Quanta, quanta Rodoreda...

Comença l'any Rodoreda.

La primera commemoració oficial ha estat l'adaptació teatral de 'La plaça del Diamant'. Vaig anar al Nacional el dia de l'estrena i puc dir que no em va agradar. L'obra es divideix en tres parts, la primera, amb una durada d'una hora i mitja, és una successió contínua de decorats que no permet que l'espectador agafi el fil de la història (com es nota que paga el contribuent!). La segona i la tercera part, més curtes, estan millor però no com per tirar coets.

Tractant-se d'una adaptació no cal ser estrictament fidel a l'obra original, en aquest sentit trobo que la pel·lícula estava molt millor. La interpretació dels actors principals tampoc no em va agradar. Una Sílvia Bel, en el paper de Colometa, sense força i un Marc Martínez, com a Quimet, lamentable. Sí que val la pena remarcar el treball d'algunes de les actrius secundàries com la Mercè Arànega, l'Imma Colomer o l'Anna Sahún.

Esperem que les properes iniciatives oficials siguin més reeixides.

Vull fer esment en aquest post, tal com diu el títol, de la darrera novel·la de la Rodoreda, 'Quanta, quanta guerra...'. Fou publicada per primer cop l'any 1980. La pròpia Rodoreda fa el pròleg, on diu que va escriure l'obra tres cops de cap a peus abans no es va va decidir a publicar-la. El protagonista, l'Adrià Guitart és un jove que marxa de casa buscant llibertat i conèixer món. Com diu l'autora en el pròleg, és un antiheroi. Va passant per diversos escenaris i coneixent persones diverses però, de fet, va lliscant per tot arreu com de puntetes.

Hi ha fragments de la història que són realment poètics i d'altres que són paranoies de l'autora. Amb tot crec que val molt la pena llegir-la. No busqueu una obra que parli de la guerra, com 'Incerta glòria'. La guerra és una excusa per tal de dibuixar els escenaris i les situacions que es trobarà l'Adrià. Rodoreda ja avisa que "en 'Quanta, quanta guerra...', de batalla, allò que se'n diu una batalla, no n'hi ha cap".

Bé aquest és el darrer post de l'any. Potser trigaré una mica en publicar el següent. Tinc dos motius de pes, el primer que aquests dies hi ha feina a la llibreria i el segon és que estic llegint 'Les benignes', una novel·la que només té 1150 pàgines.

Bon any!

La bella Itàlia/3. 'El librero de Selinunte'

Amb aquesta entrada acabo la sèrie dedicada a llibres d'autors italians (tot i que en tinc algún més a la reserva).

El Javier Santillán, editor de Gadir, em va dir, a l'acte de lliurament del Premi Llibreter d'enguany, que estava a punt de treure una novel·la que em recomanava molt, 'El librero de Selinunte', de Roberto Vecchioni. L'autor és un conegut cantautor italià, a més d'escriptor i professor de literatura.

Tant aviat va arribar a la llibreria, la vaig agafar i vaig llegir-me-la.

És una novel·la molt curteta (12o pàgines) que ret homenatge a la literatura i als petits llibreters com a prescriptors d'antics i nous lectors. Està farcida de cites literàries, detalladament referenciades al final del llibre, i adapta el conte del 'Flautista de Hamelin' per mostrar-nos com seria el món si un bon dia desapareguessin les paraules.

Estem davant d'un caramelet que només pot sortir d'una editorial amb poca estructura i amb molta dedicació i amor per la literatura com és Gadir.

La bella Itàlia/2. 'Com déu mana'

Feia temps que volia llegir una novel·la del Niccolò Ammaniti. Un cop que el Vicenç Villatoro va estar a la llibreria presentant un dels seus llibres me'l va recomanar. Les primeres novel·les que li van traduir al nostre país venien amb el segell de 'realisme brut' i jo el relacionava amb un tipus de literatura que no m'agrada.

'Com déu mana' arriba després d'haver rebut el premi Strega i haver venut 700.000 exemplars a Itàlia.

Haig de dir que Ammaniti és un mestre narrant situacions i controla molt bé el ritme de l'obra. Els personatges són molt marginals i tant podrien viure en el suburbi d'una ciutat italiana com a Los Angeles, a Nova York o a una barriada de qualsevol ciutat de l'extrarradi barceloní.

És una obra molt recomanable per als seguidors d'autors com Irvine Welsh o Bret Easton Ellis.

La bella Itàlia/1. 'La lluna de paper'

He titulat aquesta serie d'entrades com 'La bella Itàlia' perquè els tres últims llibres que he llegit són d'autors italians.

Portava una temporada molt dolenta de lectures i vaig pensar que la millor manera de trencar aquest dinàmica era agafar una novel·la negra. Vaig triar 'La lluna de paper', la darrera aventura del comissari Montalbano. Camilleri decep poques vegades.

El policia sicilià ha d'investigar la mort de l'Angelo Pardo, un exmetge reconvertit en visitador mèdic. El que sembla un crim passional, esdevindrà un bon embolic on es barrejaran drogues, joc, delictes financers, etc.

Salvo Montalbano comptarà amb l'ajut inestimable d'en Catarella, que serà l'encarregat de trobar el 'pas de bord' de l'ordinador de l'Angelo.

En definitiva, es tracta d'una novel·la divertida, amb personatges molt entranyables i plena de sorpreses pel que fa a la investigació policial. Us la recomano.