I
un sol allargat que tot ho fa verticalque amaga les ombres sobre les formes pròpiesi que ens crema zenits i ideals
II
l'illa és plena d'arbres
amb què t'haguessis fos la identitat troncs ferms inabastables
capçades vertiginoses
brancades infinites
que pessigollegen el cel
sota terra els micelis
omplen servils les arrels de vida
allà sota terra
són els deus de la creació
III
trist jardí d'hivern
amb les fulles caigudes
que el vent fa ballar danses incertes el sol horitzontal no sap escalfar
i encega la vista incauta
en aquesta terra freda i humida
hi composta l'esperança de cada any
IV
avui el migdia ha encès el paisatge
el sol era tortura
i l'entorn impossible
després
al capvespre l'aire dens
s'ha anat fent diàfan
tu i jo
ens hem pres les mans
i ens hem arribat al riu
i asseguts a la riba
ens recordem d'infants temeraris
que ens banyaven sense pors
l'horabaixa ens ha menat el retorn
hem sabut el camí de casa
per les olors de les farigoles trepitjades