CRÒNICA ELECTORAL ASSOSSEGADA

Com de costum, després de cada procés electoral es presenten les diferents anàlisi dels resultats, uns exàmens que, també per tradició, responen als interessos dels partits participants i a les emocions pròpies dels minuts posteriors als escrutinis. Per això, caldria realitzar els estudis des de perspectives no partidistes i, sobre tot, des d'àmbits més assossegats.

A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el vot majoritari s'ha decantat per l'opció Junts pel sí, una coalició de partits i entitats sobiranistes que proposen la independència de Catalunya en referència a l'Estat Espanyol. En conseqüència, la formació guanyadora és la que ha aconseguit els seixanta-dos parlamentaris que la situen com a primera força.

Més enllà dels guanyadors, cal considerar la puixança de Ciutadans, el relatiu manteniment a la baixa del PSC, la menor incidència del que estava previst de Catalunya sí que es pot, la davallada del PPC, l'augment de la CUP i la desaparició d'Unió de l'arc parlamentari català.

Aquesta és una anàlisi objectiva, que es centra en el repartiment de parlamentaris com a referent de la voluntat popular. De la mateixa forma que en una cursa atlètica o amb vehicles qui arriba primer és qui guanya, en aquest cas qui ho ha fet és l'opció que ha obtingut el major nombre de diputats al Parlament.

A partir d'aquesta lectura es poden elaborar interpretacions més o menys interessades, com les que ja hem vist i llegit, les quals tenen tendència a minimitzar els èxits del contrari i a lloar les pròpies consecucions, uns fets que alhora intenten associar-se a les propostes electorals amb les quals es concorria als comicis.

Una de les primeres interpretacions interessades ha estat la dels partits i persones unionistes, que interpreten que els vots aconseguits per les formacions independentistes Junts pel sí i la CUP, inferiors al 50%, serveixen per establir que el sentiment independentista català és minoritari. Gran error! Si es vol saber quin és el percentatge exacte de vots independentistes i de vots unionistes no hi ha altra opció que convocar un referèndum, cosa que fins ara no s'ha permès de forma oficial.

També és un error interessat associar els resultats de Junts pel sí exclusivament a la figura del president Artur Mas, a qui des de l'unionisme s'ha dimonitzat i intentat destruir políticament, amb el pensament tan nostrat de "Morta la cuca mort el verí".

El cert és que el mateix to agre que ha tingut la campanya electoral es veu reflectit als exàmens dels resultats Cal recordar que durant la campanya per a les eleccions al Parlament hi van haver grans aportacions d'opinions, totes respectables, malgrat que algunes eren més que discutibles pel fet de pronunciar-se des d'àmbits que haguessin hagut de mantenir una certa equidistància entre les diferents propostes electorals. D'una banda, institucions de l'Estat, amb tot el seu instrumental, juntament amb les grans empreses, els bancs, destacats membres de l'Església i diferents institucions internacionals es decantaren per l'unionisme. Paral·lelament, els mitjans de comunicació d'àmbit estatal: cadenes de televisió, ràdio, premsa i diverses xarxes socials s'abocaren a una campanya extremadament punyent i molt allunyada de la mínima objectivitat exigible en democràcia.

Contra aquest seguici de pronunciaments interessats, quan s'ha volgut disposar d'informació fidedigna ha calgut acudir a la premsa i als mitjans de comunicació internacionals, que han interpretat els diferents posicionaments polítics i els resultats sense segones lectures. Per això, majoritàriament s'ha destacat la victòria electoral de l'independentisme i la figura d'Artur Mas, alhora que es deixava en evidència la falta d'acció política del president del Govern, Mariano Rajoy, i del partit de govern estatal per resoldre la relació entre Catalunya i Espanya.

Definitivament i ens ho expliquin de l'indret o a l'inrevés, els resultats de les eleccions al Parlament són els que s'han produït, els mateixos que els nostres polítics de tots els colors caldrà que administrin el millor possible i, si pot ser, en benefici de la comunitat que representen.

PENSAMENTS EN ZONA DE CONFORT

Hi ha persones que intentem viure de forma evolutiva, amb els cinc sentits posats en els moviments socials i polítics de la societat de la qual formem part, sense descurar les múltiples formes de cultura que tenim a l’abast. A mesura de les pròpies possibilitats, fem un esforç permanent per seguir el decurs de la nostra civilització, però sense perdre el fil d’una història que, massa sovint, se’ns ha volgut i se’ns vol inculcar de forma perniciosament interessada.

A desgrat d’aquest plantejament vital, són moltes les persones que, per ignorància, per deixadesa o per simple comoditat viuen abstretes de tot. Es limiten a viure o a sobreviure materialment tant bé com poden, mentre deixen de banda qüestions bàsiques que, de forma conscient o inconscient, sembla que tinguin delegades a les persones que ens governen, quan no a la divina providència.

Entre mig d’aquests dos plantejaments n’hi ha un altre que és el majoritari, el d’aquelles persones que atenen l’actualitat i la història sempre i quan no els trenqui uns esquemes mentals que tenen adquirits, ja siguin aquests reals o falsos. Aquestes persones viuen amb el pensament situat en una zona de confort emocional propi que difícilment sobrepassen, un fet que qüestiona la seva capacitat per copsar la realitat. A tal d’exemple, resulta molt feixuc que aquestes persones entenguin, gairebé vuitanta anys després!, que el cop d’estat feixista del juliol de 1936 va ser precisament això, un acte de violència contra un Govern sortit de les urnes i contra la voluntat del poble espanyol. N’hi ha que encara es fan un garbuix mental entre els colpistes, autodenominats nacionals, i els republicans, situats interessadament pels feixistes al mateix sac dels rojos que encabia anarquistes, comunistes, socialistes i altres col·lectius.

Ara per ara i en referència al procés que es viu a Catalunya, són multitud les persones que han fet seus uns quants tòpics impulsats des del centralisme, per tal d’evitar interessar-se per la situació real que es viu al Principat. El primer missatge que han captat és que tot es obra dels pèrfid Artur Mas, a qui, en absència del rebregat Carod Rovira, se li carreguen totes les culpes. I, quan ja tenen el culpable definit, li pengen el seguit de llufes: messianisme, corrupció, nazisme,... dissenyades de forma ben barroera pels impulsors dels missatges únics. En aquest punt, s’ho valdria que les persones que es miren la direcció del dit acusador també veiessin on assenyalen els altres quatre dits de la mà inquisidora.

També s’ha fet córrer la brama que a Catalunya estem els uns contra els altres, gairebé en plena guerra civil, quan la realitat és que el país és un model de convivència a tots els nivells, un model que precisament intenten trencar els acusadors. Així mateix s’ha pretès que s’imposa un idioma per sobre de l’altre, quan català i castellà conviuen en perfecta harmonia, a desgrat dels insidiosos.

Les persones que només segueixen informacions parcials estaria bé que s’interessessin per la realitat. En referència a la darrera Diada i sense que cap veu en of els ho expliqui, haurien de poder entendre que centenars de milers de catalans vam manifestar-nos de forma pacífica a la Meridiana, sense que ningú ens hi portés de la mà o a empentes. I ja fora tot un triomf per a elles si també s’informessin per l’autèntic abast del moviment sobiranista.

Només a base d’interès, la majoria de la societat entendrà que Catalunya ha iniciat el camí per a desempallegar-se d’una Espanya que els dirigents dels dos partits polítics fins ara hegemònics no han sabut cohesionar; d’una forma de govern que, amb polítiques més pròpies de pinxos que de governants savis, porta el país camí un dèficit econòmic galopant ben proper a la fallida. És menester posar-hi interès per saber qui us enganya.

És possible que la realitat us trenqui els pensament que teniu en la vostra zona de confort emocional, la mateixa que han ajudat a crear els descendents del franquisme de totes les tendències, els polítics demòcrates de baixa volada, els sindicalistes de sou fàcil o els comunicadors de baixa estofa. La veritat us sorprendrà!

A Catalunya ja fa mesos que el poble ha iniciat una mena de revolució pacífica que no es fondrà com aquella del 15 de maig de 2011, que tantes il·lusions aplegava a tota Espanya. La gent sap el que vol i com aconseguir-ho. Ja s’ha perdut la por als que amenacen amb tots els mals del món o amb les majors catàstrofes internacionals. Es vol la llibertat i, contra això, no s’hi pot lluitar en contra.

No deixeu que ningú us ho mal expliqui. Investigue-ho.

ELS UNS I ELS ALTRES

L'horitzó electoral del proper 27 de setembre marca de valent les agendes polítiques dels distints governs i partits polítics, alhora que forma part substancial de la informació emesa pels mitjans de comunicació, i ho fa amb tal pressió que el tema pot arribar a fer-se pesat. Com suposo que els passa a un bon nombre de catalans, he suportat estoicament els encontres, els desencontres i les estratègies particularistes dels nostres representants polítics; les activitats de diverses entitats que, més que postular i raonar, pontifiquen amb tota mena d'arguments que creuen infal·libles; he escoltat, quan no he tingut altre remei que fer-ho, les informacions que transmeten professionals de la mentida i de la difamació que estan a sou de qui els paga; i, sobre tot, m’he empatxat amb les prediccions catastrofistes emeses pels que, precisament, gestionen ben malament les seves àrees de responsabilitat. Per això, aquest estiu m'he proposat no deixar-me influir per l'ambient que ens envolta, per l'allau de notícies que es transmeten com si s'acabés el món, i ho he fet per tal de viure apartat del neguit que ens volen transmetre els uns i els altres amb tota mena de prediccions, anàlisis i vaticinis.

A desgrat de les meves ganes d’abstreure’m, encara he hagut de veure com s’ha entrat de ple en la desqualificació de les eleccions al Parlament, com si es volgués negar la importància que tenen. Curiosament, són els mateixos sectors que les vituperen els que fan pronòstics catastrofistes si l'independentisme s'imposa a l'unionisme. Posats a observar, també m’impressiona que algunes institucions emprin recursos de manual per desacreditar el procés, a força d’atacar institucions i diverses persones amb prestigi i, fins i tot, a la munió de gent que des de les més diverses formes han manifestat els seus desigs de llibertat.

De cara a les properes eleccions hi ha dues tendències majoritàries: una és la que postula que Catalunya continuï formant part de l'Estat espanyol i l'altra la que veu en la independència de Catalunya l'únic futur. Aquestes dues propostes i altres d'alternatives se les han fet seves els partits polítics, els quals, de forma individual o col·lectiva, es presenten a demanar el vot dels electors.

Si ens ho mirem objectivament i deixem de banda les tendències polítiques de cadascú, haurem de reconèixer que el tracte que a Catalunya i als catalans ens ha ofert l’Estat espanyol en els darrers tres segles és, senzillament, pèssim, ben similar al que rebien les colònies d'ultramar de part de les metròpolis europees. Per concretar les queixes, només cal esmentar dos apartats: el seguici de lleis disposades per distribuir de forma poc equitativa els diners que, sent de tots, haurien d’arribar a tots de forma equànime, i també les mesures destinades a anorrear la nostra cultura, en lloc de protegir-la i promoure-la.

Com que això de formar part d'una Espanya que es mou en clau centralista ja sabem com funciona i coneixem les múltiples formes que ens perjudica, m’he informat de com podrien ser les coses en una Catalunya independent. Ja sé que tot es pot qüestionar, però resulta que els números són tossuts. Per això, es pot afirmar que es podrien pagar les pensions als jubilats i que aquestes podrien ser més elevades que les actuals, de la mateixa forma que les persones dependents i les socialment excloses tindrien més recursos i atencions. Les matemàtiques també demostren que el nostre sistema sanitari tornaria a ser capdavanter, amb més equipaments tècnics i científics que complementarien la bona feina de la majoria de professionals del ram. El preu dels serveis energètics, com l'electricitat i els carburants també es reduiria, al disposar d'un pla propi no viciat. En referència a les infrastructures, deixaríem de ser la comunitat autònoma que disposa de més autopistes de pagament, per tenir autovies lliures de peatge similars a les existents a la resta d'Espanya. També l'aeroport del Prat milloraria la seva oferta a nivell internacional, de la mateixa manera que els ports marítims de Barcelona, Tarragona i altres obtindrien noves prestacions en benefici del comerç, el turisme i la indústria. Idèntica sort tindrien el corredor del Mediterrani que ara se'ns nega, les rodalies ferroviàries que cada cop estan més obsoletes i altres mitjans de transport. També cal considerar que podríem escometre amb garanties la neteja de la corrupció que tan debilita les institucions i, per sobre de tot, que deixarem d’estar maltractats a ben diversos nivells.

De forma més particular i com tothom ha de mirar per la pròpia bossa, cal saber que tindríem una de les rendes per càpita més elevades d’Europa, alhora que el país es convertiria en un pol d'atracció per a moltes empreses.

A hores d'ara ja han tingut la seva resposta totes les qüestions que buscaven difamar el procés, com els costos derivats de la independència. També se sap que Catalunya continuaria formant part de l'euro i de la Unió Europea, i que a ben curt termini entraria a formar part del selecte grup de nacions de volum mitjà més riques. Si es vol veure, tot està prou clar, i sinó només cal que s'observi qui està en contra del procés.

Ara per ara, som moltes les persones que creuen en una causa que és possible, per bé que respecten les opinions dels que hi estan en contra i fins i tot dels indiferents. Només esperen poder comptar els vots dels uns i els dels altres per conèixer les opcions democràtiques dels catalans.

Potser que molts catalans encara estiguin pensant si aniran a votar i en el sentit del seu vot. És el seu dret!, però no cal acudir als arts endevinatius per pronosticar que, si guanyen les opcions sobiranistes i Catalunya aconsegueix la independència, s'obrirà un nou horitzó que podrà portar el país a una forma de fer les coses diferents a com fins ara s'han realitzat. Si els resultats es mostren equilibrats es veurà com l'Estat completa amb una certa calma un incipient procés recentralitzador. Amb tot, si els resultats es decanten cap a l'unionisme, es notarà com Catalunya i les seves essències es dissoldran irremissiblement. I aquí sí que rebrem tots, independentment del que haguem votat.

Josep Gironès