M’ he passat la nit pensant maneres de cagar-me en una gent que m’ està
fent mal fins que me n’ he adonat que el que més mal em feia era pensar en
aquesta gent que m’ està fent mal, així que m’ he posat a pensar en tu – ja em
perdonaràs, è?, però és que no saps com m’ agrades...
És que tu ets amor de veritat, saps?, has entès que escollim construir
o escollim destruir i has escollit construir malgrat saber la incomprensió que per sempre més et
perseguirà. Gràcies, persona, sé que et sents sola però no n’ estàs, m’ acabes
de tibar cap a tu, ara som dos; no, no!: som més. Ens han apagat la llum,
però sé una cosa: som suficients.
Suficients per arribar a tothom.
Vols que encenguem la llum junts?
Hi ha gent preciosa aquí: trapezistes i gitanes, gats i pardals i
canalla, tímids, vergonyoses i humils, bojos i descarrilats, poetes, pallassos,
músics, mags, bruixes, perduts i trobats, somnàmbuls i narcolèptics... De fet,
hi ha de tot aquí, però tenen en comú una cosa. I no n’ importa cap més: són de
veritat. No jutgen, no competeixen, somriuen del cert, no donen ordres, no van
de res, corren sense carota i juguen per jugar. Son com nosaltres. No esperen
entendre per a comprendre. S’ hi tiren de cor i no saben mentir.
Josep Grifoll
