NO HI HAURÀ ACORD

Article publicat al Diari de Tarragona en data 21/11/2013

Si ens situem en el procés obert entre la societat catalana i l'Estat, atenent els discursos emesos per diversos ministres del Govern Central podria semblar que s'està en camí d'aconseguir alguna mena d'acord polític que ajudi a encaixar Catalunya en aquest conglomerat anomenat Espanya. Quan el ministre Garcia Margalló afirma que “Cal explorar noves vies de convivència entre Catalunya i Espanya”, o en el cas de Montoro, que diu: “La situació de Catalunya demana més tacte”, al Govern de Catalunya i entre els catalans es podria creure que es vol evitar la confrontació, el “xoc de trens” que les persones amb una visió de la situació més apocalíptica usen a tort i a dret. També pot ser esperançador que els diaris més centralistes no s'hagin llençat a la jugular dels ministres que intenten aportar algun argument positiu a la discussió, o que algunes fundacions partidàries de “derrotar” més que d'acordar no hagin entrat al debat. A desgrat d'aquest nou escenari, que s'ha volgut magnificar en favor de la concòrdia, la realitat i els antecedents històrics ens fan entendre que no hi haurà tal acord. En cap cas!

El punt de partida històric ja és prou conegut: el Decret de Nova Planta mitjançant el qual el rei Felip Vè revocava alguns drets de la ciutadania catalana, alhora que implantava unes lleis que intentaven diluir en el conjunt del regne les particularitats catalanes. Des d'aquell temps, Catalunya ha viscut episodis de més o menys pressió, però la tendència s'ha decantat persistentment a empaitar la nostra cultura, una acció que es coordina amb un seguit de mesures que ajudaven i ajuden a buidar-nos la bossa.

A desgrat de la insistent persecució, des d'aquell nefast 1714 diverses iniciatives catalanes han pretés modificar una Espanya amb aires imperials de clau castellana i centralista, per transformar-la en un estat modern i plural. Malauradament, des del poder central s'ha respost sempre des la indiferència, en el millor dels casos; des del menyspreu, gairebé sempre; o invocant la indissoluble unitat de la nació espanyola basada en lleis que volen que els defectes estructurals siguin immutables.

Si ens centrem en els últims mesos, a partir del moment que des de l'Estat es rebutja frontalment la proposta de convivència que representava l'Estatut, ens trobem amb que les úniques respostes que se'ns ofereixen es basen en una Constitució interpretada en clau restrictiva, un tancament ideològic que, unit a altres plantejaments agressius, han fomentat un fort sentiment independentista entre els més diversos àmbits de la població catalana.

En aquest escenari, l'independentisme àmpliament majoritari de la població catalana no troba verbalització en el president del Govern espanyol, un Mariano Rajoy que sembla esperar que la situació s'arregli sola. Amb tot, el seu silenci contrasta amb accions que demostren que l'Estat no s'aparta del guió centralista dels darrers tres-cents anys. D'una banda, continua la pressió econòmica sobre la Generalitat ―que cada any que passa veu desaparèixer 16.000 milions d'euros en nom de una solidaritat interterritorial molt poc solidària amb Catalunya―, i sobre la ciutadania catalana, que observa estupefacta com a Madrid es paga un 4,5 % d'IRPF menys, i això mentre es parla de igualtat entre tots els espanyols. A banda, la publicació dels Pressupostos Estatals pel 2014 han deixat ben palès, un any més, que les inversions planificades a Catalunya baixaran, tot i tenir en compte el greuge afegit de que en cap cas arribaran a executar-se en la seva totalitat. A la banda cultural, les accions del ministre José Ignacio Wert Ortega, que planteja un ensenyament àmpliament contestat des dels sectors acadèmics, o el tornem-hi de Miguel Arias Cañete, novament dedicat a distribuir les aigües del riu Ebre, es poden entendre com accions poc efectives de cara a aconseguir una certa convivència pacífica.

En base a aquestes raons i moltes altres que es veuen reflectides a l'Informe sobre les deslleialtat de l'Estat amb Catalunya, publicades per la Generalitat, resulta fàcil afirmar que el descontentament a Catalunya augmentarà. Contra aquest sentiment no es veuen altres propostes que les del greuge continuat contra Catalunya i la seva ciutadania, de ben segur a l'espera que el president Artur Mas Gavarró faci marxa enrere, que la població, fastiguejada, l'emprengui contra el Govern autonòmic, o que en les properes eleccions autonòmiques el Parlament quedi tan fragmentat que faci impossible qualsevol iniciativa.

En aquest escenari, resulta fàcil pronosticar que el Govern de l'Estat no modificarà una situació que aporta molts beneficis econòmics a les arques de l'Estat i, de retruc, al conglomerat d'interessos que se'n beneficien. Alhora, igualment es pot predir que la majoria de catalans que han entès que ens trobem en un moment clau, en el qual ens juguem la nostra supervivència econòmica i cultural, difícilment es deixaran temptar per propostes buides de contingut. I és per tot plegat que aquest article es pot acabar igual com s'ha iniciat: no hi haurà acord.

Josep Gironès

Escriptor

ON ÉS EL PROBLEMA?

Article publicat al Diari de Tarragona en data 08/11/2013

Massa sovint, els catalans ens queixem d’Espanya, quan en realitat ho hauríem de fer de Madrid o, més ben dit, del grup de persones i de grups que en nom de l’Estat han practicat i practiquen unes formes polítiques, socials i econòmiques que van en benefici propi i en detriment del global de la ciutadania. En conseqüència, quan ens queixen d’Espanya hauríem de tenir en compte que altres comunitats autònomes pateixen, en major o menor escala, greuges similars als de Catalunya, i enfocar el problema on realment es troba: en el centralisme amb base a Madrid.

Quan jo era jove, les matrícules dels vehicles a motor anaven amb la inicial o les inicials de la província –M per Madrid, B per Barcelona, T per Tarragona, ZA per Zamora, etc–, seguides del número de vehicles matriculats fins la data. Recordo especialment que, abans que canviés el model de matrícules, hi havia una lluita soterrada entre Madrid i Barcelona per veure quina província assolia abans el milió de matrícules. Aleshores, un conegut que es comprà un camió em digué que matricular un camió costava més barat a Madrid que a Barcelona i que, quan s’igualaren els preus, a Madrid oferien més càrrega. Com podeu imaginar, vaig pensar que es tractava d’una argúcia legal per tenir més vehicles amb la matrícula M, un centralisme que es volia aconseguir també en el camp dels vehicles automòbils.

Des d’aquell temps ençà, el centralisme ha anat a més, o aquesta és la percepció que he tingut. Si ens mirem els bancs que hi havia pels anys setanta, veurem que hi ha hagut una gran concentració bancària, alhora que, amb alguna notable excepció, les seus centrals s’establiren a Madrid. Només cal recordar com el País Basc va veure com els seus emblemàtics Bilbao i Vizcaya s’unien a Argentaria, en un conglomerat que es traslladà a Madrid. I no cal recordar quina fi van tenir altres entitats bancàries com el Banesto de M. Conde o la Rumasa de R. Mateos. Els bancs i una indústria financera que en alguns aspectes semblen anar de bracet de determinats polítics, han portat l’economia del país al lloc d’endarreriment actual, i això mentre gallejaven que Espanya era la vuitena potència econòmica mundial.

En l’àmbit empresarial el centripetisme de Madrid també ha estat aclaparador, quan a hores d’ara són ben poques les empreses de l’Ibex 35 que resten fora de la capital d’Espanya.

En la xarxa de comunicacions, el centralisme es manifesta de forma aclaparadora, amb l’Espanya radial que vol fer passar per Madrid les principals carreteres, el trànsit aeri i la xarxa ferroviària, deixant de banda l’estratègica línia fèrria que, a través de la costa, enllaçaria el trànsit comercial procedent del Nord d’Àfrica, del sud i de l’est peninsular amb Europa. I ja se sap els inconvenient que comporta aquesta forma de planificar.

En un altre aspecte més conegut i popular, els beneficis que l’equip del Real Madrid FC obté en base de la seva presumpta representativitat són prou coneguts. Es remunten als temps de la postguerra, sense que hagin perdut efectivitat en democràcia. Per això, s’afirma tot sovint que és a la llotja de l’estadi Santiago Bernabeu on es troba una bona part del poder espanyol.

Menció especial han de tenir els mitjans de comunicació amb seu a la capital, la majoria autèntics paladins d’una forma partidista d’entendre el país. També la major part de les denominades fonts del coneixement, com les universitats i els centres d’investigació tenen seu destacada a Madrid i, en alguna forma, han nodrit amb nous elements afins els diversos àmbits de decisió madrilenys d'abast estatal.

A tot l’anterior caldria afegir-hi tot l’aparell governamental i les seves determinants branques què, sigui quin sigui el partit que governi, es mouen en els mateixos paràmetres de sempre.

Per tot l’escrit anteriorment, crec que el Madrid nascut amb Felip II i consagrat amb el reis borbons és el principal problema d’Espanya, ja que arrabassa en benefici propi els recursos de la resta d’Espanya, sense oferir a canvi un projecte de futur que resulti engrescador a nivell polític, econòmic, ni de respecte a la pluralitats dels pobles que, de moment, formen part d'Espanya.

Josep Gironès

Escriptor