Des que una amiga em va donar a conéixer els fados de Mísia, va sorgir un enamorament, que encara continua, entre el portugués i jo -l'idioma, no us penseu una altra cosa. Fins la meua filla ho va notar, i em va suggerir que estudiés aquesta llengua.
La idea va començar a rondar-me fins que enguany m'hi he decidit, a matricular-me a l'Escola d'idiomes. I estic encantada, la veritat. Tant que l'altre dia em va venir la idea d'intentar llegir algun llibre de Paulo Coelho, en portugués, a veure si l'entenia. Vaig triar, per a aquesta finalitat, O Alquimista, més que res perquè el títol m'atreia, i he de dir-vos que no solament l'he comprés sinó que m'ha subjugat.
Aquest llibre és un viatge exterior i, alhora, interior del protagonista. El seu periple, sempre seguint la Llegenda Personal pròpia, m'ha captivat. Així seduïda, aquest matí, mentre anava amb el bus al centre, a comprar, he estat pensant. En el llibre i en mi mateixa. Veritablement, la meua vida, fins al moment actual, crec que també ha estat un periple que ha seguit la meua Llegenda Personal, amb alguns moments de temptació de sortida, certament, però a la fi només han estat això, temptacions, mai no he sortit d'aquest camí. Si hi reflexione arribe a la conclusió que la meua Llegenda Personal sempre ha estat l'amor, malgrat les punxes. El que no sé és qui ha estat el meu Alquimista. Potser la mística. O la poesia. No ho sé ben bé. Siga com siga, també pense que justament això, el fet de viure seguint la meua Llegenda Personal, a pesar que no ha estat un llit de pètals, potser em redimirà de les errades que haja pogut cometre durant el meu viatge a Itaca -que encara no ha acabat, afortunadament.
L'impacte anímic de O Alquimista m'ha portat a escriure, per a vosaltres -i per a mi mateixa- aquestes reflexions, i a recomanar-vos molt i molt, si no ho haveu fet encara, la lectura daurada del desert d'aquest llibre que m'ha ben capturat. Meravellosa seducció. Fins una altra.
