Com mosques a la mel

Amb la que cau, i molt especialment des d'ahir amb el nou cop judicial contra l'autogovern de Catalunya, estic llegint i sentit coses que em fan venir al cap unes paraules de Rosa Montero a la seva novel·la ‘Historia del Rey transparente’ (2005): “Las palabras no deben ser como la miel, pegajosas y espesas, dulces trampas para moscas incautas, sino como cristales transparentes y puros que permitan contemplar el mundo a través de ellas”.

Els colors de La Roja

La prima de risc del deute espanyol enfilada pels núvols i la prima als jugadors de la selecció estatal de futbol incrementada en un 20%. Podria no seguir escrivint, ja que el greuge comparatiu és evident i en sí mateix és un argument que permet qualsevol interpretació ‘a bote pronto’. Però intentaré ser fidel a la capçalera d’aquest bloc i fer un comentari a l’antiga, és a dir, reflexionant.

La paraula és el dard

El d’avui és un d’aquells dies en els quals trobo molt a faltar al que fou president de la Real Academia Española de la Lengua, Fernando Lázaro Carreter. Publicava al diari ABC una columna intitulada El dardo en la palabra, àcids comentaris sobre l’ús que de la llengua (la castellana en el seu cas) feien mitjans de comunicació, polítics i personatges públics de tota mena. L’article que publicaria es diria senzillament: Al rescate... I a ben segur seria una brillant il·lustració sobre la falta de llustre de la nostra classe política al voltant de si ens rescaten, ens intervenen o ens fan un préstec mentre ens pugen l’IVA, ens retarden la jubilació i ens retallen més serveis públics sense fer tants escarafalls.

Sensació d'impunitat

Sempre he cregut que pitjor que la corrupció o les corrupteletes, en ser greus ja en si mateixes, és la sensació d’impunitat que gaudeixen els que són enxampats, ja sigui amb les mans a la massa o presumptament implicats. En benefici de la sensació d’impunitat hi juguen factors com que cap partit polític mai demana explicacions a un militant seu per aquests fets però sí ho fan als altres partits rivals i que, de tant en tant, fins i tot s’alien els contraris per no demanar explicacions a ningú.