Café de l'Hôtel de Ville

Dins un cafè de Lausanne m'he sentit com l'actriu secundària d'una peli de cimena francès. El cambrer, de mirada intensa, cabells foscos i barba, ens ha portat la beguda amb mirada severa. Amb els ulls fixos als meus, només un instant, m'ha deixat clar que en aquella pel·lícula nosaltres només podiem ser dos personatges secundaris, dos turistes que escrivien una postal assentats al seu cafè, mentre els seus clients entraven i intercanviaven converses i somriures amb ell. Somriures que ell no responia mai amb un somriure, perquè ell feia el paper de jove israelià que vivia a Suïssa, com si busqués la neutralitat d'aquest país per no haver de sentir mai més la persecució que havia seguit els jueus durant tants anys.

Aquesta és la pel·lícula que jo he vist mentre em prenia un cafè (massa llarg, pel meu gust cada vegada més italianitzat), escrivia una postal i conversava amb el meu company de viatge.

La realitat d'un reflex al mirall

A realidade de um reflexo no espelho. Um homem.
Um homem permanentemente cansado que parece andar sempre em missão, com uma parteira.
É verdade que todas as vidas se fazem de uma sucessão de nascimentos, mortes.
Suponho que morremos justamente quando nos cansámos de morrer. Quando, mesmo sem dar por isso, estamos fartos. Então vem o grande espanto. Deve ser.
As parteiras não têm filhos. Ou quando as conhecemos já tiveram. Ou são viúvas. Practicam um trabalho para o qual não há linguagem humana.

__________________

La realitat d'un reflex al mirall. Un home.
Un home permanentment cansat que sembla anar per feina, com una llevadora.
És cert que totes les vides es fan d'una successió de naixements, de morts.
Suposo que morim, justament, quan ens cansem de morir. Quan, sense adonar-nos-en, n'estem farts. Llavors es produeix el gran ensurt. Imagino.
Les llevadores no tenen fills. O quan les coneixem ja fa temps que els tingueren. O son vídues. Tenen una feina per la qual no hi ha llenguatge humà.

A casa do diablo. Mafalda Ivo Cruz.

Llamps i trons

Ahir nit, quan va amainar la tempesta, com dos cargolets, vem sortir de casa. Era la nit dels museus.

Musica, art i olor d'humit. Un bon final de dia.

Mala llet

Descobrir, a les dues de la nit, que un graciós ha destrossat el pany del cotxe perquè no puguis tornar casa, posa bastant de mala llet.

avió

Són les vuit del matí i els passatgers floten entre dos països.
Sota els peus, núvols com cotó fluix. Al cap el cel blau.
El sol es reflexa impetuós a l'ala dreta de l'avió.

L'avió comença a descendir. Travessa un boira de núvols, seguint el moviment de les turbolències.
Sota els seus peus, un terra que fa temps que no veu el sol.

Quan baixen de l'avió i posen els peus a terra, ja ningú recorda que havia flotat entre el cel i el núvols.

Metropolitana

Llum

Fa sol de nou. La ciutat s'escalfa lentament sota una llum daurada.

____________________

Planifico viatges que no hagués imaginat fer mai, i el cap em roda.

____________________

A les nits somio amb idiomes que desconec, i els entenc a la perfecció.

____________________

Ara que finalment he tingut temps per fer coses, n'he fet moltes, però me n'he adonat que me'n faltarien moltes més (d'hores) per fer-ne moltes d'altres (de coses).

(Aquest matí volia fer una bonica foto per penjar-la aquí, però me n'he oblidat.)

Tekfestival

Avui a Roma ha començat el Tekfestival, festival internacional de cinema independent i social. Les projeccions es fan al Nuovo Cinema l'Aquila, antiga propietat de la mafia, confiscat i rehabilitat per l'Ajuntament.
La peli que ha inaugurat el festival és The Yes Men Fix the World, un bon exemple del món en què vivim. En una mena de barreja entre Michael Moore i Borat, els autoanoments The Yes Men intenten canviar el món a través de la informació, seguint aquella dita que pedica que si algú diu una cosa ben fort, sempre hi haurà algú que s'ho creurà.
Entre el públic molta gent reia. Jo he rigut poc, però la recomano molt i molt. Però no rigueu fora de lloc, siusplau.

Roma onomatopeica

Ara que fa caloreta i s'han d'obrir portes i finestres, Roma esdevé un seguit de sorolls encadenats uns rere els altres.

Motors que grunyen, frens que grinyolen, portes que baten, sirenes que sonen, ocells que piulen.
I el gos s'ho mira des del balcó en silenci.
I tornem a començar: motors de grunyen, frens que grinyolen, portes que baten, sirenes que sonen, ocells que piulen.

A mi m'agrada pensar que Roma no és una ciutat sorollosa, sinó, més aviat, una ciutat onomatopeica: rum-rum, nyic-nyic, pim-pam, ni-no-na-no, piu-piu. I de tant en tant algun ragazzo que se li escapa a ple pulmó un OOOUUUUUU!! típic romà.

Xocolata negra

Al barri del Trastevere, a Roma, hi ha un cinema amb nom de pastís de xocolata que és una delícia. En un antic edifici feixista del Dopo Lavoro, Nanni Moreti va obrir fa uns anys un cinema, amb la idea de programar-hi les pel.lícules que a ell li agradaria anar a veure (dilluns i dimarts en versió original subtitulada).

Avui hi he anat per primera vegada, amb el somni secret de trobar-hi Nanni Moretti, creuar-hi la mirada, posar-me vermella i sortir del seu camp de visió. Ell no hi era, només les seves pelis en format DVD.

El cinema només té una sala, on segurament fa 70 o 80 anys hi tenien cura de l'elevació física i moral del poble.

___________________________

Life during wartime o Perdonare e dimenticare (perdonar i oblidar) és la peli que hi hem vist. A Catalunya no s'ha estrenat encara, però imagino que tots als que va encantar Happiness aniran a veure-la quant l'estrenin.

Bonica i trista a la vegada. Un exemple de com n'és de fàcil mostrar el més bonic de nosaltres i com n'és de difícil reconèixer-ne el més lleig.