Pujar a la furgo, si per uns dies vaig recuperar la furgo, aquella que m'ha portat lluny i aprop hi ha vegades fins a l'infinit durant tant i tant de temps. Del vidre a les portes de darrere un munt de records em passen per el cap i ara aquesta cavitat es prepara per acumular-ne de nous.
La furgo es una experta en viatges, més que jo, ella sap en cada moment on ens ha de portar o sigui que es qüestió d'escoltar-la una mica i anar pujant i baixant marxes, tot depenent de la velocitat que ella ens vol fer viatjar. O sigui que arribar al país Basc no va ser cap problema. A dins de la furgo dels somnis hi han bons amics, en Ramon, en Marc i en Ryohei, més maletes, cadires, bici i vicis...
O sigui que tot està apunt per passar els pròxims 4 dies. Primera parada Bilbo, la casa d'en Raúl, un gran amic que feia 4 anys que no ens veiem cara a cara, i ara després d'un llarg viatge a cada una de les nostres esquenes ens falten hores per a explicar-nos tot el que ens volíem explicar. Pinxos, zuritos, entrepà de no ser que i voltes per “lo viejo y lo nuevo” amb el millor guia de la ciutat.
Aquests dies m'he estat preguntant que te el país Basc perque hi hagi anat tantes vegades, sol acompanyat, amb cotxe o amb bici, encara no ser que es el que tant m'atreu d'aquestes terres, però el que si que a cada parada una bafarada de records em picava a la cara, de fa 3, 4, 5 o 10 anys endarrere. Carretera de la costa fins a Mundaka, càmping i parit del Barça al bar, més furgo per la costa fins a Orio, càmping i a la nit hores mortes fins a Donosti. Matí de dilluns i desfem camí cap a casa, al poc parada per deixar a en Ryohei, ara ell seguirà el camí del seu viatge sol fins a Madrid després d'haver començat la seva pròpia aventura ara fa 13 mesos a Vietnam, quin tros de persona “maybe”. El radio no ha funcionat en tots els dies, però les converses no han parat ni un instant, sembla estrany com amb amics que fa tants i tants anys que et coneixes encara tinguis tantes coses de les que parlar. Hi ha estones uns poemes recitats per en Ramon, d'aquells que fan pensar, que et fan volar i anar gairebé tant lluny com el lloc on la furgo ens hagués portat... però aquest cop no ha pogut ser, poder a la pròxima, poder...
I ara a casa amb mails per contestar, el Barça que sona al menjador, el pare eufòric, la mare a Egipte amb en Cesc i l'Anna. I jo que des de que he tornat que encara no ser on sóc. Serà qüestió de mapa.
