La revolució noudemòcrata

El diable va actuar en forma de primera proposta errònia
de dos noms horrorosos per a la cosa.

Ja saps, amic, que els congressos dels partits els carrega el diable. Com s’ha posat les botes aquest cap de setmana! Després de parlar amb assistents al funeral de Convergència i el bateig del Demòcrata trec la conclusió que les bases del vell partit d’ordre –que se’ls havia fet vell per desgast no per cronologia– van veure que una altra democràcia interna era possible i que als dirigents se’ls pot rebatre... Més quan et diuen que en l’interregne entre la mort i el naixement no hi ha jefes. 

Una llàgrima per la Kira

La seva mirada, neta i de front, la tindrem ancorada al cor per sempre. 

Em disculparàs, amiga, però avui no em surt un article, avui em cau una llàgrima tan llarga com és aquesta columna. La Kira ens ha deixat un enorme forat a l’ànima. 

Des del mateix dia que va entrar a casa –només fa set anys– va decidir que no volia ser tractada com una mascota i es va guanyar –amb la seva gentil tossuderia de Labrador– la posició d’un més en la família: la més petita, la més mimada, però, alhora, la que repartia més amor en cada un dels seus gestos. La seva mirada, neta i de front, la tindrem ancorada al cor per sempre. 

Com es fan estimar... em dius. Sí, i alguna cosa més. Amb el temps te n’adones que els horaris familiars estaven organitzats al voltant dels passejos amb ella, i la quantitat de petits detalls quotidians que quedaran eternament lligats a la seva memòria: l’alegre tikitikitiki baixant el seu negre lluent escales avall per saludar-nos quan arribàvem a casa, fos l’hora que fos. 

Què faré a partir d’ara amb el darrer trosset de donut de l’esmorzar? I qui rebrà les visites, tan convençuda que estava ella que venien a veure-la? Mai hauria pensat que podria escriure tot això sense trencar el teclat. És dimarts, comencem la setmana, i no és una bona setmana:(

Què faré a partir d’ara amb el darrer trosset de donut de l’esmorzar?

Article publicat al diari La Mañana el 5 de juliol de 2016

Conservadors davant el risc

Millor Llorens que arriscar un cèntim de PAC.
Foto: Tony Alcántara 

24 hores després de les eleccions, amic, no és temps suficient per a començar a parlar de pactes. Però els periodistes –i bona part de la ciutadania– tenim pressa per saber què passarà a partir d’ara, i més tenint pressent els antecedents. 

El tauler, la fitxa i la ‘bolita’

En aquests jocs ràpids, sempre guanya qui mou la mà.

Aquesta és la setmana decisiva, amiga, per apurar les estratègies del complexe joc polític estatal. I com que això de Catalunya s’ha convertit en la clau de la governabilitat espanyola, serà la setmana en la qual s’examinarà –també– l’enrevessat tauler català. Ahir ho va començar a fer La Vanguardia (que, per cert, ha canviat de proveïdor d’enquestes) amb un sondeig en clau de possibles eleccions al Parlament la tardor vinent. 

El factor Puigdemont

Puigdemont és el primer President que no ha matat per ser-ho...
I sap tocar la guitarra... Foto: Rac1.

Manta vegades m’has sentit a dir, amic, que els polítics no són extraterrestres. És per a dir que surten des de dins de la societat i que, per tant, gaudeixen de les mateixes virtuts i pateixen dels mateixos defectes que tots nosaltres. Avui a la frase li dono una dimensió que evitem per obvia: els polítics també són persones humanes. El factor humà l’oblidem massa sovint. 

Una pantalla enrere

Les diputades de la CUP, soles, en finalitzar el pla del Parlament.
Foto: @Cati_Politica

Amb absolut respecte a les CUP per a decidir les seves línies d’acció, però sense acceptar cap lliçó d’ètica, coherència, valentia i radicalitat, cal que es reconegui que les 10 ahir van liquidar l’actual fase del Procés. No el Procés en sí –aquí tenen raó– sinó la fase actual després d’haver passat la pantalla del Dret a Decidir i tenir el primer Govern independentista de l’actual història de Catalunya. 

Un pa a mig coure

Això dels Pressupostos i la Legislatura de la Ruptura és un pa a mig coure.
Fotografia: Parlament de Catalunya

Tal i com em deia el pare, amiga, això dels Pressupostos i la Legislatura de la Ruptura és un pa a mig coure. Ser fill de forner i, durant molts anys, forner en funcions et fa aprendre que per molt que corris el pa no és pa fins que no s’hagin complert determinades fases i que totes elles requereixen del seu temps propi.