LES PERSONES QUE ETS

A mi m’ agrada la gent que riu, la gent que riu fins a( -)mar. I si algú m’ enamora és la gent que no s’ amaga de plorar quan els lacrimals necessiten buidar. A mi m’ agrada la gent que parla del que li preocupa i no amaga el cap sota l’ ala de les tafaneries que no saben volar. A mi m’ agrada la gent de veritat, que no ha caigut a la trampa de disfressar-se com la del costat. A mi m’ agrada la gent valenta de veres, la que te por i xiscla, la que no pot més i segueix, la que dubta i no s’ atura, la que s’ equivoca per descobrir que els errors no existeixen. A mi m’ agrada la gent que no discuteix per guanyar, que si ho fa és per solucionar problemes, terribles problemes que no ho acostumen a ser. A mi m’ agrada la gent que ho és i no competeix, la gent humil, la gent que no sap créixer i la que en sap, la gent que saluda i la que no pot, la gent que mai crida a l’ altre sinó és policia o psiquiatre o banquer, la gent que porta el gps al cor i no al cap, la gent que diu no entendre res quan li roben els nords, la gent que, d’ amagat, esborra línies rectes dels mapamundis i la que no s’ amaga i surt amb l’amor per pancarta al carrer i fins on s’ hagi d’ anar. A mi m’ agrada la gent que sap que viu, que sap que mor, que sap que tothom hi passa, hi ha passat i hi ha de passar: l’ àvia i el nét, el ric i l’ estripat, el jutge i el damnat, l’ assassí i l’ assassinat. A mi m’ agrada la gent que veu diferències en l’ altre i l’ omplen de curiositat, però que ni se li passa pel cor pensar en drets o caiguts, tot és de tots i res de ningú, només l’ estimar. Resumint,  a mi m’ agrada la gent que estima, i que, ho faci com ho faci, sempre en vol saber més i amb això és amb el que es baralla i pel que lluita totes les existències que li calgui dansar.  A mi m’ agrada la gent que ha estat a l’ infern i no ha perdut el temps compadint-se als miralls. Les persones. Tu.


griFOLL

TU I L’ AMOR

patti-smith-people-have-the-power-lyrics-written

L’ amor no es demana, no mana, no mama, amamanta ,comprèn, alimenta, l’ amor s’ encomana, es regala, però no esperant que reboti, que no és de goma, és perquè segueixi la cadena que allibera, l’ única. L’ amor no vol fama, és com la terra que alimenta els boscos des de sota. No és només personal ,és transferible, fa pinyes d’ on en surten pinyons que planten pins i tornen a fer pinyes. Fa pinya l’ amor. Fa pinya que és cosa de tots ser pinyons, no d’ un ni de dos ni de tres, cosa de totes les coses. Tots bosc. Ni jutja ni suposa. L’ amor diu l’ humor, diu el joc, però l’ amor és el joc més seriós, el que sempre somriu. L’ amor és amor, sigui amb déu, amb dubte o ateu, si és amor, l’ amor és l’ univers florint-te a dins: tu ets el temple. L’ amor no mira per ell, l’ amor mira cap a tot arreu, enfora i endins, no es veu amb els ulls de fora ni fent-li cap radiografia, l’ amor és més d’ estar-se al jardí dels nens tristos o al fons del got del suïcida que fent cua en un caixer o anant a votar. No imposa, no projecta, no té pressa ni mirall, és confiança pura. Creix en època de vaques flaques malgrat mil vaquers no se n’ empanin i s’ entestin a matar els toros a palles, a no perdonar, per no comprendre, les banyes, els polsos, la vida. Però l’ amor deixa que el busquis, juga a cuca amagar, et vol sorprendre, et vol meravellar, no te pressa. Tu tampoc n’ hauries de tenir, us trobareu quan aneu a la mateixa velocitat.

griFOLL

FOTO D’ AMOR

Una vegada vaig aterrar a l’ altre punta de món, i era de nit i estava enamorat de la noia que no em trobava enlloc perquè jo encara només m’ havia perdut setanta vegades i això en mi és lo normal, però si va passar va ser perquè ens trobéssim després, quan ja tot era buit; ens esperava un taxi que era l’ últim del món i juraria que la vida era en blanc i negre però sense Bogarts perquè no deixaven fumar... fumar?  si jo no me’ n recordava ni de qui era, què m’ havia d’ enrecordar de si era fumador? Estava enamorat!  No hi havia pas taxista al taxi, ni carretera a sota, ni ciutat a fora, ni cel a sobre ni res més que ella, fóssim on fóssim. Lo més fort és que ella també estava enamorada de mi. Sota l’ ala de l’ avió ens vam fer el primer petó. De la meva vida jo només en guardo a la memòria del cor els fotogrames cursis, així quan la palmi i vegi la peli de la meva vida, serà d’ amor. També escric fotos que tinc fetes sense càmera i a vegades surto a caçar poemes amb un joc de lupes. Són un trasto de lupes, però 500 anys enrere haurien flipat. 500 anys feia que ens desconeixíem jo i ella. No sé qui conta la vida amb un rellotge o a base de calendaris, però la intensitat no admet mesures. Van passar tantes coses...hi havia una metralleta d’ emocions que ens va deixar fets coladors, la llum ens travessava i nosaltres travessàvem parets, ens despertàvem en un carreró ple de capses de pizza i gats de colors i olors de cafè i una escletxa de sol ens envejava fent-nos l’ ullet. Després ella va venir aquí i també va tornar a passar tot. Vam ser feliços quan ja ho havien prohibit. Potser no ve al cas però jo a l’ aeroport d’ aquí vaig fotre un cop de cap contra una columna de ciment que em sembla que va desviar alguna cosa del món, encara que això ho he pensat després i no en tinc cap foto, però ho sospito, tinc fotos fent-nos l’ amor sense sexe, tinc fotos fent-nos el sexe amb amor i un sac de polaroids ple de somriures que no puc parar de mirar. No sé per què explico això ni a qui ni res. Només és que és. Un tros de mi, per qui el vulgui, d’ una personeta que sóc i que justament ara passava per aquí i pensa que compartir és acostar-se a l’ altre, i sap que acostar-se a l’ altre és tan necessari com urgent; és igual de quina manera. Quan ens vam conèixer feia dos anys que s’ havia mort el meu pare, i ella, ho diré sempre, em va ressuscitar. Confieso que he vivido, que deia el Neruda, i m’ agrada mirar fotos de totes les persones que he estimat i sempre estimaré. Fotos que no tinc i escric. Sóc ple de coses precioses que no són coses i aquesta és un pòster.

griFOLL 

PROPOSTA

No és estrany tremolar deshabitat de cos penjat a la paret que et barra el pas perdut en un desert de ratpenats, que se’ t cruspeixin les hienes mentre no pots dormir ni a cops de coco aturar el cap trencant la closca contra totes les veritats que t’ enganyen per dins i per fora et perforen els lacrimals. No és estrany, passa sovint. Sovint ens morim per haver-nos acostat tant a la vida que ens ha cremat les pestanyes i no podem baixar les parpelles i les pupil·les exploten com petards la nit de sant Joan quan te la mires des del balcó del temps i veus els joves com riuen i beuen i s’ omplen de petons les il·lusions que tu no saps en quina caixa de sabates vas guardar ni de quin armari de quina casa de quina vila de quin poble de quina ciutat o oblidat. Passa sovint, no és gens estrany. És una musiqueta cabrona que ve de l’ infern com d’agulles de ferro rogent que se’ t clava als timpans i rebenta els sentits. La vida, et diran. Sí, però no et diran que també passa, i és que passa molt més que sovint, que un matí d’ aquests sense volta ni solta et serà que et desperti un pardal o l’ oreneta et vesteixi de vida que et vol i t’ envolis, no és gens estrany, ja ho sentiràs a dir quan ho sentis a dir-t’ ho pel vent despentinant-te les migranyes i tu amb un aire net vingut de qui sap on enduent-se’ t tots els dols a fregir castanyes devoris paradisos mai imaginats ni megadrogat fins l’ espina dorsal de la medul·la pineal que tot ho veu i sap... ; i tot això, tot això  és perquè tu tornis a saber-te màgia, capitana del teu vaixell de pirata pirada salvatge salada jugant a girar sense rumb el timó, timó que també és farigola però roda, no paris de rodar-la, roda la pel·lícula de la teva vida quan et descobreixis de sobte feliç com una canalla cent marges de valls de neu sense trineus vinga avalls, valls i valls a tota lleterada que va a donar a dalt i amunt fa la vida, descalçant-te, rescatant-te, descobrint-te més valenta que mai. Fes-te cim. No és estrany que llavors riguis no només perquè l’ herba et fa pessigolles a la sola de l’ ànima dels peücs de pell de préssec sense pressa que t’ han portat fins a tu, és que també ets núvol que es frega amb els altres, tota tu primavera de fruites i besties i prunes súper explosives i llunes creixent i rieres baixant prenyades de salamandres i tritons de tots colors, de l’ ultraviolat fins l’ infraroig, de l’ infraviolat fins l’ ultraroig i mort el violador, penjat dels collons, collons! tots ara fent-te l’ arc irisat perquè t’ enfilis a veure que tot ha passat, som...rius, i et tronxes, i l’ eco es tronxa amb tu, i ja hi ets, ets tu, tu! tururut! Hauries d’ estar flipant mandonguilles. Passa tan sovint que ens cau l’ armadura i sortim volant de lo poc que pesem, és que no és gens estrany que de sobte tot es torni lleuger, fàcil, suau, tendre, farinós, amic, amant, amat... gens gens  estrany. De fet, vés mirant: això és lo normal. Ara puja, ara baixa, ara espanta, ara acarona, aquí et fa una palla i allà et fot un bolet. Tot és natural: la pinya que cau i el pinyó que s’ enfila i fa un arbre, i que, si el deixem, molt gran. Jo proposo que ens hi fem una cabanya on hi càpiga tothom i que tots ens estimem com més en sapiguem, que quan faci mal ens consolem, i que quan brilli tot, espurnegem.

griFOLL

SOM DOS

http://artdissolutions.blogspot.com.es/2017/06/fotografia-grifoll-33-autoretrats.html

Em fas més gràcia que por, per això no m’ acosto, perquè jo encara em faig més por que gràcia i tu no et mereixes carregar amb els meus traus prenyats de perdigons de plom. És perquè dins meu som dos que es porten sempre la contraria que em retanco la boca: no sé quin parlarà. Potser sóc en silenci una miqueta més de bé per a tu que complicant-te dins les meves guerres. És un acte d’ amor encara que es disfressi de capullo. Diu que les bèsties que som dins crisàlides estem condemnades a acabar volant. Es veu que ens envaeix una mena de virus vingut de qui sap quin gran cor alat i que, tard o d’ hora no tindrem altre remei que venir per ales. Es veuen moltes coses des d’ aquí dins, com ara que ets una persona meravellosa. És tan fàcil enamorar-se de tu. Tant, que tempta demanar-te prendre el vol, m’ oblido de que encara sóc eruga. Vaja, de que sóc un capullo.

griFOLL

CREC

Ha de passar, doncs tot està passant i encara no ha passat i ha sigut sempre i no ha estat mai. I tu tindràs els ulls salats de vida i les costelles esmolades per la part de dins de bategar. Jo seré un peix de mar per poder beure dels teus ulls, un peix petit que passi entre costelles. També vull deixar dit que si mai em pesquen sigui per farcir olives i que l’ oliva a la que vagi a parar sigui la que et serveixen amb el vermut. No em fan por els escuradents, ser travessat per a travessar. Travessar és com saltar, te n’ adones que sabies volar perquè toca volar. Toca volar perquè toca viure com a mínim mentre siguem vius. Jo tinc moltes maneres d’ enganyar-me, però la vida sempre torna ( perquè no se n’ ha anat mai) i què vols que senti una anxova quan veu el mar i t’ hi sap? O un pardal quan veu el vol i ens hi veu? Em dic que tinc partida una ala o que el mar és mort, però resulta que el bosc és viu i de l’ ala només n’ estic tocat. No està malament estar tocat de l’ ala, voles estrany com un ventilador d’ aquells a piles però revolucionat com una mala cosa. I si el bosc és viu és que mort només és el nom d’ un mar plantat just allà on apareix el primer peix a la historia dels peixos, el petit peix volador de bosc: “pisces quoque parva silva volantes”.  Però el nom és el de menys, el peix és un ocell i els ocells som persones, persones com àngels capaços de travessar entre costella i costella, vius quan ho fem, certs quan hi som. He menjat massa metàfores per sopar, però és que tot lo demés estava caducat: paraules molt gastades que ja no entenc, per això gasto escates i plomes i sals i costelles i olives farcides de mi, perquè si tens gana d’ olives farcides de pardal, que em travessin tots els arbres de tots els boscos de l’ úni(c)vers que és l’ únic poema que em crec, el dels crecs.

griFOLL