En Carles durant la Marxa de la Diada
Et vaig coneixer ja fa uns anys, quan eres company del Club Atletisme Girona, i juntament amb el teu fill, en Sergi, encara molt jove en aquella època, venies a les curses i marxes a les que anàvem molts dels socis del club. També t'acompanyava la teva senyora, la Dolors Bach. Compartíem en algunes ocasions paraules abans de les sortides, alguns quilòmetres també els vam compartir al llarg dels anys, així com l'evolució d'en Sergi, un noi prim amb moltes aptituts per córrer, que en moltes ocasions quedava a les posicions capdavanteres.
Algun cop vam coincidir en algun entrenament, per casualitat, doncs els nostres camins es trobaven i no calien paraules per seguir junts aquell entrenament. Senzillament ens haviem posat de costat i seguíem corrent tot parlant de diferents temes. Tant tu com la Dolors m'havieu compartit les il·lusions del vostre fill, en Sergi,. Entre els seus somnis, el de ser pilot d'avió.
Més endavant també em vareu informar que havia començat a estudiar a dret. Tots dos estàveu orgullosos d'ell.
I per aquestes casualitats que ens depara la vida, un dia vam passar de ser amics, a formar part de la mateixa familia, doncs vaig començar a sortir amb la teva cunyada, la Cati, la germana de la Dolors. La gran avantatge és que no ens van tenir que presentar, ja feia anys que ens coneixíem.
Tot i que no participaves en moltes curses, m'explicaves cada cop que entrenaves cada dia, que els teus quilòmetres diaris, quan acabaves de treballar o el cap de setmana, no te'ls treia ningú. Disfrutaves amb aquesta passió que emplenava una part del teu dia a dia. A més et cuidaves molt, volies que el teu cos estigues bé, i com a bon metge que eres, sabies el que et convenia i el que no per estar sà. T'agradava donar-ho tot a les curses, mirar de treure el màxim esforç de les teves possibilitats. Segurament per això t'agradaven les curses curtes, fins als 10kms, tot i que també havies tastat la mitja marató.
Vaig descobrir l'altra gran passió que tenies, les motos. T'encantava anar a Les Olives, agafar la moto al costat d'en Sergi, i anar a voltar pels camins que tan bé coneixies de la zona. Cuidaves i arreglaves les teves motos, sempre preparades per sortir.
Aquest últims anys hem comparit els dinars familiars, les festes importants de l'any, i seguíem parlant sempre alguna estona de la nostra passió comuna, el córrer. Ho portaves dins, senzillament t'agradava i ho disfrutaves.
Però malauradament, la nit de Sant Joan passava el que no tindria que haver passat. Fent temps per la revetlla, sorties a donar una volta amb la moto, que realment t'apassionava, per aquests camins tan teus, sabent que una mica més tard compartiries taula amb la Dolors, la Rosa i l'Enric, per passar una bona estona.
Passava l'estona, no tornaves. Començava el nerviosisme, alguna cosa no anava bé, i els veïns del poble et començaven a buscar, més tard avisavem als Mossos i als Bombers. En Sergi venia de Barcelona, on havia de passar la revetlla, i era ell el que agafava la seva moto, i davant la infructuosa busqueda al llarg de les hores, guiava als bombers pels camins que havíeu compartir, fins que trobava la moto, i també a tu, a terra. La mala notícia, el que es podia temer però encara no acceptar, es confirmava, eres allà, la mava sort, la fatalitat s'havia emportat la teva vida. Un cop i una mala caiguda sobre un arbre acabaven amb les teves il·lusions, entre les que hi havia la teva propera jubilació aquest agost, amb ganes de disfrutar dels teus, dels que tant estimaves. La teva gran passió, la que et donava la vida, també té la treia.
El cop per tots era dur, semblava, i segueix semblant que no podia ser, que tot era un malsón, que en qualsevol moment despertariem i tot seria això, un malsón. Però sabíem que no era així.
A partir d'ara, en cada quilòmetre que corri, formaràs part del meu esforç, i com altres corredors propers que ens han deixat, molts també abans del que per llei de vida seria la seva hora, l'esforç i la il·lusió de cada petjada anirà per tu, per tots vosaltres que sempre estareu amb nosaltres al nostre record.
Descansa en pau Carles Corominas Alunes.
