LES VENEÇOLANES ES TORNARAN A “EQUIVOCAR”...

L’escrit d’avui potser sorprendrà. Parlaré d’un tema sobre el que la majoria de la ciutadania de Catalunya se n’ha format, segons el que jo he viscut, una opinió esbiaixada a causa d’una política de desinformació sense precedents per part de la majoria de mitjans.

Segons totes les enquestes serioses sembla que les veneçolanes i els veneçolans és tornaran a “equivocar” i escolliran novament el progressista Hugo Chávez (foto) com a president del país el proper diumenge 3 de desembre.

Com en anteriors ocasions, els mitjans de comunicació massiva d’arreu del món, també de Catalunya, tornaran a intentar fer-nos veure que els veneçolans s’hauran “equivocat” votant a un candidat “populista”.

Populista perquè ha inclòs a milions de persones pobres al cens electoral del que abans estaven excloses (als grans mitjans, els és igual que aquesta sigui l’essència de la democràcia: en aquest cas, que tothom pugui votar, ells ho consideren populista).

Perquè ha impulsat un programa social que, d’acord amb els standards internacionals, ha eradicat l’analfabetisme del país.

Populista perquè, amb el projecte Barrio Adentro, ha portat l’assistència mèdica gratuïta fins a l’últim racó del país, fins a l’últim cerro, fins a la última chavola.

Perquè és mestís, i perquè va fer participar a la població en l’elaboració d’una de les constitucions amb més garanties de protecció dels drets humans i amb més mecanismes de participació democràtica i control ciutadà d’arreu del món: la Constitució de 1999 (lectura recomanda!).

Perquè ha fomentat la participació ciutadana, la creació de 80.000 cooperatives, el subministrament d’aliments de primera necessitat als més pobres, i tantes coses més. I a sobre ho ha fet sense que les xifres macroeconòmiques del país se’n ressentíssin.

Perquè riu i canta (greu delicte!) i transmet alegria en comptes d’incitar a l’assassinat polític com fan alguns dels seus opositors.

Perquè, quan el van intentar enderrocar per la força l’abril de 2002, es van mobilitzar en suport seu els veneçolans més pobres (i especialment les dones veneçolanes pobres) que van encerclar a milers les instal·lacions militars forçant als soldats rasos a desobeir als seus generals que volien imposar com a president al cap de la patronal.

Perquè va desplegar els enginyers militars pels barris més pobres per construir xarxes de clavegueram (en comptes d’ordenar-los disparar contra la població indefensa, com havia passat anys abans, sota el govern de Carlos Andrés Pérez, durant el Caracazo de 1989).

Perquè, per primera vegada, l’estat veneçolà està invertit els ingressos provinents del petroli en redistribuir la riquesa i facilitar sostre, aliment, educació i salut a la “chusma desdentada y analfabeta” (en paraules d’alguns dels seus opositors), mitjançant les missions bolivarianes.

Jo vaig tenir la sort de visitar Veneçula el 2004 i vaig constatar-ho de primera mà: Sí, el govern veneçolà està adoptant totes aquestes mesures populistes (la meva experiència d'aquelles setmanes inoblidables, la podeu llegir aquí [PDF]). Si penseu que la meva visió és massa apassionada, podeu consultar el bloc d’en Jaume Escofet, un altre vilafranquí que pot donar fe que a Veneçuela s’estan aplicant totes aquestes mesures populistes a través de nombrosos programes socials (bloc recomanat, amb anàlisis profunds dels encerts i els errors, que també n’hi ha, de la revolució democràtica veneçolana. Escrit en forma de diari).

Tant de bo les veneçolanes i els veneçolans es tornin a “equivocar” el proper diumenge. Tant de bo aquest fet faci reflexionar als propietaris dels grans mitjans de comunicació.

El govern d’en Chávez, com tots, ha comés alguns errors, però el que ningú que disposi d’informació contrastada pot negar, és que el seu és un govern legítim i democràtic que ha millorat de forma destacada la qualitat de vida de la ciutadania i que ha iniciat un projecte d’inclusió social de les classes més desafavorides sense precedents a Veneçuela. Salut!

NOU GOVERN

Avui ha pres possessió el nou president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, que ha fet públic el nomenament dels nous consellers i conselleres. El govern queda integrat de la següent manera:

President de la Generalitat: José Montilla (PSC)
Vicepresident: Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC)
Conseller d'Interior i Relacions Institucionals: Joan Saura (ICV-EUiA)
Consellera de Salut: Marina Geli (PSC)
Conseller d'Educació: Ernest Maragall (PSC)
Conseller de Medi Ambient i Habitatge: Francesc Baltasar (ICV-EUiA)
Consellera de Treball: Maria del Mar Serna (PSC)
Conseller d'Acció Social i Ciutadania: Carme Capdevila (ERC)
Conseller de Governació: Joan Puigcercós (ERC).
Conseller de Política Territorial i Obres Públiques: Joaquim Nadal (PSC)
Conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural: Joaquim Llena (PSC)
Consellera de Justícia: Montserrat Tura (PSC)
Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa: Josep Huguet (ERC)
Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació: Joan Manel Tresserras (ERC)
Conseller d'Economia i Finances: Antoni Castells (PSC)

Sé que és un detall formal, però m’agrada el canvi de nom del Departament de “Benestar i Família” pel de “Acció Social i Ciutadania”. Crec que pot indicar alguna cosa: Igual que “educació” no vol dir exactament el mateix que “ensenyament” o que “salut” no és el mateix que “sanitat”, penso que “acció social” comporta un reconeixement que cal una major actuació en aquest àmbit, ja que, si no hi ha acció decidida dels poder públics s’incrementa la desigualtat i disminueix el benestar. Al seu torn, considero que “ciutadania” engloba més àmbits que no pas “família”. En tot cas, confio en que els avenços vagin més enllà d’un canvi de nom.

Sort doncs per al nou govern, i a desenvolupar les polítiques socials que es van anunciar durant la campanya electoral i el debat d’investidura!

DIARI 1918

Divendres en José Montilla, durant el debat d’investidura, va posar al ciutadà Albert Rivera al seu lloc, amb cortesia i quatre veritats ben dites (que una cosa no treu l’altre) en relació amb l’artificiós “conflicte lingüístic” que el segon sembla que té intenció de provocar. Un bon primer tanto per al president. No fa gols espectaculars com el del Ronaldinho però sembla que pot ser eficaç. Esperem-ho.

Però al que anàvem, que avui vull parlar de la llengua des d’una altre vessant, i per això faré una cosa poc corrent: recomanar vivament un llibre que, des de fa anys, estic llegint, i que encara no he acabat. Segurament seria millor esperar a acabar-lo per fer-ne una bona valoració però, a causa de la seva complexa (com a mínim per a mi) lectura, pot passar bastant de temps abans que aquest fet es produeixi, i vull compartir-lo ja amb vosaltres perquè considero que és una obra cabdal de la literatura catalana. L’autor va tardar una cinquantena d’anys per escriure’l, així que tampoc passa res si ens estem uns quants anys per llegir-lo...

Es tracta del “Diari 1918” d’en J.V. Foix, un seguit de proses poètiques (un subgènere no massa conegut però amb certa tradició a Catalunya) de contingut altament surrealista.

No és una lectura fàcil, tot al contrari. Foix utilitza un nivell culte molt elevat, amb un riquíssim vocabulari i amb conjugacions verbals arcaiques. Jo (ho reconec sense embuts) necessito del diccionari per a la seva lectura i he de buscar el significat de moltes paraules a cada pàgina.

Però quina força en els seus escrits! Quina energia que desprèn! Quin domini immens de la llengua en totes les seves vessants!

Cal buscar una estona de calma per llegir el diari, i no desanimar-se si només es pot avançar un parell de planes (a cops, dues planes de qualitat aporten més que no pas un volum comercial i populista del tipus “Estado de miedo” del Michael Crichton).

Bona lectura!

ARTICLE 41

Demà 25 de novembre és el dia internacional contra la violència vers les dones. És un tòpic l'afirmació que, quan alguna causa necessita d'un "dia internacional" és que, en aquell àmbit, realment les coses estan fotudes. Desgraciadament, és el cas.

Hi ha qui diu que aquest tipus de convocatòries no serveixen de gran cosa, que només serveixen per fer una acció aquell dia i quedar-nos amb la consciència tranquil·la mentre el problema subsisteix. Jo prefereixo mirar-m'ho des d'una vessant més positiva: Evidentment que un "dia internacional" de la causa que sigui, per si sol, no canviarà res. Ara bé, potser podem aprofitar aquest tipus de convocatòries per reflexionar sobre el tema, analitzar que es pot fer per millorar la situació i acte seguit (i això seria la part més important) anar per feina i portar-ho a la realitat.

En aquest sentit, m'ha semblat molt interessant el manifest de les companyes de Dones amb Iniciativa que adjunto.

Una part dels ciutadans i les ciutadanes tenen la percepció que, durant la passada legislatura, s'han invertit masses esforços en l'elaboració del nou estatut. Ara bé, si aconseguim desenvolupar l'article 41 del nou estatut en la línia del citat manifest, i així és fa també amb els drets de ciutadania i les polítiques socials penso que aquesta percepció variarà, i que donarem forces passos en la direcció correcta.

NO DE LLEI

Fa un mes, a proposta d'Iniciativa i Esquerra Unida, el Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat (és a dir, amb el vot de tots els grups) una Proposició No de Llei que havíem promogut des de Vilafranca per tal que s'emprenguessin mesures per facilitar l'accés de les persones amb mobilitat reduïda als trens. A la proposició s'hi deia explícitament que al pressupost pel 2007 s'hi inclouria una partida pressupostària per dur a terme aquestes mesures. El nostre grup va acceptar modificar la proposta inicial per tal que tots els grups hi poguessin donar suport, com finalment va succeir.

Quan es va votar això la tramitació dels pressupostos estava a punt d'iniciar-se. No sé que carai ha canviat en un mes, però al projecte de pressupostos aquesta partida pressupostaria no hi era. Potser el projecte ja estava tancat, i no va donar temps d'incloure-hi aquesta partida. Això ho puc entendre. Per això des d'IU i ICV vam presentar una esmena per incloure aquesta previsió pressupostària durant la tramitació. El que no m'entra al cap és que l'esmena hagi resultat rebutjada. Encara no tinc les dades de quins grups han canviat tant radicalment d'opinió en tant poc temps, però ho trobo lamentable. Si aquest tipus de coses poden passar, realment el nom de les "proposicions no de llei" està molt ben trobat.

Se que no és gaire positiu aquest comentari d'avui, que diguem, però no me'l podia callar. En tot cas, seguirem el tema, fins que ens en sortim, això si que ho tinc clar.

Per no desanimar-se amb aquest tipus de coses, avui us recomano el llibre antològic "El amor, las mujeres y la vida", d'en Mario Benedetti. Poemes amorosos i de compromís (alguns d'ells molt coneguts) la lectura i relectura dels quals, a mi personalment, m'ajuda molt en moments difícils.

Una bona forma d'entrar a la poesia amb un llenguatge actual i intel·ligible, i a més a més, sense que vagi en detriment de la qualitat literària. Recomanat de debó ;-) Salut!

ARA QUÈ TOCA?

En el seu escrit d’avui en Saül Gordillo , destaca com a novetat a la "blogsfera", entre d'altres, aquesta pàgina.

Sense cap mena de dubte, en Saül Gordillo és EL blocaire de referència en el panorama polític català. El seu "Bloc sense fulls", a part d'estar ben escrit i actualitzat amb molta regularitat, compta amb un nombre important de contribucions dels lectors, i a més a més conté un recull actualitzat dels blocs de militants de tots els partits del país, sense distincions. Segur que més d'un o d'una dels i les que llegiu això heu arribat fins aquí gràcies a la tasca d'en Saül, per tant, des d'aquí el meu agraïment.

Aquesta tarda, quan tornava de la feina escoltant la ràdio, he constatat (com ja havia fet al matí en una altra emissora) que, lamentablement, continua l'ofensiva mediàtica per desacreditar els resultats democràtics de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Personalment penso que, pocs dies desprès d'unes eleccions, no és el millor moment per obrir un debat sobre quin ha de ser el sistema electoral. I és que no és gens seriós plantejar canviar les normes una vegada has perdut, i menys quan acabem de sortir d'un llarg procés estatutari on, precisament, del que es tractava era de fixar aquest tipus de normes, i on no es va plantejar cap canvi en aquest aspecte. De tot se'n pot parlar, però s'ha de saber perdre. Les normes estaven clares, i són les mateixes que han regit els últims 25 anys.

Ara, per part de bastants grups poderosos de comunicació (amb els seus corresponents accionistes interessats al darrere), s'intenta posar en el centre del debat polític un tema que gairebé no ha sortit durant la campanya electoral.

No hi estic d'acord. Durant la campanya s'ha parlat d'habitatge (seguir com estem o fer una nova llei), de polítiques socials (xecs o drets), d'infraestructures (cotxe privat o transports públics), de treball (liberalització del mercat de treball o intervenció consensuada), etc. Aquests doncs han de ser, en la meva opinió, els temes centrals del debat polític i, sobretot, de l'acció política. En cas contrari, cada vegada seran més els partidaris de l'abstenció.

Crec que la prioritat de tots els grups polítics, en aquest moment, hauria de ser d'una banda, analitzar el perquè de l'increment de l'abstenció, i d'altra banda, començar a formular projectes, propostes i accions per a la nova legislatura sobre la base dels programes que hem explicat durant la campanya.

Però bé, la realitat és la que és, i una coal•lició entre els perdedors i la poderosa tropa dels "opinadors professionals" han aconseguit imposar el debat sobre si necessitem un sistema presidencialista i sobre si la gent vota a les persones o als partits. Com que en matèria de mitjans de comunicació, per desgràcia, no hi ha eleccions, els perdedors dicten l'agenda mediàtica. Per tant, en parlaré, encara que sigui només una vegada, més que res per deixar clar que no estic d'acord amb el que venen dient.

Hi ha polítics de dretes que em són molt coneguts (perquè surten molt a la tele) i alguns d'ells em cauen molt bé i em son simpàtics. Però el Parlament de Catalunya no és "Gran Hermano" o "Operación Triunfo". A l'hora de votar hem de decidir pronunciar-nos per quina Catalunya volem, i això no es dedueix dels somriures o del color dels pantalons, sinó dels programes electorals.

Si hi ha majoria, s'aplica el programa pel que la ciutadania ha optat i, si no hi ha majoria, es busquen els punts comuns dels programes dels diferents partits per formar-ne una, tenint en compte la correlació de forces que les urnes han atorgat a cadascú. El resultat final s'ajustarà més al que desitjàvem els gruix dels votants que no pas si governa una de les opcions en minoria social.

En relació a la proposta de votar candidats, i no partits, hem de tenir en compte que només uns pocs (aquells que tenen més recursos econòmics, crèdits de les entitats bancàries i donacions anònimes) estarien en condicions de fer 135 campanyes electorals per explicar 135 programes (perquè hi hauria programes electorals suposo, o no? O simplement escolliríem els més guapos i guapes i més simpàtics i amb més diners i diaris i teles i ràdios per fer propaganda?).

En fi, disculpeu-me si m'he allargat massa. El proper dia seguiré amb les recomanacions literàries i, si parlo de política, posaré l'accent en el que penso que ha de ser el centre de l’agenda política.

TORNEM-HI AMB LES RODALIES!

Els i les que em coneixeu perdoneu-me, sé que a vegades semblo un disc ratllat, però hi ha coses que no acabo mai d’entendre com poden passar: Semblava que el servei de rodalies de la RENFE no podia caure gaire més avall però, ves per on, estàvem equivocats.

Des de Vilafranca, per a moltes persones, les freqüències de pas són massa escasses per poder ser una alternativa al cotxe en costos de temps (i els caps de setmana ja ni en parlem). La manca d’inversió en el manteniment de les vies fa que, en determinats trams, s’hagi de circular a pas de tortuga per evitar accidents. En fi. Tot això és conegut. Tanmateix ara resulta que les obres de l’AVE, segons denuncien els sindicats, estan mal (o gens) planificades, i dia si dia també el servei de Rodalies en resulta afectat. Arribem tard a la feina, perdem hores de classe, la novia se’ns enfada perquè la deixem plantada... i d’altres tragèdies quotidianes similars.

Sempre he pensat que construir l’AVE era una forma absurda de malgastar molts diners en una infraestructura gens eficient si tenim en compte el que ens està costant a tots i ho posem en relació amb el reduït nombre de viatgers que l’utilitzaran (per no parlar del seu impacte ambiental, que mereixeria un post a part).

Que durant anys s’hagi planificat invertir els diners públics en aquesta pijada (permeteu-me l’expressió) mentre s’ignorava la xarxa de rodalies que utilitzem milers de persones (i que és la forma més sostenible de moure’s en aquest tipus de distàncies) ja és, de per si, un fet força greu. Ara bé, que no s’hagi previst com aquestes luxoses obres afectarien als treballadors, estudiants i d’altres usuaris del dia a dia, això ja no té nom!

Esperem doncs que, tal com preveu el nou Estatut, l’estat traspassi ben aviat aquest servei a la Generalitat i que, aquesta vegada, des de la proximitat del govern d’Entesa, s’inverteixin els diners públics amb una mica més de seny. Potser sóc un il·lús, però jo tinc aquesta esperança. I es que quan el Joan Saura parla de modernitzar Catalunya fa referència a aquest tipus de coses. No són actuacions tant espectaculars com l’AVE però són més eficients i racionals.

En tot cas, pel que pugi passar, si hem d’agafar el tren, no està de més prendre algun llibre. Per exemple “La Sonrisa Etrusca” de José Luís Sampedro que ens recomana amb encert un dels primers lectors d’aquest bloc fragmentari (coincidim Xoxé, a mi també em va fascinar!). Salut.

NOTA: La fotografia d’avui està extreta del projecte Wikimedia Commons i es pot distribuir sota la llicència de documentació lliure GNU . La imatge d’ahir era pròpia, d’un dia que vàrem anar a passejar per Vilafranca amb el Xavi, el Toni i una càmera de fotos...

COMENÇA L'EDICIÓ EN FASE DE PROVES

Per començar a córrer per la blogsfera volia demanar el Twike al Francesc Baselga però he vist que el cotxe elèctric està fora de joc temporalment (per cert, ànims, el més important és que no heu pres mal, el Twike segur que es pot arreglar!).

Per tant, em limitaré a fer un tomb amb la bici elèctrica (me la deixes una estona oi Xavi?) sense allunyar-me gaire del punt de partida... (en altres paraules, vull provar de posar fotografies i enllaços des del blog per veure si me'n surto, que per això estic en fase de proves!)

Som-hi doncs! Aprofitant que disposo d'un racó de la xarxa per escriure al món mundial (és a dir als amics i amigues que potser llegireu això, i algun internauta ocasional que naufragui per aquí) vull fer apologia d'una novel·la que fa uns mesos que he llegit: És tracta de "Els Miserables", d'en Victor Hugo (1862). Un clàssic que, com se sol dir, ha superat amb èxit l'exàmen del crític literari més dur de tots: el pas del temps.

Victor Hugo, segons es desprèn de la seva trajectòria i dels seus escrits, no era un home d'esquerres, però tenia un discurs i una pràctica profundament humanista, solidària cap els més febles, buscava sempre el costat bo de les coses i intentava crear espais de consens sobre la base del sentit comú. Bones qualitats. "Els Miserables" es pot descriure de diverses maneres perquè conté molts elements: És una classe magistral d'història de França des de la Revolució Francesa fins ben entrat el segle XIX, conté reflexions filosòfiques que són un monument al sentit comú, és un estudi sociològic de la realitat de l'època, una novel·la d'aventures, una novel·la romàntica... Tantes coses i tant ben escrites! El meu consell: No us la perdeu!