Valor

Itàlia és un país fascinant, a més de incomprensible, algunes vegades. Avui que hi ha eleccions regionals, i que és diumenge de Rams, festa molt concorreguda per aquestes terres (i segons els primers percentatges de participació, més concorreguda que les urnes, al menys parlant de l'Església del costat de casa*), és un bon dia per recordar Pier Paolo Pasolini.

Pasolini és rellevant no només per les seves idees, sinó també pel que representa: una Itàlia intransigent que no accepta qui no està fet a la seva semblança, que no escolta qui parla d'altres realitats.
Si no l'haguessin matat, segurament avui Passolini estaria més enrabiat que mai amb la realitat italiana, però continuaria lluitant per canviar-la.

Il canto popolare

Improvviso il mille novecento

cinquanta due passa sull'Italia:

solo il popolo ne ha un sentimento

vero: mai tolto al tempo, non l'abbaglia

la modernità, benché sempre il più

moderno sia esso, il popolo, spanto

in borghi, in rioni, con gioventù

sempre nuove - nuove al vecchio canto -

a ripetere ingenuo quello che fu.

[Inesperadament el mil nou-cents
cinquanta dos passa per l'Itàlia:
només el poble en té un sentiment
cert: mai oblidat pel temps, no l'enlluerna
la modernitat, tot i que el més
modern sigui això, el poble, , escampat
per barris, per barriades, amb joventuts
sempre noves -noves al vell usatge-
a repetir ingenuament allò que va ser.]

Pier Paolo Pasolini

*Roma, diuen, és la ciutat amb més esglésies i basíliques del món.

Temptacions

Oblida la sort.
Oblida el destí.
I esforça't.

El sol dels Scorta. Laurent Gaudé.

Record

Encara no havia viscut prou per saber que normalment amb qui et sents bé és amb la gent diferent a tu, i que aquells que per alguna raó s'assemblen estranyament a un mateix acaben resultant gairebé insoportables (tot i que a data d'avui encara no tinc clar si no m'agrada la gent que s'assembla a mi perquè em resulta avorrida, o perquè em recorda tots els defectes que tinc i que quan estic amb altra gent no recordo).

El buit

"Se eu gostava de histórias, era mais porque tinha medo do vazio do que por outra coisa qualquer. Histórias para preencher o vazio, tornár-lo uma coisa qualquer."

"Si m'agradava inventar històries era, sobretot, perquè tenia por al buit. Històries per omplir el buit, transformant-lo en qualsevol cosa."

Perfeitos milagres. Jacinto Lucas Pires

Pizziquem-nos

Cuinar un menjar
i menjar-te'l.
Estudiar un idioma
i somiar-lo.
Escoltar una pizzica
i ballar-la.

Diuen que les tarantelles, en la seva modalitat salentina de la pizzicarella, provocava una espècie d'alliberament en la gent, que al ballar-la desenfrenadament, s'oblidavent de la rigidesa social imposada pel cristianisme, creant nous lligams entre la parella que la ballava.
Seria bonic, quan no trobes la manera de comunicar-te amb algú que tens al costat, poder-hi ballar una pizzicarella i oblidar tot el que t'hi allunya i mostrar-te tot el que t'hi apropa.

Com un poble

Roma és una gran ciutat, però és una mica com un poble.
Jo hi conec molta menys gent que a Barcelona (precisem, en conec poca), i en canvi, m'he trobat coneguts pel carrer més vegades que a Barcelona (de fet diria que a Barcelona no m'hi he trobat mai cap conegut per casualitat).
A més, els veïns del "palazzo" quan et veuen carrer amunt et saluden efusivament, i t'esperen a la porta de casa, a veure si els expliques alguna cosa. Em sembla que a vegades els deixo una mica perplexos, perquè jo seré de poble, però es podria dir que sóc de poble de Suècia.
Tot i que m'hi esforço per ser més del sud, em sembla que no acabo de ser convincent del tot.

_______________________

Ahir a la tarda vaig anar al teatre.
Aquests dies a Roma es celebra un festival de teatre anomenta VERTIGINE, que pretén ser una plataforma per a noves companyies, autors i professionals del Teatre. L'auditorium és el lloc escollit per a les representacions, i el preu de les entrades es pot dir que és gairebé simbòlic (5 eurets).
La obra: Voilà
L'escenografia preciosa. Visualment una obra mestra.
La trama lliure. Potser no ens hauriem posat d'acord tots els que estavem a les butaques sobre el significat del que acabavem de veure, però moltes vegades aqui està la gràcia, no?
Us deixo el video promocional. Val la pena no perdre's el/la cantant/violinista, feia posar la pell de gallina.

Somiar l'absència

La absència que deixa la mort d'una persona és massa gran, el buit massa profund.
Jo no sé si a tothom li passa, però el meu cervell és incapaç d'assumir-ho a curt termini. És per això que cada vegada que ha mort algú que estimava, el primer any de la seva absència, l'he somiat repetidament.
Amb el temps, als somnis, de tant en tant, hi apareixen alguns "d'ells", en situacions inverssemblants que ja no m'apropen al que van ser, sinó tan sols al fet que en el meu subconscient continuen lluitant, contra la meva reticència a recordar, per sortir a la llum.
Avui he somiat amb ella. Aquest any farà 15 anys que no la veig, que no hi parlo. Estava igual que la recordo. Em somreia, i parlavem de bagatel.les mentre passejavem al bosc del costat de casa.
Quan m'he despertat he sentit una forta nostàlgia.