El Premi Llibreter de narrativa d'enguany ha anat a parar a la novel·la 'Botxan', editada per Proa i Impedimenta. Escrita l'any 1.909 és l'obra més coneguda de Natsume Sôseki, considerat el pare del la novel·la japonesa contemporània. Segons va dir Enrique Redel a l'acte de lliurament del premi, Botxan és un llibre de referència al Japó, on passa de pares a fills.
Es tracta d'una obra d'estructura molt senzilla i d'una temàtica plana però que resulta interessant per conèixer una mica la mentalitat japonesa. Botxan, el personatge principal, és un xicot ingenu però amb un sentiment de la lleialtat i de la tradició molt arrelat. L'humor és també un element important a l'obra.
'A causa del meu caràcter temerari, heretat del pare, no he parat de vessar-la des de la infantesa. Un dia, a l'època de l'escola primària, vaig llançar-me des del primer pis del col·legi i com a conseqüència d'aquest fet vaig haver de quedar-me al llit durant tota una setmana, sense poder moure el maluc. Si em pregunto per què vaig arribar a fer una bestiesa com aquella, no trobo cap raó de pes que ho justifiqui.'
Aquest primer paràgraf reflecteix perfectament el to de l'obra i del personatge.
La filosofia del premi llibreter és rescatar de l'oblit aquelles obres que hagin estat publicades en un periode determinat (en aquest cas entre l'1 d'agost de 2007 i el 31 de juliol de 2008) i que, degut al ritme frenètic amb què es publica, no hagi trobat el ressò que es mereixia per la seva qualitat. Atenent a les bases, 'Botxan' és un candidat ideal per al premi. És una obra que pot agradar més o menys però que suposa recuperar un clàssic i posar-lo a l'aparador, com va passar en el seu moment amb 'L'última trobada', del Sandor Marai, o amb 'El cinquè en joc', del Robertson Davies.
Dit això, crec però, que el Premi té una assignatura pendent importantíssima i és que no s'hagi premiat mai cap obra escrita en llengua catalana. És ben curiós que un premi impulsat pels llibreters de Catalunya no hagi premiat mai una autor en la llengua pròpia del país. D'ocasions n'hi ha hagut un munt, recordem que han estat finalistes obres tant importants com 'El millor dels móns' (Monzó), 'Calaveres atònites' (Moncada), 'Pa negre' (Teixidor) o 'La pell freda' (Sánchez Piñol). Es podria argumentar que el Monzó o el Moncada no el necessitaven perquè ja eren autors consagrats, o bé que 'La pell freda' ja havia estat un èxit de vendes (ho va estar a posteriori, no quan es va lliurar el premi) però hi ha hagut altres ocasions d'or que s'han malaguanyat. Per a mi la més clara va ser l'any passat amb 'L'alè del búfal a l'hivern', estàvem davant d'una obra excel·lent, d'una autora mallorquina, la Neus Canyelles, pràcticament desconeguda. Recreava els últims dies de l'escriptora Jean Rhys amb un llenguatge meravellós i una estructura treballadíssima. Finalment el premi va anar a para a 'Fa mil anys que sóc aquí', al meu entendre, una obra totalment prescindible.
L'any vinent el Premi farà 10 anys, una bona manera de celebrar-ho seria amb una obra en català.
Ahir, davant un bon nombre d'alumnes avançats dels cursos del Servei Local de Català de Mollet, l'escriptor Emili Teixidor va donar-nos una lliçó magistral d'animació a la lectura.
Entrades
