Publicat al Diari el dia 20 de març de 2013

CAPELLES I CAPELLETES

En arquitectura, es defineix una capella com una construcció de petites dimensions i encabida en una altra de mides superiors destinada al culte. En l’àmbit del Bisbat de Tortosa les podem trobar a la catedral de Tortosa o en qualsevol de les esglésies de la zona, i en podem veure de diferents tipus, bastides amb variada arquitectura i complements. Algunes estan dedicades a la custòdia del Santíssim Sagrament, a la Mare de Déu o a qualsevol sant, i totes reben una àmplia veneració per part de la feligresia.

També existeixen capelles en presons, hospitals, hospicis, palaus, castells, masos o comunitats, uns espais de culte que no tenen els mateixos drets d’una església parroquial. En referència a les capelles de les presons, “entrar en capella” recorda la situació dels condemnats a mort que esperaven l’arribada de la seva destinació final. Altrament, “estar en capella” s’associa amb la idea d’estar pendent d’un afer important.

Curiosament, a la Fatarella, l’ermita exempta dedicada a la Mare de Déu de la Misericòrdia rep la denominació popular de: La Capella, de ben segur a causa de la seva magnificència.

La denominació capelletes es pot associar a les ínfimes construccions que acullen els episodis de la vida de Jesús i les Creus que formen part del paisatge dels nostres pobles. També són capelletes les fornícules encabides en les parets mestres d’algunes cases que contenen imatges de sants de forta arrel popular. La guerra del trenta-sis portà la destrucció a moltes creus i imatges de les capelletes instal·lades als pobles, per bé que darrerament algunes s’han pogut refer, amb més o menys fortuna.

Les capelletes situades en cases particulars, ja sigui a l’exterior o a l’interior dels edificis, responen tot sovint a accions de gràcies per la resolució favorable d’una situació complicada, o a prometences efectuades en situacions compromeses.

La imatge de la Mare de Déu del Carme que es mostra a la fotografia està situada a l’interior de ca Xoximot, a la Fatarella. Fou bastida en acció de gràcies perquè els paletes que treballaven en la construcció d’una gran paret que s’ensulsià no prengueren mal, just el dia de la festivitat dedicada a la Verge del Carme. Tot forma part de la història o de la microhistòria.

A banda de definir petites construccions religioses, la paraula capelletes té una accepció de gran utilització popular: es tracta de reduïts grups de persones que defensen aferrissadament una part d’activitats lligades al seu cercle d’actuació.

El president Mas en parlava recentment. L’esperit de la capelleta podria tenir connotacions positives, si fos que les persones que les constitueixen treballessin en benefici de la col·lectivitat, més que per la pròpia satisfacció; per desgràcia, la major part de capelletes practiquen una significada exclusió de totes les persones que no formen part del seu cercle més immediat. I això no és bo.

Amb l’esdeveniment de la democràcia la ciutadania obtingué la capacitat d’associació, un fet que, a partir del moment, significà l’aparició de moltes entitats, clubs i associacions lligades a diverses activitats. La tasca de la major part d’entitats ha destacat al llarg dels anys per actuar en espais de lleure i de cultura inabastables per a les institucions públiques, amb un resultats que han engrandit el patrimoni cultural o han desenvolupat activitats de lleure; tanmateix, les denominades capelletes s’han significat més per l’acotament de les seves activitats que per l’obertura de mires.

A les Terres de l’Ebre hi ha constituïdes moltes associacions, grups de persones que, en general, dediquen moltes hores a finalitats concretes de profit públic. A la majoria de pobles, aquestes associacions realitzen treballs de mèrit, mal que unes poques dediquen una part dels seus esforços a acotar les seves activitats, tancant-les de forma excloent a altres entitats i persones.

No és la finalitat d’aquest escrit senyalar ni criticar ningú, però sí fer notar que la nostra societat pot avançar més i millor amb la unió de forces que amb la segregació d’accions i pensaments. No cal denunciar ningú, per bé que les entitats que reivindiquen l’exclusivitat en actuacions culturals, les associacions que mostres conductes agressives de cara a altres associacions farien bé en analitzar el seu comportament.

Josep Gironès

Escriptor

ESPECTACULAR CULTURA EBRENCA

ESPECTACULAR CULTURA EBRENCA 

Publicat al Diari el dia 1 de juny de 2012

Sota l’organització del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, l’Institut Ramon Muntaner i l’Ajuntament de Móra d’Ebre, la Fira del Llibre Ebrenc arriba enguany a la novena edició. Des de la seva creació, aspira a ser l’aparador dels llibres en llengua catalana que tractin sobre les comarques situades al voltant del riu Ebre: el Baix Cinca, el Baix Ebre, el Maestrat, el Matarranya, el Montsià, els Ports, el Priorat, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, amb autors, editors i llibreters que estiguin vinculats a aquesta zona que destaca per tenir uns molt ben definits vincles culturals comuns.

Els dies 2 i 3 de juny, a Móra d’Ebre, el públic que ho desitgi podrà trobar autors i llibres amb el comú denominador ebrenc, i també persones que produeixen, editen, promocionen i venen una més que variada obra literària. Aquesta reeixida iniciativa compta amb el suport de les principals institucions i entitats culturals de les nostres terres.

Paral·lelament a la Fira del Llibre Ebrenc, la cinquena edició de Litterarum –la fira d’espectacles literaris que organitzen l’Ajuntament de Móra d’Ebre i el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre-, comença a oferir les seves variades activitats a partir del dia 1 de juny.

En l’edició d’enguany s’ofereixen textos literaris lligats a les arts escèniques en diversos formats: música, lectures teatralitzades, recitals de poesia i espectacles de carrer, els quals tindran lloc en espais tan emblemàtics com el Teatre la Llanterna, la Biblioteca, l’Auditori de l’Escola de Música, el Pub The Factory, la Plaça de Dalt i la Carpa Fira.

Fet i debatut, seran un total de divuit les actuacions previstes en l’edició del 2012. Entre els més destacats espectacles literaris que conformen la programació cal citar, a tall de qualificats exemples que donen mostra d’una selecta totalitat: Sagarra dit per Rosa M. Sardà i Una música de Cavalls Negres.

La forta projecció que Litterarum ha adquirit en pocs anys rau en que és tota una referència en l’escenificació d’arts visuals relacionades amb la literatura catalana, en un seguici de representacions que es mostren als professionals de la contractació d’espectacles i als seguidors de les lletres editades en català.

El seu prestigi li permet comptar amb l’ajut institucional, alhora que el d’un seguici d’empreses que en un acte de mecenatge han adquirir entrades als espectacles, les quals distribuiran entre la seva selecta clientela en forma d’acreditat regal.

Segons Albert Pujol, director de Literatum i de la Fira del Llibre Ebrenc, els espectacles que s’ofereixen són possible gràcies a la dinàmica creativa dels actors literaris de parla catalana, i als artistes que transformen en espectacle les lletres catalanes: “L'objectiu principal de Litterarum és donar a conèixer els espectacles que giren al voltant de la literatura i del món del llibre en llengua catalana, per oferir-los als professionals de l'àmbit de la gestió cultural, als tècnics culturals d'administracions públiques i altres professionals del món de l’espectacle cultural”.

D’aquesta forma i per uns dies, Móra d’Ebre tornarà a esdevenir el més gran mostrador literari català, en català i amb el complement ebrenc, on serà possible trobar llibres i els seus autors, alhora que us seguit d’artistes de gran nivell creatiu que transformen la nostra literatura en espectacle. Tot un espectacle!

Josep Gironès

Escriptor

Article publicat al Diari el dia 17 de maig de 2012

LA FESTA DE LA MEL D’ARNES

El turisme, protagonitzat per les persones que per uns dies viatgen més enllà del seus punts de residència, ha esdevingut durant els darrers cinquanta anys tot un fenomen de masses. Actualment, al llarg de tot l’any -i més intensament en períodes vacacionals i en els caps de setmana-, són moltes les famílies que visiten els més diversos llocs, a la recerca del descans, de la cultura, de la gastronomia o de la diversió.

Per tal de cobrir la cada cop més variada demanda, són nombrosos els pobles que volen donar a conèixer la seva històrica i paisatge, amb l’afegit d’una atractiva oferta de serveis gastronòmics, lúdics i residencials. A més, puntualment s’organitza algun esdeveniment que dóna a conèixer als visitants la realitat passada i present del lloc, amb actes temàtics que recorden antigues activitats que el pas del temps ha acabat de prestigiar.

Entre tot el ventall de propostes organitzades amb major o menor fortuna, a Arnes, la Festa de la Mel ha aconseguit una reputació que s’ha forjat a partir d’una gran participació de productors i de públic assistent.

La idea inicial, única a la comarca, comptava amb la referència del topònim de la població: Arnes. Les arnes, ja fossin caixes bastides amb fusta, suro o canyes, des de temps ancestrals han esdevingut els espais propiciats pels humans on els eixams d’abelles han produït la mel, un dels productes naturals més populars i agradosos.

Properament, el dia 27 de maig tindrà lloc la novena Festa de la Mel, la qual podrà oferir als visitants les més diverses, llamineres i acolorides varietats de mel, repartides entre els seixanta productors que han compromès la seva presència a Arnes. A més, hi hauran actuacions musicals de prestigi, entre les quals destaca la de Joan Chamorro i Andrea Motis, un taller de confecció de candeles i la presentació d’un llibre.

Amb la Festa de la Mel com a reclam, els visitants també podran gaudir de la singularitat arquitectònica del poble d’Arnes, declarat conjunt històric d’interès cultural pel la Generalitat de Catalunya. Entre tots els edificis existents, mereixen especial atenció la Casa Consistorial, un edifici d’estil renaixentista construït l’any 1584 per Joan Vilabona, de Queretes; l’església parroquial, consagrada al patronatge de Santa Magdalena, un dels sants predilectes dels cavallers de l’Orde del Temple; els portals dovellats que abans constituïen l’accés al nucli tancat del poble; les restes del castell i el Povet de neu, sense oblidar l’ermita de Santa Madrona, ja als afores del poble, o els espais naturals de gran bellesa de l’entorn dels Ports. I ja constitueix un afegit turístic important el Vilar Rural d’Arnes.

A més, cal comptar amb que l’èxit aclaparador de les organitzacions precedents de la Festa de la Mel propicià la idea d’anar una passa més enllà, amb la construcció del Centre d’Interpretació de la Mel, un espai inaugurat l’agost de 2008 on es pot conèixer la cultura de la mel i la seva trajectòria històrica. Efectivament, situat a la planta baixa del Casal, el Centre ofereix als visitants un museu modern i funcional, dotat amb les darreres tecnologies audiovisuals amb les quals es pot aprofundir en el coneixement del món de la mel, alhora que permet endinsar-se en l’organitzada vida de les abelles.

De la mà qualificada d’un apicultor i de l’efectista i virtual abella Dolça, els visitants coneixeran els tres tipus d’abelles: la reina, l’abellot o l’obrera; les classes de ruscs destinats als eixams d’abelles productores de mel; veuran les bresques hexagonals que contenen la mel i les larves dels futurs insectes; el procés d’aprofitament de la mel i de la cera, i altres aspectes lligats amb la mel didàcticament explicats.

És evident que Festa de la Mel ha estat un encert pel municipi d’Arnes, ja que, a banda de lligar el present amb les labors i els productes tradicionals, ofereix un complement econòmic a considerar, alhora que un bon motiu als turistes per visitar el poble. L’èxit d’Arnes amb la Festa de la Mel és similar al de Prat de Comte amb la Festa de l’Aiguardent, i també al dels pobles que tenen els seus referents festius en l’oli, el vi o la verema; però només Arnes ha aconseguit bastir el complement del Centre d’Interpretació de la Mel.

Josep Gironès

Article publicat avui, 11 de març de 2013, al Diari

CANVIS CLIMÀTICS

Al planeta Terra, els canvis climàtics s’han produït amb una certa regularitat, tal com constata la ciència Paleoclimàtica en el seu estudi que abasta un ampli període corresponent a uns quants mil·lennis de vida. Aquesta variabilitat natural del clima ha permès veure que, al llarg del temps, hi ha hagut alteracions climàtiques, amb cicles càlids que s’han alternat amb períodes freds; tanmateix, igualment es veu que la Terra està actualment immersa en un període càlid provocat per l’acció humana, cosa que hauria d’encendre les alarmes.

En la dinàmica natural de canvis, un dels darrers períodes càlids tingué lloc entre els anys 750 i 1200 del nostre temps, cosa que resulta fàcil de constatar quan visitem alguns pobles creats en aquell temps, quan els constructors de cases buscaven la part obaga dels pobles per edificar-les. Exemples d’aquest fet els tenim a Ascó, el Catllar, la Fatarella, Torroja de Priorat i altres pobles, on la major part de cases estant edificades d’esquena al sol.

A més curt termini, les persones que tenim més de mig segle de vida hem pogut copsar lleugers canvis en el clima. Fa uns cinquanta anys, durant la tardor hi havia una gran variabilitat en el temps, amb deu o dotze etapes de temperatura estable que precedien dies plujosos. A l’hivern, el fred i la neu es veien sovint, de vegades amb la intensitat del febrer de l’any 1956, quan una fredorada intensa i perllongada maltractà persones, animals, plantes i arbres. Per la primavera el temps també era variable i les pluges arribaven amb regularitat, un fet ben gratificant pels conreus agrícoles. I els estius eren calorosos, sobre tot els mesos de juliol i agost. Fruit d’aquesta regularitat, les terres estaven assaonades i els pantans plens d’aigua; el clima mantenia una variada regularitat i els conreus agrícoles seguien la tradicional cadència que es mostra en el refranyer popular: “Cada cosa al seu temps i les figues per l’agost”, “Al juny la falç al puny”, “Per Tots Santa qui tingui olives que allargui les mans” i tants altres.

En els darrers anys el clima s’ha alterat greument. Ara ja no es tracta dels canvis cíclics mesurats històricament com fins ara, sinó que és una pertorbació provocada pels humans a partir de les emissions a l’atmosfera de CO2 i d’altres gasos que, amb el denominat efecte hivernacle, ocasionen profunds trastorns en el clima amb variacions a l’alça en les temperatures i en la pressió atmosfèrica, cosa que promou de retruc menys precipitacions, la desertització d’amplis espais i la pèrdua de gel al Pol Nord.

El canvi climàtic ens afecta de valent i es ben evident en sectors com l’agrícola. Ja fa uns anys, el pagès Josep Suné, de la Fatarella, advertia que el cicle agrari s’ha alterat, cosa que es nota en les collites d’avellanes, olives, ametlles i cereals, que s’han avançat uns quants dies. Altrament, el canvi climàtic provocat per les emissions de gasos a l’atmosfera d’origen no natural també incideix en el règim pluviomètric, que ha disminuït, i en les temperatures que van a l’alça.

El problema de l’escalfament global és ben evident i la seva percepció fàcilment mesurable. Per això, els científics avisen una vegada rera l’altra que el planeta Terra pot entrar aviat en una gran crisi climàtica. Per evitar el problema, caldria que es produís una acció conjunta a nivell mundial per aturar les emissions de gasos que posen en risc la continuïtat de la vida al planeta, però diversos països i molts polítics estan molt lluny de buscar un acord que ho faci possible.

Al nostre país, els lligams existents entre alguns partits polítics i les empreses responsables de bona part de les emissions de gasos dificulten trobar una solució al problema. Aquesta relació, de retruc, fa possible que els ciutadans tinguem de pagar preus astronòmics pels serveis energètics que rebem en forma d’electricitat, gas i carburants. Per això, estaria bé que es busquessin formules legals que evitessin que alguns polítics mengessin a la mateixa taula que determinats empresaris, alhora que també s’hauria de fer més cas als científics que ens avisen del perill que tenim a tocar.

LA FESTA DEL TREBALL

LA FESTA DEL TREBALL

Article publicat al Diari el 3 de maig de 1012

El dia 21 d’abril de 1856, un important grup d’obrers australians, de forma organitzada, van deixar d’acudir al seu lloc de treball. Alternativament, disposaren algunes reunions i diversos entreteniments, per tal de reivindicar la jornada de treball limitada a vuit hores diàries. En contra de totes les previsions, aquell atur programat que reclamava millors condicions de treball fou un èxit, i la diada dedicada al treball quedà instaurada en aquell país.

Als Estats Units d’Amèrica, l’any 1886, dos-cents mil treballadors van decidir que el primer dia de maig fóra el dia universal per demanar millores laborals, malgrat que les pressions patronals, judicials i policials dificultaren força el plantejament inicial.

A la vella Europa, en el Congrés de la Internacional de Treballadors celebrat l’any 1889 a París, quatre-cents delegats també acordaren demanar escurçar la jornada laboral fins les vuit hores. Alhora, reivindicaren millors condicions de treball i que el dia u de maig es celebrés una diada dedicada al proletariat, alhora que s’homenatgés els denominats Màrtirs de Xicago, condemnats injustament per uns aldarulls.

A partir d’aquells moments històrics, les condicions dels treballadors van millorar bastant, just perquè al llarg de molts anys els nostres avantpassats, treballadors com nosaltres, van lluitar de valent per aconseguir que la seva vida fos alguna cosa més que treballar contínuament.

Encara que això sembli molt llunyà en el temps, fins fa relativament pocs anys un treballador era poca cosa més que un element de treball al qual s’explotava tant com es podia, des la infantesa fins que ja no podia valer-se per ell mateix, un extrem que ocasionava que la seva vida tingués una curta durada carregada de penalitats.

Amb el pas del temps i a base d’aferrissades reivindicacions es va poder arribar a la jornada de quaranta hores setmanals, un fet que possibilitava el repartiment gairebé a parts iguals del temps dedicat al treball, al descans i a la formació personal.

La consecució de les quaranta hores significà un gran èxit pels treballadors, ja que a partir d’aleshores podien gaudir d’una millor salut, dedicar-se a formar-se culturalment i a estar amb la família. També significà un èxit per a les empreses, que van poder disposar de treballadors més qualificats i saludables, i per a l’Estat, que veia com s’allargava l’esperança de vida laboral dels ciutadans.

En els darrers anys, des del Parlament Europeu es fomentava una millor conciliació entre el temps dedicat al treball, a la família i a la formació personal. En concret, la Comissió d’Ocupació i Afers Socials demanava que s’empressin nous models en matèria de temps i d’organització del treball, per aconseguir, entre altres fites, que les dones i els homes tinguéssim les mateixes possibilitats i responsabilitats a casa i a la feina. Malauradament, les darreres mesures implantades per alguns governs europeus –l’espanyol, entre d’altres-, ens han fet recular en els nostres drets laborals més de cinquanta anys. A desgrat de les noves lleis que perjudiquen els drets dels treballadors, sembla que des de diversos sector que s’autodenominen liberals es vulguin més retallades, i la pregunta que queda a l’aire és: fins on?

Pel que sembla, es vol carregar sobre les espatlles dels treballadors la disbauxa econòmica que alguns sectors han fomentat i altres han permès, sense tenir en compte que el progrés es deu, en molt bona part, a la força del treball que ara es vol maltractar.

És d’esperar que ben aviat els nostres dirigents s’adonin que l’economia descansa sobre la base de la producció fomentada pel treball humà, més que no pas sobre el sistema especulatiu que ens aclapara. Mentrestant això no passi, tirarem enrera, i sense que l’economia aixequi el cap.

Josep Gironès

Escriptor

 

AMB LA PRIMAVERA: ROMIATGES

AMB LA PRIMAVERA: ROMIATGES
Publicat al Diari el di 19 d'abril de 2012

Amb l’esdeveniment de la primavera, a gairebé tots els pobles de la comarca de la Terra Alta té lloc alguna romeria, una festa que compta amb un gran predicament religiós i social. Aquests romiatges s’iniciaren al començament del segle XVIII, a partir d’una prometença de vila, un sacrifici proposat pel capellà i pels jurats del poble que demanaven al cel pluges en temps de sequera, o la sanitat de les persones, en períodes de pestes.

Els romiatges fan camí des d’una població a l’ermita on es passa el dia, fins el moment de retornar al poble. Algunes ermites, com la de Santa Magdalena de Berrús o la de la Mare de Déu de la Fontcalda, reben romiatges procedents de diversos pobles, per bé que la majoria congreguen gent d’una sola població, com la de Sant Francisco, a la Fatarella; Santa Madrona, a Corbera d’Ebre; Santa Magdalena, al Pinell de Brai; Sant Josep, a Bot; la Mare de Déu dels Àngels, a Horta de Sant Joan, i Santa Madrona, a Arnes.

A les romeries destaquen les cerimònies religioses, les quals inclouen cants tradicionals que es remunten segles enrera, per bé que en el decurs del dia també hi ha temps pel refermament dels lligams comunitaris i de pertinença a una mateixa societat.

Algunes romeries han sabut mantenir les essències, com la de Sant Francisco, que cada any s’organitza a la Fatarella coincidint amb el primer dissabte després de la Pasqua de Resurrecció.

En la romeria de Sant Francisco els pelegrins es desplacen fins un dels punts més llunyans del terme, situat a més de dotze quilòmetres, on hi ha l’ermita. Els actes s’inicien ben de nit, amb els participants que es presenten a l’església de Sant Andreu quan les campanes comencen a giravoltar alegrement. A les sis del matí, el mossèn condueix la peregrinació fins a les darreres cases del poble, on l’acomiada amb la comanda que els participants tinguin cura de les tradicions. Tot seguit, el mossèn se’n torna fins l’església acompanyat pels escolans i un reduït nombre de persones, mentre la comitiva continuà camí.

Al capdavant dels pelegrins, obre pas el portador d’una pesada campana de mà, el qual, igual com l’abanderat i el portador de la creu parroquial, han realitzat la seva particular prometença. Tot seguit, un grup de quatre cantors s’encarreguen de les cançons i dels resos corresponents a la diada, als quals segueixen els homes, les dones i els nens. La importància dels cantors en la diada és màxima, ja que en bona part són els conservadors dels cants, i és per això que al poble es guarda bona memòria dels cantaires dels darrers cent anys.

Al cap d’una hora de camí, en un punt des d’on encara es veu l’ermita de la Misericòrdia, els pelegrins s’acomiaden del poble. Minuts després, a la Creueta, la comitiva s’atura un moment a reposar forces, abans de continuar el camí cap  a l’ermita de Sant Francisco.

En arribar a l’ermita, el capellà i algunes persones reben els romeus respectuosament. A partir d’aleshores, s’esmorza, fins que el mossèn celebra la missa. A continuació hi ha temps per una ballada de sardanes i per a les relacions amicals i veïnals, per bé que dones i homes preparen el millor dinar possible i els bordó que els pelegrins han de lluir en la tornada al poble. El bordó és un element bastit amb llucs de sarga, amb els quals es dibuixa una carabassa al capdamunt d’una canya, i és un dels símbols del dia.

Al punt del migdia, els majorals ofereixen a les autoritats i al capellà un bon dinar, i tothom es posa a menjar en mig d’un ambient d’alegria.

Havent dinat, hi ha temps per la xerinola, els balls populars i els jocs tradicionals.

A mitja tarda, el portador de la campana assenyalà l’hora d’iniciar el retorn. Al pas que marca el campaner, el romiatge es posa de camí, amb resos i cants. Més endavant, és tradició que en un punt concret la comitiva s’aturi a descansar i, més endavant, a sopar. Després i de camí, els romeus s’apropen a les roques d’Abellot, des d’on ja es veu el campanar de l’església de la Fatarella. Allí han d’esperar que es faci fosc per entrar al poble. Aleshores, des del campanar es vigila l’arribada del seguici i del senyal de foc que emeten, per tal d’avisar la població, a toc de campanes, del retorn del romiatge.

En entrar al poble, els cants dels pelegrins ressonen contra les parets de les cases i resulten estremidors. Al capdamunt de la costa de la Font, el capellà i els escolans, el Consistori i un nombre important de persones, tots al voltant del santcrist del poble, esperen la processó. Costa de la Font amunt i quan ja es troba a uns trenta metres del crist, el portador de la campana s’agenollà i fa tres tocs. Quan s’aixecà, repeteix l’acció anterior quinze metres més endavant, cosa que torna a realitzar als peus mateix de la imatge de nostre senyor a la creu. Mentrestant, tothom canta a tot pulmó, donant gràcies a Déu i al sant pels beneficis aconseguits, i amb l’esperança de veure complides altres necessitats.

La peregrinació s’acabà a l’església, amb el cant Regina coeli laetare, en un dia penitencial que no deixa de banda la part lúdica.

Josep Gironès

LA SETMANA SANTA

LA SETMANA SANTA

En els darrers anys, la Setmana Santa ha esdevingut un temps propi de vacances i de desplaçaments, de vistoses processons i de discretes vetlles, de mostres de profunda religiositat d’una part de la societat que tenen el seu contrapunt en altres persones gens interessades pel tema, en una barreja que forma part de la identitat que hem forjat al llarg dels darrers dos mil anys.

El dimecres de Cendra és la data d’inici de la Quaresma cristiana, el període de quaranta dies d'abans de Pasqua de Resurrecció que esdevé un temps de preparació per a la Setmana Santa. Tal com disposà l’Església catòlica a partir del Concili de Nicea de l’any 325, el dia de Pasqua Florida ha de coincidir amb el primer diumenge després del pleniluni que tingui lloc a partir del dia 20 de març, i és aquest fet el que marca la mobilitat d’aquest temps litúrgic en el calendari, que es mou entre el 22 de març i el 25 d’abril.

Les celebracions de la Setmana Santa cristiana comencen el Diumenge de Rams, en el qual es commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem. Aquest dia hi ha la benedicció dels rams de llorer i d’olivera, i també de palmons, que més tard es col·locaran als balcons de les cases per tal de protegir-les de mals averanys. Aquest diumenge és de bon record per a la canalla, en els pobles en els quals es conserva el costum de beneir els rams carregats de llaminadures.

Durant els primers dies de la Setmana Santa -dilluns o dimarts- encara es celebra en algun poble el salpàs, també conegut com el salious o la solispassa. El capellà del lloc -acompanyat per escolans i per la mainada local- passa casa per casa i les beneeix amb un grapat de sal mullada, que encasta a les portes per tal de protegir les llars de tota mena de mals esperits. De pas, recull els obsequis que li fan: els tradicionals ous i els diners que demana la quitxalla en el cant del dia. El detall d’assenyalar les cases recorda el manament de Déu a Moisès, quan li ordenà que marqués les cases dels jueus per protegir-los de les accions que havia d’emprendre contra Egipte.

Dijous i Divendres sant són dies de recolliment, oficis, vetllatori del Santíssim, processons i oracions; també de silenci, ja que fins i tot les campanes emmudeixen per deixar pas a matraques i carraus. Dijous Sant commemora el darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles, abans de ser traït, condemnat i crucificat, en tant que Divendres Sant recorda la mort de Jesús a la creu.

Dissabte continua la vetlla del Santíssim, fins que en acabar el dia es commemora la nit Santa de la Resurrecció del Senyor.

La Setmana Santa té el seu esclat festiu el diumenge de Resurrecció, amb actes que confereixen a aquesta festa el màxim rang en la litúrgia cristiana.

La Pasqua Florida té uns orígens pagans força primitius, quan hom celebrava l’inici d’un nou cicle natural en coincidència amb l’arribada de la primavera. Igualment, els hebreus commemoraven pel aquest dia la seva redempció, i era per això que el seu calendari s’iniciava aquesta diada. Efectivament, els jueus commemoraven el seu alliberament d’Egipte i ho celebraven el quinzè dia del mes de Nissan, amb la primera lluna plena de primavera. De fet, havien escollit aquesta data per motius pràctics, ja que, en tractar-se de pobles pastors, aprofitaven la lluna plena per desplaçar-se millor fins Jerusalem.

A la conca mediterrània també es festejava per aquestes dates l’inici del nou període agrari, i els grecs i els romans  feien ofrenes a les seves deïtats.

La tradició de la diada a casa nostra s’origina quan els cristians més antics fan de la Pasqua la “festa de les festes”, per celebrar la resurrecció del fill de Déu, el redemptor dels mortals.

La festa de la Pasqua Florida està associada amb la mona, quan els padrins regalen als fillols un pastís que es consumirà preferentment dilluns de Pasqua. La mona, gran protagonista de la festa, també ha evolucionat al llarg del temps, tot i que en la seva composició manté els dos ingredients fonamentals de sempre: la pasta de farina i els ous, per bé que en els darrers anys ha incorporat altres elements més saborosos i vistosos. Les primeres mones de què es té constància es feien a Israel amb farina sense llevat, i les guarnien amb ous i fruites. El cristianisme inicial associava els ous amb el sepulcre de Jesucrist, tancat exteriorment però farcit de vida a l’interior.

Els grecs i els romans van continuar la tradició de la mona, i els musulmans van fer substancioses aportacions culinàries a la seva elaboració, gràcies a la seva experiència en rebosteria.

Dilluns de Pasqua és el dia senyalat per menjar-se la mona, quan els amics i els familiars es reuneixen per passar un bon dia plegats. S’ha de viure!

Josep Gironès

Escriptor