Caspar David Friedrich
No se sentia bé a l’abadia. Actuava com els altres
germans i resava com ells. Realitzava diligentment les tasques que li eren
assignades. Al refectori compartia les menges i dirigia l’oració quan li
corresponia i a la capella recitava de cor les lletanies amb posat convincent.
Tanmateix, aquella imatge de normalitat i serenitat acabava a la porta de la
cel·la. I a la de l’esperit.
Tenia una inquietud
constant que el consumia implacablement, sense treva. Li corsecava pulmons i
intestins i fins l’ànima. No trobava descans, ni en el son ni en la nit.
Ho havia intentat tot. Obria un llibre sagrat –els únics que sempre li havien
interessat– per entrar, mitjançant la lectura, en el llindar que el portaria a
la companyia de Déu, companyia que ell tant desitjava. Debades. Per molt que
s’esforçava no podia centrar-se en els mots, llegia i rellegia i repetia les
frases ja llegides en un intent inútil de concentració i no aconseguia passar
de la segona pàgina. Llavors, apagava les espelmes i procurava dormir cercant
un mínim repós per pal·liar aquell desassossec que se li havia anat apoderant
paulatinament tot negant-li un redós i que, fins i tot, l’havia fet emmagrir.
Tot en va. Sentia tocar les hores en la campana de la seua imaginació, hora
rere hora, sense que la son fes acte de presència. Es tornava a aixecar.
Passejava amunt i avall de la petita cel·la –sort que no l’havia de compartir
amb ningú– i encetava una pregària enfervorida que, esperava, li calmaria
l’ànim intranquil. Però la frisança continuava. I al matí, dejorn, sense son
acudia a la capella a les laudes, com marcaven les regles. Tots els dies. I
també sense son resava les matines. A les nits.
Cada vegada sovintejaven
més les seues estades a la capella a la recerca d’un lloc on la quietud, la
lentitud de moviments, la manca de soroll, l’espai gran i ombrívol que
convidava al recolliment pogueren generar aquella calma que tant necessitava.
Els resultats, però, eren nuls. Per molt que hi pensava no comprenia el motiu
d’aquell neguit permanent que no li deixava una engruna de tranquil·litat, de
pau interior. Els dies anaven passant a grans camallades i ell, cada vegada més
grèvol, anava adquirint una aparença de sequedat que els companys, per força de
la convivència diària, no havien remarcat.
Aquell matí, de la
capella estant, amb el sonsoneig dels resos comuns, veus monòtones que es
perdien entre les gruixudes i fredes parets, s’havia quedat endormiscat.
L’enorme silenci que l’envoltava ho cobria tot, cel i terra i mar i ell,
interlocutor minúscul, com una busca al bell mig de la immensitat del silenci
se l’escoltava, contemplava el silenci i la mar desmesurada, exorbitant, i el
silenci grandiós li parlava i ell li escoltava paraules de bonança, d’assossec,
de temperància interna. I aquella serenitat s’emparava del seu ésser i el
portava al descans desitjat. La visió, que només havia durat uns segons, el
sobtà. Al llarg del dia no se la pogué traure de sobre. Evocava la mar, immensa
i grandiosa i el silenci desmesurat i exorbitant i aquella placidesa que
finalment li havia afluixat pulmons i intestins i li havia endolcit l’ànima, i
esperà el vespre.
Ben enjorn s’alçaven els
monjos i enjorn també plegaven. Després d’haver sopat una lleugera col·lació i
arribat el moment de retirar-se, es dirigiren cadascú a la seua cel·la.
L’endemà tornarien a matinar i es reunirien de nou a la capella per
encomanar-se a Déu en aquella jornada. Ell, però, no hi seria.
Encara quedava una
claredat minsa, o ell l’entreveia, segurament gràcies a la lluna creixent, quan
l’abadia ja quasi ni respirava. Ben aviat tots estarien dormint. Obrí la
finestra de la seua cel·la. Donava a un pati interior molt ben cuidat, amb
plantes pròpies d’espais humits i frescs on el sol gairebé no entra, només
s’infiltra tèbiament, de gaidó, per alguns clevills del cel que bada. Tocant la
nit, l’aire era fred. En obrir la finestra li colpejà el rostre com un coltell
però ni ho notà. Les finestres de les altres cel·les eren tancades. Els vidres
i els portellons. Ningú no el va veure arreplegar-se els faldons i buscar algun
pedrot més deseixit en la paret irregular per recolzar un peu i des d’allà
botar a terra. No hi havia massa alçària i un cap obsedit per la visió no para
en randes, alleugereix els peus per a la baixada i els enforteix per a la
caiguda. No es va fer gens de mal en pegar el bot, o no se n’adonà. Ràpidament,
s’adreçà a una porteta, dissimulada per l’heura, que
ningú no utilitzava mai.
Obrí el forrellat mig rovellat després
d’insistir-hi una estona i sortí de l’abadia.
Caminà durant dues hores
fins arribar en una petita platja, fosca i deserta, on ell, minúscul, sobre la
sorra, davant la mar la contemplà, contemplà la seua grandiositat i en ella
reconegué Déu. Contemplar-la, sentir-la immensa... és com parlar amb Déu.
L’ombra de la mar, el silenci immensurable. Aquest era el camí per sentir Déu.
Ara ho comprenia. Una gran tranquil·litat li inundà l’esperit i aleshores, com
un esclat, la mar, amb veu grandiosa, entonà un càntic. El gran càntic entre els
càntics.
