Natura morta amb violí i partitura rere les reixes d'una presó, dibuixada en 1943 per Bedrich Fritta (1909-1945), artista jueu txec que dibuixà i pintà les condicions del camp-ghetto de Theresienstadt. L'octubre de 1944, Fritta fou deportat a Auschwitz, on va morir una setmana després de la seua arribada.
–Al final, no em puc estar de fer una referència a allò de no hi pot haver poesia després d'Auschwitz.
–Qui ho va dir?
–Adorno.
–Hi estic d'acord.
–Jo no: n'hi ha, de poesia, després d'Auschwitz.
–No, però vull dir... que no n'hi hauria d'haver.
–No. Després d'Auschwitz, després dels nombrosos pogroms, després de l'extermini dels càtars, que no en van deixar ni un, després de les matances de totes les èpoques i de tot arreu... Fa tants segles que la crueltat és present que la història de la humanitat seria la història de la impossibilitat de la poesia "després de". I en canvi no ha estat així, perquè precisament, qui pot explicar Auschwitz?
–Els que l'han viscut. Els que l'han creat. Els estudiosos.
–Sí. Tot això constarà; i han fet museus per recordar-ho. Però faltarà una cosa: la veritat de l'experiència viscuda: això no es pot transmetre amb un estudi.
En Bernat va tancar els fulls lligats i va mirar el seu amic i va dir i?
–Només es pot transmetre a través de l'art; de l'artifici literari, que és el més proper a l'experiència viscuda.
–Collons.
–Sí. La poesia cal més que mai després d'Auschwitz.
–És un bon final.
–Sí, crec que sí. O no ho sé. Però penso que és una de les raons de la persistència de la voluntat estètica en la humanitat.
–Quan sortirà publicat? Estic impacient, tu.
Jaume Cabré,
Jo confesso
