'Sunset Park', Paul Auster, Edicions 62

Cada cop que Paul Auster publica un llibre em trobo davant el dilema de llegir-lo o no i sempre caic en el parany de fer-ho. Tot el que ha escrit després de ‘Bogeries de Brooklyn’ haig de confessar que no m’ha agradat. ‘L’home a la foscor’ em va semblar una novel·la totalment prescidible. Pel que fa a ‘Invisible’, no va deixar-me cap petja. L’avantatge de les obres d’Auster és que són de fàcil lectura.

Auster és a la literatura el que Allen és al cinema. Tots dos, normalment, centren les seves obres a Nova York, cada any ens presenten un treball (en ocasions reixit, en altres no tant) i, sovint, els seus personatges gaudeixen d’un cert pedigree intel·lectual.

A ‘Sunset Park’, el protagonista principal, Miles Heller, és un jove amb molt talent i fill d’un prestigiós editor independent i d’una actriu que interpreta Beckett en un teatre de Nova York.

La novel·la comença amb un Miles vivint a Florida desnonant pisos i fent-hi fotografíes dels objectes que han deixat els que hi vivien. Allà coneix Pilar, una jove estudiant d’origen cubà i menor d’edat. Miles fa set anys que ha deixat els estudis tallant, també, qualsevol relació amb la seva família. Als setze anys presencia l’atropellament del seu germanastre, fet del qual se sent culpable. Aquest sentiment de culpa el fa deixar-ho tot. Una germana de la Pilar, però, intenta extorquir-lo pel fet de tenir relacions amb la menor. Per aquest motiu, torna a Nova York.

Auster incideix en els temes de sempre, l’atzar , el sentiment de culpa o la vellesa.

No he trobat, però, emoció ni en els personatges ni en el que els hi passa. El Miles projecta en la Pilar tot allò que ell no ha estat capaç de fer però d’una manera que no s’adiu gens amb l’edat que té. Al cap i a la fi estem parlant d’un home de 24 anys. Amb tot, al final de la història el personatge s’ensorra per un fet, al meu entendre, insignificant.

La resta dels personatges, l’Ellen, l’Alice o en Blind són massa estereotipats.

En definitiva, he tornat a caure en el parany de l’Auster i, de ben segur, que no será l’últim cop.

No som davant d’una mala novel·la però sí que podríem esperar més de l’autor de ‘El palau de la lluna’ o de ‘Bogeries de Brooklyn’.

'El club dels optimistes incorregibles', Jean-Michel Guenassia, Edicions 62

Després de tenir-vos abandonats durant unes quantes setmanes, ja se sap que l'estiu és una època estranya, tornem a la càrrega amb una novel·la que acaba de sortir i que ens ha tingut fascinats durant les vacances ,hem tingut la sort de poder gaudir d'una galerada que ens va proporcionar l'editora.

És la segona obra que publica l'autor i la primera traduïda al nostre país. Arrenca l'any 59 en plena guerra d'Algèria, la guerra freda i l'aparició del rock and roll.

Michel Marini és un noiet de 12 anys que comença a freqüentar el bar Balto de París, un lloc peculiar on hi ha una sala amagada que serveix perquè es trobin tot un seguit de dissidents de la URSS i d'altres països de l'est. Jean-Paul Sartre i Josep Kessel també hi treien el cap i, de tant en tant, els ajudaven a trobar alguna feineta.

Michel es va enriquint de les experiències d'aquests personatges com si fos una esponja. D'altra banda la seva vida familiar també quedarà marcada per problemes sentimentals i la guerra d'Algèria.

L'Igor, el Leonid o el Sasha es troben en una situació estranya. D'una banda han sortit dels seus països buscant aires de llibertat però no són rebuts amb entusiasme en una França que no vol enemistar-se amb la Unió Soviètica i amb una intel·lectualitat que flirteja amb el comunisme, el cas de Sartre.

De mica en mica Guenassia ens va narrant els motius pels quals han hagut d'abandonar família i país i ens manté expectants amb un secret del qual no en sabrem la veritat fins al final.

Som davant una novel·la deliciosa, ben construida i ben ambientada que ens ajuda conèixer aspectes de la vida francesa en una època en què el nostre país es trobava en una situació ben diferent.

Absolutament recomanable.

'L'africà', J.M.G. Le Clézio

'L'africà' és l'única obra de Le Clézio disponible en versió catalana. Són escassament 100 pàgines de caire autobiogràfic.

Més que un relat minuciós de l'època de la seva vida que va passar a l'Àfrica, on el seu progenitor exercia de metge, 'L'africà' suposa un exercici molt sincer d'apropar-se a la vida del seu pare i d'intentar comprendre'l.

Per a Le Clézio, aquest periode africà va suposar conèixer un home al qual, per culpa l'aïllament forçat que va partir durant la Segona Guerra Mundial, encara no havia vist mai. Ell, que havia viscut a Niça sota la protecció de sa mare i de la seva àvia, es troba de sobte en un món ple de sensacions diferents i sota a tutel·la d'un personatge autoritari a qui aquests anys lluny dels seus éssers estimats ha tornat malhumorat i trist.

Crida l'atenció la data de publicació del llibre, molts anys després dels fets. Aquestes situacions personals són difícils d'analitzar i requereixen un allunyament temporal per tal de tenir una visió mínimament objectiva.

Ens trobem davant d'una declaració d'amor envers la figura paterna i també envers un continent espoliat i abandonat.

A continuació us n'ofereixo un tast:

"Tot ésser humà és el resultat d'un pare i d'una mare. Podem no reconèixer-los, no estimar-los, podem dubtar d'ells. Però ells són allí, amb el seu rostre, les seves postures, les seves maneres i les seves manies, les seves il·lusions, les seves esperances, la forma de les seves mans i dels seus dits del peu, el color dels seus ulls i dels seus cabells, la seva manera de parlar, els seus pensaments, probablement l'edat de la seva mort, tot això ens ho han transmès".

És la primera obra que llegeixo de Le Clézio però puc afirmar que no serà l'única. Us la recomano de totes totes.