Una Cobra, un pedal trencat i peixos de colors

A Trang faig fer parada amb l aintenció de just dormir una nit i anar fet camí cap al nord, però no em van deixar. Al matí de sortida una serp molt maca ella " una cobra" m'esperava al espai reservat per els ciclistes i motoristes, la puça estava emprenyada ja que amb el tràfic que hi havia no podia creuar la carretera. El cas és que em mirava de lluny amb cara de pocs amics i evidentment jo no volia passar massa aprop seu, em vaig haver d'esperar una estona, vaig creuar la carretera i vaig passar la bònica serp per l'altre costat, primer senyal del dia. El segon a 25 km de Trang va in els coixinets del pedal dret van dir prou després de 14200km, el dubte era intentar de fer 80km més fins a la seguant ciutat o desfer camí a Trang, per primer cop en molt de temps vaig tenir cap vaig optar per recular, ja que els 25 de retorn a la ciutat tot i no trobar mes serps al carril bici es van fer de mal pedalar amb un pedal que en pru feines rodava. Un cop a Trang vaig comprar uns nous pedals molt bònics i a bon preu després de una bona negociació. Amb tot el dia em va caure a sobre i vaig tornar a fer nit al mateix lloc. Fent el vol per la ciutat vaig trobar un propaganda de un petit barco que et portava a fer el vol per les illes properes, per poder fer una mica de tubu i ulleres i veure peixets i aquestes coses per tot el dia. El preu em va semblar raonable ja que tot estava inclós i va ser cert. El dia va ser molt xulo, sol i aigua a bona temperatura, només 5 giris a la barca i dos dels quals eren thailandesos, i amunt i avall per illes de somni, que semblen caigudes del cel, peixos de colors i barreres de coral, en llocs on erem sols, em va agradar molt i vaig disfrutar de valent tot i que el mar i nedar no és el meu fort, pero els paissatges i el thailandesos que muntaven el tour van estar molt i molt bé. Cada dia vaig trovant més el punt al país, tot plegat és molt diferent a Malasia, començant per la escriptura la religió i el fer de la gent, si que és cert que son més amables, peró també la comunicació és més dificil tret dels llocs turististics, al interior o els llocs per locals, només sents com diuen "Falang-falang" que vol dir turista blanc a la vista, correr apujem els preus. Pero en fí és una de les altres coses que van el viatge distret (negociar el preu de les coses) i els canvis culturals i de manera de fer i desfer, a cada pas un nou descobriment, a veure quin serà el proxim. De moment seguim a la carretera amb salut i aire a les rodes.

Buscant Thailandia, i si! ja l'he trobat.

Per arribar a la zona frontarera va ser tota una busqueda, en lloc hi havia un collons de cartell, ven gran que digués THAILANDIA, per als rucs com jo! sinó que només possava el nom de un petit poble fantasme, l'últim abans de entrar a Thai que no tant sols em sortia al mapa, la gent em tractava de tonto de no saber el camí per creuar cap a les noves terres, peró fent referencia al que sempre diu al meu Pare, preguntant es va a tot arreu i si si ja sóc a Thailandia.
El que em va soptar del cas, poder degut a la poca experiencia en creuar passos fronterers és que estant situats en zones com oblidades de la mà de deu, on hi ha un silenci mud que s'et fica fins al moll de l'os, de fet qui vol viure en un lloc com aquest? en una bona tanda de kilometres res de res, cases fantasme entre muntanyes mudes i "evolà" 500 metres abans de la frontera un gran mercat a la carretera, de tot i més amb infinitat de paradetes, per fí una mica de vida!
Passat els tràmits de la burrocacia que sempre són un xic desagradables i un cop a Thailandia alte cop un mercat a banda i banda, per després deixar pas a la mateixa secuencia de paisatges que a Malasia peró en sentit oposat, silanci i fantasmes i poc a poc poblets una mica més grans. En el pas per un petit poble em vaig creuar un parell de xics que no tenine pas més de 12 anys i que anaven amb moto, ens vam saludar amb una rialla, als pocs kilometres una moto m'atrapa i s'em possa al costat, jo que ja em pensava un altre xafarder a qui contestar, peró no! eren els dos xics que em portaven una ampolla d'aigua freda, collons quina alegria amb la calor que queia, va ser un regal diví que amb la poca comunicació que hi havia els hi vaig intentar agraïr el màxim possible. I per acabar el primer dia a Thailandia a la ciutat de Satun vaig anar a demanar per dormir al temple Budista, i sí! bingo!! lloc per dormir, fruita, madalenes, llet de soja, aigua i internet de franc que em regalava el veí de 3er segona...
I amb la entrada a thailandia ja en van 7 païssos en els últims 15 mesos, mare quin garbuix que tinc al cap!

Entre boires calides

Deixant P.Pinang amb un gran objectiu, arribar a creuar la frontera entre Malasia i Thailandia, altre cop la carretera em possa a lloc i em recorda que no sóc Superman. També cal afeguir una cosa, la informació a Asia es molt subjectiva, sempre que demanes per anar a un lloc i els km mai són els correctes, depenent de la cara que fas o del dubte que tingui el preguntat la resposta pot ser molt variada, normalment solen fer curt amb els km que et diuen, si és que no en fan de molt troç de llarg i l'altre és que sempre la ruta és plana, de bon fer. En fí d'alt d'un cotxe les pujades no és noten gaire, o aixó em sembla recordar.
Com deia no, no sóc Superman i amb 125km en vaig tenir prou i de sobres per acabar molt cançat, dia de calor de justicia, al voltant dels 40 graus i amb la boira càlida que envolcallava la carretera, boira càlida ja que es probocada per la crema de rostolls dels caps d'arrós que era estan secs, en tot el dia vaig menjar fum per donar i per vendre i entre la temperatura ambient i els graus de més que em regalaven els pagesos, ... en fí que no va poder ser. Tot i que la gran noticia del dia va ser que per fí, ara sí em van deixar dormir en una estació de policia, si bé amb la cara que hi vaig arribar i l'hora, pels vols de les 7 de la tarda no els hi quedava massa opció de ser amables, tot i que no m'hagués extranyat una alte negativa. Peró aquí no, aqui van ser més amables, em van deixar fer servir el labavo, em van donar uns encensos contre els mosquits i em van deixar dormir en un lloc sota cobert força raonable, tot i que a dins de la oficina amb l'aire acondicionat no si hagués pas estat malament.
Al final deixant Malasia amb bon gust de boca!! ara he redefinit aquestes terres com les del gran mercat, ja que hi ha molt comerça arreu i és pot trobar de tot i més a tot arreu!

P.Pinang

Dies de ciutat,
Pulau, Pinang és una petita illa a 15 minuts en ferry de la península de Malasia, una illa tot éspecial, em sembla que va ser un dels últims llocs havitat per anglesos, de fet l'estructura de la ciutat i el tipús de construccions, cases i edificis són força diferents a altres ciutats a les que he estat. He passat tres dies a la ciutat, tot esperant el visat per entrar a Thailndia, que si el tramitava a la frontera només tenia 15 dies i ara des d’aquí n’he pogut demanar 60 si fa o no fa per el mateix preu. Han sigut uns dies de voltar sense mapa per una ciutat simplement encantadora, plena de racóns i més racóns on badar. De fet es una ciutat que sembla fer esforços per no caure a terra, sobretot les parts velles on les façanes de les cases regalimen runa fins al peu dels carrers, peró aixó presisamnet és el que més m’agrada, aquest carácter tant propi d’aquest lloc. Deixant de banda el temple xines i el musulmà el que més m’ha agradat ha sigut la manera en que es destribuex l’entorn, cada carrer te una funció, aquí els restaurants, aquí els tallers de motos, aquí els d’accesoris per pescadors, .... i així fins tot el que us podeu imaginar, si demanava per una cosa em deien carrer tal i un cop allà tria i remena,... es divertit veure tanta competencia junta.
Però del que te més fama P.Pinang es per la gastronomia, variada tant de tipus com de preu, entre xinesos, malais, indis, pakistanis, thailandesos, indonesis, japonesos, francesos, italians, tot el que vulguis. Peró a mi el que més m’agrada es de menjar al carrer en una petita parada, taules i tamborets amb els locals i per menys de un euro menjà i beure, qui paga més és perque vol.
Un cop amb la visa a la mà marxo de l’alberg, i camí del ferry em donc compte de que aquesa ciutat esta declarada patrimoni mundial per la unesco, m’ha caigut la cara de vergonya d'anar tant poc informat pel mon, peró tot i aixó jo ja li possava un 10 abans de saber-ho.

I la pau va arribant....

I la pau va arribant, les rutes planes ara són la tònica del dia a dia, peró ja m'agrada, també aprop de la mar fa molta més calor, pero en fi no es pot tenir tot. Els ultims dies he pogut disfrutar de bones vistes i algunes carreteres secundaries poc transitades, també de dormir amb la tenda prop del mar. I que si pot fer prop del mar, dons banyar-se i afeitar-se la barba d'un mes, que és el temps que em tarda a creixer. Sembla estrany que a menys de 300m d'on vaig parar la tenda hi havia un hotel de 5 estrelles on els turistes paguen més de 300 euros la nit per passejar-se per la mateixa platja que jo estava dormint, de fet jo no tenia servei d'havitacions ni aire acondicionat, però la sorra i les vistes eren les mateixes.
Cada dia que passa estic més agust per Malasia, unes terres molt diverses, amb grans grups etnics que fan de cada poble o ciutat un espectacle diferent segons el grup que hi visqui, ja siguin malais, indis, xinesos o una mica de barreig, colors i més colors, mejars picants i cares, moltes cares de tots colors i sonrients.

Buscant la Pau.

Després de la sortida triunfal de K.L, de fer 5 dies de bici i un de caminada per les muntanyes "malesianes" on he patit i molt, entre que no estic gaire en forma, la calor de 30 graus, la humitat i jo que sóc molt feliç, ara he decidit de buscar la pau en les pedalades, vaig camí de la costa Oest, esperant trobar més allotjament, més llocs per menjà, carreteres mes transitades i platjes on poder fer un bany al pic de migdia. Amb la intenció de en un periode de 10 a 15 dies poder creuar la frontera tot fent camí cap al sud de Thailandia.

Somnis

El bon amic font, Pere font un dia em va dir que a la tornada m'anés preparant per somiar el viatge que s'ha acabat, que aquesta és una de les parts més increïbles del viatge en sí i que mai no si pensa.
En les diferents parts que aquest viatge està tenint i que algunes ja són com llunyanes, puc dir que encara no he somiat en NZ, per exemple o Pasqua. Però si que des de ja fa molt i molt de temps que somio molt a les nits i també de dia, alguns em diuen petit somia truites, la Txell i en Ramon. Em veig pedalant per la parts més rurals de Thailandia, per les petites viles de la Xina, perdut en mig del Tibet, envoltat de grans muntanyes i pedalant per les idiliques illes Greges, també em veig a d'alt de cabrera, fent una ullada a la plana abans de endinsarm-hi per complert, agafant l'ultim suspir. Somio en retrobar-me amb tots i cada un de vosaltres. No ser si somiar en el viatge fet serà molt increïble o no, si ho diu en Pere de segur que si. Pero ara per ara el que si em reconforta i molt és somiar en tot aixó, em fa tirar endavant.
El que si tinc clar és que no és pot viure sense somnis.

En fí, policia és policia a tot arreu,....

La Policia no és de fiar, de fet ja em val haver pogut pensar que em podien ajudar, ... en fí. L'altre dia deixant endarrera la gran ciutat vaig passar una petita ciutat, amb la intenció de fer nit al seguent poble, però allà no hi havia cap tipus d'allotjament possible, vaig demanar a l'oficina de policia a vaure que podia fer, que em recomanaven, rialles i poc serietat, em deien que anés al seguent poble a 50km que allà hi havia un petit hotel, jo els hi senyalava la bici, em semble que encara no entenen que la bici i una moto són diferents vehicles i que la bici va més poc a poc. Jo fent-me l'ornï, i aprofitant la meva condició de turista els hi vaig denamar amb un que parlava una mica d'anglés a veure si podia parar la tenda en un racó poc visible de la seva oficina, ja que era com un complex amb les cases i jardins en mig, em va semblar bon lloc i segur ja que per el camí no vaig veure massa bons llocs per parar la tenda, de bones a primers em va dir que si, aixó eren les 5 de la tarda, però que ho teina que demanar al oficial de la regió. Em va dir que m'esperes allà per la resposta. Al cap d’una hora i que l'encarregat no arribava vaig tornar a entrar i el mateix paio va i em diu que s'ho havia pensat i que allà no hi podia dormir, que havia de marxar, em vaig escalfar una mica i li vaig retreure que si em volia dir que no perque m'havia fet esperar una hora saben que esfa fosc passades les 7 i que no tinc suficent temps per anar en lloc, el poli, com tots, que aixó son les normes i bla bla bla. Puc entendre les normes si són clares, peró ara si ara no, per a mi no són normes o sigui que em vaig cagar amb tot, li vaig dir adeu cara cul en catàla i vaig marxar amb una cara molt emprenyada, diria que em va entendre, sinó per el que li vaig dir, per la mirada que li vaig deixar anar tot marxant.
En fi, que no hi ha mal que per bé no vingui. Jo tot creuat, després de 110km continuqava pedalant com un boig per arribar a ...... en lloc ja que no hi havia prou temps per arribar al seguent poble, decidit aixó vaig estar mirant llocs on parar la tenda, massa cases i mirades arreu, al final vaig i demano a una casa per dormir al seu jardí i Si!!! la familia musulmana que hi viu, després de explicarels'hi el que havia passat em van deixar passar la nit, em van convidar a café i avui el jove Ahmed m'ha fet un parell de Rotti canai per esmorzar, són increibles!! Rotti canai es un menjà tipic de malasia, fet a base de pasta de crep molt fina i ou, amb salsa curry que només es menja per esmorzar. El pare de la familila m'entres estava esmorzant ha sortit amb un aparell per mirar-me la presió, m'he la pres i m'ha dit que estava molt bé que podia marxar tranquil, peró per si a un cas m'ha donat unes empanades vegetals força picants i unes fruites molt rares i àcides, m'ha dit que tot era molt sà i ajudava a una millor circulació de la sang. El cert es que tot era bonissim i en un dia tant calurós com el d’avui s'ha agrait d'allò més i més les fruites que m`ha donat.

En fí, la policia no es de fiar i si pot et putejarà!!! Aquí i a tot arreu hi ha coses que no canvien mai.

Kuala Lumpur

La ciutat on els gratacels creixen com bolets, la ciutat que preten ser la més important del sud-est Asiatic, de fet comença bé te un aeroport que ja ens agradaria tenir a Barcelona o moltes altres capitals europeas. Aqui a la ciutat no em sento massa a Asia, ja que es extremadament europea, comerços centres comercials i on pots trobar de tot i més a molts bons preus, de fet es una parada oblgada per molts turistes que volen comprar primeres marques a preus realment molt baixos, Deixant de banda aixo K.L com diuen aqui es un lloc interesant, dicertit i ple de barrejes, aqui a Malasi conviuen força religions diferents, la musulmana la més nombrosa amb un 60% despés un 15% de Budistes, un altre 15% de Indús i 10 % ente catòlics i altres, aixó fa que sigui la pera. I si li sumes que Malasia desde fa moltsi molts anys ha sigut parada obligada de la Ruta naval de la Seda, fa que aqui si trobin, malais, indonesis, xinesos, pakistanis, japonesos, europeus, indis i molts altres vinguts de lluny per comerciar desde fa segles i segles. Com no aqui la sort m'ha vingut altre cop al meu costat, a l'aeroport vaig arribar-hi de matinada a les 2 de la nit, fent la viu viu buscant un lloc per dormir esperant les 8 del matí vaig coneixer a un dels encarregats de la aduana, el de quarentenes que em va deixar dormir dins la seva oficina lluny dels sorolls de l'aeroport i amb la tranquilitat de que ningú em podia robar res de res, després al matí vaig coneixer la Sona de la repùblica Txeca, amb la que vam estar buscant informació i lloc per dormir a la ciutat, ja us podeu imaginar la imatge de la Bici amb les alforges, jo petit com sóc al costat d'una noia de 1.80 rosa amb els ulls blaus corrent amunt i avall de la ciutat buscant lloc per estar, amb totes les mirades posades sobre ella que destacava sobre la resta, ja que aqui les cares son més haviat fosques i jo com si diguem sóc dels alts. Amb tot un amic de Bali em va passar el telefon de Nanai un local molt agradable que aquests dos dies m'ha fet de guia per la ciutat, visitant tot lo impresindible, aixó si el museu lo primer i després a voltar per carrers, mercats i racons varis que sol poder no hi hagues anat mai, demà amb un seu amic ciclista anem a fer una ruta per les muntanyes que hi ha aqui aprop, en tinc moltes ganes, tantes com les de deixar la gran ciutat i possarme a pedalar direcció de Thailandia, diumenge serà el gran dia.

Nota, deixeume ara cagar una mica amb tot ara, resulta que la companyia Qantas i Qatar airlines són una mica "cabrons" tenen els collons d'incloure com a material esportiu només el pals de golf, els hi donen 16 kg de franc i per la resta de sobre pes un preu ridicúl, les bicis, taules de surf i d'esqui no i entren a la llista i ens toca pagar el preu per kilo de sobre pes gairabé a preu d'or, presisament als altres esportistes, nosaltres que no tenim l'economia dels golfistes per dir-ho de alguna manera, dons aixó que macagum tot!!!!!!! a, un consell si podeu triar no voleu amb elles!! jo per la meva part ja he escrit a la companyia demanat un canvi de normativa molt educadament tot i les ganes de cantar-els-hi les 40.