El Hòbbit

Em considero d’aquells afortunats que va descobrir Tolkien durant la seva adolescència, cosa que me’n va fer un fan absolut. D’això fa molt de temps. Dintre d’aquest biaix reconegut, “El Hòbbit” sempre havia estat considerada una obra secundària, una prèvia lleugera a la gran obra tolkienana per excel·lència: “El Senyor dels Anells”.

L’adaptació d’aquesta gran obra al cinema per part de Jackson feia pràcticament obligatòria una adaptació posterior d’”El Hòbbit”, encara que fos únicament per raons comercials i acontentar aquells espectadors que, potser, mai s’acostaran al llibre.

La veritat és que m’hi vaig posar amb certa recança, ja que no volia que una mala pel·lícula em substituís el bon regust deixat pel llibre fa tantes dècades. D’altra banda, la mala sorpresa de veure que en farien una trilogia em va fer témer el pitjor: l’allargament artificial de l’argument per tal de justificar tres llargmetratges plens d’acció i poca cosa més.

Tanmateix, sobre la pel·lícula, com a tal, només puc dir que resulta entretinguda: tanmateix, un principi una mica insípid i avorrit, amb poca novetat, dóna pas a una ben triada acció, molt més àgil i engrescadora a la segona meitat. Pel que fa als personatges, la comicitat cercada en els nans de vegades és un pèl forçada, i Thorin és com un cas a banda, poc creïble. En canvi, em va sorprendre agradablement la interpretació de Martin Freeman en el paper de Bilbo Saquet (ull, dobladors: no és “Bolsón” –en castellà– la traducció de Baggins!). És potser el més positiu que hi vaig trobar: expressiu dins la sobrietat del personatge, molt ficat en la seva personalitat, aquesta ambivalència entre la seguretat i comoditat i el desig inconegut d’aventura, és segurament el millor valor i missatge de l’obra.

Els efectes especials i escenaris són, com era d’esperar, senzillament espectaculars i magnífics, especialment les ciutats perdudes dels nans.

Ara, a veure què ens aporta la segona part prevista pel desembre d'aquest any: “La desolació d’Smaug”. Com a mínim, una bona estona d’entreteniment.

El Libro de los seres imaginarios

Tot i que normalment llegir Borges és un plaer per al lector, gràcies a la seva destacadíssima habilitat amb el llenguatge i una intel·ligència excepcional a l’hora de traslladar idees brillants d’una forma entre enigmàtica i esperonadora, en aquest cas l’experiència és diferent.

El “Libro de los seres extraordinarios”, que va aparèixer primerament el 1957 com a “Manual de zoología fantàstica” és, bàsicament, el que diu el títol: un extens catàleg d’éssers imaginaris extrets de tot tipus de fonts: des de les mitologies clàssiques, indoeuropees o asiàtiques, fins a religions oficials i majoritàries o bé la simple imaginació popular o d’autors literaris reconeguts. Aquesta heterogènia fa que el recull sigui irregular, ajudat de forma sorprenent per una ordenació alfabètica discutible.

Es troben a faltar algunes coses, i jo, bàsicament, dues: la intensivitat i la extensivitat (dubto que aquests termes siguin normatius, però jo m’entenc). D’una banda, quan s’aborda algun dels éssers, la descripció i referències són, obligadament, breus, cosa que fa perdre una mica el possible interès de l’obra, que hagués estat la de ser referència obligada en les “fitxes” de cada ésser imaginari. De l’altra, és molt dubtosa la tria final dels espècimens, ja que deixa fora moltíssims d’altres que igualment hi podrien figurar, si es segueixen els mateixos criteris intuïts pel lector.

Tanmateix, el que és molt positiu és que, en molts casos, aporta referències i fonts documentals a les quals es pot anar a ampliar informació. A més, en d’altres invoca subtilment metàfores sobre la condició humana.

Per tant, tal com recomana l’autor (juntament amb Margarita Guerrero, coautora), no és un llibre per llegir d’una sentada (està exempt d’argument), sinó que pot servir bàsicament com a catàleg, segment en el qual es queda, potser un pèl curt.

De totes maneres, mantinc Borges com un dels meus autors de capçalera, sens dubte.

Tocaia Grande

No és una de les obres més conegudes o reputades de JorgeAmado, però Tocaia Grande (1984) reuneix alguns dels tòpics de la seva obra literària. Profundament lligat al seu entorn, l’escriptor brasiler, de qui s’hauria celebrat el centenari l’any passat, feia traslluir a les seves novel·les el pensament comunista o, fins i tot sovint, anarquista amb el qual va estar vinculat gran part de la seva vida. De fet, va dedicar-se activament a la política en els primers anys, cosa que el va portar a l’exili europeu durant uns quants anys, fins que va poder tornar al Brasil.

Aquesta doble font de les històries explicades creen una atmosfera especial: la lluita per la supervivència, l’explotació dels més desvalguts, l’autoorganització social, els valors morals més vitals, bàsics, els trobem en les històries tremendament humanes d’un entorn rural en un Brasil encara per estabilitzar.

A Tocaia Grande, Amado ens recrea el naixement d’una ciutat a la selva de

 l’estat d’Ilhéus, a la costa brasilera al sud de Bahía. Terra verge encara per controlar, les lluites i escaramusses entre coronels per la seva possessió i definiran el destí de les futures hisendes, amb les seves plantacions de cacau, control de les vides i grans fortunes. En aquest cas, en un senzill racó fluvial, diversos personatges s’hi van establint poc a poc, començant de zero, organitzant una nova societat a base d’esforç i passions, somnis o misèria. El fet de situar-se en el camí cap a les naixents plantacions de cacau, fa que hi floreixin el petit comerç, la ferreteria, la prostitució, i qualsevol altra cosa que respongui a les necessitats més bàsiques dels personatges que van apareixent, amb una interessant aportació de la Candomblé, la religió procedent dels ritus africans que marca encara les creences místiques a l'interior del Brasil, amb els seus orixàs, ògums, xangò, etc.

Sota la protecció distant del Coronel Boaventura Andrade, propietari de les plantacions, i més directament del Capitão Natário da Fonseca, el seu fidel jagunço, el campament inicial anirà bastint petits negocis com el magatzem del turc Fadul, d’ànima comerciant, la ferreteria del negre Tió, ex-esclau fugitiu, les prostitutes joves i velles com Coroca, l’errant músic ambulant Pedro Gitano, i tants d’altres que se’ns van fent enormement entranyables. Entre ells sorgeixen tot tipus de relacions, que han d’anar gestionant a base d’assaig i error, i sobretot de l’ajuda i suport mutu, en una mena de paradís anarquista. La seva il·lusió i la unió de tots és l’únic que els ajudarà a enfrontar-se als problemes que, gradualment, incrementaran la seva gravetat: atacs d’assaltants, epidèmia de febre, inundacions, l’arribada de la missió religiosa i, finalment, la imposició de l’Estat, que, sota l’aparença de la legalitat vigent, voldrà controlar la terra mitjançant la violència més brutal. Cal destacar que al seu Brasil original es va fer una telenovel·la basada en aquesta obra.

A banda d’uns personatges encantadors, d’històries molt humanes que generen la comprensió d’uns valors i actituds molt sòlids per tal com són bàsics, un altre dels punts forts de la novel·la és l’ús d’un llenguatge plenament popular, que s’escriu tal com es pronuncia, atesa l’escàs academicisme de tot plegat. Molt bones troballes del traductor Manuel de Seabra en l’edició de La Magrana.

Ara toca entrar en d’altres obres d’Amado més conegudes: Tieta do Agreste, Gabriela, cravo e canela, Dona Flor e seus dois maridos o Teresa Batista, cansada de guerra.

Vida de un loco

Després del meu darrer post sobre “El biombo del Infierno” d’Akutagawa, una obra plenament oriental, he tingut l’ocasió de llegir altres tres obres breus del mateix autor, molt més occidentalitzades: “En el bosque”, “Los engranajes” i “Vida de un loco” (els títols van en castellà perquè és la llengua en que les he llegides, perquè no existeix –crec– la traducció catalana o perquè si ho poso en japonès directament algú em maleirà o em tractarà de pedant).

“En el bosque” sorprèn per la seva original concepció: un mateix fet (la investigació per la troballa d’un cadàver al bosc), és relatat i interpretat de diferents formes per diversos testimonis o personatges implicats, en la seva declaració policial. Amb aquestes versions de vegades complementàries i de vegades contradictòries, el lector ha d’anar construint els fets reals, tot i que la complexitat d’aquesta realitat ens comporta més dubtes que certeses.

“Los engranajes”, per la seva banda, té la virtut d’endinsar-te plenament en els processos mentals d’un psicòtic (el propi autor), exposats de forma totalment natural i fluïda. Remou el lector per dins, ja que es troba immers en aquests pensaments desestructurats però d’una polidesa i clarividència espectacular.

I finalment “Vida de un loco”, una obra excepcionalment brillant, crec que qualificable sense problema d’obra mestra. Estructurada en microrelats o episodis brevíssims, alguns de poc més que alguna frase, tots ells impliquen molt més del que les poques paraules exposen: ens aporten ideacions, imatges d’esbossos poc clars, projeccions de futur o regressions al passat de nivell genial, però que van marcats tots ells per una mena d’acomiadament de la vida, ja que l’autor ha decidit el suïcidi. La convicció de la solidesa de la decisió impacta i posa el dol sobre tot el que hi reflecteix, i un dolor imponent en el lector que veu que el Mestre se’n va.

Ara, només m'espera Rashomon. Tot seguit.

Jérôme Savary

Jérôme Savary, un dels més grans, ens ha deixat. Dolor.

La invención de Hugo

Scorsese ens va oferir en aquest film, adaptació d'una novel·la de Brian Selznick, un homenatge molt especial als inicis del cinema i a aquells creadors meravellats pel nou art i desbordants d'imaginació per les oportunitats que se'ls oferien.

Tot i el regust d'altres pel·lícules pensades per agradar i emocionar el gran públic (Cinema Paradiso, La Vida es Bella...), poc a poc anem descobrint uns secrets ben guardats que amaguen una història tràgica de decepció i desil·lusió.

La figura de Georges Méliès és així reivindicada, recollint el reconeixement públic que se li va fer als anys 30, que fabula l'obra de Selznick.

Pel que fa a la pel·lícula, poc a dir: val la pena gaudir-la com una bona estona d'entreteniment. L'ambientació, tot i que adoleix d'una certa manca de realisme (molt de daurat, excés d'il·luminació, maquetes encartonades i dissenys informàtics més espectaculars que ajustats a la realitat), ens aporta el grau necessari d'il·lusió volguda, en homenatge al propi Méliès, amb moltes picades d'ull al cinema mut.

La direcció d'Scorsese, impecable, com sempre, i els actors a l'alçada de l'academicisme, amb un Ben Kingsley sobri i efectiu, carregat d'ofici. A destacar, però, Sacha Baron Cohen, impactant i que brilla amb llum pròpia en un paper secundari que excedeix el que segurament era la intenció del director.

Al final, però, la pel·lícula no aconsegueix emocionar com potser voldria, tot i que el final feliç deixa un bon ànim en l'espectador.

Redención (Tyranossaur)

Aquesta pel·lícula de Patty Considine, de 2011, ens retorna a la millor essència d'aquell cinema britànic amb importants components de crítica social, a l'estil Ken Loach o Stephen Frears, però amb una delicadesa humana extraordinària. No tan sols els conflictes socials formen el paisatge al que ens enfrontem, sinó que bàsicament ens trobem amb els conflictes personals, en un retrat psicològic impagable que et deixa molt tocat.
 

Un grandíssim treball de Peter Mulan (Joseph) i Olivia Colman (Hannah) que desenvolupen una parella protagonista digna de recordar. De les millors actuacions que he vist darrerament en un guió dur i impactant. Molt recomanable.

Jigokuhen (El biombo de l'infiern, de Rynosuke Akutagawa)

Ryûnosuke Akutagawa (1892-1927) és un dels noms mítics de la literatura japonesa. Com tants altres autors de la seva generació, va conèixer en profunditat la cultura occidental, fonamentalment anglosaxona, del segle XVIII i XIX, cosa que els va fer confrontar vivament amb la tradicionalista nipona, provocant interessants ambivalències. Eren especialment interessants les sessions a casa del mestre Natsume Sôseki, on les discussions literàrio-filosòfiques enriquien tant mestres com deixebles. Va ser reconegut per la cultura occidental de la mà de Jorge Luis Borges i del cinema d’Akira Kurosawa, que va internacionalitzar-lo mitjançant l’adaptació al cinema del seu conte Rashômon.
Akutagawa, però, va acabar essent un personatge llegendari dins la cultura japonesa, a causa de la seva tràgica història personal: la malaltia mental de la seva mare quan era petit el va marcar tota la vida, i va heretar una psicosi que alimentava la seva genialitat. El poeta maleït finalment es va suïcidar als 35 anys. Mestre de les històries breus, està considerat una de les figures cabdals dels contes, i fins i tot es va instaurar un premi literari al Japó amb el seu nom, equivalent al Nobel de Literatura.
Un dels contes més destacats és Jigokuhen (El biombo de l'infiern) del 1916. En aquesta història, d'ambientació plenament oriental, Akutagawa ens acosta al drama d’un pintor proper a la cort del señor de Horikawa, el genial Yosihide que, a més, aprofitava la seva posició i habilitats per a fer una crítica duríssima al poder i tot el que l’envoltava en aquell món dominat pels senyors feudals. El problema s’esdevé quan rep l’encàrrec del senyor de Horikawa de fer una obra en la qual s’involucraran elements màgics, espirituals i, finalment, una tragèdia de proporcions indescriptibles que atrapen el lector d’una forma especialment cruel.
El conte manté una línia creixent, en la que ens va descrivint la personalitat del pintor i la seva forma d’enfrontar-se a les demandes formals del senyor i els costums de l’època. De pas, ens il·lustra sobre el costumbrisme, les tradicions i papers de la cort, la mitologia de l’època i les lluites i conxorxes al voltant del poder establert.

A l’espera de llegir altres contes del mateix autor, aquest és un de molt recomanable per a qui gaudeixi instruint-se amb la cultura oriental.

Una novelita lumpen

Bianca és un dels clàssics personatges de Bolaño: una persona vulnerable, que malda per mantenir-se al marge de la sordidesa del seu entorn però que, malgrat tot, s’hi veu involucrada i no hi claudica sinó que hi sobreviu amb una força interior espectacular.

En aquest cas, els records de Bianca ens porten a la seva infantesa, on, juntament amb el seu germà, van quedar orfes per la mort en accident dels seus pares. La forma com tots dos s’enfronten a la nova situació, a la vida, és el principal interès de la història. Dos infants que amb prou feines intueixen el funcionament del món dels adults, i que finalment es veuen sota la influència de dos personatges sospitosos que s’instal·len amb ells. Això fa que siguin utilitzats per robar a la casa d’un exactor exculturista i cec, que en els seus bons temps havia interpretat Maciste als pèplums de l’època, tot una metàfora de la glòria de cartró-pedra del passat. Bianca hi estableix una relació especial sense voler-ho, i es mostra ambivalent entre la fidelitat als amics del seu germà o al propi Maciste, mentre va descobrint poc a poc els seus sentiments més madurs.

El títol de “lumpen” li escau a la novel·la, molt breu, ja que ens transporta a un entorn brut, lleig i desagradable, on les persones són només mitjans a utilitzar, en alguns dels racons més deteriorats de la Ciutat Eterna. Sense destacar en res especial, fa tot l’efecte d’un conte una mica estirat, que bé podria haver format part d’una obra més gran i complexa. Poc treballada, em sembla.

Beginners

Begginers (Mike Mills, 2010) té l’aspecte d’una pel·lícula indie, d’entorns personals senzills i emotius, que se’ns van revelant sense pressa durant tot el metratge. No ens esperen sorpreses, ja que el propi plantejament ens queda exposat des de l’inici. Així, només hem d’estar pendents d’anar entrant en el món dels sentiments dels protagonistes, d’entendre’ls i d’acceptar-los. I és aquest camp on tots som (i serem) sempre uns begginers.

El protagonista va intentant assimilar els fets dels darrers mesos, des que el seu pare li revela la seva homosexualitat als 75 anys, un cop ha mort la seva mare. Mills ens ho va exposant poc a poc a base de flash-backs curtets, escenes que són tan sols retalls, records que ajuden a composar un puzzle del que ja en sabem el resultat final.

L’afectació del personatge principal, Oliver, un Ewan McGregor que sembla aclaparat pels diversos cops emocionals que ha anat rebent però que, malgrat aquests, ha d’assimilar-los i convertir-los en eines del seu propi creixement personal, s’esdevé en el moment en que pot iniciar una relació amb Anna (guapíssima Mélanie Laurent), relació que segurament s’escapa també de les formes convencionals. L’han de construir des de la incertesa, sense patró prefixat, ajudant-se mútuament.

Tot i això, el personatge més impactant i solvent, el que dóna pes real al film, és evidentment el pare d’Oliver, Hal (Christopher Plummer), en una interpretació sublim d’una persona que finalment és deslliurada dels seus deures (el fet de contenir la seva orientació sexual per amor i respecte a la seva dona durant tota la vida) i pot esplaiar-se com realment li ve de gust. Això fa que pugui passar per sobre de la malaltia física que el té condemnat i que li permet de gaudir del que li resta de vida sense reserves, sense preocupacions ni lligams externs.

Immersió en el món dels sentiments masculins des d’una òptica poques vegades utilitzada. Ideal per assaborir tranquil·lament, sense presses ni exigències.