Milfulles de Pera

Dissabte passat vam anar a dinar a Barcelona per complir amb una cita tradicional de cada any, on és obligat el ritual de cantar una nadala davant el pessebre si vols que et donin dinar. Tenint en compte que el pessebre es treu per la Candelera el 2 de febrer, una mica més i no hi som a temps… De postres, vaig portar aquest milfulles de pera:




Per Nadal em van regalar un llibre de receptes molt especial: La Pastelería de Eva Arguiñano, dedicat i signat personalment per la pròpia Eva. Em va fer una il·lusió enorme! Sempre he seguit amb entusiasme les receptes de postres de l’Eva Arguiñano: ja fa temps, els dijous col·laborava al programa de televisió del seu germà, cosa que convertia el dijous en el meu dia de la setmana preferit. Em passava el matí esperant el moment de dinar davant la tele mirant la recepta que l’Eva feia amb el Karlos Arguiñano. El meu germà petit, sabent-ho, va tenir el detallàs de demanar a l’Eva que en signés un exemplar per regalar-me’l... Quina passada!!!



Les receptes de l’Eva Arguiñano m’agraden molt perquè són força casolanes, amb ingredients fàcils de trobar i amb uns acabats senzills que tots ens veiem capaços de fer amb les eines que tenim a casa. A més, una gran part de les seves receptes porten alguna fruita com a ingredient principal, cosa que a mi m’agrada molt. Fullejant el nou llibre de receptes, em vaig fixar en aquest pastís, que té totes les característiques que acabo d’enumerar.

El resultat és un pastís finíssim i molt lleuger, amb un gustet de canyella i de cítrics deliciós, que de textura recorda moltíssim a la famosa tarta Tatin. De la recepta haig de dir que jo només he necessitat 4 peres (eren tipus Conference força grosses i molt madures) i que pel nostre gust amb la meitat de panses hauria estat suficient. Això sí, no sigueu avars i fiqueu-hi un bon vi blanc, que podeu aprofitar per rehidratar les panses. Necessiteu més presentacions per fer aquest milfulles de pera?

Aquí teniu la recepta:


Bon profit!

L’Ada Parellada a COMRadio

Cada dimarts al migdia, una mica abans de les dues, l’Ada Parellada participa al programa de COMRadio El dia a la COM amb l'Albert Vico. Ahir va parlar dels blogs de cuina a Internet, un fenomen bastant de moda últimament. En va parlar molt bé i va explicar que sentia admiració pels blocaires que, sense ser professionals de la cuina, mantenen un blog personal amb receptes de cuina i altres temes relacionats amb la gastronomia. Com a exemple, va parlar del blog la cuina de casa, cosa que em va fer molta il·lusió.

Quan, amb les meves nebodes, vam conèixer l’Ada en un taller a l’Abacus, ens va causar molt bona impressió i una gran admiració. Haig de confessar que encara tenim pendent una vista al Semproniana, però ara crec que ja no trigarem gaire a fer-la... Per cert, heu vist el davantal de l’Olga a l’última recepta de melindros? Sí, sí, és el que es va pintar durant el taller de l’Ada a l’Abacus! Quina casualitat, oi?

Si voleu escoltar el programa...


Moltes gràcies Ada!

Resposta de l'Ada Parellada:

L'Ada ha deixat un comentari molt interessant, on explica l'admiració que sent pels blocaires gastronòmics. Crec que val la pena repoduir-lo al post, és el guió del programa d'ahir a la ràdio:

(...) sou uns cracks.
aprofito i us facilito el guió (que l'albert no em va deixar acabar...) que parlava del vostre fenomen.

Ada Parellada

CUINA SUBMERGIDA

No hi ha cap mena de dubte, la cuina està de moda....O ho ha estat sempre!
Ara la cuina està constantment present als medis, els cuiners són tractats com a estrelles, reben la Creu de Sant Jordi i els erigeixen com a “cuiner de l’any”, amb la mateixa categoria que el “català de l’any”.
El que ha canviat no és que la cuina sigui una activitat que agradi, sinó que ara és una activitat pública. Però, és clar, ens estem referint a la cuina professional, la cuina en la que, en definitiva, es barreja l’amor per la cuina amb la rendibilitat, els beneficis, l’ego i els interessos comercials.
Però paral•lelament a aquest món d’estrelles, brillantines, glitter i glam, vestit de blanc amb pantalons a quadrets, hi ha un món de davantal de flors, un món callat i solitari, individual i privat i, sobretot, un món a l’ombra. Són els aficionats, els veritables amants de la cuina.
Sempre n’hi ha hagut, de persones apassionades per la cuina, de la mateixa manera que hi ha persones apassionades per la música, el bricolatge o el macramé. I el que realment els dona valor és que continuïn sent aficionats, sense voler fer el salt al món professional. Perquè quan passes de l’oci al negoci, la mateixa paraula ho diu, “negues l’oci”, de manera que tot allò que t’agradava tant passa a un segon pla, prioritzant el què realment interessa: calés, calés i calés. Si fas el salt al món professional, et transformes en un amant del compte de resultats.
Ja ho deia el meu amic Jordi Parramón, un cuiner importantíssim que no ha volgut pujar al carro del showkitchendollar. Quan al Jordi Parramon li van preguntar si la cuina era la seva passió, va contestar que la seva passió era la música, la literatura, etc., però que la cuina era la seva feina i, per tant, havia de treballar amb el cap fred, sense passions.
Doncs bé, aquesta cuina callada, aquesta cuina submergida, avui dia està esclatant, a través dels blogs de cuina. Val la pena que hi entreu, a qualsevol d’aquests blogs, us sorprendrà la qualitat tant dels comentaris, de les recomanacions com de les fotografies. I a mi, el que m’entendreix més és que, aquestes persones, quan acaben la feina, han tret la rentadora, i han banyat als nens, tenen esma per posar-se a cuinar, fer la fotografia, escriure la recepta al blog i respondre els comentaris dels usuaris del blog, sense tenir en compte que per poder cuinar, prèviament, han hagut d’anar a comprar.
A mi m’emociona, què vols que et digui.
M’he fet amiga d’una blogaire. I em té el cor robat. Ahir em va portar el regal de Nadal, una mica endarrerit, la veritat. El regal de Nadal és un tros de massa mare, procedent de Sevilla, que haig d’anar alimentant amb sucre i farina durant uns deu dies, fins que augmenti a quatre vegades el seu volum, moment en que n’haig d’agafar tres porcions iguals i donar-los a tres persones amigues. Només d’aquesta manera ens garantim salut i amor durant els propers dotze mesos. És una cadena! Les persones “normals” fan la cadena via Internet, els blogaires de gastronomia la fan via massa mare!!!
Només em queda dir que ADMIRO ALS BLOGAIRES DE GASTRONOMIA.

Moltes gràcies de part de tots, Ada!

PD: Aprofito per recordar que demà tenim curs de risottos al Caprabo, eh? La llista definitiva aquí.

Melindros

Ahir vam tornar a passar una tarda ben entretinguda amb les meves nebodes Aina i Olga, tot cuinant uns melindros i uns canapès per sopar:




Ara feia temps que no ens posàvem a la cuina les tres juntes i ja en teníem moltes ganes. Vam triar una recepta del llibre I ara què mengem? del David Lienas, de qui ja hem fet altres receptes que sempre són un èxit: acostumen a ser fàcils, adaptades a cuiners infantils i amb resultats vistosos que agraden als nens. I aquest cop ho vam tornar a encertar: amb tres ingredients i quatre passos senzills, ens van quedar uns melindros per llepar-se els dits, que no tenen res a envejar als que venen als forns i pastisseries “de veritat”. Ben sucats de xocolata desfeta o de crema catalana (aquesta és la proposta d’en Lienas) resulten unes postres delicioses!

Hauríeu de veure les nenes utilitzant el típic vocabulari pastisser de muntar clares a punt de neu, tamisar la farina, fer moviments suaus i embolvents... A més, ahir van aprendre una cosa nova: l’ús de les mànigues pastisseres o paperines, com va preferir dir-ne l’Olga. Ens vam fer una mica d’embolic per aguantar la màniga, prémer la massa i aconseguir uns melindros regulars tot alhora, però el resultat va ser prou decent, je je je...

Aquí teniu la recepta:


Bon profit!

Pinya Baby Farcida de Crema Catalana

Aquesta és la recepta del gener de la revista Descobrir CUINA:



Per avui he triat una recepta de la secció de cru a cuit, que cada mes presenta a fons un ingredient adequat a l’època de l’any. En aquesta ocasió és la pinya, una fruita tropical de tot l’any. Citant la pròpia revista, “redescobrim la primera fruita llunyana que va arribar als nostres mercats i ho fem a través de propostes i receptes que passen el seu exotisme pels fogons”. La secció presenta tres receptes amb pinya, una amanida de pinya al forn amb anguila fumada, un filet de porc amb pinya i soja i aquesta pinya baby farcida de crema catalana, una adaptació tropical de les postres clàssiques que ofereixen tants restaurants del nostre país.

El resultat és força lleuger ja que l’acidesa de la pinya contraresta bé la dolçor de la crema; d’altra banda, la proporció de pinya i crema del farcit pot variar al gust de cadascú, aconseguint així unes postres més o menys calòriques segons el que interessi. En resum, una recepta senzillament deliciosa.

Aquí teniu la recepta:


Bon profit!

Petit Suisse Light

Entre cursos, trobades i vacances, fa dies que no escric cap recepta, eh? Per reprendre el ritme, avui proposo unes postres força light ja que toca vigilar una mica després de tants excessos nadalencs:



Ahir vam reprendre els sopars dels dijous a casa els pares i sabia que preferirien alguna cosa baixa en calories... aquests dies post nadalencs, qui més qui menys mira de fer bondat, oi? Rumiant què fer, se’m va acudir adaptar una recepta de petit suisse que vaig llegir fa temps al blog de la Myriam i que tenia a la llista de pendents. Per adaptar-lo a light, vaig utilitzar un formatge light, vaig canviar el sucre per edulcorant i la nata per llet semidesnatada. El resultat ens va agradar molt, té la textura de formatge pròpia del petit suisse però un pèl menys cremós. Fins i tot van comparar-lo amb els caramels Darling que es menjaven fa anys... Ja estic pensant en variacions de la recepta: us l’imagineu amb xocolata? O amb un gust diferent de gelatina? Només cal llegir la quantitat de variants que han recollit al blog La Quinta de Luculus aquí i aquí. Poques receptes admeten tantes variacions!

Aquí teniu la recepta:

Ingredients:

· 200g de formatge d'untar light (tipus Philadelphia)
· 400ml de llet semidesnatada
· 4 cullerades d’edulcorant en pols
· 1 sobre de gelatina de maduixa

Preparació:

Barrejar amb el túrmix el formatge, la meitat de la llet i l’edulcorant. Escalfar la resta de llet al microones fins que bulli, afegir la gelatina i barrejar fins que es dissolgui. Afegir la gelatina a la mescla anterior i barrejar bé. Repartir-ho en els recipients i deixar a la nevera fins que qualli.

Bon profit!

Una endevinalla de La Safor

Aquestes vacances de Nadal hem estat a La Safor, una comarca preciosa del País Valencià. L’objectiu principal del viatge era l’escalada, però complementat amb visites culturals i gastronòmiques a la zona. La part gastronòmica és la que toca parlar en aquest blog :)

Les pastisseries de Gandia, la capital, anaven plenes de torrons, neules, polvorons, troncs de Nadal, tortells de Reis i altres llepolies (així en diuen allà dels dolços) pròpies de les dates nadalenques. Un dels dolços que ens va cridar més l’atenció va ser aquest, ja que per nosaltres era totalment desconegut:

I per això proposo la següent endevinalla:

Em sabríeu dir com es diu aquest dolç típic d’allà?

Us dono unes quantes pistes: es menja el dia de Reis, com aquí el tortell; també es menja a València i a altres comarques del voltant; és més antic que el tortell de Reis i els pastissers de la zona estant intentant recuperar-ne la tradició; està elaborat amb massa de massapà farcida de confitura de moniato i decorada amb glaça reial; normalment té forma d’anguila o de serp, però també es pot trobar amb formes d’altres animals... Us calen més pistes? Ah, sí, una més: està boníssim! Vinga, a veure qui és el primer que ho encerta!

La visita gastronòmica estrella ens la va recomanar el Francesc: la pastisseria Tano de Gandia, el paradís dels llaminers. En Francesc ens va comentar que en Tano havia publicat un llibre de receptes, de manera que vam anar-hi decidits a fer de turistes curiosos i intentar aconseguir el seu llibre. Vam tenir molta sort, ja que vam poder coincidir amb en Tano en persona, que ens va signar i dedicar el llibre. Ens va parlar molt sobre la pastisseria, la tradicional i la moderna, i ens va explicar com ha treballat per recuperar les tradicions tot adaptant-les als gustos actuals. Entre anècdota i anècdota, vam aprofitar per omplir-nos de dolços i pastissos... bé havíem de tastar tot aquell paradís, no?

I per acabar el post de les vacances, poso algunes fotos que vam fer escalant i visitant La Safor. Per nosaltres, que no ho coneixíem, va ser un autèntic descobriment: La Safor és una terra de contrastos, hi pots trobar des de mar fins a muntanyes; pobles amb molt encant i de gran interès cultural; rutes de monestirs que no tenen res a envejar a les d’aquí; camps i camps de tarongers, mandariners, vinyes i ametllers; roques i parets d’escalada de molta qualitat; i la gent, amable, oberta i simpàtica, que sorprenentment per a nosaltres, parla el valencià. Segur que hi tornarem!

El Palau Ducal Borja de Gandia: magnífic edifici d'estil renaixentista i elements arquitectònics d'èpoques diverses:


El Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna: monestir grandíssim de l'orde del Císter. És un lloc preciós que es troba en període de reconstrucció:


L’església del mateix monestir: vam tenir la gran sort de coincidir amb un assaig de l’orquestra de Tavernes, un poble del costat, i van fer que la visita resultés encara més agradable:


El temporal marítim a la platja de Gandia, que va fer encallar un vaixell draga a Cullera:


Els camps inacabables de tarongers: haig de confessar que no vam comprar fruita en tota una setmana... ;)


Les zones d’escalada de Montesa i Bellús. També vam escalar a Aventador i la Marxuquera:



I per acabar, una foto de les escalades que vam compartir amb el Pere i la Nesa, uns escaladors amics de Sabadell amb qui vam passar les vacances junts. El blog del Pere sí que és d’escalada, de manera que li deixo a ell la feina de fer la crònica d’aquesta part... ;)


Ja estem pensant on anirem a les properes vacances!

Crònica de la 3a Trobada de Blocaires

Divendres vam retrobar-nos alguns dels blocaires gastronòmics que ens hem conegut gràcies a l’afició a la cuina que compartim tots plegats. En aquesta ocasió es tractava d’assistir a una demostració de thermomix a can Rubiralta i després anar a sopar tota la colla al Racó del Campanar, a Sabadell.


A l’emoció del retrobament entre els que ja ens coneixem, ahir s’hi va afegir un al·licient especial: a tots ens feia molta il·lusió conèixer en persona a la Mercè, la blocaire més llunyana de tota la colla, ja que durant l’any viu a Irvine, Califòrnia (i que ahir va venir expressament des de Cassà de la Selva!). En directe va resultar ser tan simpàtica com a la distància, i va ser genial poder compartir la trobada amb ella i la seva mare. Esperem que no sigui l’última!

També teníem ganes de retrobar-nos amb la Parella Vermella, que amb l’entrebanc de la bateria encara no havíem vist des de l’operació de la Txell. Feia molt bona cara i l’optimisme que mostra davant aquesta situació és digne d’admirar. La Parella Vermella va aprofitar per fer entrega del premi-sopar a la Glòria, entre aplaudiments i comentaris d’enveja del públic, ji ji ji.

Per la resta de companys, va ser una ocasió més per posar-nos al dia, comentar els menús de Nadal i les noves receptes que hem anat penjant als blogs, felicitar les noves incorporacions, explicar anècdotes pròpies de blocaires gastronòmics, engegar un projecte per a un índex de receptes comú i començar a pensar idees de cara a futures trobades. En fi, les converses típiques entre amics que es retroben després d’un temps...

La demostració de thermomix va anar força bé, tenint en compte les ganes de xerrar que teníem entre nosaltres (i el xivarri que fèiem!) i les dificultats d’entendre bé la màquina amb tan poc temps i tanta colla de públic. La Geni Garriga ens va mostrar com es prepara un còctel de pinya colada, un sorbet de fruites, una coca de verdures i unes mongetes amb cloïsses i peus de porc. No sé si va aconseguir convèncer algú de la colla a quedar-se la màquina, però segur que va ajudar a clarificar conceptes ;)

Els assistents a la demostració vam ser: Manel Bonafacia, Marta Jubert, Mar Calpena, Anna Olivé, Maria Solé, amiga de la Maria i el seu marit, Tere Pons, Anna Pié, Andreu, Araceli Erenas, Eva Montearriba, Sara Maria Aixàs, Sefa Costa, Txell Pi, Kike Palau, Xaro Morral, Eva Urbano, Amiga de l’Eva, Mercè Dalmau, mare de la Mercè, Àngels Mariano, Joan Jové, Josep Àngel Guimerà i Gemma Clofent.

El sopar va ser el moment de parlar amb més tranquil·litat, gaudir de la companyia i del bon ambient que s’ha creat entre aquesta colla tan diversa però tan ben avinguda gràcies a la nostra afició per la gastronomia. Després de sopar va quedar un grupet amb més ganes de gresca, espero que en alguna de les seves cròniques ens expliquin com va acabar la nit...


Els assistents a la demostració vam ser: Eva Poveda, Àngels Reverter, Carles (marit de la Laia), Laia Morral, Marta Jubert, Mar Calpena, Anna Olivé, Anna Pié, Andreu, Araceli Erenas, Glòria Moreno, Josep Colet, Sara Maria Aixàs, Txell Pi, Kike Palau, Xaro Morral, Tere Pons, Joan (marit de la Tere), Manel Bonafacia, Mercè Dalmau, Agnès (mare de la Mercè), Àngels Mariano, Joan Jové, Josep Àngel Guimerà i Gemma Clofent.


Només em resta agrair a tothom aquesta vetllada tan especial que vam compartir. Quina serà la propera trobada? Una calçotada? Una arrossada? Una...?

Si voleu llegir més cròniques, visiteu els blogs delícies del rebost, baixa gastronomia i el cafè de nit.

PD1. Ahir es va comentar la següent proposta: el Museu de la Xocolata de Barcelona organitza uns tallers de dues hores els dissabtes a la tarda. Alguns de nosaltres estem interessats en anar-hi i volem intentar coincidir al mateix taller:


Els que agraden més són el de Pastisseria en miniatura, el de Pastisseria salada i el de Pastisseria d’estiu. Per inscriure’s cal enviar un correu electrònic a museu@pastisseria.cat. Qui s’anima?

PD2: Veient els comentaris que heu anat deixant, sembla que som uns quants els interessats en els cursos del museu de la xocolata. Qui vulgui inscriure's ha d'enviar un e-mail al museu@pastisseria.cat demanant plaça pel curs que vol reservar. El curs de pastisseria en miniatura és el 31 de gener i alguns hi volem anar. Com que falta poc temps, si us sembla bé, que cadascú que enviï un e-mail pel seu compte i vagi dient aquí si té plaça... què us sembla? Després, per cursos propers, potser podríem parlar amb el museu i demanar que ens reservin places per tot un grup...

PD3: El museu ha confirmat plaça pel 31 de gener a:
Torn de matí: Anna Genís, Anna Olivé i mare de l'Anna.
Torn de tarda: Enric Bayé, Laia Morral, Eva Urbano, Josep Colet, Glòria Moreno, Xaro Morral i Gemma Clofent.

Curs de Risottos al Club Social Caprabo

Durant el mes de gener, la Mireia Carbó no fa classes de cuina al Caprabo ja que aprofita per planificar les activitats de l’any que comença. Parlant amb ella per demanar-li que ens reservi places pel febrer, ens va oferir assistir a una classe de risottos que fa un xef italià. Sense la Mireia no serà el mateix, però mentre esperem que arribi el febrer, aquest curs de risottos també sembla interessant, oi? Quina sort i moltes gràcies per l’oferiment!


Les dades concretes del curs són les següents: tenim 25 places reservades pel dijous 29 de gener a les 19:30h al Club Social Caprabo. Un xef italià d’un restaurant de Barcelona (no sé quin) cuinarà tres risottos diferents.

Fem com sempre, deixeu un comentari aquí i jo vaig fent llista, ok?

Llista d’apuntats: Marta Jubert, Sara Maria, Eva Urbano, Glòria (amiga de l'Eva), Roger Compte, Roser Ruaix, Iris González, Àngels Mariano, Joan Jové, Anna Pié, Maria Vallvé, Núria Andújar, Araceli Erenas, Maria Solé, Manel Bonafacia, Núria Ruiz, Sefa Costa, Mercè Ayguavives, Xaro Morral, Marta Giralt, Anna Genís, Eva Montearriba i Gemma Clofent.

Llista d'espera:

Vinga, vinga, animeu-vos, que entre vosaltres hi ha autèntics experts en arrossos!

Recordatori de la Trobada

Després del parèntesis nadalenc, toca tornar a la normalitat, a poc a poc i amb calma, que després dels excessos de tants dinars costa recuperar el ritme... I per si de cas hi ha algun despistat, poso una entrada curteta al blog, tan sols per recordar la trobada d’aquest divendres a Sabadell. Aquí hi ha les llistes actualitzades dels que veniu, tant a la demo com al sopar, si hi ha algun canvi d’última hora aviseu-me, eh? Pel tema dels cotxes, us intercanviareu comentaris entre els interessats?


Tinc novetats sobre la demostració de la thermomix: avui he parlat amb la Geni Garriga, la noia que ens farà la classe, i m’ha fet molt bona pinta. Per telèfon, m’ha semblat una noia amb molta empenta i una gran defensora de la thermomix, de manera que respondrà encantada les preguntes dels reticents a aquest robot... M’ha explicat què ens farà a la demostració: còctel de pinya colada, sorbet de fruites, púding de surimi, coca de verdures i mongetes amb cloïsses i peus de porc. Serà interessant, oi?

Ja tinc ganes de ser divendres!