VIVIM ENTABUIXATS!

Si de cas desconeixeu el significat de la paraula entabuixar, cal que penseu que és una més de les que s'utilitzen en àrees ben concretes de la Catalunya rural i menys en les àrees urbanes. Segons els llocs es pot pronunciar estabuixar o antabutxar, per bé que el significat és el mateix arreu: entabanar o torbar els sentits.

Ja situats en el significat de la definició, cal argumentar per què afirmo que vivim com si estiguéssim entabuixats i amb els sentits parcialment anorreats, un comportament que afecta, sobretot, els treballadors, els petits empresaris i els joves en procés de formació. Per intentar explicar aquesta percepció, d'entrada, ens remuntarem fins el temps dels romans, quan a base de pa i circ, o més concretament de pa i jocs de circ (paces et circenses) el govern tenia entretinguda la plebs i la mantenia allunyada dels afers controvertits, una forma de governar que, cal dir-ho, beneficiava les elits. I posats a recordar, destacarem que la fi de l'Imperi Romà tingué com a causa principal la corrupció.

Uns segles després i a partir de la industrialització, quedaren establertes les denominades classes socials, entre les quals destacaven els treballadors i els capitalistes. A partir d'aleshores hi hagué una lluita constant entre els obrers que reclamaven drets laborals i socials i els empresaris que cercaven beneficis a partir de les seves inversions, en una competència que van portar la societat a un profitós equilibri que es manifestava de forma evident en la salut de les persones i en la seva capacitat de consum.

Al llarg de molts anys, els treballadors van poder assolir els seus desigs principals: disposar d'un habitatge i poder alimentar la seva família. També s'organitzaren per adquirir un cert nivell cultural. Més endavant i en períodes de bonança econòmica les aspiracions materials s'ampliaren per aconseguir una caseta amb hortet i un cotxe utilitari. Ben aviat les classes dirigents van veure que a través del consum podien tenir controlats els treballadors, i amb l'aparició de la compra a crèdit els van proporcionar una nevera, un televisor i altres electrodomèstics, a més de les vacances familiars d'estiu, una escola qualificada pels nens i diversos productes alimentaris d'un cert nivell. I tot després de la signatura d'unes quantes lletres de canvi o, ja més properament, amb la utilització de la targeta de crèdit, fins el punt que les operacions creditícies esdevingueren una gran llosa que frenava reivindicacions.

A nivell polític, en els països denominats democràtics es permetia el vot general, malgrat que massa sovint l'elecció es limitava a dos partits: un de dretes, que vetllava pels interessos dels poderosos, i un altre d'esquerres que, teòricament, procurava per les persones menys afavorides.

Pel camí de la democràcia, a hores d'ara ens trobem amb que la compra a crèdit paralitza les reivindicacions de molts treballadors, que tenen por de perdre la materialitat que sembla presidir la seva existència. A sobre, s'ha descurat l'interès per la cultura i per la informació qualificada, uns fets que han aprofitat les elits per abocar missatges a través dels diversos mitjans de comunicació que controlen: la televisió, la ràdio, la premsa i les xarxes socials. El contingut dels missatges que tenen entabuixada la població destaquen pel soroll, més que pel contingut, per l'excentricitat en lloc del seny, i pel foment d'un narcisisme pertorbador que fomenta l'individualisme i perjudica la capacitat d'agrupació.

Així les coses, a ningú no se li hauria de fer estrany que els diversos partits de dreta dels països democràtics aconsegueixin els seus principals objectius: copar els llocs de govern, legislar en favor dels grups més rics i tenir entretinguda la població amb programes que els sociòlegs denominen escombraries. Tampoc hauria de constituir cap sorpresa que els teòrics partits d'esquerra que fins ara eren una seriosa alternativa de govern estiguin en ple procés de crisi, dividits entre els que han cercat l'interessat aixopluc del capitalisme excloent, els que no tenen resposta als temps que corren i els que han renunciat, fins i tot, a exercir el dret a vot.

A partir d'aquesta situació que va camí de polaritzar encara més els desequilibris econòmics entre la població, una part de la classe treballadora cerca refugi ocasional en els petits plaers assolibles a curt termini: la cigarreta més o menys carregada de tabac, la beguda alcohòlica, el cap de setmana, els béns de consum, el cyber monday que segueix el black fridey..., mentre es deixa entabanar pels bombardeigs incessants d'alguns mitjans de comunicació que l'allunyen de la cultura i, en conseqüència, de la seva pròpia capacitat per saber per on es mou el món.

ELS GOSSOS: UNS ANIMALS MOLT SOCIALS

Els gossos, juntament amb els gats, són els animals socials per excel·lència, unes bestioles que porten molts anys al costat dels humans. Els gossos, per les seves característiques, s'han guanyat un lloc preferent a tocar de les persones, malgrat que no sempre reben el tracte que es mereixerien, ja sigui per falta de sensibilitat o de coneixements dels humans.

Si agafeu un diccionari o qualsevol enciclopèdia, la definició que se'ns ofereix de la paraula gos és, més o menys, tal com raja: Canis familiaris. Mamífer carnívor de la família dels cànids, de mides, formes i pelatges molt variats que ha estat adaptat pels humans a múltiples ambients, en els quals realitza tasques diverses. Disposa d’una cua, sempre més curta que les potes posteriors. Entre les seves característiques naturals destaquen la intel·ligència, la oïda i un olfacte realment prodigiós, a més de la força física i la resistència àmpliament reconeguts.

Segons les races, disposen d’una gran agilitat i rapidesa, ja que poden galopar fins una velocitat de 15 metres per segon, protagonitzar curses en ziga-zaga o realitzar salts de mèrit. Altres races destaquen per una gran resistència a l’esforç, amb recorreguts que es poden ser més o menys llargs, depenent de la càrrega que arrosseguin. En altres castes, els humans n’aprofiten les nostres habilitats, la intel·ligència, una valentia innata i, sobre tot, la nostra inequiparable afabilitat i fidelitat a tota prova.

En un àmbit ja més tècnic, els experts en gossos valoren especialment aquest seguit de característiques psíquiques:

- Capacitat de reacció, ja sigui davant la presència de l’amo o d’un element estrany a l'ambient usual.

- Temple o la capacitat per a suportar estímuls negatius sense que es queixin.

- Agressivitat o l’impuls per la lluita en el moment de defensar el seu territori, a l’amo o a ells mateixos.

- Combativitat o la transformació en agressivitat –més o menys bel·licosa- en el moment de la lluita directa.

- Docilitat o l’acceptació de l’amo, sense cap mena d’imposició.

- Vigilància de l’entorn, en la qual s’inclou la capacitat per avisar d’un perill.

- Curiositat, l’interès pel món que els envolta, una característica que és vital per als gossos, ja que sense això foren incapaços d’aprendre res.

- Sociabilitat, que es manifesta en la capacitat de relació amb els humans i amb altres cans.

- Possessibitat o l'actitud per considerar-se propietaris o comissionats d’un espai i d’unes persones concretes.

Fet i fet, correspon als amos el potenciar i desenvolupar aquests característiques psíquiques, ja que els gossos només tenen instint. D’aquesta forma, els amos experts es faran els gossos a la seva mida, un fet que els omplirà de satisfacció. I serà precisament aquest trobar-se a gust amb els gossos que portarà satisfacció a uns i altres. Contràriament, una persona que no estigui a gust amb el seu gos li traslladarà el desinterès i l’apatia, cosa que repercutirà de valent en una relació negativa.

Històricament, els contactes entre els humans i els gossos vénen de molt enrere, ja que hi ha proves arqueològiques que les situen fa uns 10.000 anys, tot i que l’antiguitat de la raça canina cal datar-la uns trenta milions d’anys.

A partir dels primers contactes i gairebé com ara, els gossos eren els animals de companyia preferits pels humans, els quals els encarregaven tasques de vigilància de propietats i de bestiar, l’ajuda en la caça i altres tasques més lúdiques i familiars.

A tall d’anècdota, cal deixar constància que a l’Antic Egipte alguns gossos visqueren amb els faraons i inclòs els acompanyaren a les tombes reials, convenientment momificats. De la mateixa forma, a la Grècia mitològica, el ca Cerber era un gos dotat de tres caps i una cua de serp, que tenia encomanada la vigilància del món inferior del Hades, regne dels morts. Altrament, Alexandre el Gran utilitzava els gossos en accions de guerra, igual com ho feien els romans i els bàrbars. I fins i tot en les darreres guerres mundials els gossos formaren part de diferents exèrcits, ja fos com a forces d’atac o de les d’assistència.

A llarg de l’Edat Mitja aparegueren un gran nombre de noves formes de gossos, fruit de la cria selectiva i de l’adaptació dels cans a les diferents condicions mediambientals. En aquell temps, alguns gossos formaven part de la cort reial, i és fàcil veure’ls al costat dels seus amos en pintures realitzades pels pintors palatins. I, finalment, fou al llarg del segle XIX quan es començaren a estabilitzar les diferents races de gossos, amb els seus trets diferencials característics físics i d’intel·ligència que coneixem actualment.

L’astronomia igualment ha aprofitat el prestigi dels gossos per a nomenar algunes constel·lacions. La dels Gossos de Caça o Canes Venatici, representa dos llebrencs que persegueixen l’Ossa Major. D’altra banda, la constel·lació del Ca Major o Canis Majoris disposa entre els seus estels Sirius, que és l’estrella binària més lluminosa del firmament. Per acabar, la constel·lació del Ca Menor o Canis Minoris també conté un estel doble molt lluminós: Proció.

D’uns anys ençà, la civilització opulenta de l’anomenat Primer Món és una gran receptora de gossos, dels quals valora els diferents trets diferencials -físics i de conducta- al moment d’adquirir-nos.

Entre els gossos definits com a domèstics destaquen els de companyia, que acostumen a ser de volum petit i de tarannà amable. Els gossos de mostra –ensinistrats inicialment per assenyalar les diverses peces de caça- són animals molt dòcils i intel·ligents, que actualment es crien destinats a múltiples utilitats. Igualment, els gossos de treball han estat entrenats per a tasques específiques de guarda de bestiar o transport, entre altres feines. Els gossos de caça destaquen per la seva capacitat en empaitar les preses i disposen una gran punta de velocitat, alhora que d’una bona visió. Els gossos d’atura o de pastor han estat especialitzats per guardar bestiar i també per a controlar-ne els seus moviments, en base a la seva gran intel·ligència. Per últim, el terriers són races de volum petit, ensinistrades inicialment per escometre diferents rosegadors i que ara - intrèpids i vitals- han esdevingut uns bons companys dels humans.

Ara per ara, allà on hi ha vida humana hi ha gossos que poden oferir diverses particularitats i qualitats als humans, unes característiques que ens enriqueixen com a persones. A canvi, només demanen una mica d’amor i interès per l’animal que ha esdevingut el seu company més fidel al llarg dels segles. Davant de tot això, fa pena veure com diversos gossos es passen la vida engabiats o encadenats, sense rebre dels seus amos poca cosa més que aigua i menjar. I és una llàstima, ja que l totes les persones haurien de saber gaudir dels seus gossos.