La primera vegada que va intentar agafar un tros de núvol, el cel es va enfurismar tant que va remoure el vent i va inquietar l’aigua de la mar, que durant tot el matí havia estat serena. El dia s’enfosquí i uns sorolls apocalíptics recorregueren l’espai durant una bona estona, talment una trencadissa gegantina que irrompia en l’aire i es perdia cap a ponent i Ella, espantada, va tancar la finestra precipitadament i va subjectar-se amb totes dues mans els batecs desbocats del cor.
Tanmateix, l’endemà va lluir un sol inusitat enmig del blau i la mar va recobrar el somrís. Durant molts dies no hi hagué ni senyal de cap núvol i Ella, a poc a poc –primer amb temor, després amb prudència–, va gosar alçar la mirada cap amunt. La mirada sí, però no les mans. Com havia pogut ser tan imprudent? N’hi havia tants, de nuvolets petits, tota la volta del cel clapejada –una delícia– i Ella, a la impensada, havia allargat la mà per pessigar-ne un, un de xicotet.
Tenia aquella imatge al cap i el record de l’espant al cor i caminava. Caminava déu sap per quins camins del pensament i al cel havia aparegut un núvol gros, blanc, impecable. Se sentí atreta, com l’altra vegada però ara no s’atreví a tocar-lo. Des de la llunyania, les serres l’observaven. Resseguia camins sense deixar d’enviar llambregades furtives cap amunt. El núvol hi era, fent i desfent filagarses a les vores, remodelant el seu perfil, esculpint la seua figura fugaç. De sobte, Ella va sentir circular per totes les venes l'impuls indòmit. Tornà a entrar al pensament, explorà reductes a la recerca del lloc just, de la idea justa, del continent just per al núvol. Quan la veié s’aturà enlluernada. Era delicada, d’un vidre gràcil i transparent que enamorava. L’agafà amb precaució. Malgrat la seua lleugeresa el tamany era imponent. Mai no havia sostingut una copa tan gran i la mà li tremolava. El cor, també. A bon pas anava desfent camí, descabdellava els camins del pensament fins retornar al núvol. Hi era encara. Respirà alleujada. Li col•locà al davall la copa, amb suavitat summa i el núvol s’hi endinsà. Ella sentí un goig suprem.
René Magritte
Restà al costat de la copa sense dir res, tota la vesprada i tota la nit i al matí es despertà. En aquestes circumstàncies no s’havia d’haver adormit. El núvol, el seu gran somni, l’havia deixat escapar. Quina escala de valors era la seua? Com s’havia rendit a la son? Un rampell de tristesa li recorregué el dors mentre s’adreçava al jardí. Volia amagar-se de la pròpia mirada, en el racó més obscur. L’estómac li remorejava i pensà en un te amb llet, ben calent però desestimà la idea, el cor li glatia d’aflicció i continuà fent via. Cercava un recer, un arbre, un arbust darrere del qual amagar-se i covar els retrets. Però el pensament li evidenciava que no en trobaria cap, que els arbres i els arbustos se’ls havia endut el cel, que els recers només es troben a l’ànima, que creuara el llindar. Que creuara el llindar.
En obrir la porta descobrí, atònita, un desdejuni balsàmic per curar-li l’enyor. Un rosegó de pa i una bona ració de suc de núvol.
René Magritte
