Per a no oblidar

El llibre de Teresa Ibars és una delícia en uns temps en què
el darrer tuit et fa perdre la memòria dels cinc minuts anterios 

Has llegit l’ultim llibre de la Teresa Ibars, amiga? Atlas de l'oblit (Pagès Editors) és una delícia en uns temps en els què el darrer tuit et fa perdre la memòria dels cinc minuts anteriors. Convertint en luxe el seu ofici d’arxivera i amb l’anim de guanyar-li la partida al maleït alzheimer del pare –que et fa estremir en les primeres pàgines–, el llibre és un acurat elogi d’una infantessa innocent en l’Aitona rural que anava creixent a ritme del desarrollismo franquista recreant una galeria de personatges tant apassionants com sorprenents. 

El llaç groc

Un llaç groc sense final, la proposta d'Ermengol

A l’amic Ermengol sembla ser que li ha anat bé que li posessin en ordre el desgavell que tenia a les artèries, amic, i que la sang renovada –ressuscitada, diria ell– li rega perversament un cervell que bull desbocat. Des de fa uns diumenges ha reprès l’espai central d’aquesta pàgina de manera setmanal com a vàlvula d’escapament a tant repòs i vida sana imposada pels metges als quals ara adora. 

Candidatures

Tots a corre-cuita per arribar al 28-A

Quatre pinzellades, amiga, al voltant de les notícies que anem coneixent sobre com les diferents formacions estan bastint a corre-cuita les seves llistes per les eleccions sobrevingudes del 28 d’abril.

Trenta anys

Al dia després d'arribar a Lleida, l'aigua tornava a la Font del Jan

Avui fa trenta anys que vaig arribar a Lleida, amic, una ciutat en la qual he viscut molts més anys que en la meva vila natal, raó per la qual ja fa temps que dic allò que sóc un lleidatà nascut a Barcelona. De fet, més ponentí que els meus fills, que ho són perquè els seus pares van decidir parir-los aquí, mentre que la Carmen i jo vam optar voluntàriament per fer vida en una ciutat que en aquells temps només tenia dos ponts, la Seu Vella mantenia pedres disperses pel claustre i els plens municipals s’iniciaven a les vuit del vespre.