Aquella tarda vaig estar pensant molta estona si valia la pena sortir a intentar-ho. El cel havia estat cobert tot el dia i ho seguia estant. Però a última hora semblava que s'obria una mica i es va activar l'interruptor del sisè sentit. Recorde que abans de sortir de casa li vaig dir a la dona: "Aquest és un d'aquells dies que puc tornar sense fotos o, per contra, amb la memòria plena".
En arribar a la localització (un clàssic) la cosa pintava molt bé: cel amb núvols interessants, una escletxa a sobre de l'horitzó i mar mogudeta. Ara ja només quedava que batre la coctelera i esperar una mica.
I, com era d'esperar quan el Sol va arribar a l'alçada de l'escletxa, l'espectacle va estar servit. Va haver una explosió de llum i color d'aquelles que es pot veure molt poques vegades. Els núvols es van tenyir de vermells i taronges mentre les onades batien constantment. Sabent que estava davant d'una ocassió especial calia temperar els nervis i actuar amb sang freda, encara que de vegades és ben difícil...
Les fotos d'avui són d'aquelles que hom podria pensar que porten la saturació a tope. Res més lluny d'això, la saturació de color està baixada 8 punts i així i tot sembla que estem davant d'una situació irreal. I aquesta és la veritable essència de la meua manera d'entendre la fotografia: haver visitat aquest lloc centenars de vegades fins trobar una situació tan extraordinària com aquesta sense necessitat de crear-la artificialment. El premi a la constància i al deixar-se sorprendre per la natura. El meu premi.
