A la cartellera coincideixen dues
pel·lícules molt diferents entre sí, però que tenen en comú que parlen sobre
cinema:
The Fabelmans, d’
Steven
Spielberg, i
Babylon, de
Damien
Chazelle. Son dos films oposats com la nit i el dia que ens conviden -en
menor o major mesura- a gaudir del cinema, però també a reflexionar sobre el
seu passat i, sobretot, sobre el seu futur.
En un moment en què les sales es veuen
amenaçades per les plataformes d’streaming i el canvi d’hàbits dels espectadors,
no deixa de ser curiós que el Cinema -així, en majúscules- es converteixi en
tema de grans produccions estrenades en sales. També és significatiu que
aquestes pel·lícules ens parlin del Cinema amb una mirada retrospectiva i
nostàlgica, més basada en els records i la idealització del passat que no pas
amb una voluntat de mirar cap al futur.
Això es pot entendre en el cas de la
pel·lícula d’Steven Spielberg, que a The Fabelmans, Spielberg no només
dirigeix sinó que per primera vegada també signa, al costat de Tony Kushner, el
guió de la pel·lícula. No en va, doncs als seus 77 anys, Spielberg ens proposa
una exploració de la vida de la seva pròpia família i els seus records
d’infància i joventut a la dècada dels 50 i 60. Uns records estretament
vinculats a la descoberta del cinema i el seu procés d’aprenentatge del mitjà,
que li servirà també -i sobretot- per canalitzar el trauma de la separació dels
seus pares.
No és la primera vegada que Spielberg ens
parla del divorci dels pares i les famílies desestructurades. De fet, aquest ha
estat un tema recurrent en la seva filmografia, des d’ET a La guerra
de los mundos, per citar dos exemples. Ara, però, ho fa en una pel·lícula
clarament autobiogràfica, realitzada ara que els seus pares ja son morts i amb
voluntat de retre’ls un homenatge, que al mateix temps també és una celebració
de la famosa “màgia del cinema”.
Protagonitzada per Paul Dano i Michelle Williams
en els rols del pare i la mare, The Fabelmans ens mostra també el camí
del jove Spielberg des de la primera descoberta de la sala de cinema fins als
seus inicis com a aprenent en uns estudis professionals. La passió pel cinema
s’entrellaça amb el conflicte familiar, regalant-nos seqüències sensacionals
com la de la moviola, en la que el noi descobreix el secret de la mare a través
de les filmacions de vídeos familiars.
Un altre moment destacat és la de la lliçó
de cinema de John Ford, una trobada real que Spielberg ha explicat en diferents
ocasions, i que en aquest film reconstrueix tal qual sembla que va ser. El
millor, sens dubte, és haver comptat amb el director David Lynch en el rol de
John Ford, cosa que converteix en un moment lynchià aquesta escena que també és
entranyable. Però el més interessant és que aquesta seqüència final li serveix
a Spielberg per rubricar un manifest sobre la seva forma d’entendre el cinema,
que es resumeix amb una única premissa: No avorrir.
Molt diferent a la proposta clàssica i
entranyable d’Spielberg és la proposta de Damien Chazelle a Babylon. En
aquest cas, estem davant d’una pel·lícula post-moderna, del tot excessiva,
barroca i exagerada, Ambientada en l’època del pas del mut al sonor, la
pel·lícula segueix a una actriu en ascens que buscar el seu lloc a Hollywood en
un moment de canvis i transició cap al cinema sonor. També coneixem el
personatge de Brad Pitt, un productor veterà que busca adaptar-se als canvis de
la indústria en un moment en que canvien els models de producció.
Babylon ofereix
un festival visual recarregat i excessiu que, fora de tres o quatre moments de
lucidesa, cau sovint en l’absurd. Un Baz Luhrman amb poca classe i molta
escatologia pretén vendre la seva pel·lícula com una gran celebració del cinema
quan ella mateixa s’estimba en una deriva post-moderna sense sortida, una mica
com passa amb part d’un cert cinema actual.
Qüestionable és també la revisió que fa de
la història del cinema, amb un refregit de fets reals i fets inventats. Es
reescriuen, re-imaginen i reinventen els fets, especialment per encaixar-hi uns
criteris de diversitat bastant postissos i increïbles. Al final es mostra un
món fora de qualsevol època i referent on costa de reconèixer l’època del
cinema de la que ens està parlant.
En tot cas, se li pot reconèixer a Babylon
la seva capacitat de magnetisme. Té algun moment interessant, com la part del
rodatge de la pel·lícula muda, una batalla trepidant i divertida en
contraposició al tedi de rodar les seqüències de cinema sonor, una manera
d’expressar que tot era més divertit quan es feia sense seguir tantes normes.
També els apunts de la periodista de cotilleos, i l’escena final del Brad Pitt,
que està realment bé en el seu personatge. La pel·lícula es tanca amb un homenatge
al cinema, a l’estil de Cinema Paradiso, que visualment bonic però que ja
està molt vist, i que en aquest context no té massa sentit, sobretot després de
la bacanal d’imatges buides i sense sentit que cal aguantar fins arribar a
aquest moment.
Entrades
