'Tres vidas de santos', Eduardo Mendoza, Seix Barral

Després de 'El asombroso viaje de Pomponio Flato', Mendoza ens obsequia amb un llibre compost per tres contes, de fet el primer, 'La ballena', podria ser considerat una nouvelle per la seva extensió.

Són relats escrits en èpoques diferents i publicats ara conjuntament. Els sants de Mendoza no ho són en el sentit catòlic del terme, per això dedica tota la introducció a definir-nos el seu particular concepte de santedat.

De totes tres històries jo em quedo amb la primera. La situa a la Barcelona del Congrés Eucarístic, l'any 1952. En una ciutat grisa i sòrdida, una família burgesa espera poder acollir un dels molts bisbes que la visiten i que l'escassetat de places hoteleres fa que s'hagin d'allotjar en cases particulars. Ells desitgen tenir aprop un bisbe europeu, amb prestigi i pedigree i, en canvi, se'ls assigna un prelat centreamericà, baixet, rabassut i amb poques llums. Apart del bisbe Putucás hi surten altres personatges deliciosos, com l'oncle Víctor o la tieta Conchita. Tot l'humor i la ironia pròpies de Mendoza els trobem aquí. Només per això ja val la pena comprar el llibre.

En el segon conte, 'El final de Dubslav', el protagonista, mentre es troba en un poblat perdut de l'Àfrica, rep dues notícies relacionades amb la seva mare, per un cantó la seva defunció i per l'altre la concessió d'un premi a la investigació oftalmològica. Això li provocarà un dilema que no direm com el resol.

La tercera història, 'El malentendido', l'he trobada la més fluixa i previsible. Tracta de la influència que rep el reclús Antolín Cabrales Pellejero, de part de la seva professora de literatura de la presó.

Com a curiositat, en l'acte de presentació de l'obra als llibreters, l'Eduardo Mendoza em va comentar que la seva àvia era de Mollet. Ell creia que un cop es va traslladar a Barcelona a viure van desaparèixer tots els vincles amb el nostre poble. De tota manera va dir-me que era de Cal Cabasset. He preguntat a força gent i ningú me n'ha sabut dir res. Si algú en sap algun cosa pot escriure al bloc i li farem arribar la informació.

'El factor humà', John Carlin

A la presentació del llibre feta a Barcelona, l'Eduardo Mendoza va dir, més o menys, que era la millor novel·la que havia llegit darrerament si no fós perquè no era una novel·la. Un cop llegit t'adones de que tenia raó.

John Carlin, periodista britànic, va estar a Sud-àfrica de corresponsal entre 1986 i 1995, amb la qual cosa va viure en primera persona fets tan transcendents com l'excarceració de Mandela, la seva proclamació com a president del país i la victòria dels Springboks a la copa del món de rugbi de 1995.

Si hi ha una paraula per definir el Mandela del llibre, aquesta seria seductor. Mandela sedueix tothom. Ho fa amb els seus carcellers, amb la seva gent del CNA (Congrés Nacional Africà) i, el que és més important pel rumb que prendrà el país, amb els afrikaners.

Tota l'obra va preparant al lector per a l'apoteosi final que és el triomf de la selecció nacional de rugbi a la copa del món de 1995. El campionat és concebut com una via per fer de Sud-àfrica un sol país. El rugbi era un esport que s'identificava amb el poder blanc i l'estratègia del CNA fou que els negres també s'identifiquessin amb l'equip i tambe acontentar els blancs que , a causa del bloqueig esportiu, feia anys que no disputaven una competició oficial internacional. És aquí on es deplega tota l'artilleria. Hi ha imatges molt emocionants com quan els jugadors (tots menys un, típics afrikaners cepats i rudes) assagen el Nkosi Sikelele, l'himne de la població negra, o quan Mandela entra a l'estadi i tot el públic, amb àmplia majoria de blancs, es posa dempeus i comença a cridar 'Nelson, Nelson, Nelson'.

Poca cosa més vull afegir, de fet és una obra colpidora i que, a més a més, recull l'opinió directa de molts dels protagonistes. En moments de crisi econòmica i política, veure el retrat d'una persona tan clarivident i justa com Mandela és un senyal d'optimisme.

Acabaré amb un comentari de Viljoen, un general de dretes a qui un sector ultra afrikaner encomana el lideratge militar. La seva trobada amb Mandela li suposa un canvi total d'actitut i, en paraules seves, el motiu va ser el següent:

"El caràcter de l'adversari: si te'n pots refiar, si creus que desitja genuïnament la pau. El més important quan seus a negociar amb l'enemic és el caràcter de les persones a l'altra costat de la taula i si compten amb el suport del seu poble. Mandela reunia ambdós aspectes."