SÓC A DINS

POEMA XISCLAT

zona verda

RES T’ ÉS FETGE

sensació d’ estomac esparracat

tornada a les terres de sofre, l’ olor del sol,

sol·licites.  Però tanques totes les portes amb barrots,

t’ empasses pels (p)anys que no van

i

un anhel imperial et devora, un desig que no et deixa

viure.  Escoltes els rellotges, els ressegueixes amb la vista,

t’ enamores dels apocalipsis o els lladrucs et fan angúnia.

Llavors

perds el cor dins la brúixola:

restes fetge.

grifoll

29.05.11

casserrespoblepoema

tu demana

DANSA

a plantar-li

El que de mi et pot servir,

si ho pots agafar, vol dir

que a mi no em fa falta.

Però t’  hauràs de girar, que és de dins

cap a fora, si-

no només et veus a tu i

aquí et necessitem de cara al món,

a plantar-li. Tan poques coses són importants

que si no les cuides se’ t podriran a

dins.

grifoll

24.05.11

casserrespoblepoema

VARIES TU

S’ ha anat de veritats tantes omplint tot

que les realitats s’ han fos.  Sols érem principiants,

incapaços de comprendre l’ esgarrifança.

Avui som vius. Tot ho alberguem:

vertigen i èxtasi, follia i alba. -Compartida

solitud  domesticada  en ruïnes vagareja pels carrers -

Són plens de palla.

L’ ésser que havia d’ ésser  carn de núvol

menja terra .  Li horroritza més la llibertat

que l’ esterilitat de l’ ànima, però  no ho sap.

Així, l’ instant arriba al vers i sols llavors

li és fidel, diu la fragilitat transparent del grinyol sempre atent.

Quan res té a veure amb res i mai es repeteix,

quan tot té a veure amb tot i hi ha un racó

fet de nostàlgia amb entreson on res no hi dol,

per un instant. I penjar d’ aquest fil. Saps quanta gent sols al món?

Doncs n’ hi ha que ni això.

Ets incapaç d’ imaginar allà on és  la persona que tens al costat.

Pots ser per sempre amb algú aquí mateix i desemmascarar l’ espai

mentider mentider mentider.

Les paraules sempre són les mateixes. Els jocs

per no parar de jugar-hi. Les normes (ja ho deia un grill) són pels normals.

Temes? Tres i mig. Varies tu.

L’ escriptor no existeix. El poema pot ser i això et podria passar a tu.

Només a tu. Ser-lo com una forma de renovar les armes, d’ ajudar-nos

les ànimes d’ amagat de l’ estat.

Que sigui traficar amb amor ( que no el veuen).

Que sigui de salvar el món, sí,

però també de desitjar bon dia al veí que odies.

És una manera de començar. Sí, experimental,

però estimant s’ ha provat? Sí, d’ anar pel món estimant.

A mi, com a “important”, no em consta res més.

grifoll

24.05.11

planeta terra

PARELLA

13+1

NOSALTRES (poema de carrer) video-experiment de griFOLL

PROPOSICIÓ GÀRGARA

D’ aigua, d’ aigua seca o mullada,

d’ aigua alta brillant fent tot de veus

pels terrats i per les copes dels arbres.

Una espessor de nostàlgies descalces,

d’ aigua dins una cullera en la penombra

i també de“la aguja del agua” del Lorca

reflectint-se en ella i pel plor de les anemones

al llit, desembocant sota el coixí. D’ aigua

de flors petites que es dobleguen

perquè pesa, no la gota, pesa terrible

l’ epidèmia d’estàtues que ja no la senten.

L’ aigua. Definitivament. D’ aigua infinita

que s’ empassa tots els paisatges,

d’ aigua que és dins el teu cove esquitxant,

que ens caldrà, la meva del nom que ara és plor

com en tot naixement. Plor viu. Mira:

Els dits tenyits de lluna, la pell de ventre.

D’ aigua del ventre trencada, d’ aigua seca o mullada,

de pluja ancestre acumulada, d’ amor

fet d’ aigua de núvol que veurà el peix

dins els teus ulls. I el Lorca, a l’ atzar, que se sàpiga

que“ la sexta luna huyó torrente arriba”. D’ aigua.

D’ aigua. Incomparable. Sense disfressa.

Nosaltres. Nosaltres fent el diluvi universal, dansant-hi

amb les nafres obertes, amb les boques obertes,

 paraigües  al riu. Riu rient d’ aigua. D’ aigua

que coneix el sud del bassal i el riu del gripau.

D’ aigua que no guarda la roba.

¿Anem amb vaixell de paper de fumar

fins el fondo absolut de l’ oceà i

ens hi fem una sala d’ estar?

Sempre ens restarà la superfície.

Tu i jo ja som aigua dins l’ aigua mateixa de l’ aigua de l’ altra.

D’ aigua. Bufo?

Baixa la neu desfeta de ninots.

Rieres de botons, rierols de pastanagues.

No són coses que calguin ser enteses.

Res cal ser entès. Explica’ m d’una salamandra

que s’ ha saltat una branca en vermell.

Fem gàrgares en petit? T’ agradaria fer gàrgares

amb mi? A mi, molt.

grifoll

14.03.11

casserrespoblepoema

autoRESPOSTA a "L' ENCONTRE"

Escriuràs quan no puguis escriure.

Quan vingui el llop que et salva la vida

ensenyant-te  els ullals.  I quan siguis a dalt,

i quan siguis a baix, llavors escriuràs.

grifoll

13.05.11

casserrespoblepoema

L’ ENCONTRE

M’ aniquila la pausa , viure en blanc

amb la fulla al davant, m’ aniquila.

Amb la fulla, amb la tela, amb la branca

als dits i posseït per la immobilitat.

Algú s’ està morint dins meu. O sigui

que algú està a punt de néixer dins meu.

Serà llop. Només li veig els ulls. Ulls de llop.

No tinc por del llop. Temo per l’ encontre

del llop amb la fulla, amb la tela, amb la branca...

I per l’ encontre del llop amb el llop.

grifoll

13.05.11

casserrespoblepoema

FORMIGÓ PARLADOR

L’ AMOR

A tu, que ets tu, sí, a tu. Tu! A tuuuuu...

T’ aixecaràs abans de caure

i els teus dits seran punyals

que clavaràs als budells

d’ aquesta puta (i) realitat.

Que esquitxi tot,

que caigui mort l’ enterramorts i

tanquin per defunció la funerària

de nom “ Más-alla-dios-dirá”.

(¿Qui ens portarà la droga bona de la presó quan ens fotin al psiquiàtric?)

Ei, que t’ alces i ho fas baixar tot. Pica, va,

que s’ escrostona. Pica, va, que cau. Pica, va,

que surts. Sí The Doors de la percepció

quedessin depurades  tot ho veuríem tal i com

és: INFINIT (Blake, Huxley, Morrison...)

( Ho diu la... Mira, vine, corre, escull la porta i ‘nem)

Enramparem molt aviat, ho saps? Res d’ un-

Pluggeds, com a mínim cada dos per tres.

( ¿Qui ens desenganxarà de les drogues del psiquiàtric quan ens fotin a la presó?)

Ei, he vist a Mr. Dolor que suportes no sé com.

Li hagués partit la cara, però ja és prou lleig. No-

més li he fotut els testicles enlaire

amb un trencanous de collons. És un

tocacampanes que diu les hores i

els quarts i els segons.

Qui el mata primer?

( Salta el nen amb l’ aixadell i el mata segon) .

I amb la sang del monstre

escriuràs i escriuràs i escriuràs

tot això que ara coves i que

jo vull llegir com me’ n parles

frissant.

Tu ets la xamana santa

que torna dels averns a curar-nos

mes diga’ ns ara  com curar-te a tu,

no per necessitat, que també,

mes és per amor, del de donar-te la vida, la mort i fins l’ últim crostó.

L’ amor (penso a vegades que) l’ has inventat tu.

En mi, l’ has inventat tu. Però dic l’ amor que ho és,

l’ amor que disparem contra el no-res

per fer que sigui com sabem que ens és

l’ amor amor amor de veritat veritat veritat.

(¿ Com no ens hauran de drogar al geriàtric, sí ens hem-han drogat tota la vida?)

grifoll

10.05.11

casserrespoblepoema

CÈRNIDS a la RIERA de CASSERRES, de griFOLL

que no ens atrapi la trampa del temps, i

.

que l’ interrogant sigui compartit,

 així quedem a la resposta inexistent

i ens diem tots els silencis d’ amor

que ens devem...

grifoll

8.5.11

casserrespoblepoema

DEMANA UN DESIG

.
Tinc una bossa plena de paraules que he anat agafant de tot arreu.

Ara les posaré dins globus i els inflaré. A mesura que els vagi petant,

escriure el poema. Jo m’ ho dic així.

A la cara i que peti. Si no fa soroll,

no funciona. Les paraules són l’ object-trouvé

(escollit d’ entre tots els altres).

L’ atzar total (?) arriba quan les explosions, que tampoc.

(Pollock, Bacon...Atzar?) Les teles del Bacon són finíssimes,

no hi ha gruix. Tot em sorprèn. Vull aprendre més jocs, que al bosc

hi són tots. L’ altre vespre amb una branca em vaig fer l’ ocell

i ningú em va reconèixer quan vaig passar volant per sobre del poble.

La gent és estranya. No juga amb res sense el perdedor i el guanyador.

Deia el Jim Morrison que tots els jocs contenen la idea de la mort.

Jo no dic aquests, jo parlo dels jocs sense idea que fan la vida

sense competicions. Sols així és infinita. Formem part de l’ etern joc

de Caos amb totes les generacions de déus

existents , ateus, morts, inexistents o per fer.

Una manifestació de déus, cadascun amb la seva suprema veritat.

Però jo ara penjo fils de pescar del sostre amb cinta adhesiva.

Estic enfeinat. Al capdavall hi enganxo un desig.

Seguidament em poso a giravoltar

fins que em roda tot. Agafo el que puc. I aquest es compleix.

No falla. Fins que no demostrin el contrari,

res és impossible.

griFOLL

6.5.11

casserrespoblepoema

A ROMBUS

.







Camino.
M’ és secundari, terciari, mil•lenari
el destí . Camino lluny dels camins.
Són avorrits els camins. Tenen baranes.
Camino.
I no em calen els peus. Me’ n vaig
cap a dins, tan endins
que dono la volta i acabo sortint
allà on vull, com els arlequins.
(els clandestins, clar).

griFOLL

3.5.11

casserrespoblepoema

*

Vols que recollim les gotes junts?

Que amb rocs xafem canons de trompetes

fins que s’ embussi la mort?

És en aquest batec ferit que t’ esborra

la dimensió del jonc fresc on t’ hi creix la curació:

vegetal borratxo d’ aigües de iode

que se t’ enfila per la cuixa, puja,

t’ entra per una orella i no et surt per l’ altra.

grifoll

1.5.11

casserrespoblepoema