Sensacions desprès de veure Anònim venecià de la companyia Bambú Teatre
A vegades els petits tresors es poden trobar en
llocs insospitats. Llocs com pot ser un recòndit i petit teatre amagat en un racó
dins un pati interior fosc al que s’accedeixi per una porta de ferro que doni a
un carreró que acaba morint a una plaça. Amb aquestes indicacions de plànol
vell amb la tinta gastada més per l’oblit que per l’ús, probablement no el
trobaríem si no ens ho haguessin dit i passaríem de llarg sense adornar-nos mai
de la seva existència, com a tanta gent li haurà passat. Però si aconseguim
trobar-lo, cal dir que segur no ens farà més rics, però sí que ens enriquirà la
nostra part emocional (ànima, esperit, com li vulguem dir) per fer-nos una mica
millors del que érem hora i mitja abans.
Em refereixo a un petit tresor com és el muntatge Anònim venecià, de la Carla Torres
Danés, que s’ha estat representant per la companyia Bambú Teatre els quatre
dissabtes del mes de novembre al teatre Porta 4 de Gràcia, i que es presenta
com una obra de petit format que, a banda de la seva proposta artística, mostra
el fet distintiu d’estar adaptada a públic amb discapacitat visual i auditiva. Una
parella d’actor i actriu sobre un petit escenari de fons negre amb un atrezzo
senzill i les dos actrius de llenguatge de signes i audiodescripció que alhora
representen l’ànima de cadascun d’ells. La resta és la història i la forma
d’explicar-la.
Amb això crec que ja n’hi hauria prou per
dedicar-hi una porció tant petita del nostre temps, però desprès d’haver-ho fet
el resultat ens fa adonar que les dues vessants del muntatge teatral,
l’artística i la d’inclusió social, no només són perfectament compatibles sinó
que la seva fusió sobre l’escenari fa que es retro alimenten fins a fer-se
millors una a l’altra.
I per què això? Perquè deixant de banda l’evident
encert de fer tant accessible aquesta obra a públic al que normalment el teatre
no està al seu abast, és la forma com això es fa. Les dues actrius del
llenguatge de signes i audiodescripció no es limiten a aquesta tasca d’inclusió
sinó que ho fan representant l’ànima de cadascun dels dos personatges que tenen
assignat. Així, si ens fixem en les seves expressions i els seus moviments (la
proximitat física del públic ho permet) ens adonarem fins a quin punt
s’aconsegueix aquesta simbiosi de tal manera que quasi és el mateix seguir la
història mirant a l’actor i a l’actriu que a la seva ànima que elles
representen, en un joc de reflexes, de paraules, gestos i expressions facials
perfectament coordinat. Per què elles mateixes, les dues ànimes, van
evolucionant des d’un paper inicial més complementari i que sembla limitat a la
funció d’inclusió, agafant protagonisme en la història fins al clímax del final
on tot sembla estar a les seves mans. Perquè també actor i actriu fan unes
interpretacions dignes i intenses, suportant el pes del dramatisme de la
història en un entorn tant a prop del públic i envoltats d’un ínfim decorat. Perquè
tot està molt ben conduit, les interpretacions, els diàlegs, els moviments, les
coordinacions, les dosis d’intensitat, la contundència del final, introduint també
petits tocs trencadors que quasi recorden els girs de modernitat de les
adaptacions clàssiques de la companyia La Perla 29: la cançó que sona en algun
moment de la representació i la seva reacció escenogràfica, els estudiats
canvis de ritme, la forma com es materialitza la relació entre actor i ànima
que es pot veure al final. Perquè la història parla de l’amor i la mort, de
l’amor que no per desterrat i impossible deixa de ser amor sinó que
precisament, tot el contrari, el fa encara més fort, més etern, i que només la
certesa de la mort immediata el fa esclatar, tornant-lo visible, real, dramàtic.
I per moltes altres coses, per molts detalls que es van pensant quan l’obra
s’ha acabat i les hores han anat passant, perquè té la capacitat de transcendir,
de calar, d’envair-nos els sentits.
A tot això em referia quan la qualificava com un
petit tresor. I podrem passar de llarg i no trobar-lo i segurament així ho farà
quasi tothom (així ho haguéssim fet nosaltres si no ens ho haguessin dit),
perquè en tot això de l’expressió de l’art no és el que és millor el que més es
consumeix, que també aquí hi mana el mercat, els objectius, les inversions i
els rendiments. No ho neguem. Però sempre queda l’esperança i el desig de que
no tingui perquè ser així, que Anònim
venecià de la Carla Torres Danés perduri i transcendeixi, que es faci gran
(però no tant que impedeixi veure la coordinació de les expressions i quasi
sentir respirar als actors), que prorrogui, que faci bolos o que pugui arribar
assentar-se en altres espais, en altres teatres, o les tres coses a l’hora. En
qualsevol cas que a els membres de la companyia els serveixi l’experiència per
créixer una mica més i afrontar nous reptes en el futur, per fer-se una mica
millors, perquè a nosaltres, com a espectadors, aquesta hora i mitja sí que ho
ha aconseguit.
