Des
d'uns anys ençà el consum de vi està de moda. Enrere han quedat
d'aquells temps en els quals la beguda s'associava al consum dels
pagesos, dels traginers i dels borratxos; a les festes que els joves
organitzaven als cellers o als sumptuosos i desbocats àpats de les
classes benestants. Ara, a través del seu consum de forma moderada
es cerquen els sabors, els colors i les flaires dels vins, en una
barreja d'activitats lúdiques, culturals i gastronòmiques que
omplen els sentits.
Gaudir
del vi ens ha de fer pensar en com aquest preuat líquid ha arribar
al nostre temps, i és per això que repassarem alguns trets
històrics fonamentals i ben documentats sobre aquest producte.
Més
de quatre mil anys enrere, els fenicis foren els que iniciaren la
humanitat en l’art del conreu de la vinya i de la producció de vi.
Van ser els mateixos fenicis els que portaren el conreu de la vinya
al territori de la Catalunya actual, alhora que iniciaren els ibers
autòctons en el consum de vi i, en conseqüència, en el conreu de
la vinya. Com a prova d'aquest fet, per un equip d’arqueòlegs de
la Universitat de Barcelona i de l’Institut Català d’Arqueologia
Clàssica hem sabut darrerament que al poblat ibèric del Coll del
Moro, situat al terme de Gandesa, ha aparegut un cub que es considera
el trull més antic de Catalunya, datat al segle tercer abans del
nostre temps. De la relació entre el consum de vi i els ibers també
n’ha quedat constància en algunes monedes iberes, que tenen els
raïms com a protagonistes.
Una
de les primeres constatacions documentals sobre la vinya es troba en
el Deuteronomi bíblic, on es descriuen les fèrtils terres vinateres
de Canà, un territori que formava part de la terra promesa als
hebreus. En aquest paratge és ben conegut el moment en el qual
apareixen els dos exploradors enviats per Moisès, que es representen
carregats amb un sarment farcit de raïms.
Així
mateix, a la Bíblia es descriu les intrigues d’Acab per aconseguir
la vinya de Nabot, mentre que en un altre paratge es parla de la
transformació d’aigua en vi al casament de Canà.
A
la ciutat d’Ugarit, una de les primeres urbs del món en merèixer
el qualificatiu de ciutat, el vi fenici estava considerat una beguda
pròpia de déus, i més quan només el consumien els sacerdots i les
classes dominants.
En
temps de la XIIa dinastia egípcia, el literat Sinuhé lloava la
qualitat dels vins fenicis, alguns dels quals ja disposaven
d’elements aromàtics i gustatius afegits.
En
l’aspecte mitològic, la deessa semítica Istar, —que els grecs
van conèixer com Astarté—, es representava envoltada de fruits,
de raïms, més que res.
Dionís,
el déu grec del vi i de la vinya, es representava coronat amb
pàmpols de vinya i amb fulles d’heura. I fou aquest déu, amb el
nom canviat a Bacus, el que els romans tingueren com a patró del vi.
Amb
els romans, els cultius de les nostres terres gaudiren d’una forma
embranzida, amb una vinya de la qual en resultaven els vins que feien
cap a la capital Roma transportats en estilitzades àmfores.
El
temps de domini àrab significà una important aturada en l’evolució
dels cultius, ja que ells només el consumien com a fruita. Fou un
temps en el qual els conreus de vinya de la zona cristiana s'hagueren
de plantar en zones de muntanya situades a més de mil metres
d'alçada.
Amb
la conquesta cristiana hi hagueren grans canvis que beneficiaren la
vinya i el vi. Els templers –que coneixien les tècniques emprades
al Proper Orient, a les costes fenícies- van introduir els cultius
abancalats suportats per marges de pedra seca. Així s’incrementà
una producció que es destinava al consum propi, però també a
l’exportació.
Amb
el pas del temps, els conreus de la vinya han evolucionat, de la
mateixa forma que ho ha fet l’elaboració de vins. Ara per ara,
l’art de la transformació del fruit de la vinya en vi és una
feina reconeguda arreu, cosa que va en benefici de moltes persones,
des dels productors fins als consumidors.
Pel
que hem vist, la vinya i el vi provenen de l'antiguitat, però
actualment formen part dels conreus més selectes d'una pagesia que
s'ha tecnificat de valent, i també de la nostra cultura
gastronòmica.
