedicar en aquest blog i un primer recull de reaccions.

Un bon dia (o els perills del bon humor)

Manllevo el títol de la mítica cançó dels Planetas: et despertes cap a les deu, et quedes tres quarts d'hora al llit i val la pena. Fa bon dia, vas cap al centre i els euros se t'escolen com l'aigua entre les mans...

i, uns metres més enllà...

Però si només volies El petit de Cal Eril i el Vintró!
Però si ja tens la poesia completa de Maragall!
I aquesta passió per la cosa antiga? Però si no llegeixes Guimerà des de Terra Baixa!
Com és que en Casasses no surt a la portada del Max Jacob? Ni els traductors famosos no hi tenen dret?

Ai...

Les veus del vespre, de Natalia Ginzburg

Exercicis d'admiració, II

Tot va ser parlar de la parla i que em vingués al cap aquesta novel·leta, llegida fa tants anys, testimoni  de l'art íntim i delicat de Natalia Ginzburg, torinesa nascuda a Sicília, vídua de Leone Ginzburg (mort en una presó per motius que la data, 1944, i el seu cognom permeten d'endevinar), amiga de Pavese, part fonamental del meravellós moment que la cultura italiana va viure en les dècades dels 50 i els 60. (No sóc especialment partidari d'indagar en la vida privada dels escriptors, però la mateixa Ginzburg va deixar testimoni d'aquests fets, amb la discreció i el sentiment contingut que li són característics, a Vocabulari familiar, un altre llibre que m'afanyo a recomanar -en català a Proa en traducció de Mercè Trullén-).

I vaig pensar-hi perquè la novel·la és això, la història d'unes vides i d'un país explicades gairebé sense escenes, sense detalls descriptius que mirin de fer-la vívida, només amb l'enunciació de fets senzills i la presència sempiterna de les veus, d'aquelles frases sempre iguals a si mateixes a què sovint s'acaba reduint l'experiència humana. Un llibre que comença amb la xerrameca banal d'una mare davant de la seva filla callada i que acaba de la mateixa manera, uns mesos més tard, quan els esdeveniments (íntims, discrets) hagin carregat de plom aquesta xerrameca. Un llibre que entremig sap explicar magistralment, sense subratllats, la història d'un poble i d'una família, la del vell Balí i els seus fills, que pateix en carn pròpia els sotracs de la seva època, el feixisme i la guerra, però que en certa manera els trascendeix: al final, rere les peripècies de tots ells  només hi ha el temps que de tot s'empara, que destrueix qualsevol lleugeresa, que malmet les coses i les omple de gravetat (em pesa el poble, em pesen els morts i els vius, diu el segon personatge més important de la novel·la).

I penso en imatges per descriure la novel·la i malgrat tant de pes només hi veig vent. Potser és això, Natalia Ginzburg, l'equilibri artístícament feliç entre el pes de la vida i la lleugeresa tràgica amb que passa. Les veus que omplen la novel·la (que, cal dir-ho, gairebé mai no conversen, parlen amb si mateixes en un cercle melangiós) són xiuxiuejos llunyans, petits corrents d'aire que recorren els camps i fan ondular els brins d'herba, però que només duren un moment. Alenades. I els homes són com les veus, potser les seves ràfegues són més intenses, més llargues, però al capdavall també passen amb un xiulet i es perden en la distància, i llavors només queda el camp (no del tot inalterats, els vents erosionen) i el silenci de qui ja ni tan sols parla amb si mateix.
 

***  

La traducció d'aquesta petita obra mestra (dic petita per les dimensions, com abans he dit novel·leta, però Ginzburg és sempre gran) és d'Esteve Farrés, de qui no tinc cap referència i de qui no trobo cap altra traducció al registre de l'Isbn. És una traducció prou bona, transmet la cadència poètica necessària (perquè gran part de l'encís del llibre prové del ritme amb què s'encadenen les veus, als batecs amb què els "va dir:" fraccionen les veus dels personatges, renunciant completament a simular una conversa naturalista per reduir-ho tot a un devessall de frases característiques) i només se li poden retreure algunes vacil·lacions a l'hora d'adoptar la solució més natural, fàcilment esmenables si mai se'n fes (oh miracle) una segona edició. No puc evitar preguntar-me per la petita història d'aquesta traducció: com és que algú s'encarrega de traduir un text important (vendes a part, aquest és un llibre de pes) i després no en fa cap més? O és que la base de dades és incompleta? Va partir d'una passió personal, aquesta traducció? O va ser un encàrrec d'un editor optimista? Hi ha "one hit wonders", al món de la traducció?

***

Nota personal (i disculpeu): quan acabo d'escriure aquesta entrada, és 1 de desembre de 2010. Avui la meva àvia hauria fet noranta anys. Tenia un parlar característic, un repertori de frases boniques i expressives d'ús estríctament personal. És una veu que enyoro i que encara sento al cap. Vagi per ella.

Títol: Les veus del vespre
Autora: Natalia Ginzburg
Editorial: Columna/Edicions de l'Eixample
Traductor: Esteve Farrés
Data de publicació: Desembre de 1994

Sempre pujant la mateixa muntanya (o la Biblioteca Pompeu Fabra)

Des de ben bé els anys trenta del segle passat, si alguna dèria han demostrat els editors catalans és la de posar a l'abast del lector català els grans clàssics de la literatura universal. Es tracta més d'un ideal que d'un model de negoci: a banda dels legítims -i saludables- interessos pecuniaris, el motor principal d'aquesta mena de projectes és cultural i va més enllà dels llibres en si: si el català no vol ser una llengua d'àmbit estrictament domèstic, si no vol ser una llengua subsidiària, si aspira a la condició de llengua de cultura que tenen altres idiomes del seu entorn, és del tot indispensable comptar amb el bo i millor de la literatura universal traduït a la nostra llengua.

Aquest projecte, no cal dir-ho, s'ha enfrontat al llarg dels anys amb obstacles d'índole molt diversa: per començar, el public lector és, i ha estat sempre, migrat. Durant molts anys, les circumstàncies polítiques no hi han ajudat. I, per postres, algunes traduccions, víctimes d'un model de llengua periclitat, han envellit malament (i una traducció inadequada és una arma de doble tall, perquè un editor sense escrúpols ni diners sempre pot buscar la pàtina de respectabilitat que donen els clàssics reeditant un llibre que sap que hauria de fer retraduir, cosa que estalvia quatre xavos però perpetua el problema i, n'estic convençut, espanta una colla de lectors que després costa Déu i ajuda recuperar). A més a més, fins i tot quan les coses es fan bé, no n'hi ha prou que les traduccions existeixin i siguin bones, cal que estiguin disponibles durant un període de temps llarg i siguin fàcils de trobar. I aquí ens tornem a trobar amb la maledicció del fons, la nostra vella amiga.

I d'aquest xoc entre un ideal irrenunciable i les dificultats pràctiques que comporta la seva realització n'han nascut un munt de col·leccions de clàssics, el destí de les quals acostuma a ser el de desaparèixer uns quants llibres més tard (la Bernat Metge és un cas apart). Cap d'aquests fracassos, però, ha estat tan paradigmàtic com el de la Biblioteca Pompeu Fabra, la col·lecció de clàssics coeditada per l'editorial Destino i la dita universitat. 

La col·lecció va aparèixer entre salves de canons el setembre de 2003, amb cinc títols indiscutibles (Shakespeare, Dickens, Fitzgerald, Gide i Stendhal) i un tríptic informatiu que guardo en algun racó de casa però que hores de recerca no m'han permès de trobar. El tríptic (pel que en recordo) era tota una declaració d'intencions: partint de la constatació que les traduccions envelleixen malament, els editors prometien un seguit de versions noves i ajustades a la llengua viva, i pensaven editar-les en forma de llibres bells i cuidats (tot i el seu aire de Bíblia, el disseny negre i auster era un dels encerts de la col·lecció: eren llibres fets per durar). S'havien traçat un pla ambiciós i de llarg abast, i encara que sabessin que no tindrien grans vendes, eren conscients que la col·lecció només tenia sentit si es mantenia a les lleixes i s'anava venent a poc a poc, uns quants centenars d'exemplars cada any. El projecte tenia una voluntat de permanència clara i, com a mínim a mi, em va enlluernar. I, és important constatar-ho, les sigles UPF suggerien un petit reguerol de capital públic que havia de servir per regar la planta en les previsibles èpoques de sequera. 

Doncs bé, si no m'erro, la col·lecció va arribar fins al número 17 (les Tragèdies romanes de Shakespeare en versió de Salvador Oliva, aparegudes el novembre de 2006). Més del que havia durat la col·lecció de clàssics que Proa havia encetat l'any 2000 (10 títols), però res de l'altre món, francament. Com acostuma a passar, després de la mà d'explicacions que van envoltar el seu naixement, la Biblioteca Pompeu Fabra va desaparèixer sense dir ni ase ni bèstia, sense cap ressò: simplement, els llibres van deixar de sortir. 

I bé: què va passar? Les vendes van ser encara més minses del que es pensaven? El reguerol de diners públics es va estroncar? Si el projecte era tan important com ens havien explicat, crec que el mínim que mereixíem els seus lectors era una petita explicació. 

I són els anys passats a l'ensenyament, però no puc evitar anticipar-me a la pregunta següent: i quina falta fa, que hi hagi una col·lecció de clàssics, quan hi ha bona feina dispersa per ci per llà, sense l'aixopluc d'una col·lecció pròpia? Que no acaben de sortir Les aventures d'en Huckleberry Finn a la Magrana? Que la mateixa editorial Destino no va publicar El casalot, de Dickens? Que no ha publicat el Manuscrit trobat a Saragossa, Quaderns Crema? 

Sí, oi tant que sí, però convé no desorientar el lector. Convé que les editorials tinguin línies clares i la gent sàpiga que en pot esperar. I els llibres que campen tots sols desapareixen més ràpidament de les lleixes i reprodueixen el temut engranatge de la maledicció: existeixen, però no ho sap ningú.

Davant de tant de fracàs, la temptació més evident és la de deixar-ho córrer: el mercat no es prou gran. I aquí sorgeix una qüestió decisiva: si el projecte formulat a principis del segle passat segueix sent vàlid, si encara volem accedir al canon literari universal en català, no tindria sentit que hi hagués alguna mena de capital públic que mirés de fer-ho possible? Per definició, no sóc gaire partidari de les subvencions, crec que ens hem d'aguantar drets i hem de caminar per nosaltres mateixos. Però si un projecte és prou estructural per merèixer l'ajut públic és aquest. Perquè no es tracta només de vendre quatre llibres que generalment no paguen drets d'autor. El que ens hi juguem és l'ideal de què parlava al primer paràgraf, el de poder accedir a la cultura universal en la nostra llengua, sense cap més barrera (ni preus exorbitants, ni traduccions floralesques) que les presentin les obres per si mateixes.

***

Com que sembla que un cop m'hi poso no sé parar, afegeixo un parell de comentaris finals. En primer lloc, m'alegra constatar que la dèria no minva, i que quan la porta dels clàssics es tanca sempre hi ha algú que els obre una finestra: en els anys transcorreguts des de la defunció de la Biblioteca Pompeu Fabra hem vist néixer l'editorial Adesiara, avui prou consolidada, i, més recentment, hem presenciat el ressorgiment de l'editorial Alpha, que recupera catàleg antic i fa aportacions noves. A més a més, en aquest temps s'ha desenvolupat una solució que, a falta de l'empenta pública que demanava més amunt, podria acabar sent la definitiva: la branca de clàssics de l'editorial Labutxaca, amb un disseny i un tractament clarament diferenciats, que amb el temps i una mica de criteri es podria convertir en un calaix de sastre on vagin a parar les aportacions que d'altres editorials i tanta i tanta feina feta i mal defensada al llarg dels anys.... Tant de bo.

L'ànsia

Traduir un llibre és en certa manera viure unes quantes setmanes al cap del seu autor. A mesura que avances prens consciència de l'estructura del llibre i dels recursos que utilitza, però també dels petits tics de llenguatge que el caracteritzen. Hi ha llibres on els personatges tremolen continuament, n'hi ha on tot brilla, resplendeix, refulgeix i fulgura i d'altres on els personatges es passen el dia dubtant a dir una cosa sense gosar dir-la del tot. Fins aquí, tot perfectament natural i còmode, diria, pel traductor.

El problema arriba quan hi ha una desproporció en el número de paraules relacionades amb aquell camp semàntic recurrent: si a un autor anglès li ve de gust que els seus personatges s'estremeixin o que els tremoli la veu pot fer servir un munt de paraules (amb matisos diferents, és clar): shiver, tremble, shake, quiver, shudder, wobble... i en català, ja ho he dit, tremolen, s'estremeixen, i... trontollen? No ben bé, és clar. Vibren? La veu sí, però vol dir una altra cosa. Fremeixen? Eleva massa el to... I aquí comencen els maldecaps, però per això ens paguen i mirem de trobar-hi solucions que siguin exactes i sonin bé. Tard o d'hora, però, és probable que l'autor es cansi de fer-los tremolar i es posi a descriure com van pentinats, on viuen i quin calçat porten els seus vibràtils personatges. De fet no cal que ho descrigui gaire, tret que li vingui de gust, és clar, perquè l'anglès sovint li dóna la possibilitat de resoldre l'assumpte amb una sola paraula (brogues, oxford shoes, chelsea boots, bluchers, sling-back heels, peep toes...) que en català o bé poses en cursiva o bé transformes en tota una explicació. I si l'autor és insistent i detallista (i sovint ho són, és clar) la cosa es complica, es pot arribar a complicar molt, i tu adquireixes coneixements enciclopèdics sobre coses en què mai t'havies fixat i arribes a tenir la sensació que en anglès tot, tot, té un nom.

I no cada dia, és clar, però de tant en tant tens l'ànim especulatiu i deixes córrer el cap i els pensaments se t'envolen vorejant perillosament la metafísica barata: què ho fa que necessitin posar un nom a tot el que veuen, a cada mena d'objecte, si tanta altra gent (els catalans, per exemple) viu perfectament a gust sense saber com es diu la prestatgeria que veu quan alça els ulls de l'ordinador? Per què ells han de posar un nom a cada mena de cosa i nosaltres som feliços simplement descrivint-la? D'on ve tanta intolerància a la indefinició?

I, més rarament, quan tradueixes de nit i estàs cansat i la paraula que busques no apareix, de cop i volta tot plegat t'apareix sota un angle nou i en aquesta necessitat anglesa de precisió concisa hi perceps una mena d'ànsia, una ànsia profunda i insaciable de possessió del món i de les coses. Perquè donar nom a les coses és tenir-hi un ascendent, delimitar-les, sotmetre-les, en certa manera, i aleshores t'envaeix una sensació difusa, una barreja d'admiració i esparverament, una basarda, gairebé, que et diu que potser comença a ser hora de deixar-ho córrer i enfilar el camí del llit...

 

Últimes notícies!, d'Evelyn Waugh

Molt rarament ric mentre llegeixo. M'ho passo bé, somric, però gairebé mai fins al punt d'esclafir una rialla. Amb L'antropòleg innocent, potser; amb els passatges més delirants del gat Hipopòtam a El mestre i Margarida... Si fa uns mesos m'haguessin dit que riuria no llegint, sinó traduint un llibre m'hauria mirat el meu interlocutor amb escepticisme. Però aleshores no havia traduït Evelyn Waugh.

Últimes notícies! s'acostuma a presentar com una sàtira del periodisme, i ho és, és clar, com també és una sàtira dels extremismes polítics del moment i de les relacions entre europeus i africans, però dir-ho així sona un pèl massa cerebral i no acaba d'explicar ben bé què és el llibre. A Últimes notícies hi trobem el ritme i el gust per l'absurd de la millor screwball comedy (potser val la pena recordar que va aparèixer l'any 1938, com la immortal Bringing Up Baby, eterna font de rialles), un munt de situacions d'una comicitat irresistible i altes dosis d'enginy anglès de classe alta. Waugh és un mestre a l'hora de contraposar caràcters i concepcions del món: treu els seus personatges del context on se senten segurs i els llança a un món ple de malentesos i gent estranya. I un cop els té en conflicte descriu actituds i tipus humans amb un ull finíssim, adjectiva amb esperit irònic i distanciador i, per més delirant que es faci la situació, hi toca, hi toca molt. Es riu d'un grapat de coses, però especialment d'un cert sentit de la grandesa i l'aventura. Els seus personatges només aspiren a viure tranquils, qualsevol mena d'heroïsme els fa mandra i el tràfec del món sempre els enganxa a contracor. Un home pacífic abocat a una aventura que no ha demanat: com és que fa sempre tanta gràcia?

No voldria acabar aquest apunt sense fer un breu esment de l'editorial, A Contra Vent, i de l'editor, Quim Torra. En un altre post explicava alguns aspectes del problema del fons editorial en català. Una de les seves derivacions és que costa molt que hi hagi recuperacions, és a dir, que algú es decideixi a editar un llibre en català sense edició castellana simultània, amb els riscos que això comporta (que la premsa no en faci cas, que els llibreters l'arraconin de seguida, que la gent no el compri perquè ja el té, etc). Doncs bé, encara que no abundi, la valentia existeix i aquest editor tossut (de periodistes dels anys trenta, de dietaris, de novel·les d'humor) n'és un exemple. El passareu per alt?

I ara sí, us deixo amb els cabussons emplomallats!

Serrahima i el model de prosa

"De tant en tant, venia a casa dels meus pares i llegia versos a la meva mare, que no hi veia. Ell sabia que la feia molt feliç. Un dia que li llegia uns fragments de la traducció de la Divina Comèdia, em vaig adonar d'una cosa que em va ajudar a entendre tota l'obra d'ell. Quan va treure els papers i la conversa va quedar interrompuda, ell es va posar les ulleres, es va incorporar una mica en el seient, va fer un petit gest com per allargar el coll i va començar a llegir, amb la seva veu lleugerament nassalitzada, a la qual donava un ritme marcat, aparentment monòton, però que accentuava la precisió en el dir i feia impossible que ni una inflexió en el dir ni un sol matís de la intenció fossin perduts. Jo, com els altres, l'escoltava. Però aquell dia em vaig adonar de com, a despit d'aquella discretíssima alteració en l'actitud corporal, no s'havia produït cap canvi de nivell entre la conversa anterior i la lectura. El llenguatge amb el qual eren fets els versos era el mateix que ell, un moment abans, havia fet servir per conversar amb nosaltres."

  Josep Maria de Sagarra, a Dotze mestres, de Maurici Serrahima

En principi, quan algú es posa a escriure, tria lliurement cada paraula que fa servir. Qualsevol que s'hi hagi estat una estona, però, sap que bona part de les combinacions de paraules ja estan creades, ens vénen fetes, les tenim emmagatzemades per grups i no d'una en una. Formen part d'un codi comú més o menys interioritzat per tots els parlants d'una llengua. Després, si tot va bé, cadascú posarà l'accent allà on més li convingui, buscarà maneres de dir originals i es farà un estil propi, però sempre a partir d'aquest model compartit, especialment si escriu en prosa. Amb el temps, el model acaba sent tan àmpliament assumit que arriba a semblar natural i inevitable (tot i que en el cas del català sigui origen de batalles infinites). Ara bé, com s'ha creat, en el cas del català, aquest model?

Servidor no ha trobat mai cap llibre tan útil per entendre aquest procés com els Dotze mestres de Maurici Serrahima El llibre, publicat per primera vegada el 1972 i recuperat el 2008 per Edicions de 1984, té una estructura senzilla: Serrahima tria dotze mestres morts de la prosa catalana (i parla molt sovint d'un de viu, Pla) i fa un breu resum de tot allò que li sembla indispensable per entendre'ls bé, centrant-se especialment en la seva producció en prosa. Els capítols comencen amb un retrat de l'escriptor en qüestió (Serrahima en va conèixer vuit personalment i no està prou lluny de cap dels altres per no haver-ne pogut recollir testimonis de primera mà) que ja seria suficient per recomanar el llibre: són retrats vívids, amens, gens encarcarats. Serrahima escriu després de tota una vida de contacte íntim amb els llibres que comenta i en parla com si fossin vells amics, amb una gran estimació però sense obviar-ne les mancances (quan hi són). Però a mesura que avancem entre els mestres es va fent evident el fil conductor del llibre: la difícil creació d'un model de prosa catalana útil i eficaç per a tothom que es posa a escriure. La bona prosa catalana, segons Serrahima, és clara, directa i àgil, normal i, sobretot, i aquesta és la tesi forta del llibre, sorgeix de la parla viva. D'una parla estilitzada i depurada, no cal dir-ho, passada per tants sedassos com facin falta, però de la parla, al capdavall.

Reduït a la mínima expressió, el procés és el següent: Verdaguer i Oller es troben una llengua abandonada durant segles, retòrica i falsa, gairebé inservible, i en fan el que poden, l'un amb una intuïció lingüística molt més poderosa que l'altre, i Verdaguer assoleix amb En defensa pròpia un primer èxit palpable. Uns anys més tard (no gaires, perquè en pocs anys es fa una evolució que en altres condicions potser hauria necessitat dècades), apareix Solitud, Ruyra escriu pàgines de prosa perfecta i quan sembla que tot es redreça arriba la figura enormement influent d'Eugeni d'Ors, responsable de la girada noucentista, que preconitza una llengua literària que Serrahima sovint titlla d'arbitrària i deliberada. És un model molt deslligat de la parla, afrancesat i aristocratitzant, vàlid per a determinades formes de poesia però molt problemàtic a l'hora de narrar i, en tant que model, equivocat. La resposta es produeix pels volts de l'any 1925, quan Sagarra fa la  famosa crida demanant novel·les en català i tota una generació, encapçalada per ell mateix i per Pla, es desentén del model de prosa noucentista i, ajudats per la neteja fabriana, en basteix un de nou,  molt més acostat a la llengua viva, que finalment té la flexibilitat i senzillesa que Serrahima trobava a faltar en els noucentistes. (En un altre llibre famós i polèmic Toutain i Pericay segueixen fil per randa la seva argumentació, però fan culminar el procés en Rodoreda més que no pas en Pla, a la vegada que observen la desesperant degradació que va començar tan bon punt semblava que el model s'havia consolidat.)

Serrahima, ja ho he dit, està convençut que la bona prosa deriva de la parla (de la bona parla) i en dóna exemples molt il·lustradors.  En trio dos que em tenen el cor robat. El primer és el que obre aquesta entrada. L'altre apareix una mica abans, al capítol dedicat a Riba. Riba és eminentment poeta, és clar, i gairebé no va escriure prosa de creació. Serrahima parla dels pocs contes que Riba va escriure i lamenta que, malgrat els seus precs, Riba no el va voler seguir el camí que li havien obert. El capítol és molt llegidor, però en passar les pàgines costa no preguntar-se si amb això n'hi ha prou per considerar Riba un mestre de la prosa, havent-hi, entre els morts, gent com Trabal (Rodoreda i Sales, tan magnífics, encara eren vius). I aleshores, a l'última pàgina del capítol, Serrahima arriba al pinyol del que vol dir:

"Però recordo, i recordaré sempre, una tarda, a casa, en temps de guerra, que la conversa va anar a parar al viatge que en Riba havia fet a Grècia, i ens el va contar. Només hi érem, amb ell, Clementina, la meva dona i jo. La meva dona encara a vegades m'ho recorda. En Riba va parlar prop de tres hores. La narració ens va mantenir sempre corpresos i ens va impedir pensar en res més. Només, de tant en tant, jo patia, perquè m'adonava de com tot allò que ell contava d'una manera tan viva, tan prodigiosament plàstica i amb uns mots tan precisos, no podia ser fixat i s'esvaniria. No cal dir que en aquell temps no hi havia magnetòfons. [...] Quan es va haver acabat, no em vaig saber estar de demanar-li que mirés de posar per escrit aquell impromtu, molt superior, diria, a tota la prosa narrativa que va escriure. La resposta evasiva em va fer témer que, per una raó estranya -o potser massa lògica-, ell no hi trobava una matèria apta per ser escrita. Com si ho veiés fora del seu camí. Vaig callar." 

I no voldria acabar l'entrada, ja massa llarga, sense un record per a Joan Solà, que tantes coses va fer per apuntalar i millorar aquest model de prosa. Descansi en pau.

Roscoe, negocis d'amor i guerra, de William Kennedy

Deixeu-me que us presenti en Roscoe.

En Roscoe és un home excessiu, alt, gras, d'una eloqüencia extraordinària, enamorat del poder i de la dona del seu millor amic. És l'amo d'una fàbrica de cervesa i part del triumvirat demòcrata que controla la política i la ciutat d'Albany des de mitjans dels anys trenta fins al final de la Segona Guerra Mundial. I sota una aparença democràtica, és un poder d'una corrupció manifesta, flagrant: els prostíbuls, les cases de joc, les tavernes clandestines, la policia local, la meitat dels jutges, els recomptes electorals, tot passa per les mans dels tres amics, immersos en una batalla eterna amb el pèrfid governador (republicà), encaparrat a restaurar la moralitat i tornar a tenir un alcalde del seu color a la ciutat. Però en Roscoe també té un cert sentit moral, una concepció relativista de la veritat, una recerca interior pendent i un verb privilegiat per expressar-les...

I qui ens parla d'aquest home tan notable és ni més ni menys que William Kennedy, natiu d'Albany i autor d'una reputada sèrie de novel·les sobre la ciutat (de les quals aquesta, del 2002, és l'última). I ho fa amb el tremp narratiu i la mà segura de qui coneix el seu personatge del dret i del revés: entra i surt dels seus pensaments, avança i retrocedeix en el temps per mostrar-nos-el en els moments crucials de la seva vida. A la novel·la hi trobem baralles de galls, plets entre germanes, batudes policials, heroisme de pa sucat amb oli, taules d'operacions, casaments creuats amb la germana o el germà incorrecte, gàngsters, festes i llarguíssimes històries d'amor, tot amb una fluïdesa digna d'esment, que compensa llargament l'esforç inicial que cal fer per situar-se en un món tan concret i tan estrany com és el de la política local de l'estat de Nova York. 

El llibre acaba de sortir del forn sota el segell de Libros del Asteroide, editorial de catàleg i tracte exquisits. I tan convençuts n'estan que ja anuncien la traducció (al castellà) d'altres obres del mateix autor. Com deia Jordi Puntí en una crítica, si els lectors se n'adonen, William Kennedy podria ser objecte d'una recuperació com la que en el seu dia va protagontizar Robertson Davies, també a la mateixa editorial.


Títol: Roscoe, negocis d'amor i guerra
Autor: William Kennedy
Editorial: Libros del Asteroide
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Data de publicació: Octubre de 2010

L'assassí silenciós

Si he trigat tant de temps a obrir un blog és bàsicament per un motiu: sóc, ho confesso, un bloguicida. Ho sóc a contracor, no cal dir-ho, però sóc un bloguicida d'una eficàcia temible. Ho vaig descobrir deu fer cosa de quatre anys, i puc dir que en el meu llastimós currículum hi consten blogs sobre música, sobre literatura, sobre tot i res a la vegada, i fins i tot, perquè vegeu on arriba el meu verí, un sobre escacs. M'he carregat blogs en anglès, català i castellà (no m'he aficionat mai a cap blog en francès, no sé per què). En alguns casos els meus efectes han estat fulminants i en d'altres han iniciat una lenta agonia de posts raquítics i cada vegada més espaiats, però el final és inexorable: al cap d'uns dies el blogaire de torn anuncia la defunció. Ho pot deixar córrer per fatiga, per motius personals, per l'aparició d'una feina o una vocació inesperada, a vegades sense cap explicació; sigui com sigui, a mi se'm trenca el cor.

Obsessiu com sóc, la cosa s'ha convertit en una fixació, fins al punt que faig veure que no m'he enganxat a un determinat blog només per mantenir-lo en vida; en llegeixo els posts amb recança, massa de pressa i saltant-me'n trossets... Creuem els dits..! Perquè, molt de tant en tant, n'hi ha algun que aguanta, que trontolla sota la meva escomesa però al final resisteix. Jo pateixo, la culpabilitat em fa un nus a la gola i quan em sembla que la revifada és definitiva respiro amb alleujament. I aleshores l'obro i me'l miro, i planyo l'autor que no sabia què li passava que no podia escriure, i secretament m'enorgulleixo de la seva tenaç resistència.

Ara que en tinc un de propi, n'he descobert uns quants de molt interessants, potser massa. Suposo que entendreu com és que encara no m'he decidit a fer la llista dels meus blogs predilectes...

Les repeticions a Carver (o Principiants, II)

Les repeticions tenen mala premsa. Tothom s'ho ha sentit a dir, de petit, quan el professor li tornava una redacció corregida: "Busca sinònims, mira de no repetir paraules". Sovint, quan un traductor lliura un text, ha d'avisar ("les repeticions són volgudes, també hi són a l'original") si no vol que en el procés d'edició desapareguin gairebé totes. Ras i curt, per a molta gent, la repetició continuada d'unes determinades és el tret definidor del mal estil literari. I la repetició d'imatges gairebé iguals, un símptoma d'esgotament creatiu: l'escriptor en qüestió ja no té res a dir.

I no és sempre així, evidentment. Hi ha grans autors que repeteixen una i altra vegada les mateixes idees i que sovint fan servir frases-mantra escampades per diversos racons d'un mateix text (ara mateix penso en Vila-Matas, però n'hi ha moltíssims). És un recurs literari que pot ser útil per a moltes coses (no només per indicar rutina, com se sol dir) i, utilitzat amb criteri, dóna meravelles de la quasi-repetició com en el cas del llibre que vaig presentar en el post anterior.

Però em deixo de vaguetats i vaig al que m'interessa: el cas de Principiants. Quan Gordon Lish va agafar les tisores i va refer el text (amb un talent extraordinari, ja ho vaig dir) una de les coses que es va carregar de forma inclement va ser el grapat d'imatges gairebé idèntiques que apareixen a diferents contes del llibre. El ball, per exemple. Al Principiants tal com ara l'hem descobert, Carver fa aparèixer el moment en què dues persones ballen en tres contes diferents, sempre amb molta força: és un moment d'acostament, de rara intimitat, un instant de felicitat congelat en el temps. En cap dels tres casos el ball es produeix en un lloc pensat per ballar: en dues ocasions els personatges ballen a casa seva (Principiants, Distància) i en l'altra al pati ple de mobles d'una casa buida (Per què no balleu?). Aquest va ser l'únic que Lish va respectar. I en eliminar els altres dos, no només va suprimir dues escenes molt boniques, sinó que també va impedir que el lector s'adonés que aquesta imatge constituïa una obsessió per a Carver, i això ja és més greu. Un dels balls suprimits, a més a més (el de Principiants), forma part d'un altre motiu recurrent: la trobada amb dos vellets que han sabut conservar l'amor, un estadi de perfecció inassolible per als devastats personatges carverians. En aquest cas, Lish va respectar la repetició (també surten uns vellets semblants a Glorieta), però la va disminuir tant, va escurçar tant els dos fragments que el caràcter obsessiu d'aquesta idea queda molt entelat.

Pel que fa a la prosa en si, a la manera d'escriure la frase, a De què parlem quan parlem de l'amor hi trobem moltes repeticions de paraules senzilles (va dir ell..., va dir ella...) que emfatitzen la idea que Carver treballava amb una gran economia de mitjans, però desapareix un recurs molt característic de la versió original, el que podríem anomenar "la veu que dubta". Sovint, la primera persona que narra algun dels contes s'atura i fa un pas enrere; diu alguna cosa i després la rectifica, o l'afina més, i repeteix les últimes paraules del que ha dit ara ja amb l'embranzida definitiva. És una prosa més propera a l'oralitat real, i molt pròpia d'uns personatges que gairebé sempre se senten atrapats i pensen en cercles. En certa manera la prosa de Carver és com un full rebregat que Lish aplana amb un un tros de fusta perquè quedi ben llis. O un ganivet rovellat que Lish deixa ben lluent, potser massa...

Amb tot, sóc perfectament conscient que, a molts, el Carver que coneixíem ja els semblava prou repetitiu: quants exalcohòlics hi surten, als seus contes? Quanta gent que naufraga amb el seu segon matrimoni després d'haver-ne fet un primer de desastrós als vint anys? I és cert que aquests són els grans temes de Carver, la lluita per sortir de l'alcohol, l'intent de salvar alguna cosa en les relacions humanes, de trobar-hi un espai de netedat, alguna cosa que el temps i les copes no hagin pogut embrutar. Però amb els temes no n'hi ha prou, i els Principiants que ara trobem ens donen amb molta més força les imatges clau, tantes vegades com faci falta, amb una veu menys lacònica i més modulada. Quan un escriptor és escriptor tot es trava, vaig llegir ahir que deia Ferrater de Pla, i en el cas de Carver sovint són els petits detalls repetits aquí i allà el que fa que tot es travi. Uns vells enamorats, dues persones que s'agafen i ballen.

Així és la vida, Charlie Brown, de Charles M. Schulz (I)

"Els llibres dels Peanuts van ser de les primeres coses que vaig llegir i tan bon punt els vaig veure vaig saber que volia ser dibuixant de còmics. Em vaig identificar instantàniament amb els dibuixos plans i austers, amb l'honestedat de les inseguretats dels nens i amb el món estrany i separat de l'Snoopy. En aquell moment no em vaig adonar de com n'era d'innovador, tot plegat, només sabia que tenia una mena d'humor i de veritat que no havia trobat a cap altra vinyeta. Ara, en rellegir aquells llibres, em quedo parat de veure com n'era de melancòlica, la tira, als anys seixanta. És segur que cap altre còmic no ha presentat un món tan inhumà i d'una crueltat tan incessant. L'autotortura d'en Charlie Brown enfrontat al fracàs constant és divertida d'una manera amarga, desesperadament trista. Crec que el més important que vaig aprendre dels Peanuts és que una tira còmica pot tenir una vessant emocional i parlar dels grans temes de la vida d'una manera sensible i perceptiva".

Qui parla així és el gran Bill Watterson, a The Calvin & Hobbes Tenth Anniversary Book, el llibre que commemora la dècada d'existència de la seva obra mestra, i no se m'acut cap manera millor de presentar l'antologia que vaig tenir el plaer de confeccionar i traduir per a l'editorial Empúries. Així és la vida, Charlie Brown, reuneix unes vuit-centes tires de l'època gloriosa dels Peanuts, que va de 1958 a 1977, més o menys, agrupades per temes: l'amor, l'amistat, la família, l'escola, l'esport (que en el cas de Charlie Brown equival a derrota), la psiquiatria (en mans de la Lucy) i una part final dedicada a la tirada més filosòfica i abstracta de la sèrie. No hi va cabre tot el que hi volia posar, evidentment (i això que el llibre fa el doble de gruix del que inicialment havíem previst), en alguns casos per estranys problemes de comunicació amb la gent que gestiona el llegat de Schulz, però crec que el llibre dóna una idea força exacta del que van ser els Peanuts en el seu millor moment.

I no vull tancar l'apunt sense fer una lloança de l'autor, Charles M. Schulz. He dit més amunt que la gran època dels Peanuts va durar vint anys (dels gairebé cinquanta de vida de la tira): aviat és dit! Vint anys, un dia sí i l'altre també, petites variacions sobre uns mateixos temes, cada vegada més profundes, més divertides, amb el compàs perfecte de les quatre vinyetes, tic-tac-tic-tac, precís com un metrònom, amb el contrapunt setmanal de les tires de diumenge, més llargues i discursives, més lliures, amb més marge per a la imaginació. Malgrat el mercadeig publicitari que tant ha contribuït a desvirtuar la percepció de la tira (tema per un altre post que no trigaré a fer), sempre que torno a les fonts, als Peanuts originals, em meravella la constància i el rigor de Schulz, creador d'una obra mestra diària, d'un dels grans moments de la cultura popular de la segona part del segle XX, que en la seva forma original, mai no es va embastardir i que continua emocionant com el primer dia. Charlie Brown no va xutar mai la pilota.

Títol: Així és la vida, Charlie Brown

Autor: Charles M. Schulz

Editorial: Empúries

Selecció i Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Data d'aparició: Novembre del 2007

L'antologia també va tenir edició castellana. Us en deixo les dades:

Títol: Así és la vida, Charlie Brown

Autor: Charles M. Schulz

Editorial: El Aleph

Selecció: Ferran Ràfols Gesa
Traductora: Rosa Pérez

Data de publicació: Novembre de 2007

La llibreria Ona i la maledicció del fons

Una de les notícies més comentades aquestes darreres setmanes en el món del llibre ha estat el tancament de la llibreria Ona, lligada a la crisi de la distribuïdora Arc de Berà. Com era d'esperar, moltes veus han lamentat la pèrdua d'una llibreria històrica del centre de Barcelona i els maldecaps amb què de cop i volta s'han trobat un grapat de petites editorials en català, sense ningú que les distribueixi i amb liquidacions pendents de cobrar.

Que la llibreria Ona tanqui no es pot considerar cap sorpresa (diguem que en les meves últimes visites vaig poder gaudir del plaer suprem de fullejar bons llibres en solitud) i, per més trista que sigui la desaparició d'un comerç amb una llarga trajectòria a la ciutat, tot plegat no seria tan mal senyal si no fos per un aspecte que em sembla que no s'ha comentat prou: la Ona era una de les dues úniques llibreries de Barcelona dedicades en exclusiva (o gairebé) al llibre en català. La pregunta puja de seguida als llavis: de debò que fan falta, avui dia, llibreries especialitzades en el llibre en català? La resposta em sembla clara. Sí, rotundament sí.

I per què? En un món ideal, la meva ciutat estaria plena de llibreries amb una oferta àmplia i completa en català, castellà, anglès, francès, italià, alemany, àrab, japonès i qualsevol altra llengua que compti amb un gruix suficient de parlants i no faria falta que cap d'elles s'especialitzés en una llengua en concret. Però el món dista molt de ser ideal, i el llibre en català pateix d'una síndrome que em permetré anomenar "la maledicció del fons".

Aquesta síndrome té manifestacions diverses i costa de resumir. Posaré un exemple: fa tres o quatre anys, jo treballava en una escola i vaig haver de comprar uns quants llibres per regalar als alumnes que havien guanyat diverses menes de premis (Sant Jordi, evidentment). Doncs bé, vaig passejar una mica pel centre de Barcelona i vaig entrar en unes quantes llibreries de confiança. Com que coneixia prou bé alguns dels alumnes premiats, vaig fer un cert esforç per personalitzar els regals i vaig buscar tot un seguit llibres que em semblava que els podien agradar, cap dels quals era novetat estricta. Vaig anar de lleixa en lleixa i el cor em va caure lentament als peus. La majoria de vegades, el llibre no hi era; la resta, només hi havia la versió castellana. Al final vaig acabar comprant una novetat i un llibre de semifons que també m'agradaven i avall que fa baixada.

Vet aquí la maledicció del fons: hi ha un munt de llibres que existeixen, que algú s'ha pres la molèstia d'editar i que després no són enlloc. Les novetats es converteixen en fons a una velocitat meteòrica i en acabat la major part del fons se'n torna als llimbs dels magatzems i s'hi queda fins que l'espera es fa massa cara i arriba el torn de la trituradora. És desesperant veure que hi ha algú que s'ha esforçat a traduir Faulkner, o Bulgàkov, o Hrabal, o qui sigui, i que en un tres i no res la seva feina desapareix dels punts de venda, que l'ha feta una mica per a ningú (perquè hauria de ser evident que un Bulgàkov no es ven en quinze dies).

Sé perfectament que una part d'aquest problema es dóna també en altres literatures, i que la castellana no n'és una excepció. Però el cas català presenta una sèrie d'agreujants. Per començar, hi ha un problema d'espai, i tenir els llibres en els dos idiomes disminueix el nombre total de títols que es poden oferir. Sovint, la solució més senzilla consisteix a tenir el llibre només en castellà (que acostuma a estar més ben distribuït i que, no ens enganyem, es ven més), i és en aquest moment quan es produeix la maledicció del fons pròpiament dita. Perquè, en la gran majoria dels casos, quan l'hipotètic lector de preferència catalana (és a dir, aquell que en igualtat de condicions triaria la versió catalana però que no té al cap tot el catàleg viu en català i que no pensa fer cap excursió per aconseguir-la) arriba finalment a l'alçada de Lodge, David a la lleixa i hi troba ¡Buen trabajo!, editat a Anagrama, no farà l'esforç de preguntar si el tenen en català, o no s'esperarà una setmana a tenir-lo, i el Bona feina d'Eumo seguirà fent nones al magatzem. I és per això i no per motius més o menys sentimentals que el tancament de la llibreria Ona és tan mala notícia. 

Reaccions a Brooklyn

La presència de Colm Tóibín a Barcelona ha aconseguit que Brooklyn sigui un dels llibres de la setmana en una bona colla de mitjans. Us deixo uns quants enllaços:

A l'hora del lector el sentireu parlar català i cantar en gaèlic. També descobrireu que "un novel·lista necessita molt poc" i que n'hi ha prou amb anar en vaixell fins a Mallorca per narrar una travessia Liverpool - Nova York.

Al Periòdico hi trobareu una crítica entusiasta de Ricard Ruiz. 

Al País de fa uns dies hi podíeu trobar una interessant semblança de Winston Manrique Sabogal escrita en una visita a la casa que Tóibín té al Pallars.

A vilaweb li fan una entrevista i el sorprenen en qualificar-lo d''ambaixador' per aquest article sobre la prohibició dels toros.

A la pàgina personal de l'autor hi trobareu notícies sobre el nou llibre de relats de Tóibín, The Empty Family, que acaba de sortir aquesta setmana a les terres de parla anglesa i que té com a mínim un relat situat a Barcelona. Esperem que l'embranzida de Brooklyn faci que en poguem disposar en català d'aquí a uns mesos!

No acabaré aquest apunt sense comentar que ahir vaig tenir ocasió de conèixer Colm Tóibín i parlar-hi uns minuts. Xerraire, encantador i interessantíssim!

***

Afegeixo l'entrevista que es va emetre al Cabaret Elèctric del dia 30 de setembre (segona hora, a partir del minut 47:00). Aprofito per reclamanar a la gent d'iCatfm que faciliti una mica la cerca de continguts (detallant el que hi ha en cada arxiu, per exemple). Tal com està organitzat ara mateix, trobar el que vols és una odissea!

I encara una cosa més: l'interessant barreja d'entrevista i comentari que en Jordi Nopca va publicar al TimeOut (pdf). 

Dietari (1953-1956), de Witold Gombrowicz

Exercicis d'admiració, I

Com passa amb tants grans llibres, llegir el Dietari de Gombrowicz és una injecció de vigor.

Posem-nos una mica en situació. En el moment que comença el Dietari (1953), Witold Gombrowicz fa catorze anys que viu a l'exili argentí, un exili en què es veu immers de cop i volta quan l'esclat de la Segona Guerra Mundial l'enxampa a Buenos Aires, pocs dies després d'atracar-hi amb el transatlàntic que inaugurava la ruta entre Gdynia i la ciutat de Río de la Plata. Tot d'un plegat, Gombrowicz es troba a l'Amèrica del Sud sense contactes i amb un passatge de tornada cap a un país que ja no existeix. Lluny del públic que potser podria apreciar les seves novel·les (el 1933 s'havia donat a conèixer amb un llibre de contes, Memòries de l'adolescència i tres anys després havia publicat la prodigiosa Ferdydurke), i després de diversos intents infructuosos de fer-se un lloc al panorama literari argentí, Gombrowicz s'aboca tot ell en un dietari vehement i exaltat que, com que es publica en una revista de l'exili parisenc, li pot permetre fer-se un cert lloc en la literatura polonesa de fora de les fronteres.

Seria fàcil atribuir a totes aquestes circumstàncies el violent esforç d'afirmació que omple de color el Dietari, però Gombrowicz ens avisa constantment sobre el perill de simplificar massa les coses, de reduir-les a una idea, un cas model, sense tenir en compte l'originalitat de l'home que hi ha darrere. I és justament la veu d'aquest home, enrabiada, sarcàstica, enutjada, el que fa que el diari sigui tan divertit i revifador. Gombrowicz se sent escanyat per les circumstàncies ("el meu temps és el d'un oficinista i no el respecta ningú") i s'hi revolta: parla obsessivament de l'exili (terrible, però alliberador), de la veneració obligatòria a una certa idea de cultura i de polonitat (els paral·lelismes amb l'actitud de bona part de l'exili i de la vida cultural catalana d'aquella mateixa època fan esgarrifar) i de com s'ha acabat enamorant de la terra que l'ha acollit, un país jove, inacabat, bell, encara no encarcarat per un excés de cultura.

I és aquesta denúncia ferotge de l'encarcarament davant de l'art i la cultura el que encara avui em colpeix més del Dietari de Gombrowicz, especialment ara que em proposo d'encetar una sèrie de textos sobre els llibres que admiro. Perquè, per sobre de tot, el dietari de Gombrowicz és una crítica exuberant de les petites estafes i impostacions que envolten el món de l'art i la literatura. Gombrowicz vol autenticitat, i sap tan clarament com, sense dir-ho, ho sabem nosaltres, que molts dels ritus que acompanyen l'alta cultura són d'una falsedat palmària. La gent no vibra als museus, no entén res a tantes i tantes lectures de poesia i sovint voldria fremir amb aquella meravellosa sonata que no la fa fremir. Admirar de debò és una cosa passa poc sovint i que no és tan passiva ni tan senzilla com sembla. Sovint només maldem per admirar. Gombrowicz recorda una i mil vegades que l'adoració per la cultura no sorgeix de nosaltres, sinó d'entre nosaltres, com un ritus social, i que massa sovint interpretem papers apresos de memòria, ens limitem a recitar quan hauríem de mirar de parlar, de dir coses un pèl més autèntiques i menys convencionals. Gombrowicz s'exclama contra la poesia que agrada a les tietes bonasses, però també contra els teòrics erudits que fingeixen davant del gran art un entusiasme que no senten (diu: "Les nostres converses serien magnífiques -ai, sí! tan plenes de lògica, disciplina, erudició, mètode i precisió, tan substancials, transcendents i innovadores- si no fos que tenen lloc vint pisos per damunt nostre") i proclama que tot plegat és d'una falsedat inadmissible. I, malgrat tot: "I ara!", diu. "No reclamo un art popular, ni sóc (cosa que també s'ha dit) enemic de l'art, ni tampoc poso en dubte la seva importància ni el seu significat. Jo només afirmo que l'art no actua com ens ho imaginem. I m'irrita que el desconeixement d'aquest mecanisme ens faci poc autèntics just allà on l'honestedat té un preu més alt". Fa dies que llegint Gombrowicz se'm fan les tres de la matinada. Ho deixaré aquí: res d'entusiasmes enravenats!

***

L'ex-libris que tinc a la meva còpia del Dietari m'informa que el vaig adquirir el 23 de juny de 1999, revetlla de Sant Joan d'un segle pretèrit, i d'aleshores ençà el llibre no s'ha allunyat mai gaire de les meves successives tauletes de nit. Doncs bé, en aquesta dècada llarga de relectures, cada vegada que he obert el llibre he caigut rendit a la prosa enlluernadora i perfecta del tàndem format per Jerzy Sławomirski i Anna Rubió. És extraordinàriament improbable que mai arribi a poder llegir ni mitja frase del Gombrowicz original, però sento la seva veu amb una claredat absoluta, i és una veu complexa, plena de recursos, d'una eloqüència prodigiosa. Oh meravella...! Llàstima que la seva feina virtuosa no hagi tingut la continuïtat que mereixia, perquè resulta que el Dietari de què disposem només és el primer dels tres volums del text original. Durant anys vaig esperar ingènuament que en sortís la continuació. Més tard l'he esmentat als pocs editors que mai m'han preguntat si se m'acudia cap llibre que potser valdria la pena traduir, amb l'èxit que ja us podeu imaginar.

Títol: Dietari (1953-1956)
Autor: Witold Gombrowicz
Editorial: Edicions 62
Traducció: Jerzy Sławomirski i Anna Rubió
Data de publicació: Març de 1999

Dia Internacional de la Traducció

Quina cara fan, aquests éssers estranys que es passen el dia davant de l'ordinador recreant en català el que altres han escrit en les llengües més diverses? Quins trossets de les seves obres s'estimen més? Perquè també són obres seves, és clar, encara que sovint no trobeu el seu nom a la coberta... Com deuen sonar, aquestes frases, en la veu de qui les ha pensades?

Si us heu fet mai cap d'aquestes preguntes, potser hi trobareu alguna resposta el dijous 30 de setembre, Dia Internacional de la Traducció. (I si no també, evidentment, perquè el món és ple de preguntes interessants que no ens hem fet ni ens farem mai.) Sigui com sigui, per celebrar el dia en qüestió i donar una mica de visibilitat a la seva feina, hi ha una bona colla de traductors que, sota els auspicis de l'AELC, aquest dijous faran lectures públiques de les seves obres en diferents racons de la geografia catalanoparlant. Si us vaga d'acostar-vos-hi, de segur que hi trobareu un grapat de gent enamorada dels llibres, treballadors de la literatura, discrets i constants, que miren de traslladar a la seva llengua l'esplendor dels textos escrits en altres idiomes...

Pel que fa a mi, per motius que no fan al cas no podré participar en cap d'aquestes lectures. Però no deixeu d'anar-hi!

Brooklyn, de Colm Tóibín

No em sembla excessiu qualificar d'anomalia el fet que Colm Tóibín hagi estat fins ara gairebé un desconegut per al lector català. L'única obra seva que s'havia traduït és un conte llarg, l'extraordinari Un llarg hivern, que l'editorial La Campana va publicar el 2007 en traducció de Víctor Compta i que m'afanyo a recomanar. Cal dir, però, que originalment Un llarg hivern formava part del llibre de relats Mothers and Sons, i que probablement va ser el fet que el conte estigués situat en un poblet del Pallars el que va fer que l'editorial es decidís a traduir-lo. Aquesta quasi inexistència de Tóibín en català és encara més estranya pel fet que Tóibín ha viscut intermitentment a Barcelona des dels anys 70 i és autor d'un llibre sobre la ciutat, Homage to Barcelona.

Doncs bé, ja fa una colla de mesos que l'editorial Amsterdam llibres va tenir la feliç idea d'acabar amb aquesta sequera fent traduir Brooklyn, l'última novel·la de l'autor. Com que es tracta d'una novetat, crec que val més no donar gaire detalls de l'argument, però sí que puc dir que el llibre explica la història de l'Eilis, una noia irlandesa que viu a l'Enniscorthy dels anys cinquanta i que de cop i volta es veu abocada a emigrar als Estats Units.

Brooklyn és un llibre que comença amb parsimònia, amb una prosa precisa i plena d'amor pels detalls  que poc a poc va fent que la història prengui densitat  i que desemboca en l'esclat sord però intens de l'última part. A parer meu, el gran mèrit de la novel·la és justament aquesta capacitat de créixer, de fer que el personatge de l'Eilis i les circumstàncies que l'envolten guanyin pes amb el pas de les pàgines fins a un final que arriba a semblar inexorable. La veu narradora -que espero haver sabut recrear fidelment- segueix l'Eilis en tot moment, en reflecteix els pensaments i els dubtes, les sensacions i els sentiments amb una claredat meridiana. Una tercera persona que a estones arriba al grau d'intimitat d'una primera.

I no m'allargo més: esperem que el llibre tingui l'èxit que es mereix i que en el futur anem tenint altres obres de Tóibín traduïdes al català!

Per cert, l'autor serà a Barcelona els dies 27 i 28 de setembre per promocionar el llibre. I m'acabo d'adonar que l'editorial ha penjat les primeres pàgines del llibre al seu web: cliqueu aquí!

***

Rectifico: M'havia passat per alt que el llibre Homenatge a Barcelona sí que havia aparegut en català, el 2003, en traducció de Víctor Aldea per a l'editorial Columna. Em sap greu. Amb tot, això no canvia el fet que fins ara només s'havia traduït el Tóibín de tema català. Aquí hi trobareu unes quantes declaracions de l'autor arran de la publicació de l'Homenatge.

Títol: Brooklyn
Autor: Colm Tóibín
Editorial: Amsterdam llibres
Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Principiants, de Raymond Carver (I)

Una de les alegries més grans que he tingut en aquesta professió va ser el dia que em van oferir la traducció de Beginners, de Raymond Carver, la versió original de What we talk about when we talk about love (traduït al català per Dolors Udina: De què parlem quan parlem de l'amor, encara disponible a Columna, tot i que no consta al web de l'editorial). Feia una pila d'anys que era un carverià fanàtic i em delia per comprovar fins a quin punt arribaven els canvis que l'editor Gordon Lish havia fet al text original de Carver.

Doncs bé, els canvis són múltiples i molt profunds. Retallades que en algun conte arriben al setanta per cent del text original, canvis en el títol, el nom dels personatges... i sobretot la creació d'un estil diferent, el laconisme extrem que molts havíem admirat cosa de no dir. Carver era un escriptor immens, però és evident que el talent de Lish també és excepcional, i que en bona mesura l'estil "carverià" és creació seva.

Ara bé, hi guanya o hi perd, Carver, amb aquests canvis? Després d'haver traduït el llibre, puc afirmar sense dubtes que jo prefereixo la versió original. Les situacions són les mateixes, però la morositat amb què es descriuen els dóna tota una altra intensitat. El Carver de Lish podia ser brut en les situacions que descrivia (en el sentit en què s'ha parlat de realisme brut), però era molt més fred que l'original, amb una fredor sobtada i elegantíssima. El Carver original pateix amb els seus personatges (perquè hi ha pocs llibres menys feliços que aquest), hi posa molt més el coll. Allà on abans hi havia una fiblada violenta que s'acabava bruscament ara hi ha un dolor molt més real, perquè dura. El millor exemple és el conegut conte Una cosa petita, bona, del qual Lish va extirpar les últimes 18 pàgines canviant absolutament el sentit del conte. Tal com Lish el va deixar, el conte acaba amb un malentès cruel. La prova de la incomoditat de Carver es troba en què en el seu següent llibre, Catedral (que, per cert, s'acaba de reeditar l'editorial Labutxaca, també en traducció de Dolors Udina) va voler tornar a publicar el conte amb el final original, igualment dur però molt més bonic i càlid.

Com a apunt final, no m'estaré de recomanar molt especialment el conte Si és la teva voluntat, que fins ara s'havia titulat Després dels texans. Un exemple preciós de compassió carveriana.

  
Títol: Principiants (Beginners)
Autor: Raymond Carver
Editorial: Empúries
Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Presentació

Hipotètics lectors,

fa temps que em vaga pel cap la idea de començar un blog per parlar de literatura traduïda al català. Cal dir d'entrada que hi sóc part interessada: fa un parell d'anys que visc de traduir novel·les al català i, si tot va bé, tinc l'esperança de poder-ho seguir fent uns quants anys més. És una feina solitària i que sovint s'ha de fer una mica massa de pressa (i d'aquí el títol del blog), però plena de gratificacions, especialment quan el llibre que et toca traduir t'agrada. Sovint, la pitjor part de la feina arriba un cop publicat el llibre, quan t'adones que la feinada que hem fet entre tots (perquè no és només el traductor, és clar: hi ha els redactors, els correctors, els editors) passa relativament desapercebuda, i que molt bons llibres que no tenen el ressò que es mereixen. És evident que un blog com aquest no arreglarà pas el problema, però un ha de defensar el que fa, i diguem que serà el meu granet de sorra.

En aquest blog hi trobareu informació de les traduccions meves que vagin sortint a la venda, comentaris d'altres traduccions que m'hagin agradat i comentaris sobre les circumstàncies que envolten el món del llibre en català. I molt de tant en tant alguna cosa que no hi tingui res a veure, és clar.

Moltes gràcies per l'atenció.