De sobte, el despertà una veu meravellosa que recitava melodiosament :
«Si l’aigua és plata, la mia és amor
la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és or.
Si l’aire és gebre,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és foc».
El xicot, encuriosit i atret per la veu encisadora, no s’ho va pensar més i se n’anà cap al gorg d’on provenia. En arribar-hi, es trobà amb una donzella, bella com el sol, que s’emmirallava a l’aigua mentre anava cantant la dolça melodia. El jove se n’enamorà al moment i li proposà maridatge. La noia acceptà, però abans li posà una condició : Mai no havia de preguntar-li el seu origen, afegint que no se li ocorregués anomenar-la «Dona d’aigua». El noi va estar-hi d’acord. Es casaren i foren molt feliços.
Passà el temps i un dia malaurat, el matrimoni es discutí, i el marit enfurismat, va retreure a l’esposa el seu origen ignorat motejant-la «Dona d’aigua». Mai que no ho hagués dit. Tan punt ho va sentir la noia, esporuguida, marxà rabent de casa. Va ésser inútil que el marit la seguís desesperat. Desaparegué per sempre més.
D’aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s’anomena «la dona d’aigua».
Canon 5D MkII amb el canon 17-40 a 22mm
f/11, 0,8s, ISO 800, degradat neutre de 2 passos, trípode, cable i una mica d'equilibri
