La dolça geometria

2n convit estiuenc

Jordi Albinyana

La meua proposta de títol per a aquest quadre és

LA DOLÇA GEOMETRIA

Dans la lumière

Comença molt fluixet, que gairebé ni se sent. Si no sou impacients i espereu, escoltareu el so del violoncel de Matthieu Saglio, dins la llum tènue de la nit..

Caragols amb salsa

Quan era xicoteta, els dies de pluja pausada que deixaven pas al sol, agafàvem una bossa de tela i eixíem a buscar caragols amb l'esperança de trobar-ne suficients perquè la mare els cuinara. Em semblaven -i encara em semblen- un plat deliciós. M'agradava el fet de sortir al camp, gaudir a pler de l'olor que pren la terra quan la pluja l'ha perfumada, observar les gotetes a les tiges i a les fulles i quasinotar les plantes refrescades, alhora que endolcides per la tebior del sol, cercar la grandesa i l'alegria de l'arc de St. Martí desafiant el cel de banda a banda, i trobar els caragols passejant, aliens al perill que corrien si es deixaven atrapar, però jo això tampoc no ho pensava -perdoneu la meua ingenuïtat. De tornada, quan ja n'havíem arreplegat prou, la mare els deixava en algun recipient que tingués possibilitat d'entrada d'aire perquè poguessen respirar, tota la nit, així van soltant la porqueria -deia ella. Al matí, sempre en trobàvem uns quants que s'havien escapolit i recorrien les manises de la cuina. La mare els reunia i els netejava, ben nets, amb sal o amb llima. Després, els abocava dins una safa amb aigua de sol perquè traguessen la banya i, tot seguit, dins d'una cassola amb l'aigua lleument tèbia i, a poc a poc, anava augmentant-los la intensitat del foc. D'això se'n deia enganyar-los. La passa següent era cuinar-los amb la salsa corresponent. M'agradaven sobretot els barbatxos i les vídues, que nosaltres anomenàvem també "xonetes".

Però ara sóc jo la mare, i s'ha perdut la primera part del ritual. Ara, ací, a ciutat, els he de comprar congelats. Això sí, el plat continua sent exquisit, malgrat que -en sóc conscient- no agrada a tothom.

Per si voleu provar-ho:

En una cassola poseu a sofregir mitja seba tallada menuda i una tomaca mitjana. Hi mescleu una punta de salsa de menta i ho removeu tot. Ara, afegiu aigua, un pessic de sal, dues fulles de llorer, unes rametes d'herbassana fresca, un poc de vitet coent i els caragols, i els deixeu al foc fins que estiguen cuits.
Bon profit, si us ve de gust.

La mar que jo t'enviava

Fotografia: Joan Fuxà (fragment)

-Guarda'm al teu cor de mar
en la teua caminada.
I jo et bevia l'enyor.
I jo et pensava.
Què en vas fer dels estels d'aigua
que et vaig enviar sabent
la teua calor amarga?

A un gat despistat (pensaments d'un banc)

T'has deixat l'ombra

jo te la guardaria.

Potser regresses.

(Haiku per al convit estiuenc de Francesc Mompó)

9. Paraules de mar

M’omple la vida de les sentors d’estiu
de la humitat de l’aire
bellugadís de blaus de voramar
i sorra.
No sents la nit com va caient i el cel
i l’aigua
rítmicament i sorollosa parla?
Tot plegat són els mots que tant m’estime.
Només m’estime el temps
que dedique a l’estima.