Deixem de pagar les autopistes?

 Un nou article a La Marfanta, on reflexiono sobre el cost del serveis públic i la seva teòrica gratuïtat, amb l'excusa de la finalització provisional dels peatges de les autopistes.

si els monstres

 De vegades, si els monstres s'amaguen entre les ombres, no és perquè esperin el moment d'atacar-te, sinó perquè els fa temor la llum.

La mirada amiga

Quan la mirada fa perenne el record,

quan l'objectiu juga al teu favor.

 Inspirat en una fotografia de Marta Escolà, en agraïment a la seva mirada i a totes les fotografies amb què fa lluir moltes activitats culturals.

#Martaenfa30

La maqueta

 L'editor ja ha rebut la maqueta del meu proper llibre. Aquí va una de les fotos. Aviat més. #joescric

La drecera, de Miquel Martín i Serra

 

La drecera, de Miquel Martín i Serra

Sinopsi

El narrador d’aquesta història, tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble de l’Empordà amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d’una família benestant. Fascinat, observa la vida dels senyors i els seus fills, que habiten un món inaccessible i cada vegada més contradictori per a ell. Amb el pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida.

La drecera ens descriu un paisatge físic i humà desaparegut, víctima de la pressió urbanística. Miquel Martín i Serra reivindica, amb un llenguatge ric i molt lligat al territori, les arrels d’un poble situat entre la terra i el mar i ens ofereix, amb una delicadesa fora del comú, un relat exquisit i subtil sobre el trànsit a la vida adulta, pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida.

Comentari

Arribo a La drecera amb expectatives molt altes, perquè he vist comentaris força bons sobre el llibre. De totes maneres hi procuro entrar net de prejudicis, amb la mateixa il·lusió que enceto cadascun dels llibres, com el xiquet que desembolica un paquet. I la lectura, des del seu inici, em resulta molt propera. Cada lector aporta la seva experiència vital al llibre que llegeix, és impossible deslliurar-se’n, i innecessari. Estic segur que les sensacions seran molt diferents si el lector es va criar en una gran ciutat que en un poble petit. Per edat, l’autor podria ser un germà meu petit, o un cosinet, per tant el llibre està carregat de l’aroma d’una època que tinc impregnada a l’ànima a través de tots els sentits, i de la televisió que tots miràvem llavors, i d’unes expectatives en forma d’herois futbolístics que em desperten tendresa. Però sobretot m’uneix al protagonista el fet de ser de poble. Ell de l’Empordà, i jo del Priorat, ella vora el mar, jo proper a alguna bassa, però l’essència és la mateixa. I no només el ser de poble, sinó de família humil, treballadora, que veu els “luxes” d’altres persones (dels amos del xalet en cas del llibre, o d’alguns forasters en el meu cas) com una cosa aliena, llunyana i propera alhora, fora del seu abast. Tot plegat, n’estic segur, crea un comú denominador que ens uneix a tots els que som de poble poble.

Però a banda d’aquest records que poden ser fàcils d’evocar, a banda d’aquesta entrada a l’edat adulta plena de descobriments interns i externs, d’aquest pas de xiquet a adolescent que tantes vegades s’ha tractat, d’aquesta frontera entre la comprensió i la incomprensió amb els pares, subratllo que la lectura m’ha resultat absolutament plaent, he passat les pàgines amb una sensació amable de comoditat, envoltat de coixins tous, animat a creure de nou en l’esperança i que, amb Maradona, “aquest any sí”.

Dins del cor de Chopin, de Mònica Batet

 

Dins del cor de Chopin, de Mònica Batet

Sinopsi

Dins del cor de Chopin és fruit de la fascinació que exerceix Polònia sobre l’escriptora Mònica Batet. Des del 2007, les llibretes de l’escriptora recullen històries de tota mena relacionades amb aquest país de gent acollidora, sentimental i ferida per la Història. El lector hi trobarà el conte de l’escriptora catalana que no aconsegueix parlar per telèfon amb el seu pare, el dels nens que veuen com una nit de desembre uns tancs travessen Varsòvia, el conte del plat de més que hi ha d’haver a cada taula per Nadal, el dels japonesos que guanyen cada any el concurs de piano Frederic Chopin... L’autora s’ha endinsat en el cor de Polònia i ofereix als lectors aquest llibre que fa somriure i fa plorar.

Comentari

Mònica Batet és una de les meves autores actuals preferides. He recomanat molt les seves novel·les on, a banda d’una original trama, subratllo l’atmosfera que és capaç de crear paraula a paraula, pàgina a pàgina, i que em costa descriure. Llegiu-ne qualsevol, totes boníssimes, i envejo que gaudiu d’una primera lectura; jo a totes he repetit.

En aquest cas, es tracta d’un recull de relats, i l’atmosfera que Mònica Batet crea a la seves novel·les potser era més difícil d’aconseguir. En una novel·la, les sensacions de què tant m’agrada gaudir es van macerant lentament, s’acumulen a mesura que avança el llibre. Amb el relat breu, tot ha de ser més ràpid, no disposes de l’espai necessari, però Mònica ha estat capaç d’aconseguir-ho a través del fil conductor que travessa tots els contes, d’aquesta Polònia que imaginem (que és Polònia com podria haver estat qualsevol lloc; l’espai físic, tot i ser determinant a l’atmosfera de les seves novel·les, no necessita ser concret o definit), en una època claustrofòbica, castradora, oprimida, assetjada per les amenaces i les pors, i en què la cultura esdevé una forma de lluitar per la llibertat individual i col·lectiva.

Gràcies de nou, Mònica, per les teves atmosferes.

Xic-xac, casa

 

Recordo que quan era petit i jugàvem al carrer Sant Isidre, a parar, per exemple, n’hi havia que a l’últim segon pretenia salvar-se amb la contrasenya “xic-xac, casa”, alhora que imitava amb la mà el moviment de tancar amb la clau el pany d’una imaginària porta. Si la memòria no em falla, és cert que abans de jugar havíem determinat alguns punts concrets dels carrer com a refugis (l’entrada d’una casa, la porta d’un garaig...), però no és menys cert que alguns deien les paraules màgiques a qualsevol lloc i moment, com un intent desesperat de lliurar-se de parar. Aquesta il·legalitat provocava enceses discussions, que se solucionaven de forma irregular, en funció del carisma i poder de convicció de cada xiquet, o de la seva edat, perquè als més petits, de forma condescendent per part dels més grans, se’ls concedien certs privilegis i se’ls anomenava “de sucre”.

Aquesta expressió m’ha vingut ara al cap, dècades després, vés a saber per quina mena de mecanismes de la memòria. I m’agafen ganes de fer-la servir, de provar-ho algun cop quan m’assetgin perills o responsabilitats que intueixi massa feixugues. De vegades voldria tornar a ser de sucre, creure amb paraules màgiques que em salvin. Xic-xac, casa.

Falsos proverbis

 

Objectiu fotoliterari

 

Un plaer ser convidat a participar en aquest projecte que es presenta el proper 24 d’agost.

Si, per la pandèmia, no podien dur gent a la Casa de l'Artista en Terres de Cruïlla, van portar la Sénia i els seus voltants als artistes. De les 110 fotografies originals de Juan Carlos Luna Monfort, se'n van triar, per votació popular, una cinquantena, que són les que han servit d'inspiració perquè uns altres tants escriptors facin uns textos que són els que recull aquest llibre.

Dos llibres

 A les portes de dos nous llibres: un en solitari, i un col·lectiu que coordino.

Un és la vida mateixa; l'altre, l'impotent intent de llimar el dolor de la mort.

Una sala plena de cors trencats, d’Anne Tyler

 

Una sala plena de cors trencats, d’Anne Tyler

 sinopsi

En Micah Mortimer té poc més de quaranta anys, viu al nord de Baltimore i arregla ordinadors a domicili, a part de fer feinetes de manteniment a l’edifici on viu. I és persona de rutines estrictes. Té una relació amb la Cassia Slade, però cadascú viu a casa seva i es veuen diverses vegades per setmana. La seva família bulliciosa l’aprecia i es riu una mica de les seves rareses. I, tot i la seva vida poc vistosa, se sent feliç. Però la vida que portava se li comença a esmicolar quan la Cassia li explica que la faran fora de casa seva i el fill de divuit anys d’una antiga nòvia de la universitat es presenta a casa d’en Micah i li diu que podria ser fill seu.

La guanyadora dels premis Pulitzer, National Book Critics Circle i Pen/Faulkner, amb l’aparença de senzillesa i transparència que li són característiques, dona una obra mestra on cada detall és profundament revelador. Anne Tyler escriu amb empatia i perspicàcia per la natura humana i en aquesta novel·la breu i intensa posa el focus sobre un personatge que no connecta amb el seu voltant... fins que no li queda altre remei.

 Comentari

Un personatge que s’encarrega de petites reparacions a l’edifici, i de solucionar problemes informàtics, passes diminutes per a la humanitat, però d’enorme valor per a la seva clientela. Tot i això, la seva vida és un bagatge de derrotes; no grans derrotes o drames, sols amb el pes suficient perquè se li comenci a vinclar l’esperança. La soledat en què viu, i els hàbits que metòdicament conrea, són una mena de bot salvavides que es construeix, o de cuirassa.

Una corrua de petites històries, que viu en primera persona o com a testimoni ocasional, i que desperten un interès majúscul a un amant dels relats breus i intensos com jo.

Tornaré a acudir a l’Anne Tyler, sense dubte.

Us deixo un fragment:

“A vegades, quan tractava amb la gent, tenia la sensació que estava fent anar un d’aquells artefactes caçapeluixos de les fires en què cal atrapar el premi amb l’ajuda d’unes pinces metàl·liques poc manejables que t’obliguen a treballar des de massa lluny”.

Primera volada

 Un nou fragment de guió a la secció De pel·lícula, en aquest cas un fil de 1979 amb títol original Breaking away, traduït per Primera volada:

-Continuen dient-nos gamberros. Per a ells només és una paraula; per a mi significa que no puc ser una altra cosa.

John Cheever

 Un llibre que vaig llegint lentament, conte a conte, des de fa anys: Contes, de John Cheever.

Es tracta de relats llargs, d'una mida que normalment, per als meus hàbits lectors, em resulta incòmode, perquè sovint no el puc acabar d'una sola tirada, però que esdevenen un gran plaer, sobretot la forma de retratar els personatges a través del seu model de vida, minuciosament, i de rebot tota la societat de l'època.

NO NOMÉS MESSI

 

NO NOMÉS MESSI

Arran de l’affaire Messi dels darrers dies, he vist comentaris que es repeteixen sovint quan surten a la llum els sous d’alguns esportistes, i això em porta a reflexionar en veu alta. Es tracta de comentaris de gent irritada per la injustícia, pel greuge comparatiu amb el sou d’altres professionals com ara infermers, metgesses, mestres, poetes... , sobretot en moments en què bona part de la societat pateix problemes econòmics. Són reaccions comprensibles, i no puc dir que no les comparteixi. Trobo menyspreables i vergonyoses les gegantines diferències econòmiques que pateix el nostre món, tot i que m’esgarrapa més l’ànima el que cobra l’alt dirigent d’una entitat bancària, o d’una empresa energètica, que un noi de Rosario, de dèbil caràcter, que juga a futbol; no és ell el nostre enemic.

Crec que la major part dels humans compartim una sèrie de valors universals. Quasi tothom coincidiria en una llista dels temes que considerem més importants, posant davant de tot la salut –tot un clàssic-, seguida de l’educació, d’una vivenda dignar, un treball.... Ningú dirà que creu més important una actiu famosa, o el davanter del seu equip favorit, que un metge.

Durant el confinament ens vam adonar de quines són les feines essencials, les que no es poden aturar sense aturar la societat: pageses, sanitaris, netejadores, caixers de supermercat, transportistes.... feines sovint no prou pagades. Els humans ens posen d’acord en això. Però els humans som més complexos; els humans ens enamorem.

De res serveix que vegis clarament que, de forma objectiva, una persona és idònia per a casar-t’hi, que té totes les qualitats, que és bona persona, treballadora, amable...; sovint, t’acabes enamorant d’una altra, una que et fa pessigolles a l’estómac, que et fa somiar. Sabem que determinades professions són més importants, i mereixen el nostre respecte,  gratitud i aplaudiment, però no ens fan aixecar del sofà d’un bot, no fan que paguem abonaments a canals privats de televisió, no ens comprem camisetes amb el seu nom, no en pengem pòsters a l’habitació.

Hi ha alguns sentiments i emocions, si no tots, que ens travessen la pell, que ens toquen l’ànima amb una vareta màgia, que sentim en veure una diagonal de Messi, o amb els acords d’aquella cançó que ens posa la pell de gallina. I anem a concerts amb la mirada brillant, i acudim a estadis, i cantem els gols com si fossin cosa nostra, pobres mortals enmig de la rutina.

D’altra banda, sempre penso que una cosa fàcil és farà més sovint que una de difícil. Què vull dir amb això? Hi ha plaers a la vida que requereixen poc esforç. Seure al sofà i gaudir d’un partit de futbol, mirar una pel·lícula d’acció, taral·lejar una cançoneta de tonada fàcil, ballar un ritme encomanadís..., és més fàcil que llegir Camí de sirga, de Jesús Moncada, escoltar el Rèquiem de Mozart, o un disc de Supertramp, i per tant, sempre ho ha fet i ho farà més gent. Guanya més diners qui composa la cançó de l’estiu que un quartet de corda. Injust? Segurament.

Aquests plaers que requereixen de més esforç, de pràctica, d’aprenentatge, són més profunds i aporten matisos a la nostra manera de ser, ens fan créixer, ens enriqueixen, ens fan humans. Però aquells plaers més fàcils, no gens menyspreables, sovint ens aporten molta felicitat i sí, també ens fan humans, meravellosament i contradictòriament humans.

L'ombra del dubte, de Dirk Kurbjuweit

 

L'ombra del dubte, de Dirk Kurbjuweit

Sinopsi

El senyor Tiberius era un home solitari, esquiu, petit i gras, que depenia de les ajudes socials i vivia en un llòbrec soterrani a sota d’en Randolph, la Rebecca i els seus fills. Infrahome, en deien. Tot i les correctes relacions inicials, la convivència entre la família i el misteriós veí es va veure aviat esberlada, primer per les cartes obscenes que l’home escrivia a la Rebecca; després per les denúncies falses de pederàstia amb les quals va incriminar la parella. Avui, el senyor Tiberius és mort, i el pare d’en Randolph compleix pena de presó per l’homicidi. Davant la indefensió jurídica i la inoperància policial, com havien de fer front a les mentides i a les repugnants acusacions?

L’ombra del dubte és una narració inquietant de terror domèstic i tortura psicològica que obligarà el lector a plantejar-se les pròpies pors i a explorar els racons més foscos de la nostra societat. Podem justificar la violència en casos d’assetjament o defensa pròpia? Hi ha cap altra alternativa a la desesperació més absoluta? Per si sola, l’ombra del dubte és ja una condemna. I la por ens transforma.

Comentari

La literatura és plena de monstres que posen en perill la resta de personatges. El senyor Tiberius seria una mena de monstre que terrorista els postres protagonistas, una familia “normal”, com podria ser la nostra. “Normal”? El llibre ens posa al davant dels nostres propis monstres interiors, i reflexiona de forma despullada sobre les relacions familiars, necessàries, de vegades danyines, de vegades salvadores, sobre l’amor i les formes en què pot evolucionar, transformar-se, de com cal sovint lluitar per ell contra la rutina i el pas del temps.

No ens fa reflexionar només sobre la nostra vida més íntima, interior i familiar, sinó també sobre la nostra vida externa, la nostra relació amb la societat, les aparences, sobre els límits amb què som capaços de defensar la democràcia, lestat de dret, i els seus principis.

La caça de l'home

 

De tant en tant, el món del cinema et dona regals inesperats. Qui m’havia de dir que, a la meva edat, descobriria una pel·lícula dels anys seixanta, protagonitzada per Marlon Brando, amb Robert Redford, Jane Fonda i un llarg i esplèndid repertori, que no recordo haver vist mai fins ara: The chase, d’Arthur Penn, traduïda com, La caça de l’home, o La jauría humana.

He rebuscat a la meva memòria infructuosament, perquè em sembla insòlit no haver gaudit mai abans d’aquest film, i un cop acceptat aquest regal, el gaudeixo plenament.

La interpretació de Marlon Brando és simplement una interpretació de Marlon Brando; per a sucar-hi pa. La resta no queden gaire enrere, però el més admirable és el guió. Es tracta d’una història coral, on l’autèntic protagonista és el col·lectiu d’aquesta ciutat del sud nord-americà, i tot el catàleg de personatges arquetípics amb els seus vicis i defectes.

L’espurna que encén la trama és la fugida d’un pres, interpretat per un jove Robert Redford. És el típic noi de ciutat petita, rebel, trapella, que es posava fàcilment en embolics, que en el fons és bona persona, però que la vida el porta pel mal camí i comet tota mena d’injustícies amb ell; és a dir, el perdedor que ens roba el cor, que desitgem que se’n surti, però que porta una càrrega de fatalitat al seu damunt difícil de superar.

La fugida d’aquest noi remou la ciutat, n’hi ha que l’esperen amb esperança, però per a la majoria és una pedra a la sabata, el record de les pròpies culpes, de remordiments, la por a possibles i merescudes venjances, a infidelitats. La societat es confabula contra aquest noi que fa nosa i que quasi no apareix durant la pel·lícula, però la seva propera presència sura per damunt de cada escena.

Marlon Blando interpreta el paper de sheriff atrapat entre el seu autèntic anhel de ser granger un dia, l’obligació de fer complir les lleis amb justícia, i la realitat d’ocupar un càrrec que li ha regalat el totpoderós magnat de la vila que, en un moment o altra, segur, reclama el cost de cada regal. Totpoderós que, per cert, no pot gaudir del seu poder i riquesa, perquè el seu únic fill, típicament infeliç i tarambana, s’allunya d’ell irremeiablement.

Alguns personatges d’aquesta ciutat són realment perversos, ebris de venjança, de garantir els seus privilegis per damunt dels pobres, dels negres, de les dones (és a dir, dels forts damunt dels dèbils, com tota la vida, com a tot arreu), però l’autènticament terrible és la resta de la societat, que gaudeix impertèrrita de l’espectacle de sang i d’injustícia que es desenvolupa davant dels seus ulls, gairebé mentre mengen crispetes, còmplice necessària per a tot plegat, hipòcrita, i que no dubta, covarda, de posar-se del costat del poderós per a vèncer, entre tots, el més humil.

La pel·lícula em recorda un acudit que li escau perfectament: 

Un home li explica al seu amic: 

-Ahir mentre passejava pel carrer, vaig veure tres nois que estaven colpejant un pobre coixet. La situació em va irritar, i jo no sabia si ficar-m'hi o no ficar-m'hi.

-I què vas fer?

-M'hi vaig ficar. I entre els quatre li vam donar un pallissa!!!

treure la força

 

Boulder, d'Eva Baltasar

 

Boulder, d'Eva Baltasar 

sinopsi

La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc —la situació perfecta: una cabina, l’oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l’emporta entre les quatre parets d’una casa i l’embarca en la gestació assistida d’una criatura. ¿Què en farà, la maternitat, de l’amant coneguda en un bar? ¿I què farà ella a la gàbia?

L’obra de Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella: camuflada amb un nom geològic —el de les roques solitàries enmig del mar— i perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.

 

Comentari

Dues persones amb camins vitals diferents, unides per l’amor, aquesta estranya cola capaç d’unir ànimes tot i ser aparentment distants, o precisament per això. Una vol crear llaços familiars, tenir un fill; l’altra, que ens narra la història en primera persona, té un anhel irreprimible de llibertat, de solcar mars sobre la primera nau que surti de port, en sentit literal i figurat, una gana de menjar-se a mossegades la vida i una set de passió a la qual s’hi aboca sense remei. Pot sembla una història d’amor antiga, i de fet ho és, i són milers les novel·les en què aquests dos personatges són una dona i un home. Però a Boulder les dos protagonistes són dones, i la seva relació passional no es tracta des del prisma d’una possible problemàtica causada per la seva sexualitat, sinó que l’autora i la narradora plantegen el tema del lesbianisme amb naturalitat, com caldria que ho tractés potser tothom.

Boulder, com així anomena la narradora la seva parella, accepta la idea de tenir un fill per amor, tot i que aquest fet sigui contrari al seu desig de provisionalitat. Però la màgia esdevé, i li regala moments de tendresa que no imaginava viure.

L’amor, la passió, la dicotomia entre la llibertat individual i la responsabilitat de formar una família, són temes molt vistos, però l’autora ens els mostra despullats, directes, francs, i envoltats d’una poesia que no li és gens aliena.

Alguns fragments:

ens donem els mòbils. L’abraço com els bojos abracen un credo o es pengen dels arbres.

Me la bec, com si m’haguessin educat per al desert.

 L’aturo amb una mà, que llisca pel seu ventre amb un gest decidit, com quan al punt àlgid d’un concert el director de l’orquestra convida a entrar nous instruments.

 Les paraules que evoquen malalties s’haurien de poder cremar

 Perquè l’amor fa sediments i els sediments tenen memòria.

 Tasto la seva boca abans del primer petó i em sento com un insecte atrapat d’uns d’una flor. M’afarto de l’aroma i la textura, camino dintre seu amb les ales replegades, abstreta de tot. Li pregunto el nom er tenir algun ornament amb què abillar-me mentre el dia s’arrossega més lent que mai.

 I tanmateix he descobert que no pots gronxar un fill sense somriure. Ho he provat i és impossible. Els nens petits tenen aquest poder, imposen la seva alegria al malestar ordinari dels adults. És un poder fugaç, una pols d’or que et galoneja les espatlles i et recorda que no ets simple soldat, simple grumet. Amb prou feines te n’adones. Un adult ha perdut l’interès per les coses brillants. Un adult és el contrari d’un ocell. Quan preparo l’esmorzar, cada matí, el gronxador humit i quiet on ara sec sembla el testimoni d’un crim sense importància.

Quan sembla que res no encaixa