El passat dissabte, amb uns quants amics vam visitar la nostra casa de la Fatarella, per veure l’estat d’unes obres que tiren endavant gràcies a la bona feina d’alguns professionals.
Després de veure tants treballs coordinats per bastir una sola casa ens agafà gana, cosa que vam poder resoldre amb un bon dinar a can Rius, on el romesco de porc elaborat per la Fina va ser el plat estrella.
I també vam aprofitar per ensenyar el poble a aquests bons amics.
La casa que Panda & Nenu i altres industrials ens construeixen a la Fatarella porta molt bon camí, fins al punt de pensar que per les festes majors d’estiu ja la podrem habitar.
Quan això sigui així, ja sabeu on ens podreu trobar.
Poques hores després de saber-se els resultats electorals, com per art d’encanteri els polítics han deixat de parlar de projectes. Ara comenten els resultats i proposen aliances.
Si al llarg de quinze dies van insistir a la població perquè els donés el vots, ara ja són ben poques persones les que parlen del poble. Es parla d’alcaldes, de regidors, de consellers comarcals, de diputats provincial i d’altres càrrecs electes.
Llastimosament, els ciutadans hem quedat en un segon terme. És temps de cireres i cal remenar-les.
Per cert i parlant de cireres: un any més, la família Martínez Ramos, de Miravet, ens en ha fet arribar una caixeta. Gràcies!
La gran escampada de generadors no pot amagar la bellesa del territori, uns terrenys que en part són més accessibles gràcies precisament als camins que s’han obert per portar les màquines.
Altrament, la producció d’energia neta que té lloc amb els generadors eòlics tampoc amaga els fums que surten de la tèrmica d’Andorra de Terol, ni els vapors d’aigua procedents de la torre de refrigeració d’Ascó.
A la part nord de la Terra Alta, en el petit altiplà que formen les terres de Vilalba dels Arcs, Corbera, Ascó i la Fatarella hi ha escampat un gran estol d’aerogeneradors.
Des d’algun punt del territori es fa difícil comptar les màquines que s’han plantat darrerament, però pel que sembla no seran les últimes. No se’n fa un gra massa?
Com deia l’oncle Quiterio: “Fa de malpensar quan a un pobre li ofereixen una noia guapa”.
El terme municipal de la Fatarella és majoritàriament abrupte. Anys enrera, la part cultivable s’aconseguí a base d’amargenar feixes i bancals tot sovint massa pendissos, per tal de poder-los llaurar amb l’ajut d’animals d’estirament, com les mules, ases, matxos...
L’aparició dels tractors trastocà el sistema agrari, quan les màquines agafaren els lloc dels equins, que no el de les persones.
Ara per ara resulta corprenedor veure com els tractoristes condueixen amb habilitat les seves màquines per un terreny prou dificultós, en una feina no exempta de perills.
Una qüestió de bona traça.
Avui es celebren eleccions, locals, a Catalunya. Que guanyi el millor!
En dies com avui, a casa ens plantegem si sortim a dinar a fora o si ho fem a casa.
Si anem de restaurant, cal comptar el temps de desplaçament i els diners que costa l’àpat. Si optem per la cuina de casa, cal destinar uns minuts a la cuina, a parar i recollir la taula i a enllestir-ho tot.
El cert és que variem entre una i l’altra opció, per bé que si ens quedem a casa iniciem la migdiada abans. Cal comptar-ho tot!
Les papaterres són uns animalons que viuen sota terra, a pocs centímetres de la superfície.
Se’ls pot veure pocs minuts després de ploure, quan surten del seu hàbitat normal.
És cert que la majoria tornen a amagar-se aviat, però algunes fan cap al cistell dels pescadors, que les utilitzen com esquers, mentre que altres pateixen els efectes del sol, quan el temps s’aclareix massa de pressa.
Els avions ja saben que serveixen per transportar persones i materials, però amb una mica d’atenció també els podem utilitzar com una eina per a preveure el temps meteorològic.
Efectivament, hores abans que hi hagi un canvi de bon temps a plujós –com el del passat dissabte-, el rastre que deixen els avions es difumina àmpliament, tal com es pot veure en la foto, on el pas d’un avió transcorre al costat del pas d’un anterior, aquest ja desdibuixat.
Tot ajuda a anar per davant del temps.
D’ençà que hem retornat al sistema democràtic es convoquen eleccions diverses i ara toca les locals.
Per això resulta fàcil veure diversos espais farcit amb propaganda electoral, com la farola que es mostra a la foto.
Per evitar que tot quedi empaperat, les institucions i els partits pacten els llocs on es pot situar el material electoral i on no; malgrat això, sempre hi ha persones incíviques que enganxen cartells on mai no haurien de fer-ho.
Les dovelles centrals d’algunes portades contenen dades sobre l’edifici que les acull.
En general, la data que mostren testimonia l’inici de la seva construcció, amb l’afegit, en algun cas, del nom del propietari.
La dovella d’una de les portades del mas de les Padellases ens deixa veure les inscripcions corresponents a l’any i la data, encabides en uns marcs que contenen la flor de lis dels Borbons a les puntes. La inscripció corresponent a la paraula any està descrita de forma prou particular, com si fos una barreja de català i castellà amb l’N invertida. Del número 1787 no hi ha cap dubte, mentre la P podria tenia alguna cosa a veure amb les Padellases.
Les persones, en tot temps, hem aspirat a deixar rastre de la nostra existència. Algunes construccions funeràries i diversos edificis i monuments responen a aquest anhel.
A menor escala, el paleta que estampà la seva mà dreta contra l’argamassa encara tendra potser també volia immortalitzar el seu pas pel món. De moment, el seu rastre encara perdura.
A la Terra Alta les pluges, prou escasses, es produeixen per la tardor i la primavera, essencialment, cosa que es nota en el cabal de les rieres i rierols.
L’aigua que baixa per la riera de Camposines havia de moure el molí de les Padellasses. Quan en baixava poca constituïa una dificultat afegida, un fet al que l’enginy humà solventà amb la construcció d’una paret per la qual lliscava l’aigua, en un camí pel qual agafava la força necessària per fer rodar les moles.
Situat en un dels extrems del mas de les Padellases, encara s’hi pot veure un antic molí, millor dit: allò que resta dempeus de l’enginy que servia per a moldre grans.
Amb una mica d’atenció podem mirar-nos la pedra sotana –rodona i ben estriada-, a sobre de la qual s’hi posaven els cereals que eren aixafats per la mola sobirana. També es veu la boixarrera que obria i tancava el pas de l’aigua, a més de l’eix de fusta que sostenia la pedra que girava.
Records i ruïnes, que no és poc.
Recordo que, de jove, vaig anar a ajudar a veremar al Ramon i a la Pepita, de ca Diu-diu. Ells portaven a mitges alguna finca de les Camposines, cosa que els permetia disposar –no sé si en part o del tot-, de l’enorme mas conegut com de les Padellases.
Aquell antic mas o conjunt de masos tenia capacitat per aixoplugar moltes persones, però avui és una autèntica ruïna. Mostra el pas del temps i els canvis d’hàbits que s’han produït en els darrers anys, unes alteracions dels costums que no sé si totes seran per a bé.
A la Fatarella coneixem com la riera de Camposines el que als mapes es denomina riu Sec. Tant s’hi dóna! Es tracta d’un riuet d’aigües intermitents que només mostra aigües superficials després d’etapes de pluja.
Actualment, el gual que permet creuar la riera amb una certa solvència està formigonat, cosa que haurien agraït els antics traginers, quan transitaven amb carros i mules. I també es veuen unes molt ben posades pedres que permeten les persones passar d’un costat a l’altre sense mullar-se els peus.
Alguns dels arbres, arbustos i plantes que tenim a casa disposen de la seva pròpia història, quan la seva procedència està lligada a la persona que ens la va fer arribar.
El lilar que avui podem mostrar florit ens el va regalar Olga Xirinacs, procedent de la seva casa d’estiu, a Mont-ral.
A la planta li ha costat bastant temps fer-se un lloc al jardí, ja que tenia la competència d’un tamariu i de les voraces heures, i ha estat quan l’hem deslliurat de la companyia quan ja ens ha mostrat la seva alegria en forma de flors.
Al llarg de la vida ens trobem amb situacions de tota mena: bones i no tant bones, i fins i tot dolentes. El refranyer popular disposa de la dita adequada per a definir les variants: una de freda i una de calenta.
La freda és que la nostra atzavara Reina Victòria mostra símptomes de decrepitud. Finalment, serà veritat que són plantes que moren després d’haver florit. Què hi farem! A desgrat que ens dol l’anunciada desaparició d’aquesta planta, ens quedarà el bon gust de tots els anys que hem pogut gaudir de la seva bellesa.
Al començament del mes d’abril les formigues alentiren ostensiblement les seves activitats a l’exterior del nius, com si presagiessin el mal temps que tingué lloc al voltant de la Setmana Santa.
Des d’uns dies ençà l’agitació de les formigues és notable, cosa que ens fa pensar que ja estem instal·lats en el bon temps.
En referència a les formigues, a la Fatarella reben el nom de xillimons, una denominació única a Catalunya.
La història del cavallers de l’orde del Temple és força interessant, marcada per la riquesa de la seva existència i per la trista desaparició a la que foren condemnats injustament.
El passat 5 de maig, a l'Ajuntament d'Ascó, vaig oferir la conferència: Els cavallers de l'orde del Temple i l'arquitectura àuria.
Tot i que la xerrada fou inusualment llarga pels lligams que tinc amb la gent d’Ascó, al final els assistents em manifestaren que encara n’haguessin volgut més. Bon senyal!
Al Mas Teret s’hi poden veure diverses classes d’animals que viuen en règim de semi llibertat: cavalls, lemurs, estruços, ocells... i també aquests llustrosos porcs procedents d’altres latituds.
És cert que fan bon aspecte, però també respecte.
