A cor obert

Ros dibuixa en la seva llibreta com creu que pot governar a partir d'ara

El 8 de gener de 2004 el plenari de la Paeria escollia per primera vegada Àngel Ros com a Paer en Cap i ho va ser amb 16 vots producte del pacte tardà fet pel PSC i ICV amb ERC i que propicià que a Antoni Siurana li acceleressin la marxa de Lleida. Onze anys i mig després Ros només pot comptar amb 8... El que hauria d’haver estat el seu mandat més plàcid (només ell ha obtingut dues majories absolutes consecutives) es va anar enverinant fins al punt que defineix aquests quatre anys passats com “els més durs de la meva vida” en l’entrevista que li fem.

El verí el portava precisament en l’èxit aclaparador del maig de 2011: En mig de l’inici de la desfeta generalitzada del PSC-PSOE es va creure prou fort com per assaltar la direcció del partit i voler ser candidat alternatiu a Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Aquella etapa la vaig descriure al llibre Àngel Ros cara i creu i la defineix el títol del primer capítol, Amb la cara plena de mans, que és com se l’han tornat a deixar els resultats de diumenge passat.

Ho ha tingut a les mans...

Postius vol liderar l'oposició sense ser-ne el Cap...

Certament, després de Manel Oronich -memòria que encara cou dins de CiU però que la casualitat ha volgut que comparteixi data d’aniversari amb l’actual portaveu convergent- aquesta ha estat la primera vegada que un candidat de la coalició li ha pogut discutir, ni que sigui durant 72 hores, l’alcaldia a un Paer en Cap socialista. Les matemàtiques en política perden part de la seva essència de ciències exactes i entren en una nebulosa quan els números els has de posar en context. Ha repetit el pitjor resultat de CiU, 6 regidors, i només ha guanyat 700 vots... Sí, però ha estat l’únic que ha resistit el tsunami de la transparència en la Paeria mentre els socialistes es deixaven 6.000 vots i 7 edils i el PP ha perdut 4 escons i 3.000 suports populars. Sí, sóc de Lletres però aquests números de Toni Postius no es poden menystenir per a res.

Avui entrevistem al diari a aquest jove que el dia que va néixer resulta que els de la UGT ja li organitzaven una crisi a l’alcalde Siurana tal i com vam descobrir en regalar-li la portada del Diario de Lérida d’aquell 11 d’agost de 1984. Sembla ser conscient que té temps pel davant i no dóna la impressió de voler malbaratar-ho tot amb presses que són males conselleres. De fet, un dels seus principals consellers, el número tres de la llista que exerceix de número dos de l’equip, Paco Cerdà, ja fa dies que li diu que tot està encara per arribar.

Pide cambio... ara mateix no en tinc!

Entrevistant la líder de Ciutadans

Ciutadans va irrompre en l’escenari polític català de la mà d’un jove desacomplexat que es va mostrar en pilotes en el seu primer cartell electoral i que ha sabut exhibir la seva mestria en els debats de dialèctica que guanyava a la Universitat. Amb tècnica purament semiòtica Albert Rivera ha sabut vorejar les fronteres ideològiques en les quals es mouen mentre encara ens estem refent de la suposada mort de les ideologies. Ara són de dretes i ara d’esquerres, però els problemes que han tingut en aquesta campanya electoral ha estat la quantitat de xenòfobs d’ultradreta que se’ls havia colat. S’han desfet d’ells, però no recordo cap polèmica per portar a les llistes algun escindit d’allò que denominen esquerra radical...

I és que la descomposició del cos corrupte del PP els ha servit per a trobar el seu paper: Convertir-se en el fre, per la dreta, de l’avenç d’una esquerra que fins i tot espanta a l’esquerra institucionalitzada. I tot això, que ningú no s’equivoqui, són mèrits des d’un punt de vista de la tècnica política.

Dels primers descorbatats

Entrevista al republicà Carles Vega

L’any 1999 Esquerra va donar un salt important a la ciutat de Lleida doblant regidors, en passar d’un únic edil a dos. Tot eren felicitacions, evidentment, fins que van caure en el compte que aquest bon resultat era irrellevant, políticament parlant: Siurana havia obtingut majoria absoluta i decidí mantenir el seu pacte de govern amb Iniciativa iniciat quatre anys abans. Només els hi quedava la travessia del desert en ser l’últim de l’oposició pura i dura. Amb ells, una part masculina del Saló de Plens va aparèixer per primera vegada descorbatada i -la memòria és feble- rebien les mateixes crítiques suposadament estètiques que avui suporten els que apareixeran als plens amb samarretes de colors llampants i missatges cridaners.

Un d’aquests dos edils republicans era Carles Vega, 16 anys més jove que ara que ha saltat a la dècada dels 50, i que entrevistem avui al diari. Algunes de les sensacions del passat les recuperarà a ben segur quan passi la bromera dels primers dies de reunions, anàlisis a corre-cuita i mirar de salvar alguns trastos de campanya. El resultat assolit és de tot menys negatiu: De no tenir presència municipal a recuperar Grup Municipal amb tres escons, però com va passar ençà, seran tres regidors gens transcendents per a la investidura del nou Paer en Cap.

La dignitat d’una sandàlia

Acompanyant l'entrevista a Pau Juvillà

La joventut és una malaltia que es cura amb l’edat, que deia no sé qui i que més d’una vegada han sentit la gent de les CUP, homes i dones que, en la seva gran majoria, han deixat de ser aquells joves que fa 10 anys van donar la passa de l’activisme polític decebuts per la institucionalització de la cosa pública. Ara tenen fills, alguns llocs de treball estable i una hipoteca que pagar, però no han perdut l’esperit de rebuig a la política clàssica que caracteritza la seva aposta antisistema.

La clau ha estat en mans de David Fernández, un dels tres diputats de les CUP al Parlament, que ha sabut trobar l’equilibri entre la crítica acerada al sistema des de dins del sistema, quadrant un cercle que els propis cupaires veien molt difícil fa temps: treballar des de dins de les institucions sense caure hostes de les cadires. En Fernández, o  Higinia Roig com és la seva identitat a Twitter, ha demostrat que amb una samarreta i una sandàlia a la mà es pot presidir amb dignitat ni més ni menys que la principal comissió d’investigació del Parlament de Catalunya, la que burxa en les entranyes del finançament de la política.

Transparència versus corrupció

A LA MAÑANA entrevistem a tots els nous grups de la Paeria fins diumenge

Que la transparència ha guanyat a la corrupció aquest diumenge és una de les primeres evidències que sorgeixen de la lectura una miqueta més calmada dels resultats electorals. Ha estat una onada generalitzada que ha recorregut la geografia peninsular, de costa a costa, i que ha provocat sotracs de magnitud encara per determinar. Els resultats al País Valencià en són la millor prova. Anys i anys votant polítics imputats fins que l’electorat ha dit prou.

Avui al diari entrevistem les dues forces més minoritàries de la nova Paeria, El Comú de Lleida i el PP, ambdós amb dos regidors, solament que el primer ha sorgit del no-res i el segon s’ha enfonsat des dels sis edils que va obtenir per sorpresa en aquell 2011 en què tot era donar-li canya a Zapatero. Representen els dos pols oposats del moviment que està canviant el país: L’agrupació d’electors l’ha impulsat l’onada d’indignació generalitzada contra els comportaments poc transparents de la casta i al primer partit d’Espanya l’ha enfonsat la impunitat amb la qual han anat tapant tants i tants casos de comportament més que dubtós.

Inapel·lable

Ros ha estat el més votat, però ha perdut més de 6.400 suprts.
Fotografia: Lídia Sabaté

D’entrada, accepto la culpa d’haver errat notablement en la meva porra preelectoral. Valgui, en tot cas, que vaig encertar en l’entrada de molts grups nous i en allò que la “d” de diàleg s’haurà d’imposar en la nova Paeria, però tampoc no vaig apostar un cèntim pel Comú... Queda dit.  

Paeria amb “d”

Les enquestes auguren un Saló de Plens de la Paeria més plural.
Foto: Tony Alcántara / La Mañana 

Els més vells recordem aquella campanya de Josep Giné, Lleida s’escriu amb O, i els tombs que donàrem per acabar d’entendre-la. El meu joc és més simple: Paeria s’escriu amb d, i si giren 180 graus la pàgina veuran... Bromes dolentes al marge, la “d” de diàleg s’haurà d’imposar al futur Ajuntament de Lleida si es confirmen les enquestes que aquests dies hem conegut i que van en línia de les anàlisis que fa dos anys que escric (perdonin la immodèstia i culpi’m si l’erro).

Predicció del 25M

A La Mañana hem creat aquest trol de campanya,
però només per riure, sense ànim de molestar a ningú eh...

Primera predicció que puc fer sobre el que passarà el 25 de maig: Guanyi qui guanyi i perdi qui perdi el dia abans a la ciutat de Lleida, el meu timeline de Twitter començarà a respirar i, amb una mica de sort, tornaran a reaparèixer cares de gent identificable que signarà el que afirma. 

‘Paraques’ i fantasmes

PSC i PP són partits de quadres urbans que s’han quedat en quadre als pobles

Feta la llei, feta la trampa... Al 1984, la norma impedia als alcaldes presentar-se a altres eleccions per la seva circumscripció. Per sortejar-la, Antoni Siurana va ser candidat al Parlament per Girona i Quim Nadal per Lleida. Aquest cruzado mágico és un exemple imaginatiu de com es pot jugar amb la legislació.