EL COLOR DE LA CULPA

De jove, havia sentit dir a les dones velles de la Fatarella, aquelles que tenien un refrany o una frase feta per a cada ocasió: "No te'n riguis dels meus dols, que, quan els meus siguin vells, els teus seran nous". Això es podria aplicar als polítics que, abans d'aconseguir-se l'acord pel nomenament del president i el consegüent govern de la nació, feien befa de la situació política a Catalunya. Perquè, efectivament, la major part de polítics i partits d'àmbit estatal i alguns de Catalunya es feien sopes per la perllongada falta d'avinença entre Junts pel Sí i la CUP.

No sé què dirien ara aquelles assenyades dones sobre la falta de acord que hi ha hagut entre els partits estatals per formar un govern per l'Estat. Però atentes als esdeveniments segurament s'haguessin decantat per una altra frase carregada de saviesa popular: "La culpa ha de ser molt negra, perquè ningú no la vol". I és la imatge de ser els culpables la que volen evitar els partits implicats en la falta d'acords que han portat Espanya a una nova convocatòria electoral.

Més de quatre mesos després del 20 de desembre de 2015, no s'han sabut gestionar els resultats electorals, més que res perquè els quatre partits majoritaris que hi han estat implicats han estat presoners del seu passat i de les seves expectatives futures.

Per començar, el PP ha recollit els odis sembrats amb la seva majoria absoluta de la darrera legislatura, quan va bandejar la resta de partits, al mateix moment que marcava distància amb els mitjans de comunicació -la pantalla de plasma, senyor Rajoi­ i la població. Per si això fos poc, una forma de govern que es pot interpretar molt favorable a grups selectes i àmpliament perniciosa per la resta de població, ha perjudicat ostensiblement les classes mitjanes, alhora que empobria encara més els sectors més desfavorits. A Catalunya, l'acció de govern s'ha basat en la prepotència més absoluta, amb la convicció que portar la situació al límit li permetia guanyar vots a la resta de l'Estat, alhora que culminava la seva labor contrària a una cultura i a una història que no vol reconèixer. I ja no cal esplaiar-se gaire amb el reguitzell de casos de corrupció que han afectat personatges de l'esfera popular pertanyents als més variats camps socials. El PP, conscient de que disposa d'uns quants milions de vots de caire fix, s'ha estimat més deixar passar el temps, alhora que feia seus els arguments de costum de ser el partit de l'estabilitat i dels progrès, mentre que situava la resta de grups polítics més o menys en la radicalitat. I tot això en nom de la unitat d'Espanya, envoltats en la bandera i amb la Constitució com a dogma.

L'actitud del PSOE és més complexa. Per un costat paga els plats trencats d'haver-se deixat entabanat pel PP i fer seguidisme dels seus postulats. La població creu entendre que el partit socialista s'ha apropat al capitalisme, alhora que s'allunyava del poble més planer, de forma que s'ha fet antipàtic a les classes mitjanes i als que d'ells esperaven polítiques d'esquerres. A Catalunya, la seva "política de ribot" -se'n recorda, senyor Guerra?- també li ha restat actius. De res no li ha servit al PSOE l'actitud del seu candidat, que ha intenta formar govern, perquè ho ha fet a partir d'un acord amb Ciutadans que no ha rebut cap més adhesió. En el seu cas, s'ha sotmès a la pressió mediàtica que ha evitat un govern d'esquerres amb el suport dels partits nacionalistes català i basc.

Els de Podemos han apostat clarament per un govern d'esquerres, el qual hagués pogut comptar amb diversos partits més; però ja se sap que vivim a un país en el qual l'únic nacionalisme tolerat és l'espanyol. A més, la seva aparició a l'arc parlamentaria amenaça un PSOE que ha perdut les essències.

De Ciutadans s'ha dit que és una marca blanca del PP i amb aspiracions de govern, un partit que s'ha volgut situar en la centralitat política però que disposa de postulats que el senyalen més a la dreta. A Catalunya s'ha mostrat tal com és i no enganya ningú. El seu acord inicial amb el PSOE va intentar propiciar una gran coalició amb el PP que no ha estat possible pels recels que aixecava.

Ara, tothom és molt lliure de senyalar culpables, però els quatre partits que van rebre més escons ho són proporcionalment als diputats aconseguits. En resum, el plantejament del PP ha semblat basar-se en la seguretat de tornar a ser el partit més votat; el del PSOE en mostrar-se actiu, per bé que s'ha vist massa condicionat des de la dreta política i mediàtica; Podemos ha realitzat un plantejament d'esquerres força clar, però ha patit l'estigmatització que li han regalat els radicals de dreta que l'han qualificat de radical d'esquerra; i Ciutadans ha intentat mostrar-se com un partit de futur i amb capacitat de ballar el ball que toquin.

A desgrat de tot, ara torna a ser el torn del poble, una ciutadania que hauria de tenir el compte els partits que han estat més pendents d'ells mateixos que del govern de l'Estat.

EL SECRET DE L'ARRUIX

La Terra Alta és una de les comarques més desconegudes pels propis catalans; tanmateix, ofereix una garba de sorpreses prou agradables a qui s'interessa per descobrir-la. D'una banda, té un paisatge auster format per colls, plans i barrancs que culmina en les alçades dels Ports, Pàndols i Cavalls, molt per sobre dels solcs que marquen el rius de cabal escadusser de la comarca. També mereix admiració l'arquitectura religiosa d'arrel templera, la gastronomia maridada amb els prestigiats vins, les festes i les tradicions, i tants altres aspectes a qual més curiós.

Aquest esquitx d'argument pretenen ser el pòrtic d'un altre tema que reclama atenció que benmereix: la producció de mel que té lloc a la comarca. D'entrada, cal saber que dos dels dotze municipis terraltencs porten el nom d'un element relacionat amb l'apicultura: Arnes i Caseres. En el cas d'Arnes fa referència als ruscos de forma cilíndrica que acullen els eixams d'abelles, uns elements que abans es bastien amb canyes i guix. Pel que fa a Caseres, recorda les petites construccions de pedra en sec que, a partir d'un seguit de lloses situades de forma horitzontal, podien acollir els eixams productors de mel.

La producció de mel forma part d'un petit món que disposa de definicions pròpies. Per si algú ho ignora, el nom eixam defineix un grup prou nombrós d'abelles, format per obreres i abegots, tots governats per la reina o abella mare. Els eixams són la base de l'apicultura, una activitat que de la mà de l'apicultor és una branca de la ramaderia. Consisteix en explotar de forma controlada la feina de les abelles per tal d'obtenir mel, cera, gelea reial, pròpolis, pol·len i altres productes.

D'aquesta activitat tradicional n'ha quedat testimoni en diverses pintures rupestres, com les de Bicorb, que mostren un home que s'enlaira per una corda a la recerca del producte elaborat per abelles silvestres. A partir d'aquella forma ben primària d'obtenir mel i fins avui l'apicultura ha evolucionat. Si abans es mataven les abelles al moment de prendre'ls la mel, ara es té cura dels eixams al llarg de tot l'any: es vigila que no agafin malalties, se les alimenta si cal, es vigila que hi hagi una reina mare i, quan es recull la mel, se'n deixa la suficient al rusc perquè les abelles puguin passar l'hivern.

Al llarg del segle XIX les tècniques de l'apicultura evolucionaren de valent, sobretot quan es començaren a utilitzar els ruscs de quadres mòbils. També fou determinant l'aplicació de l'espai d'abella, que és la distància ideal perquè les abelles es puguin moure entre les parts del rusc sense omplir-les de cera. Aquest procediment també facilita la labor inspectora de l'apicultor, que pot aguaitar al rusc sense malbaratar la feina de les abelles. A més, els quadres dels ruscs permeten la producció continuada de mel, cosa que es va notar a partir de l'aplicació d'aquelles innovadores tècniques.

Un dels moments més interessants de tot el procés que combina l'acció de les abelles i el treball de l'apicultor és el temps de crestar, quan s'obté la mel després de separar-la de les bresques on l'havien dipositat les abelles. Crestar és una festa, en la qual de vegades hi participen diverses famílies. Fa goig!, per bé que cal proveir-se de la protecció necessària per tal d'evitar les possibles picades de les abelles. Amb tot, es coneixen apicultors que són capaços de crestar i de moure eixams sencers sense cap mena de protecció, activitats que realitzen a partir d'una gran expertesa i un enorme autocontrol.

De mel se n'obté de diverses varietats, segons sigui el nèctar de les flors en les quals les abelles hagin libat i un seguit de condicions mediambientals. A la Terra Alta es produeix mel de romer, de timó o farigola, de mil flors, de bruc o xipell, i altres, i totes tenen alts valors terapèutics, nutricionals i digestius.

Explicar d'aquesta forma planera pot semblar que l'apicultura no tingui gaires dificultats, però no és cert. En tot moment cal saber protegir els eixams, i ja resulta tot un art aconseguir que determinats espais es poblin d'abelles. En aquest aspecte resulta especialment important la sàvia elaboració de l'arruix, un producte que cada apicultor prepara a la seva forma i a partir de receptes ancestrals. Un bon arruix té com a base mel com més antiga millor, la qual es sotmet a un procés de cocció acompanyada d'altres elements ben seleccionats. Una vegada elaborat l'arruix s'aspergeix al voltant de les arnes que es volen poblar d'abelles i, si el producte ha resultat adient, en pocs minuts s'aconsegueix la finalitat proposada.

El secret de l'arruix forma part consubstancial de l'activitat apícola. S'ha donat el cas d'una família que, mestre preparava la mescla a la cuina de casa seva, veia com les abelles li entraven a través de l'extractor de fums i per les escletxes de les finestres. I no cal dir que amb aquell arruix va ser fàcil poblar les caixes que es proposaven.

No es pot acabar aquest escrit sense recomanar als consumidors que es preocupin per saber quina classe de mel adquireixen i consumeixen, ja que no és el mateix la mel natural que la que s'ha tractat de forma industrial, com també es diferent la mel produïda a les nostres comarques de la que ens arriba des de l'estranger. Cal anar ben vius i aprofitar un dels millors plaers que tenim a l'abast: la mel, la nostra mel.