Et vaig veure al café

 Imatge: Fabio Calvetti

Et vaig veure al café. La tassa fumejant, la mà removia el líquid amargós –no li havia posat sucre–, el pensament absort en el silenci interior que des que m’ho demanares havia anat apropiant-se de mi, ni el pensament parlava, solament les sensacions, l’aroma que m’anava inundant, el color fosc i espés que m’arribava als ulls, i els teus ulls, allà dins, mirant-me, amb un esguard somrient des del fons de la tassa. Et vaig paladejar amb les parpelles closes i em vaig commoure. Ahir, tot i que estic a dieta, et vaig beure discretament barrejat amb café.

(Aquesta és la meua participació en el projecte col·lectiu lletrAtura)

La Consagració de la Primavera

Escoltant la música de La consagració de la primavera, d'Igor Stravinsky i, més encara, mirant aquesta dansa, és comprensible que la seua estrena, al París de 1913, provocara un escàndol entre el públic, avesat a una música romàntica i a un ballet clàssic.

Els espectadors, que havien acudit a l'estrena d'aquest ballet (amb coreografia de Vaslav Nijinsky) amb grans expectatives, degueren restar perplexos en contemplar una dansa arravatada que no mostrava un vestuari clàssic i gestos suaus i delicats sinó moviments bruscs que imitaven un ritual primitiu, i una roba lleugera que accentuava o deixava al descobert determinades parts del cos, cosa que, en aquell moment, es va considerar, molt probablement, indecorosa. De fet, aquesta obra està inspirada en un antic ritu pagà. Hom demana la benevolència dels déus en la nova estació que comença, la primavera, mitjançant la dansa frenètica d'una donzella, que, observada pels savis de la tribu, balla fins al paroxisme, com una mena de sacrifici que la fa dansar fins a la mort.

La música també contribuí a aquell estupor del públic. La força expressiva del vent (5 flautes, 4 oboés, 1 corn anglés, 5 clarinets, 4 fagots, 1 contragfagot, 8 trompes, 5 trompetes, 3 trombons, 2 tubes) i de la intensíssima percussió (una exlosió de timbals), en un ritme aparentment caòtic, degué semblar salvatge als espectadors, que protagonitzaren un tal aldarull que va obligar la policia parisenca a intervenir.

Aquesta obra, com tantes altres, ajudà a trencar esquemes, motlles, a desfermar mentalitats, a obrir nous camins dins del món de l'art. Actualment, La consagració de la primavera és considerada una peça fonamental de la música del segle XX.

Tots dos, homes

Jean Delville

El primer poema és de Vicent Alonso i forma part del llibre Albes d'enlloc. El segon poema és de Ricard Garcia i forma part del llibre Els contorns del xiprer.
Entre els comentaristes, n'hi ha 7 que pensen que tots dos poemes han estat escrits per un home, i han encertat, doncs, plenament. N'hi ha 9 que han encertat a mitges ja que han dit que un poema estava escrit per un home i l'altre per una dona. I només 3 han suposat que tots dos poemes estaven escrits per dones. Els resultats, aquesta vegada, són diferents dels que van sortir en les propostes de Frannia i de Carme.
Opine, de tota manera, que un poema aïllat no significa res, hauríem de llegir tot un poemari o tota l'obra d'una persona per veure si ens sembla escrita per un home o per una dona. Opine també que en molts casos no es pot saber i, per tant, no crec que hi haja un tall separador entre sensibilitat masculina i femenina. Tanmateix, hi ha altres casos que semblen més clars. Per exemple, la literatura de Mercè Rodoreda jo no me la imaginaria mai escrita per un home, ni els versos d'Estellés, posem per cas, escrits per una dona. Jo mateixa he de confessar que, en una narració que vaig escriure -narració en què el personatge masculí és autor de 3 relats-, vaig haver de fer un esforç per posar-me en la pell d'un home i canviar, a cosa feta, la meua manera d'escriure, amb el propòsit de produir una versemblança que si jo hagués escrit aquests relats sense pensar-hi, molt probablement hauria trontollat.

Vull dir que és possible que hi haja diferències entre la sensibilitat masculina i la femenina, i per què no? Visca la diferència, que la uniformització és molt ensopida. Ara bé, dit això, vull rebutjar enèrgicament els clixés que durant molt de temps han sobrevolat la societat, clixés sempre pejoratius envers les dones: la dona és una inútil, només serveix per posar-se davant l'espill i per escurar els plats, mentre que l'home és valent, és capaç, és qui mou el món. Crec que aquest clixé ha caigut pel pes de moltes dones que es van llançar a treballar fora de casa en un moment en què l'home no tenia assumit (alguns encara no ho tenen) que ell també podia escurar plats; aquestes dones treballaven fora de casa i dins, realitzaven el treball de la seua professió i el de la llar, i ho portaven tot endavant. Crec que està sobradament demostrat que podem, i ho fem a la nostra manera, i això no està renyit amb el fet de pintar-nos els llavis d'un roig colpidor, si ens ve de gust (només és un exemple).

Pense que pel que hem de lluitar no és per demostrar que home i dona som iguals, que no ho som (i ser diferents no vol dir ser millors ni pitjors, simplement diferents) sinó per tenir els mateixos drets, les mateixes oportunitats, el mateix respecte i la mateixa consideració social. Si algun dia s'assoleix això, el fet que home i dona tinguem o no sensibilitats diferents serà irrellevant. Jo ho veig així.

Poesia masculina/femenina?

Hi ha una manera d'escriure pròpia d'homes i una altra pròpia de dones?

A propòsit d'aquesta qüestió, l'altre dia, Frannia i Carme van proposar, als seus blogs respectius, un "joc" que em va semblar molt interessant. Van penjar dos poemes, un escrit per un home i l'altre per una dona, i havíem d'endevinar quin dels dos havia estat escrit per l'home i quin per la dona.

Us propose una continuació del "joc". Ací teniu dos poemes, però jo no us done cap pista, és a dir, hi ha la possibilitat que un poema haja estat escrit per un home i l'altre per una dona, o que tots dos hagen estat escrits per homes, o bé, que tots dos hagen estat escrits per dones.

Què opineu? Si expliqueu els motius que us han fet decidir per la vostra opció, tot plegat resultarà més enriquidor. Us deixaré uns dies per a pensar-ho. Després, us descobriré qui s'amaga darrere de cada poema.

Les imatges no tenen res a veure amb l'autoria dels poemes. Són imatges que he adjuntat jo segons el que em suggeria cada poema.

Poema 1

Recordes l'alba breu

que ens dissenyava l'àmbit

d'un temps d'atzars i somnis?

La mar feia estelles el sol ixent:

per cada esberla, un llumí d'argent.

Colm un senyal diví,

l'onada duia, a tongades,

els infinits perfils del teu rostre.

Poema 2

mai com qui dóna un cos

i davallar des de la nuesa
al pou de silencis que m'alimenta la veu,
paraules que llanço de mi a tu
i en elles estimar-te
perquè en elles et tinc
i em dono i t'anomeno i callo...

ja ho saps, sóc silencis
que engendren tot el que dic,
paraules, amor

i mai com qui dóna un cos
donar-te-les

Compta comptes

Dijous passat, vaig assistir a la presentació del llibre Compta comptes, escrit per Joan-Lluís Moreno. Amb aquest llibre, l'autor ha guanyat el II Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats. Hi era present, a més del presentador, del propi autor i de l'editora, el president de l'Associació Cultural Helena Jubany, que va intervenir, en primer lloc, per explicar al públic assistent que la seua filla Helena, de 27 anys, va ser assassinada l'any 2001, i que la família, cansada de no trobar respostes en investigacions policials ni en la justícia, va decidir crear aquesta associació i aquest premi en record de la filla perduda, tenint en compte que ella sempre havia estat amant de la literatura i dels llibres en general, i que li agradava, molt especialment, contar històries, contar contes.

No cal dir que em va impactar sobremanera escoltar aquesta declaració, clara i rasa, de la boca d'un pare que va perdre la filla d'una manera tan brutal.

El llibre d'en Joan-Lluís Moreno, que vaig adquirir en aquell moment, presenta una edició, de tapa dura, molt acurada i original, amb il·lustracions, i amb un DVD adjunt que permet que l'autor ens conte el relat, el podem escoltar de la seua veu i, si és el cas, veure la versió per a sords-muts.

El protagonista d'aquesta narració és un professor de matemàtiques que passa el temps (i la vida) comptant i recomptant i tornant a comptar, traient percentatges i fent estadístiques. Ho compta tot (d'ací el títol del llibre, Compta comptes): quantes persones hi ha a la sala del cinema o a l'estadi de futbol, quantes d'aquestes són homes i quantes dones, quantes són primes i quantes grasses, quantes rosses i quantes morenes, quants alumnes són esquerrans quan escriuen i quants no, quants immigrants troba pel carrer o en un determinat barri... Però aquell dia... aquell dia, els números van emmudir davant la sotragada de bellesa i sensualitat, perquè mentre intentava arrodonir la xifra d'immigrants comptats, la va veure passar, una jove caribenya com una "venus feta de xocolata farcit de fruites" que s'allunyava per la vorera...

Esclat de mots

Aurelio D. Santos

Tota la neu que pot omplir un cor
si la deixàveu
no la deixeu gelar en el vostre camí
és deliciosa i tova sota els peus
eixerits
i les flonges paraules de tímid rossinyol tremolós
de l’hivern
han collit en el foc de la llar
tot l’abril del demà
i els cirers
amb les branques nevades
pregonen llur encís gelabrós de febrer
però el cor no
no vull el cor glaçat com un mirall opac
en la memòria
vull un esclat de mots
com un llenç de roselles dins la passió
del blau
dins el blau del matí.

Carme diu:

Esclat de mots,
esclat de flors
damunt la neu,
escalfa el cor.

Anton diu:

Així guardés la neu
la sang que du mon cor
la Pau seria veu
la Llibertat Amor.

I si Déu fos dona?

Al llarg dels temps, els homes han ostentat les ocupacions més prestigioses, fins i tot la de Déu. Perquè digueu-me, dones i homes, quan ens ve al cap la idea de l'ésser suprem que anomenem Déu -siguem creients o no- alguna vegada és la idea d'un ésser femení?

Tant de bo arribe un moment en què no calga celebrar el dia de la dona, com tampoc no celebrem el dia de l'home perquè no cal. Això voldrà dir que tots dos, home i dona, tindrem la mateixa consideració social, la consideració de ser persones i prou.

caminant...

Camí de cel
camí de sol
camí de sal
camí de neu.

Ens vam trobar en un rost del camí
i encetàrem una caminada.
Teníem fam i set i son i insomni.
Em vas dir jo no sé caminar
i jo, amb mans plenes de lluna
vaig arruixar de sal la teua nevada.
Descobrírem un cel que abocava paraules
als nostres peus
catifes de paraules per caminar descalços
sense atura.
Ens nodrírem de sol i de temor
de colors, de perfums, d'enyorança
de mar i d'inquietuds.
Després, la nit.
Tot negre. Tot.
Aquell cel de robí prest es tintà de por.
Ara, per aquest camí incert
només camina l'ànima.

SEMPRE TINDREM PARÍS

Una frase preciosa, veritat?
(Pensament d'avui. Inoblidable pel·lícula, vencedora del temps)

I encara no és primavera però podem començar el mes amb una música i una veu acollidores, la música dels somnis: sensualitat i màgia.