Cliqueu damunt la imatge per llegir-la millor, Mr. Magoos!
Qui tindrà el valor, ara, de dir-me que mai faig res. "Ja no publiques mai res, oi?". "Fa temps que només penges les teves sortides en bici als blogs; ja no se sap res de tu." Etcètera etcètera. Mireu que faig, avui; us regalo un poema que m'han deixat en préstec! Altrament, us faig el favor de deixar-vos llegir en primícia un text que es presenta al públic aquest dijous que ve. Heus-lo aquí:
CREPUSCLE
Volem ser trapezistes, anhelant,
alhora, l’abraçada d’una xarxa
protectora al final de la caiguda;
busquem parcs temàtics per oblidar;
ens tornem diletants, conjuguem verbs
en la dolça lleugeresa del ser,
postulem la substantia, entenem
els lapses com espais eterns; neguem
l’estropell de les partences; fem veure
que ens banyem, una vegada i una altra,
recusant Heràclit, al mateix riu
metafísic; ens atansem a platges
desolades i ens enfilem al mur
de l’esperança, veiem els camps erms
que haurem de travessar; perpetuem
les pulsions, els suïcidis lents;
comptem infinitèsims entre Aquil·les
i la tortuga —encara Zenó—;
ens endinsem en el vast estuari
del crepuscle fins que ens asserenem,
mentre es va fent fosc i rebem carícies
d’unes mans, d’uns llavis... tot escoltant
el quartet de Ravel, aquell nocturn
Volem ser trapezistes, anhelant,
alhora, l’abraçada d’una xarxa
protectora al final de la caiguda;
busquem parcs temàtics per oblidar;
ens tornem diletants, conjuguem verbs
en la dolça lleugeresa del ser,
postulem la substantia, entenem
els lapses com espais eterns; neguem
l’estropell de les partences; fem veure
que ens banyem, una vegada i una altra,
recusant Heràclit, al mateix riu
metafísic; ens atansem a platges
desolades i ens enfilem al mur
de l’esperança, veiem els camps erms
que haurem de travessar; perpetuem
les pulsions, els suïcidis lents;
comptem infinitèsims entre Aquil·les
i la tortuga —encara Zenó—;
ens endinsem en el vast estuari
del crepuscle fins que ens asserenem,
mentre es va fent fosc i rebem carícies
d’unes mans, d’uns llavis... tot escoltant
el quartet de Ravel, aquell nocturn
de Borodin, un adagio de Britten...
i ens anem adormint, sentint la pluja
i el vent, el murmuri incessant del temps.
i el vent, el murmuri incessant del temps.
I perquè no em digueu allò tan suat, que sé que em voldreu dir, estimats lectors, amics i semblables...
I perquè no em vingueu amb allò de "però el poema no és teu; és del Manel Gibert... On és el mèrit de fer un apunt com aquest?"...
Us proposo, tot seguit, dues versions travestides del text de Gibert. Vull creure que són les primeres dues traduccions d'algun poema d'aquest llibre (Blaus a la deriva, Editorial Andorra, 2010): al castellà i a l'anglès.
Espero que el poeta, que ha polit paraules i lluentors durant mesos, em permeti aquesta feina ràpida i grollera, entesa només en el context del prêt a porter de la blogosfera.
CREPÚSCULO
Queremos ser trapecistas, anhelando,
a la vez, el abrazo de una red
protectora al final de la caída;
buscamos parques temáticos para olvidar;
nos volvemos diletantes, conjugamos verbos
en la dulce levedad del ser,
postulamos la substantia, entendemos
los lapsos como espacios eternos; negamos
el estropicio de las partidas; fingimos
que nos bañamos, una y otra vez,
recusando a Heráclito, en el mismo río
metafísico; nos acercamos a playas
desoladas y nos trepamos al muro
de la esperanza, vemos los campos yermos
que deberemos atravesar; perpetuamos
las pulsiones, los suicidios lentos;
contamos infinitésimos entre Aquiles
y la tortuga –Zenón, aún-;
nos adentramos en el vasto estuario
del crepúsculo hasta que nos serenamos,
mientras va oscureciendo y recibimos caricias
de unas manos, de unos labios... escuchando
el cuarteto de Ravel, aquel nocturno
de Borodin, un adagio de Britten...
y nos vamos durmiendo, sintiendo la lluvia
y el viento, el murmullo incesante del tiempo.
TWILIGHT
We want to be trapeze artists, yearning,
at the same time, for the embrace of a protective net
at the far end of the fall;
we look for theme parks to forget;
we become dilettanti, conjugate verbs
in the sweet lightness of being,
we propose the substantia, understand
lapses as eternal spaces, refuse
the mess of departures; we pretend
to bathe once and again,
objecting Heraclitus, in the same metaphysical
river; we approach desolate beaches and climb up the wall
of hope and see the wasted fields
we shall have to cross; we maintain
the urges, the slow suicides;
we count infinitesimals between Achilles
and the tortoise -still Zeno-;
we go into the vast estuary
of twilight until we calm down,
as it gets dark and we obtain the fondling
of hands, of lips... while listening to Ravel's quartet, to that nocturne
by Borodin, to an adagio by Britten ...
and we start falling sleep, feeling the rain
and the wind, the ceaseless murmur of time.
Queremos ser trapecistas, anhelando,
a la vez, el abrazo de una red
protectora al final de la caída;
buscamos parques temáticos para olvidar;
nos volvemos diletantes, conjugamos verbos
en la dulce levedad del ser,
postulamos la substantia, entendemos
los lapsos como espacios eternos; negamos
el estropicio de las partidas; fingimos
que nos bañamos, una y otra vez,
recusando a Heráclito, en el mismo río
metafísico; nos acercamos a playas
desoladas y nos trepamos al muro
de la esperanza, vemos los campos yermos
que deberemos atravesar; perpetuamos
las pulsiones, los suicidios lentos;
contamos infinitésimos entre Aquiles
y la tortuga –Zenón, aún-;
nos adentramos en el vasto estuario
del crepúsculo hasta que nos serenamos,
mientras va oscureciendo y recibimos caricias
de unas manos, de unos labios... escuchando
el cuarteto de Ravel, aquel nocturno
de Borodin, un adagio de Britten...
y nos vamos durmiendo, sintiendo la lluvia
y el viento, el murmullo incesante del tiempo.
TWILIGHT
We want to be trapeze artists, yearning,
at the same time, for the embrace of a protective net
at the far end of the fall;
we look for theme parks to forget;
we become dilettanti, conjugate verbs
in the sweet lightness of being,
we propose the substantia, understand
lapses as eternal spaces, refuse
the mess of departures; we pretend
to bathe once and again,
objecting Heraclitus, in the same metaphysical
river; we approach desolate beaches and climb up the wall
of hope and see the wasted fields
we shall have to cross; we maintain
the urges, the slow suicides;
we count infinitesimals between Achilles
and the tortoise -still Zeno-;
we go into the vast estuary
of twilight until we calm down,
as it gets dark and we obtain the fondling
of hands, of lips... while listening to Ravel's quartet, to that nocturne
by Borodin, to an adagio by Britten ...
and we start falling sleep, feeling the rain
and the wind, the ceaseless murmur of time.