ESPAIS PER A LA FELICITAT

Als pobles de l’àmbit rural de les nostres comarques, fins l’aparició dels vehicles moguts amb els motors d’explosió caminar era considerat una feina més, ja que era a peu com s’anava i es venia del camp, el lloc de treball de la majoria de persones. Aquesta mala consideració no era millor a les ciutats, on només caminaven els qui no podien pagar-se el bitllet de metro o l’autobús. Anys després i a partir dels canvis esdevinguts, només algunes persones es manifesten contràries a caminar i encara no se’n saben estar d’agafar el cotxe per desplaçar-se, fins i tot a espais ben propers.

Per sort, en els darrers temps s’han pogut constatar les grans virtuts del caminar, un exercici físic carregat d’avantatges. Per això, resulta fàcil que les persones ens agrupem per sortir a passejar i que ho fem per diversos àmbits.

Passejar és bo pel benestar físic i emocional de les persones. A base de caminar es millora la respiració, s’oxigena la sang, es dinamitza el rec sanguini i es tonifica la musculatura. Per si això fos poca cosa, passejar en grup ajuda a establir llaços de comunicació entre les persones i resulta bàsic en la seva socialització.

En el temps dedicat al passeig es pot transitar per espais que ens transmeten alhora benestar i coneixements. Als pobles, a peu es poden descobrir paratges naturals de gran bellesa i també espais intervinguts pels humans que ens mostren les diverses formes de la feina que s’hi ha esmerçat. A tall d’exemple, a la Fatarella s’han catalogat vint-i-quatre carrerades, uns camins ramaders que permeten als caminadors transitar per espais que mostren detalls de l’activitat: fonts, aljubs i cisternes; menjadores i abeuradors; corrals i corralisses; masos, cabanes i barraques... tot un món de gran bellesa que amenitza el passeig. I també és a peu com millor es poden admirar la multitud d’obres bastides amb pedra seca o els paratges provinents de la guerra del trenta-sis.

Desplaçar-se a peu és bo als pobles, però també a les ciutats, on es pot gaudir dels monuments, jardins i altres espais urbans de consideració. La bondat del desplaçar-se a peu per les ciutats l’han entès alguns governs locals, que han fomentat la peatonalització de places i carrers. Aquestes vies d’utilització exclusiva pels vianants aviat es converteixen en espais de trobada on hi conviuen infants, adults i vells. De retruc s’hi genera una més forta activitat econòmica, una oferta que gaudeixen les persones que la poden gaudir de forma tranquil·la per l’absència de vehicles.

A partir de la utilització continuada pel passeig, els camins i els senders, les places i els carrers es converteixen en espais de gran confluència social que ajuden a la felicitat de les persones. Els podríem anomenar espais per a la felicitat, ja que és en el seu àmbit on es retroben les persones per fer exercici i per comunicar-se, per compartir paisatges i per descobrir nous al·licients.

Està comprovat que caminar porta molts avantatges a la ciutadania, ja sigui en forma de salut personal o col·lectiva, però també és segur que passejar per espais agradables ajuda les persones a allunar-se d’espais tant freqüentats com són els centres de salut, on tot sovint hi fan cap a falta d’alternatives.

Definitivament, caminar ens pot ajudar a millorar la nostra condició física i a descobrir nous espais que porten associada una part de la nostra cultura. De la mateixa forma, quan caminem en grup ens permet relacionar-nos amb altres persones i ampliar els nostres coneixements. Cal considerar-ho!

CAMPIONS EN COMUNICACIÓ

La comunicació entre les persones és bàsica per entendre'ns, tan important que amb el pas dels anys ha esdevingut una ciència, la qual, aplicada a la política, constitueix una eina bàsica perquè les diverses formacions polítiques facin arribar els seus missatges a la ciutadania.

Efectivament, dintre de les ciències polítiques, la comunicació política s'encarrega de la creació i de la difusió de missatges a través dels diferents mitjans de comunicació, alhora que en valora els seus resultats, per tal d'afinar la seva estratègia que els permeti assolir els objectius plantejats. A aquest efecte, les tècniques de comunicació són bàsiques de cara a la consecució del poder polític i pel manteniment del control dels diversos òrgans de govern.

Malauradament, la comunicació de les gestions polítiques protagonitzades pels partits i les seves repercussions en la societat ja fa temps que ha deixat de moure's pel terreny de la veritat. Més enllà de transmetre la realitat, els polítics i els mitjans de que controlen difonen i magnifiquen tota aquella informació que els pot ajudar a decantar el poble en favor seu, deixant expressament de banda aquells capítols que són més desagradables als possibles votants.

A Espanya la comunicació política ha arribat a grans nivells d'efectivitat, de tal calat, que és capaç de moure les voluntats imprescindibles perquè una forma de fer política que només beneficia un cercle ben concret de persones -i que en conseqüència perjudica àmplies capes de la població-, es mantingui al llarg dels anys.

La base d'aquest èxit rau en que s'han creat missatges que són entenedors per a una gran majoria de ciutadans, uns postulats que es mouen entre les promeses, els desigs, els sentiments i la por, una combinació que, alhora, evita visualitzar la gran quantitat d'anomalies que, en un país de solera democràtica, haurien acabat amb les formacions polítiques que les han protagonitzat.

En els darrers anys, el partit que millor ha convençut la ciutadania que ocupa la centralitat política -malgrat que tot sovint sigui a base de qualificar la resta de formacions de radicals-, té força partidaris. Tanmateix, aquesta presumpta centralitat a la pràctica queda desmentida per una política que té incomptables capítols de corrupció -que internament es qualifiquen d'esporàdics-, on es barregen presumptament personatges que remenen bosses plenes de bitllets de cinc-cents euros amb altres que mouen diners de l'erari públic en benefici dels amics i parents. I sense perdre de vista irregularitats com els paradisos fiscals, els clubs de prostitutes de luxe que queden a l'abast de la casta i altres aberracions que haurien de ser impròpies de qualsevol persona.

La mateixa carència de centralitat política es mostra al capítol laboral, quan les feines de poca qualitat creixen exponencialment, en la mateixa proporció que minven els sous. Al mateix temps, al capítol social les retallades afecten la sanitat, la seguretat i l'ensenyament, tres de les bases de la societat del benestar. I això encara va acompanyat amb el buidatge del fons de pensions, que baixa a mesura que creix el dèficit de l'Estat.

He evitat expressament esmentar partits i polítics, més que res perquè crec en la intel·ligència dels possibles lectors, però critico especialment aquells polítics que, sense cap mena de pudor, han aixecat obres faraòniques i de dubtosa necessitat; aquells barruts que tenen capacitat de mentir de forma descarada sense que els canviï la cara; els que s'han associat al voltant de les caixes B, els que utilitzen els ressorts del poder per atacar els seus adversaris polítics, i els que amb lleis de tota mena volen evitar que el poble es pugui manifestar de forma lliure i democràtica.

Com resulta prou entenedor, censuro les formacions polítiques que, a partir de la seva capacitat de comunicació, poden governar les institucions públiques de forma poc equitativa. Tanmateix, el retret també hauria d'arribar a les persones que es conformen amb els missatges que reben, sense preocupar-se gaire de saber quina és l'autèntica realitat, una veritat que, a força de ser punyent, massa sovint es vol evitar a base d'amagar el cap i el pensament sota l'ala de la ignorància.

JOCS DE SEDUCCIÓ

Arreu del món, les paraules tenen el gran valor de servir per a la comunicació entre persones i cadascuna representa una expressió del pensament que té el seu propi significat, normalment inequívoc. A tall d’exemple i amb els seus sinònims, una casa és un habitatge i un cotxe és un vehicle, de la mateixa forma que un sí resulta una paraula afirmativa i un no la negació.
Als espais sotmesos a la violència de qualsevol tipus, ja sigui de gènere, política o armada, el valor de les paraules queda relegat, restringit per la força imperant. Per sort, als països civilitzats, on la llibertat i l’educació queden per sobre d’altres valors no menys importants, les expressions es poden utilitzar en tota la seva autèntica i variada dimensió.
A desgrat d’aquesta exposició inicial, cal entendre que el valor i el significat de les paraules pot tenir un sentit lleugerament diferent al qual han estat pronunciades, sobretot en alguns àmbits com el de la política, els negocis o en el de les relacions interpersonals.
En el camp de la política, fa uns mesos i en aquest mateix mitjà comentàvem alguns eufemismes utilitzats pels professionals per disfressar la realitat. “Ajustaments econòmics” i "Reducció de complements salarials", que evitaven fer referència a les retallades salarials; o els "Ajustaments de plantilla" o els "Plans de sanejament" que anunciaven acomiadaments de personal. O encara més: "Devaluació competitiva dels salaris", que era el preludi d'importants baixades de sous que afectaren preferentment la classe treballadora de base.
Als negocis també s’utilitzen diverses estratègies expressives que, a grans trets, consisteixen en fer-se el desmenjat en alguns afers que realment interessen, amb l’objectiu final d’aconseguir els millors preus i els contractes més avantatjosos.
A partir dels dos exemples anteriors ja resulta fàcil entendre que en el terreny de les relacions personals hi poden haver diversos registres, sobre tot quan s’entra en l’apartat de relacions socials que van encaminades a la seducció.
En aquest capítol, el valor de les paraules té un més ampli sentit interpretatiu i forma part intrínseca de l’interessant joc de la seducció. I no cal dir que una de les finalitats de la seducció és la de tenir relacions sexuals.
En aquesta mena de relacions i sempre que es mantinguin en un pla de igualtat i de llibertat, una negació o una afirmació han de tenir el seu valor com a tals i, en qualsevol cas, un explícit no ha de servir per tancar qualsevol tipus de pretensió. Tanmateix, en els jocs de seducció que es viuen a diari i tal com succeeix en el món dels negocis, el no i el sí pronunciats en diverses circumstàncies es poden interpretar com al·licients afegits, com estímuls destinats a afavorir o a incrementar l’interès d’una de les parts en el seu camí planificat per aconseguir plasmar el desig sexual.
La literatura n’és plena de manifestacions carregades de floritures argumentals destinades a aconseguir una bona relació entre persones, com a pas previ a altres finalitats ja avançades. En paral·lel a les expressions orals, hi ha un seguici d’actituds i de gestos que ajuden a establir bones relacions i complicitats, i ja resultaria complex argumentar el valor d’una mirada, el caire explícit de la posició del cos en referència a l’altra persona o l’expressió d’un somriure, que entre altres formes d’expressió no verbal ajuden a explicitar les ànsies i a evidenciar els desigs.
És evident que els jocs de seducció tenen registres orals i no verbals molt amplis i suggerents, de la mateixa forma que, tal com deia Carol Burnett: “Les paraules impreses tenen vida pròpia” i que tot sovint van més enllà de l’ànim amb el qual les escrivim. Per això resulta fàcil comprendre que algunes expressions escrites es portin als extrems interpretatius, des d’on i confrontades amb l’expressió base, ens ajuden a entendre allò ja tan sabut: “Entre el poc i el massa, la mesura hi passa”.