King Country-Forgotten world highway

La pluja ens a portat a Taumarunui, el cor del camp diuen ells i de fet si que estan en un lloc que no es ni aixo ni allo, ni ciutat ni poble, ni costa ni muntanya. La gent se la veu molt de pages i es que, el que hi ha mes son pastures, granjes, xais i vaques. Es aqui on comenca la forgottrn world hw i es ven cert que es oblidada, els primers 90km ens han creuat o adelantat 15 o 20 cotxes, tota una delicia, apart de la poca afluencia de public al mig de la ruta hi ha un tram de 12 km que es de terra i al llarg dels 150km esta ple de cases abandonades i granjes en desus, tot plegat te un aspecte molt magic com si estiguessim 50 anys endarrera. El paissatge es esplendit i els dies asolellats. Al mig de la ruta a 90km de la sotida hi ha l'unic lloc per dormir i menja, una taberna i un camping. En aquest ens instalem i acabem fent cerveses amb el propietari, en Richard, en rud un holandes que va amb bici i naltros dos, la situacio es curiosa i en mig de tantes cerveses la comunicacio es complica per moments pero ens fem un panxot de riure.

Pedalant sota la pluja

Despres de quatre dies reprenem el cami cap a Stratford. El dia es lleva gris, esta molt tapat i cau una fina pluja que a estones es mes intensa, aquesta no ens deixara durant tot el dia. Amb un dia com aquest penses que no et pot passar res d'extraordinari, dons be. La primera parada la em fet al km 20, per menjar una mica i axoplogarnos de la pluja que no ens dona descans. Anem molls com anecs pero decidim continuar, la carretera ara es en pujada i aixins durant 10km fins arribar a Waituhi lookout, arribo primer i espero a l'albert, unes xuxes, unes galetes i no be, ja fa massa que espero. Pero de sobte el veig a lo lluny empenyent la bici, ho deixo tot i vaig cap a ell. Sorpresa a fet "pinxasu", ha trencat un raid i de postres la coberta te un tall de dos dits al lateral, se li acaba pedelar al km 42. Canviem el raid sota la pluja i al primer camion que passa li fem senyals i es para, aquest el dura fins aManunui prop de la destinacio final del dia, jo continuo pedalant. Ens trobem al poblet i alla busquem un altre cotxe per anar fins a Taumarunui, es para un noi que treballa a carreteres i l'acosta, jo continuo pedalat, ens retrovem altre cop al poble, vaig a buscar una coberta de recanvi, pero sorpresa la botiga fa 4 mesos que esta tancada, l'home es va jubilar, pero la dona de una botiga propera el truca a ca seva i parlo amb ell per telefon, ens mig entenem, jo, una coberta, 26, 1.90 ok, ok. Tal dit tal fet em diu que esperi que me la porta. Mentres estic esperant es para un cotxe, es el noi que ha portat a l'albert en l'ultim tram, em demana si estem be, si nessesitem alguna cosa, li explico la situacio i diu que va a dir-li a l'albert, que es a l'altre punta de poble que no es preocupi que tot esta solucionat, quin detall. Passa amb el cotxe i ens despedim, amb aquestes veig arribar a un avi, caminant apoc a poc amb la coberta a la ma, es un home molt amable, inclus diu que si vull m'obre la botiga per canviar-la, li dic que no cap problema ja ho arreglarem naltros, hem desitja molta sort i sen va, si no li dic ni hem cobra, al final 20 dolars es el preu a poder continuar.

En dies com aquests et dones compte que la vida no es tant puta, que no cal emprenyar-se, que el mon es ple de gent disposada a donar un cop de ma a canvi de un somriure.

pd: llos ja saps del meu company, jeje

La petita ja te nom.

Despres de casi 900km hem sembla que li he trobat nom a la bici a veure que us sembla. Es dira Nora

Tongarino NP crossing

A la guia diu que es una de les millors caminades que es poden fer a l'illa nord de Nova Zelanda i sense cap mena de dubte, no s'ha etivocat gens.

Si et diguesin que tenquis els ulls i que t'imaginis un lloc desolat, ple de rocs de formes rares, grans extencions de lo mes ferestegues, un lloc amb cap arbre i nomes 4 ocells, un lloc on les muntanyes fumegen i els llacs son de color maragda, on tot plegat pots veure fins on t'arriba la vista i en 10 minuts no veure mes enlla de 5 m.

Sona trist, arid i amb molta poca vida, es aixins pero aquest es el Tongarino crossing un dels pocs llocs on encara hi ha un silenci aclaparador i si respira un tranquilitat unica. Ben be com si estiguessis en un altre planeta, la lluna o mart per exemple. Senzillament amazing!!

Un lloc on la solitud s'agraeix sense que t'en tristexi l'anima.

Terres Volcaniques

Els ultims quilometres abans d'arribar a Rotorua, ja se sent una olor a ou podrit que es massa, es nota ben be que estem al vell mig del "ring of fire" on la placa pacifica xoca amb l'australiana. Esta ple d'aigues sulfuroses, geisers, antics volcans que ara son llacs, basses amb fang bullint i aigues a mes de 70 graus. La energia de la terra en estat pur. Mai abans havia estat en un lloc com aquest on la mare natura es manifesta d'aquesta manera. Ara estem a Tongarino national park abans de pujar al Mt. Ruapehu de 2673m, a mig cami la imatge es increible, es veu tota la zona debastada l'any 95 per la ultima gran erupcio, els corrents de lava han delimitat gran part del parc on una linea casi perfecte separa les roques de tons negres i vermells sense gairabe vegetacio de prats i boscos de uns verds exuverants per la gran cantitat de materia organica que el volca hi ha aportat.

Al mig de la plana i al costat del llac Taupo s'alcen aquests 4 grans volcans que en poc comencarem a trepijar. La imatge dels volcans es increible, amb les seves neus perpetues al capdemunt, es com estar en un desert a 2000m d'altura.

Sortim d'hora al demati i anem pujant cap a la dome del Ruapehu, la plana esta coberta de nuvuls que a 1900m deixen pas a un dia d'allo mes asolellat, com mes amunt, mes m'entra la emocio per veure el crater, la olor de sofre cada cop es mes forta i els ultims metres estan coberts per una capa de fang de l'ultima petita erupcio que hi va haver el setembre passat. Hem sento com un nen petit abans d'obrir un regal, el cor em va a mil i tinc un extrany somriure al llavis, aixo es increible, estem a d'alt d'un volca sabent que esta en un periode de regresio de 1 a 3 anys amb petites erupcions possibles. Els nervis a flor de pell, estic molt emocionat, som al capdemunt de Mordor.

Hobbiton, pedalant per l'interior

Del que s'esperaven unes etapes mes haviat tranquiles i de molt bon fer, s'han convertit en uns dies mes haviat durs, on els constants desnivells, el vent encontre i la pluja han sigut la tonica del dia a dia.

L'interior de l'illa nord son unes contrades on basicament hi ha vaques i mes vaques, xais i mes xais en mig d'un munt de prats verds i les seves cases de pages, els pobles son petits i com els de les pelicules americanes de l'oest on al carrer principal es ple de botiges, comercos, restaurants i el motel de torn i la resta res de res, quatre cases.

No es que m'hagui aborrit pero a sigut un passar sense gaire mes, possiblement la millor zona ha sigut la de Matamata on es van filmar les escenes de la comarca de la pelicula del senyor dels anells, i alla tambe hi ha hobbiton amb els seus prats verds i les ondulacions tant particulars i curioses dels seus prats. Pero en haviat el paissatge canvaria, anem cap a terra de volcans!

Primeres sensacions sobre les dues rodes

Despres de passar quatre dies a la ciutat ja tinc unes ganes bojes d'agafar la bici, decidim de comencar la ruta reseguit la costa est direccio al sud, anem reseguint baies, platjes i penyasegats per una costa de formes capritxoses on no sembla haveri mes de 1 km de pla, es un constant de pujar i baixar, ara veus el mar ara no, es increible.

Costa molt orientar-se ja que no hi han referencies visuals evidents la costa esta plena d'illes i petits arxipelegs que et fan dificil saber a on ets, pero aixo no es problema, tot es tant fascinant que et quedes mig atordit. Al entrar al fith of Thames s'obra una gran baia davant nostre, es increible, inmensa i on al fons es resegueix la pensinsula de coromandel per on continuara la nostre ruta, fins arribar a thames els km son molt plans i el paissatge una mica munotum, a destacar el Miranda shorebird center i els hot water springs on fem una bona parada.

Un cap comencem a fer la volta cap a la pensinsula el paissatge canvia radicalment, mar i a continuacio muntanya amb boscs gairabe salvatge on es inpossible entrari, la varietat vegetal es brutal hi ha tota clase d'arbres i arbust, plantes amb formes recargolades i colors molt exotics, cada km un nou descobriment, del poc que em vist de l'illa nord aquesta el la millor part, una zona molt rural i poc habitada on nomes trenca el silenci els turistes i el cant dels ocells.

Auckand city

Es clar pero encara no a sortit el sol que la ciutat ja es desperta, poc a poc vaig passejant fins al port on vull veure a sortir el sol. Tot es calma no hi han presses, al port em trovo els primes treballadors que van a les dressanes amb botes de punta de ferro, casc i una armilla reflectant, al costat d'ells passen un grup de cinc persones que van a corre, alguns bars tot just tenquen que altres ja es preparen per obrir les seves portes. Es molt curios veure la convinacio de gratacels amb cases colonials uns al costat dels altres i lo be que queda, de fet aquesta es una ciutat de barrejes, ja que en ella i conviuen sense cap problema, xinos, mahoris, anglesos i pakistanis.

Apunt: Auckland es la ciutat amb mes poblacio de nova zelanda amb 1300000 ha, el pais esta governat per una dona, Helen Clark, condueixen per la esquerra, la reina d'anglaterra nomes surt als bitllets i no i pinta res mes, mes del 30% del territori son reserves naturals, no est pot fumar enlloc i la gent es massa politicament correcte, tot es tant perfecte que fa una mica d'oi.

Ja he arribat

En primer lloc perdo per les faltes ortografiques que si de normal ja eren moltes ara son mes, aquests teclats els hi falten tecles, pero be es fara el que es podra.

El viatge amb avio a anat com m'esperava llarc i una mica aborrit tot i que tampoc me estressat gens, al arribar a hong kong els primers problemes, hem fan comprar un bitllet de sortida de nova zelanda una mica mes i em fan passar nit a l'aeroport, pero al final vaig poder comprar un bitllet a corre cuita i cap a aotearoa, un cop a auckland sorpresa la bici a arribat en bones condicions pero les meves maletes no diuen que es van perdre entre barcelona i munich pero en principi dema arribaran a veure si hi ha sort. Amb aixo ens hem hagut de buscar la vida per poder muntar les bicic ja que les eines eran a la meva bossa i despres em anat pedalant fins a auckland city center uns 25 km per anar estirant les cames. I res nem a dormir que ja ni ha ganes estem trinxats i amb mal d'esquena.

nanit

Super Kiwi party!!!!!!!!!!!!!!!!

Dons com en gairebé tots els casos en que un marxa, hi ha una despedida i aquesta va ser la kiwi Party. Tinc moltes ganes de donar-vos les gràcies a tots els qui vau venir i vau ajudar a organitzar tota la moguda que deu ni dor!! també gràcies a tots els que no hi éreu de presencia, però que també hi ereu. M'ho vaig passar d'allò mes bé i altre cop em vaig sentir més a casa que mai. La veritat es que es molt reconfortant sentir-se tant estimat, una mica més i hem feu plorar i no es broma, a i el regal, que dic regal, regalàs!!! tela prometo treure-li tot el suc que pugui, ja que en aquella bicicleta hi ha molt més que dues rodes i un manillar, hi han tots els vostres ànims i coratge que m'heu donat per enpendre l'aventura a kiwilandia, i estic segur que en cada pedalada m'ajudareu a tirar endavant.

Merci a tots per ser com sou i per demostrar-me altre cop que tinc moltíssima sort de tenir uns amics com vosaltres.

Una abraçada

pd: M'heu d'ajudar a buscar nom per la super koga miyata, espero süggerencies.

Va de musica.2

A l'atenció de Roger Mas:

En primer lloc vull donar-li les gràcies per moltes coses, primer perquè gràcies a ell vaig aprendre a escoltar musica d'una forma diferent, fins el dia en que vaig anar a un concert seu al cinema vigatà, entenia la musica de diferents maners: en alguns grups buscava melodies capritxoses, en altres grups buscava lletres que hem diguessin alguna cosa per ferme pensar o simplement que em fessin sentir bé. En altres buscava ritmes per passar una bona estona ballant i fent l'animal. I altres simplement els escoltava per nostàlgia a temps passats. Però d'ell en vaig aprendre una altre cosa, a escoltar la musica amb 5 sentits, les seves lletres i melodies són molt més que tot això, per a mi tenen una profunditat aclaparadora, fan pensar, sentir, emocionar-te, imaginar llocs meravellosos i situacions d'allò més inimaginables, sap conmoure i no et deixen gens indiferent.
A base d'anys i d'anar a concerts seus vaig descobrir una altre cosa, que tot i ser una persona més aviat tímida, desprèn una proximitat i tendresa que fan que les seves cançons encara vaguin més enllà que tot això, dona la sensació que es creu el que canta i això es nota quan toca, per més irreals, melancòliques o fantasioses que puguin ser les seves lletres fa que hi entris a dins i que et costi sortir-ne, tot lligant-les amb melodies de somni.
I per últim, gracies per demostrar ser un gran music i per sobre d'això una millor persona.

Llarga vida!

Va de musica.0

Canço d'amor

Em dius que el nostre amor
Em dius que el nostre amor va ser com un infant, que dones el teu cor els dies que vindran, perdut i sense nord mirall de coses velles, em dius que el mostre amor s'acava a les estrelles.
Em dius que el nostre amor només era el primer, que un altre braç més fort t'abraçara mes bé,
apunt de ser record claror de flor collida, em dius que el nostre amor no sap trobar la vida.
Em dius que plori, si vull plorar, em dius que mori, fins a demà, no pots comprendre com el dolor, dura per sempre si es fa cançó.
Em dius que el nostre amor era un ocell ferit, tremola en el teu cor somia en el meu pit, amiga de la mort camí de vela blanca, la llum del nostre amor és una flor que es tanca.

Toti Soler. Liebeslied

Flors i violes
Hi ha una festa baix el port, i la gent se ni va amb els ulls plens d'espurnes cantant, mudadeta hi has anat, que la vida et somriu amb la força del sol a l'estiu, afanyat que no queda temps, la feina sens va acumulant, i encara que fóssim eterns faltaria temps per poder te estimar.
Afanyat que no queda temps, flors i violes per sopar, i encara que ens escorcollessin no trobarien un segon de més.
Mudadeta tu has tornat, cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers, és fa tard però tingues fe, que la fe al cap de vall es de franc i no costa diners.
Afanyat que no queda temps, la feina sens va acumulant i encara que fóssim eterns faltaria temps per poder te estimar, afanyat que no queda temps, flors i violes per sopar i encara que ens escorcollessin no trobarien un segon de més.
Jo també vindre mudat, a l'ofici de demà, flor i violes per dinar, flors i violes i champany.
Afanyat que no queda temps, la feina sens va acumulant i encara que fóssim eterns faltaria temps per poder te estimar.

Quimi Portet. Hoquei sobre pedres

el cos i l'ànima

Si fos tan fàcil com arrancar-se les ungles dels peus per no foradar mai més uns mitjons, jo ja m'he les hauria arrancat.



Però segur que hem tornarien a créixer una i altre vegada, com aquella pedra que ens anem trobant al mig del camí i que de tant en tant ens fa tastar el terra per recordar nos que això no es gens fàcil.

Però perquè no dir-ho, m'agrada etivocarme, fer lo incorrecte, allò que hem surt de dins sense perjudicis ni carregues, en definitiva allò que hem fa sentir més viu que mai, per mes que m'etivoqui i haguí de tornar endarrere una i altre vegada. Tot es fer camí, però m'encanta anar per el mes costarut i amb les baixades més enverdissades, ara per ara deixo el camí planer per un altre!



Aquesta manera de ser m'ha fet prendre un decisió i de fet el motiu principal per el que he obert aquest blog, el dia 26 de novembre comença una nova aventura,..........fent camí cap a Nova Zelanda.

La decisió no ha sigut gens fàcil, per aquests vols de l'any passat es va començar a gestar la idea i fins arribar al dia d'avui han passat moltes coses però bé estic amb moltes ganes i forces per a començar l'aventura, que de ven segur valdrà la pena. No cal dir que el fet de marxar m'hagui costat poc, he hagut de deixar un projecte professional que vaig començar ja fa 3 anys amb tot el que això comporta, deixar una casa, un cotxe, això per el que fa a lo material que de fet son això coses materials que tenen la importància que hom li vol donar i ara per ara per a mi en tenen van poca. Per altra banda hi han els amics, família i companys de viatge que he anat trobant en el camí de la vida, però ells els que de veritat hem coneixen i saben com sóc no estan tristos sinó contents per a mi i això m'encoratge molt, tot i això no treu que us trobaré molt a faltar i espero valtros a mi també.

I res estarem en contacte ja que també formeu una part molt important en tot plegat.

Merci per deixar me a on sóc.

Apunts sobre paper de fumar

Mires, busques i observes en els flaixos de 7 canals de televisió quelcom que et faci ser diferent. Però tot el que hi veus et fa ser més igual a la resta, això si sempre estàs a la moda. I atordit surts al carrer amb la mirada en blanc seguin un camí que et porta al no res, sense inmutarte, ni tant sols parpellejar. Només ets tu i l'efecte egoista d'un màlic en espiral on tot et porta a pensar en tu mateix passant per damunt de tot i de tothom. Esperant trobar alguna cosa que et faci sentir bé, que et vingui de gust, però ja fa massa temps que menges en el mateix restaurant on hi engoleixes menjar bassura en un plat fons.
De fet si et paressis a pensar veuries que hi ha vida més enllà del Masella team.

Taga 2040 8ª edició

Ostres, des de fa uns 4 mesos que vaig començar anar a córrer regularment, uns dos 0 tres cops per setmana, algun dia sol, altres amb el Marc o en Xevi, de mica en mica cada dia que passava m'hi anava trobant mes còmode, els genolls ja no hem feien tant de mal, la tendinitis semblava desaparèixer. La gent que hem coneix ja sap que sóc una persona a la que no li agrada practicar esport de caire competitiu, sempre m'ha agradat fer esport amb la norma bàsica i essencial de que el primer es passar una bona estona disfrutat de la natura i la gent amb qui comparteixes aquell moment.



Bé, dons els mesos han anat passant i s'hem va ficar al cap que al setembre volia anar a fer una cursa de muntanya, una mitja marató, no per portar dorsal ni res d'això però si per a veure com estic, exigir-me una mica mes de lo normal i anar a corre per un lloc on per mi sol possiblement no hi hagués anat mai, i bé aquesta va ser la meva petita aventura hem vaig inscriure a la cursa del Taga, amb en Marc Fontanals, i en Marc Verdaguer.

La veritat va ser una experiència molt bona, el recorregut molt bonic, primer una pujada que t'acabava l'alé, després a dalt del Taga hi havia unes vistes increïbles, tot seguit una baixada infernal per prats d'herva i per acabar uns corriols i camins que semblaven no acabar-se mai.



Però a la fi arriba la recompensa veus la linea d'arribada després de fer un gran esforç, córrer 23 km fent 1500m de desnivell acumulat de pujada i una baixada que destrossava a tothom, va ser genial, vaig arribar molt cansat amb les cames adolorides, el cor accelerat i una respiració d'allò mes descontrolada, però vaig acabar que es el que més il.lusio hem feia i havent disfrutat al màxim de la cursa, es una gran recompensa personal superar aquests petits reptes, et fan sentir viu i molt bé amb un mateix.